Matemàtics, genis i excèntrics

Tots hem sentit a classe els noms dels teoremes que turmentaven els nostres matins escolars. Alguns, tant famosos, que els matemàtics els adoptaven per a ells mateixos... Que si Tales, que si Pitàgores, que si Arquímedes... Múltiples exemples des dels temps dels grecs. Però no sempre tots ells van saltar a la fama pels seus descobriments matemàtics, si no per anècdotes vàries, algunes divertides, altres extravagants, i inclús alguna de luctuosa, que ens fan veure que geni i excentricitat molt sovint son dues cares de la mateixa moneda...

Prenem per exemple un dels clàssics, el matemàtic i filòsof grec Arquímedes, conegut per sortir al carrer mig conill tot cridant "Eureka!", "Ja ho tinc!" després d'adonar-se que el volum d'aigua s'eleva al submergir-hi un cos... i li va dir principi d'Arquímedes, en una ostentació d'imaginació. Ja no és tant coneguda, però, la manera en que va morir. Diu la llegenda que un soldat romà es va emprenyar amb ell quan li va ordenar que l'acompanyés per ordre del general Marcel, i el vell es va negar de males maneres per què estava ocupat resolent una equació que estava dibuixada a terra, just a sota els peus del soldat... I es clar, de les paraules es va passar a les mans, i de les mans a les espases...

Un altre geni que no va poder escollir amb més classe la manera en que va morir va ser l'astrònom o astròleg (a aquelles èpoques venia a ser el mateix) danès Tycho Brahe, el que en diuen el darrer astrònom observador ja que el següent, Galileu, ja feia servir aquell seu invent conegut com a telescopi. Poca broma amb l'observador, que part de la seva feina va servir a un tal Newton per formular la seva llei de la gravetat... Doncs igual que era conegut per les seves observacions astronòmiques i prediccions astrològiques, ho era per la seva capacitat de menjar i beure... en excés, val a dir. Diu la llegenda que en un d'aquests pantagruèlics sopars, per no fer un lleig a l'amfitrió, no es va voler aixecar de la taula fins acabar el banquet. Al final però, li va petar el que no val la pena anomenar i li va causar una mort terrible, dantesca, dolorosa, que dirien a la tele. Ja ho diuen que amb les coses de menjar no es pot fer broma...

I ja que hem parlat de Newton, i de la seva gravetat, seguim amb ell. Un tret del caràcter de Newton que no era tant conegut era el seu esperit competitiu i la seva rancúnia. Però res d'un petit detall, no; era un professional! Si no que li preguntin a Leibnitz , amb qui es disputà la paternitat del càlcul diferencial. Avui en dia se sap que tots dos la van formular de forma independent, però en aquell temps va haver una forta disputa. El pobre Leibniz va demanar arbitri a la Royal Society, de la que Newton n'era president... Ell va decidir els recercadors i ell va redactar l'informe final...  Us sorprèn que la Royal Society acusés, de forma vergonyosa àdhuc humiliant, a Leibnitz de plagi? #lleig #moltlleig. Amb aquest caràcter tant difícil, és comprensible que no trobés la seva mitja taronja. Mirar pomes si que ho feia... Mitges taronges no, només pomes... Vaja, que va morir verge. Potser no val la pena ser tant geni.

Un misteri encara avui per resoldre: la brometa de Fermat i el seu teorema. Resulta que en un exemplar de l' "Aritmètica de Diofant" (oh, les equacions diofàntiques, un altre mon fascinant...) Fermat va anotar en ploma al seu marge: "No és possible trobar  (...) dues potències la suma de les quals sigui una potència del mateix tipus. He descobert una demostració vertaderament meravellosa d'aquest fet, que no cap en aquest marge". Fins a finals del s.XX no es va poder demostrar que era certa, i es va usar coneixements inabastables a l'època de Fermat (i que ocupaven més de 100 folis, certament no cabien en un marge). Era un bocamoll? Aquest és el misteri per resoldre i no el teorema!

Si barrejar geni i excentricitat és perillós, a la que i afegeixes romanticisme ja no ho tens tot perdut. Mireu si no el cas del jovenet francès Evariste Galois, que amb 20 anys va crear una nova branca de la matemàtica, la "Teoria de Grups", es va enamorar d'una pelandrusca, i el van reptar a un duel. I el van pelar, es clar. Colpidores les anotacions al marge dels seus apunts en un intent desesperat de posar ordre a la seva feina la nit abans de morir... "Simplifica, simplifica!"

