Ruby Sparks

“No digo que no sepas escribir, digo que no sabes nada sobre mujeres!” Harry, germà de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Tienes que hacer coses de las que arrepentirte” Ruby, xicota de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Es real!” Calvin, intentant convèncer-se de que no li cal psicoanàlisi...

Qui més qui menys ha sentit a parlar del mite de Pigmalió. Recordem-lo: Pigmalió era un gran escultor; obsessionat per la bellesa femenina, no trobava cap ésser humà digne del que ell considerava la bellesa perfecte ni prou digne per compartir la seva vida amb ell. I, es clar, no es menjava un quico. Però com a bon escultor, si la bellesa no anava a ell, ell aniria a la bellesa; i va fer l’estàtua de la dona perfecta que tenia en ment. I era bella, molt bella. Tant bella que li va posar nom de persona, Galatea... i se’n va enamorar. Afrodita, commoguda pels ideals i la tenacitat de l’escultor, va convertir la seva obra perfecta en un ser real. I van ser feliços i van menjar anissos. Una altra versió diu no se que de la nit de noces i que Galatea va tornar a ser estàtua, i no se què de quin mal... però no se n’ha pogut verificar l’autenticitat...

D’aquest mite se n’han fet diverses adaptacions literàries i de teatre. Bernard Show potser n’és el més famós; creador del professor Henry Higgins i de la seva obra social, Eliza Dolittle, que per l’art de l’educació es converteix de basta venedora de flors del Covent Garden en sofisticada dama de la societat victoriana... I s’enamoren. Us sona no?. Poc més tard se’n va fer una adaptació cinematogràfica (dirigida i protagonitzada el 1339 per Leslie Howard) i un musical (“My Fair Lady”, de l’any 1964, protagonitzada per Rex Harrison i Audrey Hepburn); òscars, premis, èxit,... bla, bla, bla...





Però no ens distraiem. Arriba l’any 2012 i els directors Jonathan Dayton i Valerie Faris porten a la pantalla el guió original de Zoe Kazan i la titulen “Ruby Sparks”. En aquest cas ens trobem amb un escriptor, estrella revelació als 19 anys, en plena època universitària, capaç de triomfar amb la seva primera novel·la. Han passat 10 anys i encara no ha estat capaç de superar el repte de la pàgina en blanc, no ha començat la seva segona novel·la. I posats a no superar, no ha trobat la seva dona ideal. Si que podria lligar (entendridores les seves afirmacions sobre els desenganys:”Las chicas sólo se acuestan conmigo porque leyeron mi libro en el instituto”; “No les intereso yo. Les interesa la idea que tienen de mí”), però no ho fa... ja ho veieu, un romàntic de cap a peus.




I com a bon Pigmalió literari, s’inventa la seva dona ideal. Jove com ell; rebel, al contrari que ell; amb experiència, i molta (s’enamora d’homes molt més grans que ella, per què les seves experiències la fan créixer, però no l’omplen); esbogerrada, com una cabra (més val fer que no apenedir-se de no fer)... però en el fons, en el fons de veritat, ella busca algú com Calvin per poder-s’hi enamorar de debó. A ell li agrada aquesta idea de noia... i li posa nom, Ruby Sparks (enteneu ara el títol de la peli?)... i se n’enamora. Es clar.

Què passa però quan un bon dia baixes a la cuina a fer un mos... (ep, i sense haver-te emborratxat)... i et trobes a la dona dels teus somnis a la cuina, preparant-te l’esmorzar?!!! Fantasia? Realitat? És igual, gaudiu de la història. Tendra, romàntica, encisadora, commovedora... digueu-li com vulgueu.

A destacar la simplicitat de la posada en escena. Una banda sonora senzilla (molta música francesa, realment és una producció americana?), però que precisament per això li transmet un toc especial que captiva. A vegades sembla una road movie, en té tot el look... una road movie que et fa viatjar pels sentiments dels protas...

En resum, una molt bona estona, ben portada, ideal per a romàntics que no volen caure en la nyonyeria ni el sentimentalisme barat.

