dimarts, 24 de maig de 2016

La sombra del águila

«Como procedemos?” Napoleó als seus generals.... “Una carga?” Murat donant sempre la mateixa opinió...

Més que tractar-se d’una de les grans i complertes obres d’Arturo Pérez Reverte, “La sombra del àguila” seria més be una novel·la curta, gairebé un relat... Però tot i així jo crec que és molt representatiu de la seva obra, alhora que incorpora certs trets singulars que, per a mi, la fan singular.

De tot, com totes les obres de l’autor, està molt ben documentada I transmet el clima del que ens explica. En aquest cas per doble partida: per què ens posem fàcilment a la pell dels protagonistes; i en segon lloc perquè, en gran part, transcorre durant un hivern rus qualsevol. Be qualsevol no; de fet és un hivern de 1812, durant la campanya de conquesta de Rússia per part de Napoleó. El fred es palpa a les fulles del llibre.

I aquí enllacem amb el segon punt: l’ambientació és de capa i espasa, que crec que és un tema recurrent en Pérez Reverte. Ja des de les primeres novel·les, “El maestro de esgrima”, “La tabla de Flandes”, el mateix “Club Dumas” i ja no parlem de tota la saga del “Capitan Alatriste” es mouen en ambients de capa i espasa o cavallerescs. Potser no s’hi ambienten sempre, però estan presents en l’obra, com a leiv motiv, com a protagonistes, com a artistes convidats... però hi son. És un món que domina, i que comunica be. Èpics els combats a espasa! Molt ben narrats; amb detalls tècnics però sense fer-se avorrit o ferragós... I la trama detectivesca? Que me’n dieu? Sap mantenir l’emoció i l’intriga.... ai... crec que m’estic anant de mare... tornem a “La sombra...”

De què va? Com dèiem, ofensiva a l’estepa russa. Napoleó està reunit amb els seus generals, Murat al capdavant (general francès per antonomàsia, brillant estratega, artista de les càrregues... i .... be, artista de les càrregues, i Napoleó n’està fart). Davant, l’exèrcit rus, esperant. Què fem? (siiii Muraaaaat... a més d’una càrrega...). Mentre, entre la tropa francesa, un batalló d’espanyols, ex presoners i soldats “voluntaris” pensen què fer amb el seu futur; lluitar per un país que no es el teu, en una guerra que no és la teva? I si desertem? Ara que els generals estan distrets, avancem cap a l’enemic i ens rendim. De ser presoners dels francesos a ser-ne dels russos no deu ser gaire diferent... Dit i fet, els espanyols avancem amb la intenció de rendir-se. Però Napoleó els veu! Els admira! Bravó les espagnols! Decidits, valents , gallards, aguerrits, sense por a l’enemic!!! Endavant! Al a càrrega!!! (Ja ho deia Murat....). I guanyen la batalla; i son condecorats. Ara, qui és el guapo que li diu a l’emperador que volien desertar...

Fins aquí el to de comèdia del relat. A partir d’ara comença la tragèdia. Els herois de la batalla han de trobar el pitjor enemic, l’hivern. El que no han fet les tropes russes ho farà el fred. Aquest estat d’ànim, aquesta resistència al medi advers, aquesta derrota cruel ens es narrada amb cruesa, la vius. Per això jo crec que aquest petit llibre és tan gran. Sap tocar i explicar tots els registres...

Al ser un relat és de molt fàcil lectura, ràpida i digestiva. Què més es pot demanar per una estona d’oci? Si en general, els llibres del Pérez Reverte son aconsellables, aquest a més no té l’excusa tan sobada del “es que no tinc temps...”. Au va... A la càrrega!!

Podeu trobar "La sombra del águila” a la xarxa de biblioteques


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2015.

dimarts, 17 de maig de 2016

La petita flauta màgica

“Die vogelfänger bin ich ja...firulirulí” Papageno presentant-se als espectadors

En una altra ocasió ja vam estar pentinant una de les àries d’òpera més famoses, “Der Hölle Rache”, de “La flauta màgica” escrita a finals del s.XVIII per Wolfgang Amadeus Mozart. Vam aprendre aleshores que, a més de que hi ha innombrables i molt diferents versions de l’ària, que estem davant d’una òpera trencadora... disruptiva. Normal, tractant-se de Mozart...