Un altre tòpic dels genis: son despistats. Com és el cas de l'alemany David Hilbert, qui va rebre a casa seva un col·lega i, capficat en un dels seus problemes, de sobte s'aixeca, es posa el barret del seu convidat i se'n va de casa seva com si fos ell el convidat. M'imagino la cara de la visita, sense barret i amb una casa nova!

Tornant als genis que no saben dosificar tanta energia mental. El lògic austríac  Kurt Gödel va ser capaç de formular el teorema d'incompletitud, que diu que qualsevol sistema formal o no és capaç de dir totes les veritats o arriba un moment en que es contradiu  #sujuro #espotdemostrar. Però tant de geni al final té el seu preu; a l'ocàs dels seus dies, Gödel es pensava que el volien enverinar i només menjava si la seva dona tastava abans els àpats. Fins que aquesta es va posar malalta i va estar sis mesos ingressada. Sis mesos en que el matemàtic va deixar de menjar... fins a morir.

Ja per acabar aquest petit homenatge al mon de les matemàtiques, com els premiem? Donem un Nobel als millors? Hmmmm, crec que ja sabeu per on vaig...  No hi ha premi Nobel pels matemàtics... #SoSorry Però, per què? Diuen les males llengües que un matemàtic li va posar les banyes amb la seva casta dona i aquesta va ser la seva terrible venjança, però donat que l'Alfred no es va casar mai sembla difícil que aquesta fos la raó. Més versat en l'enginyeria aplicada i l'economia és més probable que el bon home no considerés oportú premiar una disciplina que deuria veure més teòrica i abstracta que pragmàtica. Però no patiu, que no es queden sense premis; cada quatre anys s’atorguen els John C. Fields, i aquí pau i després glòria...

@jignasib

Como acabar de una vez por todas con la cultura

“La manifestación del universo, como una idea compleja en sí misma, en oposición al hecho de ser interior o exterior a su propia Existencia, es inherente a la Nada conceptual en relación con cualquier forma abstracta existente, por existir, o habiendo existido en perpetuidad sin estar sujeto a las leyes de la física, o al análisis de ideas relacionadas con la antimateria, o la carencia de Ser objetivo o subjetivo, y todo lo demás.”, el detectiu privat Kaiser Lupowitz, intentar explicar les conclusions del cas a la víctima moribunda...

Si el nom del blog, “La cultura noval res”, us ha deixat una mica preocupats, el títol d’aquest llibre, “Como acabar de una vez por todas con la cultura” ja us deu haver portat al borde de l’infart... Però no passa res, “no és el que sembla, t’ho puc explicar tot”...

Qui més qui menys, podem dir que coneixem la faceta de cineasta de Woody Allen; alguns inclús saben que és un gran aficionat a tocar el clarinet, que se li dona prou be i que té un grup que toca assíduament en tuguris de Nova York. Però avui volia comentar la faceta d’escriptor; per què Woody Allen també escriu. Alguns dels seus llibres son els guions de pel·lícules com Annie Hall, o obres de teatre com “Play it again Sam”, d’on es basaria la també seva pel·lícula “Sueños de un seductor”. D’altres, son un recull de relats curts que l’autor ha anat escrivint sobre temàtiques diverses, inconnexes, però amb el segell inconfusible que ja impregna les seves pelis: sexe, mort, judaisme, ètica, psicoanàlisi... surrealisme, humor, riure desternillant... i no sabria dir-vos en quin ordre... D’aquest tipus jo conec tres llibres: “Sin plumas”, “Como acabar de una vez por todas con la cultura”; i “Perfiles”. Tots tres per un estil i igual de recomanables, tot i que llegir-los seguits es pot fer pesat, ja que tant de surrealisme pot empatxar.

Dels tres, el de “Como acabar...” és l’únic que manté un fil de connexió entre els relats: son petites sàtires dels mites de la cultura actual... entenent per actual el moment en que els va escriure, es clar, cap allà els ’60. En el llibre es dedica a pentinar a Dràcula, les novel·les policials, la màfia, la filosofia, el cine de Bergman, estudis a distància, les revolucions, els escacs per carta, el Sandwich, els articles de broma...

Especialment hilarant la història de la invenció del Sandwich... Quin fart de riure; no us deixeu enganyar per la llegenda de Lord Sandwich, deixeu-vos captivar per la versió que ens escriu Woody Allen... molt més versemblant que la d’un jugador de poker ludòpata! Memorable també l’ “homenatge” a l’Ingmar Bergman del “Séptimo Sello”, però en comptes de trobar-se amb la mort per jugar a escacs; es repten al Rummy, fa com més de Nova york, no?