Podeu trobar la pel·lícula “Ruby Sparks” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 06/10/2015

Matemàtics, genis i excèntrics

Tots hem sentit a classe els noms dels teoremes que turmentaven els nostres matins escolars. Alguns, tant famosos, que els matemàtics els adoptaven per a ells mateixos... Que si Tales, que si Pitàgores, que si Arquímedes... Múltiples exemples des dels temps dels grecs. Però no sempre tots ells van saltar a la fama pels seus descobriments matemàtics, si no per anècdotes vàries, algunes divertides, altres extravagants, i inclús alguna de luctuosa, que ens fan veure que geni i excentricitat molt sovint son dues cares de la mateixa moneda...

Prenem per exemple un dels clàssics, el matemàtic i filòsof grec Arquímedes, conegut per sortir al carrer mig conill tot cridant "Eureka!", "Ja ho tinc!" després d'adonar-se que el volum d'aigua s'eleva al submergir-hi un cos... i li va dir principi d'Arquímedes, en una ostentació d'imaginació. Ja no és tant coneguda, però, la manera en que va morir. Diu la llegenda que un soldat romà es va emprenyar amb ell quan li va ordenar que l'acompanyés per ordre del general Marcel, i el vell es va negar de males maneres per què estava ocupat resolent una equació que estava dibuixada a terra, just a sota els peus del soldat... I es clar, de les paraules es va passar a les mans, i de les mans a les espases...

Un altre geni que no va poder escollir amb més classe la manera en que va morir va ser l'astrònom o astròleg (a aquelles èpoques venia a ser el mateix) danès Tycho Brahe, el que en diuen el darrer astrònom observador ja que el següent, Galileu, ja feia servir aquell seu invent conegut com a telescopi. Poca broma amb l'observador, que part de la seva feina va servir a un tal Newton per formular la seva llei de la gravetat... Doncs igual que era conegut per les seves observacions astronòmiques i prediccions astrològiques, ho era per la seva capacitat de menjar i beure... en excés, val a dir. Diu la llegenda que en un d'aquests pantagruèlics sopars, per no fer un lleig a l'amfitrió, no es va voler aixecar de la taula fins acabar el banquet. Al final però, li va petar el que no val la pena anomenar i li va causar una mort terrible, dantesca, dolorosa, que dirien a la tele. Ja ho diuen que amb les coses de menjar no es pot fer broma...

I ja que hem parlat de Newton, i de la seva gravetat, seguim amb ell. Un tret del caràcter de Newton que no era tant conegut era el seu esperit competitiu i la seva rancúnia. Però res d'un petit detall, no; era un professional! Si no que li preguntin a Leibnitz , amb qui es disputà la paternitat del càlcul diferencial. Avui en dia se sap que tots dos la van formular de forma independent, però en aquell temps va haver una forta disputa. El pobre Leibniz va demanar arbitri a la Royal Society, de la que Newton n'era president... Ell va decidir els recercadors i ell va redactar l'informe final...  Us sorprèn que la Royal Society acusés, de forma vergonyosa àdhuc humiliant, a Leibnitz de plagi? #lleig #moltlleig. Amb aquest caràcter tant difícil, és comprensible que no trobés la seva mitja taronja. Mirar pomes si que ho feia... Mitges taronges no, només pomes... Vaja, que va morir verge. Potser no val la pena ser tant geni.

Un misteri encara avui per resoldre: la brometa de Fermat i el seu teorema. Resulta que en un exemplar de l' "Aritmètica de Diofant" (oh, les equacions diofàntiques, un altre mon fascinant...) Fermat va anotar en ploma al seu marge: "No és possible trobar  (...) dues potències la suma de les quals sigui una potència del mateix tipus. He descobert una demostració vertaderament meravellosa d'aquest fet, que no cap en aquest marge". Fins a finals del s.XX no es va poder demostrar que era certa, i es va usar coneixements inabastables a l'època de Fermat (i que ocupaven més de 100 folis, certament no cabien en un marge). Era un bocamoll? Aquest és el misteri per resoldre i no el teorema!

Si barrejar geni i excentricitat és perillós, a la que i afegeixes romanticisme ja no ho tens tot perdut. Mireu si no el cas del jovenet francès Evariste Galois, que amb 20 anys va crear una nova branca de la matemàtica, la "Teoria de Grups", es va enamorar d'una pelandrusca, i el van reptar a un duel. I el van pelar, es clar. Colpidores les anotacions al marge dels seus apunts en un intent desesperat de posar ordre a la seva feina la nit abans de morir... "Simplifica, simplifica!"