És una òpera en alemany, que potser avui en dia no sorprèn, però al seu temps, l’opera, o era en italià o no era òpera. Mozart ja va fer altres intents, que avui en dia no tenen tanta anomenada.. a excepció potser de “El rapte del Serrallo”, que ja la va liar prou amb la temàtica... una òpera, ... en alemany, ...en un país turc, ... en un serrallo, o sigui, un harem, d’un país turc... Res més? No es podia trencar cap més tabú? Segur? Mozaaaartrttt!!! Homeeee!!!!Que encara no hem estrenat el segle XIX!!!!

L’altre element trencador, i aquest sí que és original d’aquesta òpera, és que es va escriure per a ser escoltada pel poble, no per les elits culturals i econòmiques de l’època. Agosarat. Òpera en alemany, i per al poble. Això es nota, i per això diuen que és la primera òpera autènticament alemanya: perquè defuig de la rigidesa estructural i melòdica de les òperes italianes; i buscava agradar al poble senzill i per tant s’inspirava en melodies populars. Papageno és un heroi del poble i no pot cantar de manera enrevessada.
I, per últim, el mite, el llibret es pot interpretar com un camí iniciàtic de l’heroi (l’altre heroi, el guapo, Tamino) cap a una forma moral superior... un viatge iniciàtic massònic. La barreja de tot plegat és explosiva, i dona peu a una de les òperes més grans que s’ha escrit mai
.

Tornant al present, però seguint aquesta línia disruptiva, l’any ’99, la companyia de teatre “Els Comediants” van presentar al Liceu una versió escenogràfica de l’òpera ben original. Ben original per què es van atrevir a reviure l’esperit original de l’autor: infantil, imaginatiu, creatiu, colorista, alegre, transgressor. Tot això és la nova coreografia de ”La Flauta Màgica” que els comediants ens van oferir a finals del segle passat!!!

Seguint amb aquesta idea, el següent pas de “Els Comediants” va ser adaptar l’opera del de Salzburg a un format reduït i ien català: “La petita flauta màgica”, i que es va estrenar, l’any 2004, al Petit Liceu, amb l’objectiu de popularitzar entre els nens aquesta òpera. Pocs cantants, només una reducció musical per a flauta i piano, només els temes més famosos, molts recitatius i narracions per mantenir viva l’atenció del petit públic, i un personatge simpàtic, com no, Papageno.

La idea es boníssima es miri com es miri. És una òpera popular, i per tant oberta a interpretacions més senzilles, per què no a nens?;  l’escenografia de “Els Comediants” és simple i colorista i entra fàcilment pels ulls, més encara als ulls de la quitxalla; al ser en català els crius entenen de primera mà i queden captivats per la trama de l’obra; al ser un format reduït no els dona temps a distreure’s. I funciona #deveritat Els que tingueu canalla i ho hagueu provat ho podeu corroborar; els meus crius sense anar més lluny la tenen entre les seves pelis favorites. I els que no ho hagueu provat, feu-ho #bonconsell. Els encantarà ii us encantarà.

Podeu trobar “La petita flauta màgica” a youtube i a la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/06/2015.


dimarts, 10 de maig de 2016

Per pensar... I riure!

Es indubtable que tots agraïm els bons consells... Menys quan ens ofenen. Ens ofenen i humilien. Ens ofenen, ens humilien i es fiquen a la nostra vida. Ens ofenen, ens humilien, es fiquen a la nostra vida i a mes a tu qui t'ha donat vela en aquest enterrament? Hmmmm... Potser sí que es veritat que costa encaixar consells...

Però també és cert que quan es fa amb gràcia, entre somriure i somriure, et van calant veritats com a temples que, amb una mica de sort, et poden arribar a canviar a la vida. Aquest es el mèrit dels grans conferenciants, alguns dels quals hem tingut la sort de que se'ls gravés en vídeo, i una ànima caritativa després els pengés al you tube, canal més modern i popular de difusió de cultura #lanovaBibliotecad'Alexandria

Us deixo quatre vídeos, que defugint dels clàssics de l'autoajuda, ens expliquen entre rialles pautes per entendre i navegar amb la realitat que ens envolta en diferents àmbits de la nostra vida, des de la infantesa a la paternitat, des de la vida privada a la professional.

Aquest primer és una conferencia que el professor Fredy Kofman va fer en un col·legi de Guatemala. Ens explica com afrontar les decisions a la vida, de forma pusil·lànime, reactiva, com ovelles? O de forma magnànima, proactiva, com tigres? Agafem les regnes de la nostra vida i prenem decisions, tracem un rumb?  o seguim flotant a la deriva a veure que ens regala la vida?