O què podríem dir de “El gran Jefe”, on coneixem a Kaiser Lupowitz, detectiu privat que deixa en ridícul al millor Philip Marlowe, més dur i inquebrantable, més astut, més fred que cap creació de Rayond Chandler o Dashiel Hammet... Ni les vertiginoses corves de Heather Butkiss el distrauran del seu encàrrec, buscar el Gran Jefe... a Déu... Si us captiva la novel·la negra, no perdeu de vista a Kaiser; a “Sin Plumas” la torna a liar desmantellant una trama de “trata de blanques” que cerca noies amb alt nivell cultural per a homes rics cansats de només tenir belleses aduladores però de conversa limitada al seu voltant i delerosos de poder tenir discussions sobre art, literatura o filosofia... ja veieu... Woody Allen style... No hase falta desir nada másssss...

Podeu trobar el llibre “Como acabar de una vez por todas con la cultura” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 30/09/2015.

Ed Wood

“I pull the strings!” Bela Lugosi somniant en conquerir el mon...
“I will create a race of superatomic man that will conquer the world!!!” Bella Lugosi segueix somniant en conquerir el mon...

Es pot fer un homenatge a un personatge mediocre, tirant a patètic, i que el resultat sigui boníssim? Millor que el que volia descriure?... no!... #esBroma! Sí que es pot. I, de fet, Tim Burton ho va aconseguir, l’any ‘94. Va agafar la vida d’Ed Wood, conegut a Hollywood com el pitjor director de la història del cinema, i en va fer una peli, una peli boníssima, amb tots els tics de la factoria Burton i portats a l’excel·lència. En sèrio, fora conyes, o té tot...



La peli es va filmar en blanc i negre per donar un ambientillu vintage molt ben trobat. Hi ha moments en que no saps si estan veient l’original o l’homenatge... be, si que es veu, però és igual... ja m’enteneu. L’ambientació, la música, el look & feel ens transporten als anys 50 i a les produccions de sèrie B... sèrie Z... El metratge se centra en les peripècies del director per aconseguir rodar les seves pelis, centrant-se en els seus principals “èxits”: “Glen or Glenda”, una història de transvestisme, que, deixant de banda l’encert en la producció, no deixa de ser agosarat tratar aquest tema als anys 50; i “Plan 9 from outer space” un increïble (infumable?) exercici de presumpta ciència ficció i fantasia, que barreja atacs extraterrestres, zombis (vaja que la seva vessant de precursor és innegable...), vampiresses, efectes especials nefastos o errors de coherència de la trama que fan entendre el títol de “pitjor director de la història del cinema”.

La interpretació del “fill adoptiu” de Tim Burton, Johny Depp és boníssima, en la seva línia, amb un punt, si no equilibrat, si divertit d’histrionisme, el que crec que necessita el personatge. O no menys destacable el paper de Martin Landau com a Bela Lugosi, vella glòria del cinema de terror, el primer “Dràcula” (Nosferatus a part) del teatre i del cinema, addicte a la morfina i que té l’oportunitat de recuperar l’antiga glòria de la ma del seu amic i admirador Ed... Un paperàs. Per cert, diuen les males llengües que el duet Wood/Lugosi és un reflex convertit en homenatge de la relació que el prop Tim Burton tenia amb Vincent Price... aquí queda l’anècdota.

Al voltant del protagonista i del seu admirat amic comencen a circular una galàxia de personatges, a quin més patètic i entranyable: Tor Johnson, lluitador professional de capa caiguda; Vampira, presentadora sexy en hores baixes; The Amazing Criswell, vident amb dots de productor; ... i les seves parelles (al tanto: la primera, Dolores Fuller, és interpretada per la Sarah Jessica Parker,.. si, si, la que no para de tenir sexe a Nova York; poca broma)... Tot plegat un ciruqe du bizarre impagable que va nodrint la peli de moments inoblidables i absolutament recomanables. Patidors de vergonya aliena absteniu-vos.

Una molt bona estona, un increïble homenatge al setè art, un remembering vintage, ... tot pel mateix preu. Què més podeu demanar? Ah... i posats a fer homenatges, no us perdeu els originals, “Glen or Glenda” o “Plan 9 from outer space”, ni que sigui per contrastar. Que avui en dia ja son cinema de culte!



Podeu trobar la Pel·lícula “Ed Wood” a la Xarxa de Biblioteques. “Glen or Glenda” i “Plan 9 from outer space” les podeu trobar complertes a Youtube.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/09/2015.