Un altre tòpic dels genis: son despistats. Com és el cas de l'alemany David Hilbert, qui va rebre a casa seva un col·lega i, capficat en un dels seus problemes, de sobte s'aixeca, es posa el barret del seu convidat i se'n va de casa seva com si fos ell el convidat. M'imagino la cara de la visita, sense barret i amb una casa nova!

Tornant als genis que no saben dosificar tanta energia mental. El lògic austríac  Kurt Gödel va ser capaç de formular el teorema d'incompletitud, que diu que qualsevol sistema formal o no és capaç de dir totes les veritats o arriba un moment en que es contradiu  #sujuro #espotdemostrar. Però tant de geni al final té el seu preu; a l'ocàs dels seus dies, Gödel es pensava que el volien enverinar i només menjava si la seva dona tastava abans els àpats. Fins que aquesta es va posar malalta i va estar sis mesos ingressada. Sis mesos en que el matemàtic va deixar de menjar... fins a morir.

Ja per acabar aquest petit homenatge al mon de les matemàtiques, com els premiem? Donem un Nobel als millors? Hmmmm, crec que ja sabeu per on vaig...  No hi ha premi Nobel pels matemàtics... #SoSorry Però, per què? Diuen les males llengües que un matemàtic li va posar les banyes amb la seva casta dona i aquesta va ser la seva terrible venjança, però donat que l'Alfred no es va casar mai sembla difícil que aquesta fos la raó. Més versat en l'enginyeria aplicada i l'economia és més probable que el bon home no considerés oportú premiar una disciplina que deuria veure més teòrica i abstracta que pragmàtica. Però no patiu, que no es queden sense premis; cada quatre anys s’atorguen els John C. Fields, i aquí pau i després glòria...

@jignasib

Como acabar de una vez por todas con la cultura

“La manifestación del universo, como una idea compleja en sí misma, en oposición al hecho de ser interior o exterior a su propia Existencia, es inherente a la Nada conceptual en relación con cualquier forma abstracta existente, por existir, o habiendo existido en perpetuidad sin estar sujeto a las leyes de la física, o al análisis de ideas relacionadas con la antimateria, o la carencia de Ser objetivo o subjetivo, y todo lo demás.”, el detectiu privat Kaiser Lupowitz, intentar explicar les conclusions del cas a la víctima moribunda...

Si el nom del blog, “La cultura noval res”, us ha deixat una mica preocupats, el títol d’aquest llibre, “Como acabar de una vez por todas con la cultura” ja us deu haver portat al borde de l’infart... Però no passa res, “no és el que sembla, t’ho puc explicar tot”...

Qui més qui menys, podem dir que coneixem la faceta de cineasta de Woody Allen; alguns inclús saben que és un gran aficionat a tocar el clarinet, que se li dona prou be i que té un grup que toca assíduament en tuguris de Nova York. Però avui volia comentar la faceta d’escriptor; per què Woody Allen també escriu. Alguns dels seus llibres son els guions de pel·lícules com Annie Hall, o obres de teatre com “Play it again Sam”, d’on es basaria la també seva pel·lícula “Sueños de un seductor”. D’altres, son un recull de relats curts que l’autor ha anat escrivint sobre temàtiques diverses, inconnexes, però amb el segell inconfusible que ja impregna les seves pelis: sexe, mort, judaisme, ètica, psicoanàlisi... surrealisme, humor, riure desternillant... i no sabria dir-vos en quin ordre... D’aquest tipus jo conec tres llibres: “Sin plumas”, “Como acabar de una vez por todas con la cultura”; i “Perfiles”. Tots tres per un estil i igual de recomanables, tot i que llegir-los seguits es pot fer pesat, ja que tant de surrealisme pot empatxar.

Dels tres, el de “Como acabar...” és l’únic que manté un fil de connexió entre els relats: son petites sàtires dels mites de la cultura actual... entenent per actual el moment en que els va escriure, es clar, cap allà els ’60. En el llibre es dedica a pentinar a Dràcula, les novel·les policials, la màfia, la filosofia, el cine de Bergman, estudis a distància, les revolucions, els escacs per carta, el Sandwich, els articles de broma...

