La sombra del águila

«Como procedemos?” Napoleó als seus generals.... “Una carga?” Murat donant sempre la mateixa opinió...

Més que tractar-se d’una de les grans i complertes obres d’Arturo Pérez Reverte, “La sombra del àguila” seria més be una novel·la curta, gairebé un relat... Però tot i així jo crec que és molt representatiu de la seva obra, alhora que incorpora certs trets singulars que, per a mi, la fan singular.

De tot, com totes les obres de l’autor, està molt ben documentada I transmet el clima del que ens explica. En aquest cas per doble partida: per què ens posem fàcilment a la pell dels protagonistes; i en segon lloc perquè, en gran part, transcorre durant un hivern rus qualsevol. Be qualsevol no; de fet és un hivern de 1812, durant la campanya de conquesta de Rússia per part de Napoleó. El fred es palpa a les fulles del llibre.

I aquí enllacem amb el segon punt: l’ambientació és de capa i espasa, que crec que és un tema recurrent en Pérez Reverte. Ja des de les primeres novel·les, “El maestro de esgrima”, “La tabla de Flandes”, el mateix “Club Dumas” i ja no parlem de tota la saga del “Capitan Alatriste” es mouen en ambients de capa i espasa o cavallerescs. Potser no s’hi ambienten sempre, però estan presents en l’obra, com a leiv motiv, com a protagonistes, com a artistes convidats... però hi son. És un món que domina, i que comunica be. Èpics els combats a espasa! Molt ben narrats; amb detalls tècnics però sense fer-se avorrit o ferragós... I la trama detectivesca? Que me’n dieu? Sap mantenir l’emoció i l’intriga.... ai... crec que m’estic anant de mare... tornem a “La sombra...”

De què va? Com dèiem, ofensiva a l’estepa russa. Napoleó està reunit amb els seus generals, Murat al capdavant (general francès per antonomàsia, brillant estratega, artista de les càrregues... i .... be, artista de les càrregues, i Napoleó n’està fart). Davant, l’exèrcit rus, esperant. Què fem? (siiii Muraaaaat... a més d’una càrrega...). Mentre, entre la tropa francesa, un batalló d’espanyols, ex presoners i soldats “voluntaris” pensen què fer amb el seu futur; lluitar per un país que no es el teu, en una guerra que no és la teva? I si desertem? Ara que els generals estan distrets, avancem cap a l’enemic i ens rendim. De ser presoners dels francesos a ser-ne dels russos no deu ser gaire diferent... Dit i fet, els espanyols avancem amb la intenció de rendir-se. Però Napoleó els veu! Els admira! Bravó les espagnols! Decidits, valents , gallards, aguerrits, sense por a l’enemic!!! Endavant! Al a càrrega!!! (Ja ho deia Murat....). I guanyen la batalla; i son condecorats. Ara, qui és el guapo que li diu a l’emperador que volien desertar...

Fins aquí el to de comèdia del relat. A partir d’ara comença la tragèdia. Els herois de la batalla han de trobar el pitjor enemic, l’hivern. El que no han fet les tropes russes ho farà el fred. Aquest estat d’ànim, aquesta resistència al medi advers, aquesta derrota cruel ens es narrada amb cruesa, la vius. Per això jo crec que aquest petit llibre és tan gran. Sap tocar i explicar tots els registres...

Al ser un relat és de molt fàcil lectura, ràpida i digestiva. Què més es pot demanar per una estona d’oci? Si en general, els llibres del Pérez Reverte son aconsellables, aquest a més no té l’excusa tan sobada del “es que no tinc temps...”. Au va... A la càrrega!!

Podeu trobar "La sombra del águila” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2015.