La conxorxa dels enzes

"Soy capaz de tantas cosas y no se dan cuenta. O no quieren darse cuenta. O hacen todo lo posible por no darse cuenta. Necedades. Dicen que la vida se puede recorrer por dos caminos: el bueno y el malo. Yo no creo eso. Yo más bien creo que son tres: el bueno, el malo y el que te dejan recorrer.”

“Sólo me relaciono con mis iguales, pero como no tengo iguales no me relaciono con nadie.”

Sempre que he fet un post sobre un llibre que he llegit, o una peli que he vist o d’alguna peça musical que he sentit, he intentat transmetre que m’ha fet sentir l’experiència, normalment positiva, i perquè recomano que més gent ho experimenti... Amb el llibre d’avui, “La conxorxa dels enzes”, escrita per John Kennedy Toole, crec que serà al contrari... de fet, us parlo d’un llibre que no he llegit. Si més no, no l’he llegit tot. Si senyores i senyors, vaig deixar el llibre a mitges! Jo confesso...

Estem parlant d’un llibre dolent? No, per Déu, Nostrusinyó. No seré jo qui digui que el llibre és dolent. Certament, cap crítica que he llegit el cataloga així. De fet hi ha certa coincidència que el autor va ser un incomprès que mereixia haver estat reconegut des de que va escriure el llibre. En efecte, entre que el va escriure, a principis dels ’60, i que el van publicar, van passar ben be 20 anys i un suïcidi... si, si, com llegiu. Després de diversos intents infructuosos de que les editorials li fessin cas, va acabar traient-se la vida. No crec que a causa del llibre, però segur que va ser un revés més que no va ajudar gaire... Després de la seva mort, la mare va trobar el manuscrit i va reprendre l’afany de veure’l publicat com a homenatge pòstum al seu pobre fill. I allà on el fill no va reeixir, la mare va triomfar... el sexe dèbil, diuen...

Però, de que va el llibre? El protagonista, Ignatius J. Reilly és un inadaptat. Físicament poc agraciat, i de dubtosa agilitat mental, està convençut de les seves propietats físiques i mentals no estan sent ben captades, apreciades i explotades per una societat que el menysté. Ja veiem que no anem be, aquí acabarem prenent mal... Però no ho sé; us recordo que vaig deixar-ho a mitges. Què passa amb la història? Està mal narrada? No és convincent? Poc profunda? NO! Res de tot això! Al contrari. Està molt ben narrada, descrita. El personatge és MOLT creïble, 100%. L’entens perfectament a ell i al mon que l’envolta!

Per què deixar-lo aleshores? Doncs precisament per això! Per que Ignatius J.Reilly, tot i dir-se Ignatius, que ja fa molt prometedor el protagonisme, em cau fatal. NO EL PUC SUPORTAR!! L’ODIO!! Com es pot ser tant imbècil, prepotent, engreït, miop!!!! Aquest és el problema! Que està massa ben fet,... tant que no l’aguanto!. I, la veritat, #diguemhedonista, però quan llegeixo una història, m’agrada sentir-m’hi a gust, passar una bona estona, sentir-m’hi identificat, però per que és un model a seguir, no a evitar ... Potser hi ha algun matis que se m’escapa, una interpretació que no he estat capaç de deduir, de captar. Potser m’ha faltat o fallat alguna cosa. És cert que estic pensant en un abandó de fa molts anys i que no li he donat una segona oportunitat.

En resum. Us estic proposant o recomanant que no el llegiu? No, al contrari; llegiu-lo, o si ja l’heu llegit, animeu-vos a replicar. Expliqueu-me en què m’he equivocat; per què li he de donar una segona oportunitat... pliiiiissssssss...

Podeu trobar "La conxorxa dels enzes” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/09/2015.

Conquest, histories i batalletes...

Qui de petit no ha jugat alguna vegada a espadachins glamurosos? O a nobles cavallers medievals? O a ninjas terribles? Qui no ha agafat un pal d’escombra o  una canya i ha creuat sables amb un amic? Combats èpics! Més d’una espina dec tenir encara sota la pell de les mans...

Però alguna vegada us heu imaginat com seria un combat real amb una espasa medieval? Amb un floret? Un sable? Una daga? A punys? Com eren les batalles a l’antiguitat? Doncs al History Channel es veu que algú sí que s’ho va preguntar. I hi va pensar molt... tant que en va fer una sèrie de TV i li va dir Conquest... i li va demanar a l’actor Peter Woodwar que la presentés.