Aquesta conferència la va fer l'Emilio Duró en un marc de trobada directius, on els explicava com afrontar els canvis a la vida, com viure amb optimisme i il·lisió, com viure i no deixar passar la vida...


Aquest tercer es d'un conferenciant americà, Mark Gungor, que ajuda a l'auditori, present i virtual a entendre com pensen les dones i com pensen (o no) els homes. Molt aclaridor...


Per acabar, un periodista molt nostrat, el Carles Capdevila, que entre rialles, emaptitza amb les preocupacions quotidianes dels pares, des dels novatillos als mes experts, que tota necessiten a vegades un ajut, a vegades un copet a l'esquena...


Tots ells son vídeos llargs, de més d'una hora de durada però, amb calma, van entrant i calant. Val la pena fer-los-hi un cop d'ull. No seguits, que podrien empatxar, però si anant fent... #conselld'amic

@jignasib


dimarts, 3 de maig de 2016

El hombre tranquilo

Homérico!  Michaleen Oge Flynn, el casamenter, davant l’espectacle del llit de noces del Sean i la Mary Kate Thorton desmuntat després de la nit de noces....

Una peli clàssica, de les que no pot faltar a cap videoteca de qualsevol cinèfil de pro. “Un hombre tranquilo”, rodada l’any 1952, conté tots els ingredients d’una peli destinada a passar a la història: el director, John Ford; el repartiment, amb John Wayne com a Sean Thorton (el prota), la Maureen O’hara com a Mary Kate Danaher (la prota), i Barry Fitzgerald com a Michaeleen Oge Flynn, el casamenter (el secundari que fa més grans les grans pel·lícules); escenes èpiques; baralles, romanticisme; herois; villanus;....  què més voleu?

A la vista del dit fins ara, no us precipiteu... no és un Western! És una peli a Irlanda i sobre Irlanda. Amb tòpics? Tooots els tòpics; i això la fa genial. Sean Thorton és un irlandès que ha fet fortuna als Estats Units, com a boxador. Però ha tingut la desgràcia de matar accidentalment el seu adversari en combat. Ha decidit deixar la boxa i, de fet, ha promès que mai més es barallaria. Està traumat. Per fer més fàcil la seva promesa, retorna als orígens, a la casa de sa mare a un poblet tranquil de la tranquil·la Irlanda: Innisfree.


Com sabem que estem a Irlanda? Com sabem que és un país tranquil? És fàcil...  Veieu aquell tòpic? Doncs seguiu-lo; a ell i a la resta de tòpics que us aniran sortint... no té pèrdua. Ja a la primera escena, la de l’arribada en tren a Castletown, estació més propera a Innisfree, és una declaració de principis. La simple pregunta “Com puc arribar a Innisfree?” trasbalsa el  poble. El tren aturat, tothom dient-hi la seva, recordant batallitas, recomanant rutes, rutes alternatives, records de la infància, on se serveix el millor whiskey, la disputa entre els O’Hara i els O’Donel... mentre el tren segueix aturat i el passatger espera una resposta útil... Hil·larant. I així tota l’estona.


A partir d’aquí, la trama es desenvolupa. El Sean vol comprar la caseta de sa mare a l’actual propietària; compra que el cacic del poble vol impedir, perquè vol les mateixes terres. El Sean coneix una noia, pelroja... #paligru!! S’enamora, i es correspost (afegiu el primer petó a les escenes mítiques de la història del cine romàntic); però és la germana del cacic. Oh oh... #méspaligru!!! La disputa de les terres es barreja amb la disputa per la noia. Això acabarà malament o acabarà a hòsties, típic d’Irlanda. Però ell ha promès no barallar-se (memorable l’escena del pub, amb tots els vilatans cantant en germanor cervesa en ma les famosesIrish drinking songs” i on evita la seva primera baralla). Aquesta reacció de l’Home tranquil, però, no es compresa en el poble en general ni per la seva xicota en particular. Per què defugir una bona baralla? per què no lluitar (amb els punys es clar) pel que es teu?







Tot plegat, serveix per a fer un retrat costumbrista divertidíssim d’una societat tranquil·la, on un home tranquil no podrà viure en pau fins que deixi anar la bèstia... una miqueta... de tant en tant, com marquen els bons costums. Recomanable? Molt més que això!


Podeu trobar la pel·lícula “El hombre tranquilo” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/06/2015.