Especialment hilarant la història de la invenció del Sandwich... Quin fart de riure; no us deixeu enganyar per la llegenda de Lord Sandwich, deixeu-vos captivar per la versió que ens escriu Woody Allen... molt més versemblant que la d’un jugador de poker ludòpata! Memorable també l’ “homenatge” a l’Ingmar Bergman del “Séptimo Sello”, però en comptes de trobar-se amb la mort per jugar a escacs; es repten al Rummy, fa com més de Nova york, no?

O què podríem dir de “El gran Jefe”, on coneixem a Kaiser Lupowitz, detectiu privat que deixa en ridícul al millor Philip Marlowe, més dur i inquebrantable, més astut, més fred que cap creació de Rayond Chandler o Dashiel Hammet... Ni les vertiginoses corves de Heather Butkiss el distrauran del seu encàrrec, buscar el Gran Jefe... a Déu... Si us captiva la novel·la negra, no perdeu de vista a Kaiser; a “Sin Plumas” la torna a liar desmantellant una trama de “trata de blanques” que cerca noies amb alt nivell cultural per a homes rics cansats de només tenir belleses aduladores però de conversa limitada al seu voltant i delerosos de poder tenir discussions sobre art, literatura o filosofia... ja veieu... Woody Allen style... No hase falta desir nada másssss...

Podeu trobar el llibre “Como acabar de una vez por todas con la cultura” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 30/09/2015.

Ed Wood

“I pull the strings!” Bela Lugosi somniant en conquerir el mon...
“I will create a race of superatomic man that will conquer the world!!!” Bella Lugosi segueix somniant en conquerir el mon...

Es pot fer un homenatge a un personatge mediocre, tirant a patètic, i que el resultat sigui boníssim? Millor que el que volia descriure?... no!... #esBroma! Sí que es pot. I, de fet, Tim Burton ho va aconseguir, l’any ‘94. Va agafar la vida d’Ed Wood, conegut a Hollywood com el pitjor director de la història del cinema, i en va fer una peli, una peli boníssima, amb tots els tics de la factoria Burton i portats a l’excel·lència. En sèrio, fora conyes, o té tot...



La peli es va filmar en blanc i negre per donar un ambientillu vintage molt ben trobat. Hi ha moments en que no saps si estan veient l’original o l’homenatge... be, si que es veu, però és igual... ja m’enteneu. L’ambientació, la música, el look & feel ens transporten als anys 50 i a les produccions de sèrie B... sèrie Z... El metratge se centra en les peripècies del director per aconseguir rodar les seves pelis, centrant-se en els seus principals “èxits”: “Glen or Glenda”, una història de transvestisme, que, deixant de banda l’encert en la producció, no deixa de ser agosarat tratar aquest tema als anys 50; i “Plan 9 from outer space” un increïble (infumable?) exercici de presumpta ciència ficció i fantasia, que barreja atacs extraterrestres, zombis (vaja que la seva vessant de precursor és innegable...), vampiresses, efectes especials nefastos o errors de coherència de la trama que fan entendre el títol de “pitjor director de la història del cinema”.

La interpretació del “fill adoptiu” de Tim Burton, Johny Depp és boníssima, en la seva línia, amb un punt, si no equilibrat, si divertit d’histrionisme, el que crec que necessita el personatge. O no menys destacable el paper de Martin Landau com a Bela Lugosi, vella glòria del cinema de terror, el primer “Dràcula” (Nosferatus a part) del teatre i del cinema, addicte a la morfina i que té l’oportunitat de recuperar l’antiga glòria de la ma del seu amic i admirador Ed... Un paperàs. Per cert, diuen les males llengües que el duet Wood/Lugosi és un reflex convertit en homenatge de la relació que el prop Tim Burton tenia amb Vincent Price... aquí queda l’anècdota.

Al voltant del protagonista i del seu admirat amic comencen a circular una galàxia de personatges, a quin més patètic i entranyable: Tor Johnson, lluitador professional de capa caiguda; Vampira, presentadora sexy en hores baixes; The Amazing Criswell, vident amb dots de productor; ... i les seves parelles (al tanto: la primera, Dolores Fuller, és interpretada per la Sarah Jessica Parker,.. si, si, la que no para de tenir sexe a Nova York; poca broma)... Tot plegat un ciruqe du bizarre impagable que va nodrint la peli de moments inoblidables i absolutament recomanables. Patidors de vergonya aliena absteniu-vos.