A part d’explicar batallitas, què fa especial aquesta sèrie? Doncs, per a mi, el tractament que en fa del documental històric. No es basa en una narració plana i monotonal a càrrec d’un locutor avorrit; els episodis comencen amb una explicació amena, a càrrec del presentador, de quin tipus d’arma o estil de combat s’explicarà: característiques, situació històrica, antecedents... i tot seguit s’ensenya a utilitzar aquestes armes o tècniques a un grup d’actors. Així es poden escenificar combats ‘reals’ que ajuden a entendre per què aquest tipus d’arma o de tàctica va tenir relatiu èxit en el seu context històric.

Per als apassionats de les armes antigues, o inclús dels amants dels jocs de rol, és una immersió en el tema que enganxa, que ajuda a entendre per què i com s’usen aquestes armes, amb quins avantatges i quins inconvenients. D’aquesta manera pots arribar a entendre com els romans van conquerir tot un imperi, amb aquells escuts tan grans, aquelles tortugues cuirassades tant divertides, aquelles espases tant curtetes. O pots entendre com els gals els van posar en solfa amb les seves espases llargues, aquelles destrals tant afilades i, sobretot, sobretot amb aquell punt de ràbia... de bojeria... de berserker! Que els feia tant temibles. Si no prenien poció màgica, prefereixo no saber què prenien abans d’un combat!

I què me’n dieu de l’edat mitja? Com lluitaven els cavallers? Quines espases i armadures feien servir? Com era un torneig? I com lluitaven els plebeus? També és divertit quan es compara les lluites ‘de veritat’ amb el que veiem a ‘les pelis’; també poden fer conya quan cal. I quin millor escenari per fer aquestes comparatives que a les pelis de mosqueters, com el D’Artagnan, o de pirates com el Jack Sparrow.

I ja veieu... Així fins a gairebé 30 capítols de batallitas, des de les guerres bíbliques fins a les les trinxeres del segle XX; dels ninjes a les operacions especials modernes; de la boxa als ganivets; dels arcs als fusells; de l’edat de pedra als reactors més moderns;...  a cada quin més interessant... pels fans, es clar.

@jignasib

Maléfica

Ja fa un temps que la factoria Disney es dedica a refer les pelis de dibuixos animats que van forjar la marca, però en versió ‘real’... amb actors. Es el cas dels “101Dálmatas”, o de “Cenicienta”. A mi sempre m’han fet por aquests remakes, ja que difícilment poden aportar més del que ja van fer les versions originals.

Però vaig veure “Malèfica”... i vaig canviar d’opinió. En aquest cas estem davant del remake de “La Bella Durmiente”, ... que és el remake d’un ballet de Txaikowski... que és un remake d’un conte infantil popularitzat per Charles Perrault. I per ser honestos, en el cas d’aquesta producció estem més a la vora de la reinterpretació que Tim Burton va fer d’ ”Alícia en el país de las Maravillas”, que de la refilmació amb persones dels “101 Dálmatas”. Tant per l’estètica com per els girs argumentals que se’ns plantegen al llarg del metratge. Sorprenents, innovadors, atrevits... i per a mi encertadíssims!

De què va el conte original? Prou conegut... però és igual, recordem-lo. Els reis tenen un a filla, Aurora. Tres fades li concedeixen tres dons; la fada Malèfica no és convidada i, es clar, s’emprenya. I com és Malèfica, en comptes d’un do, li dona a la nena una maledicció: als setze anys es punxarà el dit amb un fus i caurà en un somni del que només el primer petó d’amor la podrà despertar...  Aquí, un bon psicòleg hi tindria molt a dir... però, vaja, no és el cas, ni el moment...

Què aporta la nova versió? Essencialment res del dit es contradiu, però apareixen molts matisos... Malèfica no és una fada dolenta. És una fada bona, lletja però bona... Obrim parèntesi. Be, definim lletja. Si per fada bonica ens imaginem una figura esbelta i amb ales translúcides i tornassolades, rotllo Campanilla... aleshores Malèfica, escanyolida, i amb ales de rat penat o de drac, ves a saber... sí, és lletgíssima. Ara bé, no seré jo que gosi insinuar que Angelina Jolie, amb ales de drac o sense, pugui ser titllada, ni per un moment, de monstre. No... Jo, no.

Centrem-nos... Dèiem que Malèfica és bona, però va ser traïda per un humà, que la va enganyar; li va oferir amor vertader però a l’hora de la veritat li va tallar les ales; literalment. Amb aquestes ales ell va aconseguir el regne; i per culpa de les mateixes ales Malèfica va maleir la seva filla a dormir mentre no rebés el primer petó d’amor vertader... que ella ja sabia que no existia, es clar... Què! Com canvia el cuento, no? A partir d’aquí, encara s’embolica més la troca: la fada malèfica i la nena es troben per casualitat al bosc i d’allí neix una forta amistat, un amor materno-filial  difícil de superar i que perdurarà fins l’adolescència de la noia, que ja sabem que està maleïda... per Malèfica... #prouspoilers! Espereu al petó!

