dimecres, 13 de juliol de 2016

Ruby Sparks



“No digo que no sepas escribir, digo que no sabes nada sobre mujeres!” Harry, germà de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Tienes que hacer coses de las que arrepentirte” Ruby, xicota de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Es real!” Calvin, intentant convèncer-se de que no li cal psicoanàlisi...

Qui més qui menys ha sentit a parlar del mite de Pigmalió. Recordem-lo: Pigmalió era un gran escultor; obsessionat per la bellesa femenina, no trobava cap ésser humà digne del que ell considerava la bellesa perfecte ni prou digne per compartir la seva vida amb ell. I, es clar, no es menjava un quico. Però com a bon escultor, si la bellesa no anava a ell, ell aniria a la bellesa; i va fer l’estàtua de la dona perfecta que tenia en ment. I era bella, molt bella. Tant bella que li va posar nom de persona, Galatea... i se’n va enamorar. Afrodita, commoguda pels ideals i la tenacitat de l’escultor, va convertir la seva obra perfecta en un ser real. I van ser feliços i van menjar anissos. Una altra versió diu no se que de la nit de noces i que Galatea va tornar a ser estàtua, i no se què de quin mal... però no se n’ha pogut verificar l’autenticitat...

D’aquest mite se n’han fet diverses adaptacions literàries i de teatre. Bernard Show potser n’és el més famós; creador del professor Henry Higgins i de la seva obra social, Eliza Dolittle, que per l’art de l’educació es converteix de basta venedora de flors del Covent Garden en sofisticada dama de la societat victoriana... I s’enamoren. Us sona no?. Poc més tard se’n va fer una adaptació cinematogràfica (dirigida i protagonitzada el 1339 per Leslie Howard) i un musical (“My Fair Lady”, de l’any 1964, protagonitzada per Rex Harrison i Audrey Hepburn); òscars, premis, èxit,... bla, bla, bla...





Però no ens distraiem. Arriba l’any 2012 i els directors Jonathan Dayton i Valerie Faris porten a la pantalla el guió original de Zoe Kazan i la titulen “Ruby Sparks”. En aquest cas ens trobem amb un escriptor, estrella revelació als 19 anys, en plena època universitària, capaç de triomfar amb la seva primera novel·la. Han passat 10 anys i encara no ha estat capaç de superar el repte de la pàgina en blanc, no ha començat la seva segona novel·la. I posats a no superar, no ha trobat la seva dona ideal. Si que podria lligar (entendridores les seves afirmacions sobre els desenganys:”Las chicas sólo se acuestan conmigo porque leyeron mi libro en el instituto”; “No les intereso yo. Les interesa la idea que tienen de mí”), però no ho fa... ja ho veieu, un romàntic de cap a peus.




I com a bon Pigmalió literari, s’inventa la seva dona ideal. Jove com ell; rebel, al contrari que ell; amb experiència, i molta (s’enamora d’homes molt més grans que ella, per què les seves experiències la fan créixer, però no l’omplen); esbogerrada, com una cabra (més val fer que no apenedir-se de no fer)... però en el fons, en el fons de veritat, ella busca algú com Calvin per poder-s’hi enamorar de debó. A ell li agrada aquesta idea de noia... i li posa nom, Ruby Sparks (enteneu ara el títol de la peli?)... i se n’enamora. Es clar.

Què passa però quan un bon dia baixes a la cuina a fer un mos... (ep, i sense haver-te emborratxat)... i et trobes a la dona dels teus somnis a la cuina, preparant-te l’esmorzar?!!! Fantasia? Realitat? És igual, gaudiu de la història. Tendra, romàntica, encisadora, commovedora... digueu-li com vulgueu.

A destacar la simplicitat de la posada en escena. Una banda sonora senzilla (molta música francesa, realment és una producció americana?), però que precisament per això li transmet un toc especial que captiva. A vegades sembla una road movie, en té tot el look... una road movie que et fa viatjar pels sentiments dels protas...

En resum, una molt bona estona, ben portada, ideal per a romàntics que no volen caure en la nyonyeria ni el sentimentalisme barat.

Podeu trobar la pel·lícula “Ruby Sparks” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 06/10/2015