Una molt bona estona, un increïble homenatge al setè art, un remembering vintage, ... tot pel mateix preu. Què més podeu demanar? Ah... i posats a fer homenatges, no us perdeu els originals, “Glen or Glenda” o “Plan 9 from outer space”, ni que sigui per contrastar. Que avui en dia ja son cinema de culte!



Podeu trobar la Pel·lícula “Ed Wood” a la Xarxa de Biblioteques. “Glen or Glenda” i “Plan 9 from outer space” les podeu trobar complertes a Youtube.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/09/2015.

La conxorxa dels enzes

"Soy capaz de tantas cosas y no se dan cuenta. O no quieren darse cuenta. O hacen todo lo posible por no darse cuenta. Necedades. Dicen que la vida se puede recorrer por dos caminos: el bueno y el malo. Yo no creo eso. Yo más bien creo que son tres: el bueno, el malo y el que te dejan recorrer.”

“Sólo me relaciono con mis iguales, pero como no tengo iguales no me relaciono con nadie.”

Sempre que he fet un post sobre un llibre que he llegit, o una peli que he vist o d’alguna peça musical que he sentit, he intentat transmetre que m’ha fet sentir l’experiència, normalment positiva, i perquè recomano que més gent ho experimenti... Amb el llibre d’avui, “La conxorxa dels enzes”, escrita per John Kennedy Toole, crec que serà al contrari... de fet, us parlo d’un llibre que no he llegit. Si més no, no l’he llegit tot. Si senyores i senyors, vaig deixar el llibre a mitges! Jo confesso...

Estem parlant d’un llibre dolent? No, per Déu, Nostrusinyó. No seré jo qui digui que el llibre és dolent. Certament, cap crítica que he llegit el cataloga així. De fet hi ha certa coincidència que el autor va ser un incomprès que mereixia haver estat reconegut des de que va escriure el llibre. En efecte, entre que el va escriure, a principis dels ’60, i que el van publicar, van passar ben be 20 anys i un suïcidi... si, si, com llegiu. Després de diversos intents infructuosos de que les editorials li fessin cas, va acabar traient-se la vida. No crec que a causa del llibre, però segur que va ser un revés més que no va ajudar gaire... Després de la seva mort, la mare va trobar el manuscrit i va reprendre l’afany de veure’l publicat com a homenatge pòstum al seu pobre fill. I allà on el fill no va reeixir, la mare va triomfar... el sexe dèbil, diuen...

Però, de que va el llibre? El protagonista, Ignatius J. Reilly és un inadaptat. Físicament poc agraciat, i de dubtosa agilitat mental, està convençut de les seves propietats físiques i mentals no estan sent ben captades, apreciades i explotades per una societat que el menysté. Ja veiem que no anem be, aquí acabarem prenent mal... Però no ho sé; us recordo que vaig deixar-ho a mitges. Què passa amb la història? Està mal narrada? No és convincent? Poc profunda? NO! Res de tot això! Al contrari. Està molt ben narrada, descrita. El personatge és MOLT creïble, 100%. L’entens perfectament a ell i al mon que l’envolta!

Per què deixar-lo aleshores? Doncs precisament per això! Per que Ignatius J.Reilly, tot i dir-se Ignatius, que ja fa molt prometedor el protagonisme, em cau fatal. NO EL PUC SUPORTAR!! L’ODIO!! Com es pot ser tant imbècil, prepotent, engreït, miop!!!! Aquest és el problema! Que està massa ben fet,... tant que no l’aguanto!. I, la veritat, #diguemhedonista, però quan llegeixo una història, m’agrada sentir-m’hi a gust, passar una bona estona, sentir-m’hi identificat, però per que és un model a seguir, no a evitar ... Potser hi ha algun matis que se m’escapa, una interpretació que no he estat capaç de deduir, de captar. Potser m’ha faltat o fallat alguna cosa. És cert que estic pensant en un abandó de fa molts anys i que no li he donat una segona oportunitat.

En resum. Us estic proposant o recomanant que no el llegiu? No, al contrari; llegiu-lo, o si ja l’heu llegit, animeu-vos a replicar. Expliqueu-me en què m’he equivocat; per què li he de donar una segona oportunitat... pliiiiissssssss...

Podeu trobar "La conxorxa dels enzes” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/09/2015.