El que dèiem, una excel·lent versió, fidel a l’original en la mateixa mesura que transgressor en la reinterpretació, però amb respecte. Un remake excel·lent, 100% recomanable. Per a nens i per a no tant nens!

Podeu trobar la pel·lícula “Maléfica” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 19/06/2015.

La sombra del águila

«Como procedemos?” Napoleó als seus generals.... “Una carga?” Murat donant sempre la mateixa opinió...

Més que tractar-se d’una de les grans i complertes obres d’Arturo Pérez Reverte, “La sombra del àguila” seria més be una novel·la curta, gairebé un relat... Però tot i així jo crec que és molt representatiu de la seva obra, alhora que incorpora certs trets singulars que, per a mi, la fan singular.

De tot, com totes les obres de l’autor, està molt ben documentada I transmet el clima del que ens explica. En aquest cas per doble partida: per què ens posem fàcilment a la pell dels protagonistes; i en segon lloc perquè, en gran part, transcorre durant un hivern rus qualsevol. Be qualsevol no; de fet és un hivern de 1812, durant la campanya de conquesta de Rússia per part de Napoleó. El fred es palpa a les fulles del llibre.

I aquí enllacem amb el segon punt: l’ambientació és de capa i espasa, que crec que és un tema recurrent en Pérez Reverte. Ja des de les primeres novel·les, “El maestro de esgrima”, “La tabla de Flandes”, el mateix “Club Dumas” i ja no parlem de tota la saga del “Capitan Alatriste” es mouen en ambients de capa i espasa o cavallerescs. Potser no s’hi ambienten sempre, però estan presents en l’obra, com a leiv motiv, com a protagonistes, com a artistes convidats... però hi son. És un món que domina, i que comunica be. Èpics els combats a espasa! Molt ben narrats; amb detalls tècnics però sense fer-se avorrit o ferragós... I la trama detectivesca? Que me’n dieu? Sap mantenir l’emoció i l’intriga.... ai... crec que m’estic anant de mare... tornem a “La sombra...”

De què va? Com dèiem, ofensiva a l’estepa russa. Napoleó està reunit amb els seus generals, Murat al capdavant (general francès per antonomàsia, brillant estratega, artista de les càrregues... i .... be, artista de les càrregues, i Napoleó n’està fart). Davant, l’exèrcit rus, esperant. Què fem? (siiii Muraaaaat... a més d’una càrrega...). Mentre, entre la tropa francesa, un batalló d’espanyols, ex presoners i soldats “voluntaris” pensen què fer amb el seu futur; lluitar per un país que no es el teu, en una guerra que no és la teva? I si desertem? Ara que els generals estan distrets, avancem cap a l’enemic i ens rendim. De ser presoners dels francesos a ser-ne dels russos no deu ser gaire diferent... Dit i fet, els espanyols avancem amb la intenció de rendir-se. Però Napoleó els veu! Els admira! Bravó les espagnols! Decidits, valents , gallards, aguerrits, sense por a l’enemic!!! Endavant! Al a càrrega!!! (Ja ho deia Murat....). I guanyen la batalla; i son condecorats. Ara, qui és el guapo que li diu a l’emperador que volien desertar...

Fins aquí el to de comèdia del relat. A partir d’ara comença la tragèdia. Els herois de la batalla han de trobar el pitjor enemic, l’hivern. El que no han fet les tropes russes ho farà el fred. Aquest estat d’ànim, aquesta resistència al medi advers, aquesta derrota cruel ens es narrada amb cruesa, la vius. Per això jo crec que aquest petit llibre és tan gran. Sap tocar i explicar tots els registres...

Al ser un relat és de molt fàcil lectura, ràpida i digestiva. Què més es pot demanar per una estona d’oci? Si en general, els llibres del Pérez Reverte son aconsellables, aquest a més no té l’excusa tan sobada del “es que no tinc temps...”. Au va... A la càrrega!!

Podeu trobar "La sombra del águila” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2015.

La petita flauta màgica

“Die vogelfänger bin ich ja...firulirulí” Papageno presentant-se als espectadors

En una altra ocasió ja vam estar pentinant una de les àries d’òpera més famoses, “Der Hölle Rache”, de “La flauta màgica” escrita a finals del s.XVIII per Wolfgang Amadeus Mozart. Vam aprendre aleshores que, a més de que hi ha innombrables i molt diferents versions de l’ària, que estem davant d’una òpera trencadora... disruptiva. Normal, tractant-se de Mozart...

És una òpera en alemany, que potser avui en dia no sorprèn, però al seu temps, l’opera, o era en italià o no era òpera. Mozart ja va fer altres intents, que avui en dia no tenen tanta anomenada.. a excepció potser de “El rapte del Serrallo”, que ja la va liar prou amb la temàtica... una òpera, ... en alemany, ...en un país turc, ... en un serrallo, o sigui, un harem, d’un país turc... Res més? No es podia trencar cap més tabú? Segur? Mozaaaartrttt!!! Homeeee!!!!Que encara no hem estrenat el segle XIX!!!!

L’altre element trencador, i aquest sí que és original d’aquesta òpera, és que es va escriure per a ser escoltada pel poble, no per les elits culturals i econòmiques de l’època. Agosarat. Òpera en alemany, i per al poble. Això es nota, i per això diuen que és la primera òpera autènticament alemanya: perquè defuig de la rigidesa estructural i melòdica de les òperes italianes; i buscava agradar al poble senzill i per tant s’inspirava en melodies populars. Papageno és un heroi del poble i no pot cantar de manera enrevessada.

I, per últim, el mite, el llibret es pot interpretar com un camí iniciàtic de l’heroi (l’altre heroi, el guapo, Tamino) cap a una forma moral superior... un viatge iniciàtic massònic. La barreja de tot plegat és explosiva, i dona peu a una de les òperes més grans que s’ha escrit mai

.

Tornant al present, però seguint aquesta línia disruptiva, l’any ’99, la companyia de teatre “Els Comediants” van presentar al Liceu una versió escenogràfica de l’òpera ben original. Ben original per què es van atrevir a reviure l’esperit original de l’autor: infantil, imaginatiu, creatiu, colorista, alegre, transgressor. Tot això és la nova coreografia de ”La Flauta Màgica” que els comediants ens van oferir a finals del segle passat!!!

Seguint amb aquesta idea, el següent pas de “Els Comediants” va ser adaptar l’opera del de Salzburg a un format reduït i ien català: “La petita flauta màgica”, i que es va estrenar, l’any 2004, al Petit Liceu, amb l’objectiu de popularitzar entre els nens aquesta òpera. Pocs cantants, només una reducció musical per a flauta i piano, només els temes més famosos, molts recitatius i narracions per mantenir viva l’atenció del petit públic, i un personatge simpàtic, com no, Papageno.

La idea es boníssima es miri com es miri. És una òpera popular, i per tant oberta a interpretacions més senzilles, per què no a nens?;  l’escenografia de “Els Comediants” és simple i colorista i entra fàcilment pels ulls, més encara als ulls de la quitxalla; al ser en català els crius entenen de primera mà i queden captivats per la trama de l’obra; al ser un format reduït no els dona temps a distreure’s. I funciona #deveritat Els que tingueu canalla i ho hagueu provat ho podeu corroborar; els meus crius sense anar més lluny la tenen entre les seves pelis favorites. I els que no ho hagueu provat, feu-ho #bonconsell. Els encantarà ii us encantarà.

Podeu trobar “La petita flauta màgica” a youtube i a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/06/2015.

Per pensar... I riure!

Es indubtable que tots agraïm els bons consells... Menys quan ens ofenen. Ens ofenen i humilien. Ens ofenen, ens humilien i es fiquen a la nostra vida. Ens ofenen, ens humilien, es fiquen a la nostra vida i a mes a tu qui t'ha donat vela en aquest enterrament? Hmmmm... Potser sí que es veritat que costa encaixar consells...

Però també és cert que quan es fa amb gràcia, entre somriure i somriure, et van calant veritats com a temples que, amb una mica de sort, et poden arribar a canviar a la vida. Aquest es el mèrit dels grans conferenciants, alguns dels quals hem tingut la sort de que se'ls gravés en vídeo, i una ànima caritativa després els pengés al you tube, canal més modern i popular de difusió de cultura #lanovaBibliotecad'Alexandria

Us deixo quatre vídeos, que defugint dels clàssics de l'autoajuda, ens expliquen entre rialles pautes per entendre i navegar amb la realitat que ens envolta en diferents àmbits de la nostra vida, des de la infantesa a la paternitat, des de la vida privada a la professional.

Aquest primer és una conferencia que el professor Fredy Kofman va fer en un col·legi de Guatemala. Ens explica com afrontar les decisions a la vida, de forma pusil·lànime, reactiva, com ovelles? O de forma magnànima, proactiva, com tigres? Agafem les regnes de la nostra vida i prenem decisions, tracem un rumb?  o seguim flotant a la deriva a veure que ens regala la vida?

Aquesta conferència la va fer l'Emilio Duró en un marc de trobada directius, on els explicava com afrontar els canvis a la vida, com viure amb optimisme i il·lisió, com viure i no deixar passar la vida...

Aquest tercer es d'un conferenciant americà, Mark Gungor, que ajuda a l'auditori, present i virtual a entendre com pensen les dones i com pensen (o no) els homes. Molt aclaridor...

Per acabar, un periodista molt nostrat, el Carles Capdevila, que entre rialles, emaptitza amb les preocupacions quotidianes dels pares, des dels novatillos als mes experts, que tota necessiten a vegades un ajut, a vegades un copet a l'esquena...

Tots ells son vídeos llargs, de més d'una hora de durada però, amb calma, van entrant i calant. Val la pena fer-los-hi un cop d'ull. No seguits, que podrien empatxar, però si anant fent... #conselld'amic

@jignasib

El hombre tranquilo

“Homérico!”   Michaleen Oge Flynn, el casamenter, davant l’espectacle del llit de noces del Sean i la Mary Kate Thorton desmuntat després de la nit de noces....

Una peli clàssica, de les que no pot faltar a cap videoteca de qualsevol cinèfil de pro. “Un hombre tranquilo”, rodada l’any 1952, conté tots els ingredients d’una peli destinada a passar a la història: el director, John Ford; el repartiment, amb John Wayne com a Sean Thorton (el prota), la Maureen O’hara com a Mary Kate Danaher (la prota), i Barry Fitzgerald com a Michaeleen Oge Flynn, el casamenter (el secundari que fa més grans les grans pel·lícules); escenes èpiques; baralles, romanticisme; herois; villanus;....  què més voleu?

A la vista del dit fins ara, no us precipiteu... no és un Western! És una peli a Irlanda i sobre Irlanda. Amb tòpics? Tooots els tòpics; i això la fa genial. Sean Thorton és un irlandès que ha fet fortuna als Estats Units, com a boxador. Però ha tingut la desgràcia de matar accidentalment el seu adversari en combat. Ha decidit deixar la boxa i, de fet, ha promès que mai més es barallaria. Està traumat. Per fer més fàcil la seva promesa, retorna als orígens, a la casa de sa mare a un poblet tranquil de la tranquil·la Irlanda: Innisfree.

Com sabem que estem a Irlanda? Com sabem que és un país tranquil? És fàcil...  Veieu aquell tòpic? Doncs seguiu-lo; a ell i a la resta de tòpics que us aniran sortint... no té pèrdua. Ja a la primera escena, la de l’arribada en tren a Castletown, estació més propera a Innisfree, és una declaració de principis. La simple pregunta “Com puc arribar a Innisfree?” trasbalsa el  poble. El tren aturat, tothom dient-hi la seva, recordant batallitas, recomanant rutes, rutes alternatives, records de la infància, on se serveix el millor whiskey, la disputa entre els O’Hara i els O’Donel... mentre el tren segueix aturat i el passatger espera una resposta útil... Hil·larant. I així tota l’estona.

A partir d’aquí, la trama es desenvolupa. El Sean vol comprar la caseta de sa mare a l’actual propietària; compra que el cacic del poble vol impedir, perquè vol les mateixes terres. El Sean coneix una noia, pelroja... #paligru!! S’enamora, i es correspost (afegiu el primer petó a les escenes mítiques de la història del cine romàntic); però és la germana del cacic. Oh oh... #méspaligru!!! La disputa de les terres es barreja amb la disputa per la noia. Això acabarà malament o acabarà a hòsties, típic d’Irlanda. Però ell ha promès no barallar-se (memorable l’escena del pub, amb tots els vilatans cantant en germanor cervesa en ma les famoses” Irish drinking songs” i on evita la seva primera baralla). Aquesta reacció de l’Home tranquil, però, no es compresa en el poble en general ni per la seva xicota en particular. Per què defugir una bona baralla? per què no lluitar (amb els punys es clar) pel que es teu?

Tot plegat, serveix per a fer un retrat costumbrista divertidíssim d’una societat tranquil·la, on un home tranquil no podrà viure en pau fins que deixi anar la bèstia... una miqueta... de tant en tant, com marquen els bons costums. Recomanable? Molt més que això!

Podeu trobar la pel·lícula “El hombre tranquilo” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/06/2015.