dimecres, 21 de desembre de 2016

Música encreuada


La veritat és que aquest post es fa difícil d’encasillar. Parla de llibres? O parla de música? Parla d’un llibre de música, o sigui, que respectaré el format original i ens mantindrem en aquest apartat... tot i que parlarem de música, d’un llibre de música...#eldiadelamarmota...

El David Puertas és, tant per formació com per vocació, músic (toca la flauta travessera, segur que és bona persona, =8-D   ) i periodista. L’edició d’aquest llibre és una excusa per recopilar les col·laboracions de l’autor amb la revista Catalunya Música/ Revista Musical Catalana i que son, ni més ni menys, els 25 primers mots encreuats de temàtica musical que va dissenyar i publicar-hi fins l’any 2004. Tela!! A veure que s’atreveix a dir que aquest llibre és avorrit.

Però no ens avancem; la part dels mots encreuats és la segona part del llibre. La primera perla d’aquest comença ja al pròleg, que corre a càrrec de l’enigmista de capçalera de casa nostra, l’inigualable Màrius Serra. No podia ser menys, que un llibre de mots encreuats estés prologat per l’enigmista més rellevant. A partir d’aquí se succeeixen un seguit de relats curts, que cada un d’ells conté una anècdota, un misteri, un enigma relacionat directament amb el mon de la música. Trobem des de l’origen del nom de les notes musicals, fins a sardanes enigmàtiques; des de la relació entre música i matemàtica fins al misteri de la qualitat dels Stradivarius; des dels mecenes anònims de Txaikovsky fins a l’acrònim que s’amaga rera el nom de VERDI. Diversió i intriga assegurada per estona.

Especialment entranyable per a mi, i al qual voldria dedicar un apart del post, és el primer relat. Ens descriu una hipotètica correspondència entre Johan Sebastian Bach i el seu fill Karl Phillipe Emmanuel, on s’explica el pique entre el vell cantor de Leipzig i l’emperador Frederic II de Prússia. Cóm aquest darrer repta al compositor genial per a que, a partir d’una melodia senzilla, creï una sèrie de fugues a dues, tres, quatre o fins i tot a sis veus! El “vell” no només accepta el repte si no que el resol excel·lentment, i aquest és l’origen de l’ “Ofrena musical”, dard enverinat que J.S. Bach retorna a l’emperador.

Aquesta narració, amb l’excusa de narrar el duel creatiu, ens ensenya l’art de la fuga i les diferents formes de composar-la. Ja no parlem de les diferents veus que es poden repetir, sinó també de la forma en que es repeteix: cànon cranc, tocat a l’inrevés; per augmentació, on cada repetició és fa en una octava augmentada; motuo perpetuo, que comença com acaba i per tant es pot repetir ad nauseam; ... Però a més, entronca fantàsticament amb l’esperit del llibre, ja que el vell compositor va gastar una broma a l’emperador, ja que en comptes de dir quin tipus de cànon calia tocar  a cada moment, només li va deixar endevinalles per a que ho hagués de RICERCAR i descobrir per ell mateix. Brillant! Per a mi, amb diferència, és el meu favorit de tot el llibre.

Una bona estona de lectura que reconcilia la música clàssica amb la diversió, amb el misteri i amb els enigmes. Què més es pot demanar d’un llibre? D’un llibre de música... #tornem-hi. Ah, si... me n’oblidava. Per acabar el post igual que acaba el llibre: sabíeu que J.S. Bach signava moltes de les seves obres amb les notes B-A-C-H? SiBemoll-La-Do-Si?

Podeu trobar el llibre “Música encreuada” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

 PD. A you tube podem trobar dues versions de l’ofrena musical que m’agradaria remarcar. La primera és de Jordi Savall, amb instruments d’època, fidelíssima a l’esperit de l’època. Personalment no em considero tant forofo com per exigir interpretacions fidelíssimes a les limitacions tecnològiques de l’època, però al ser un intèrpret tant nostrat i de tanta vàlua, què carai, vinga!!
 L’altra... us he enganyat, no és la interpretació si no una master class sobre l’obra. Mira... m’ha fet gràcia...

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 226/01/2016.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Mundo Anillo

Cap allà l’any 1970, Larry Niven va publicar una novel·la de Ciencia Ficció. Parlem de “Mundo Anillo”, que per a l’època del boom del gènere va tenir un èxit considerable que va fer famós a l’autor. Per què diem que és una obra de ciència ficció? A veure: passa a l’espai, a d’altres planetes; hi ha extraterrestres; estem al futur, cap al segle XXIX; hi ha tecnologia, molta i molt avançada. Es ciència ficció, no?

Tot i que, com ja hem dit, hi ha molta tecnologia i molt espai, al meu entendre l’obra no va d’això, o no només d’això. De fet, l’autor no es molesta en justificar la viabilitat de l’avanç tecnològic. Hi ha tecnologia, és més avançada i punt. De fet, la pròpia existència d’un planeta com Mundo Anillo ha estat sempre qüestionada pels científics, ja que un mon així no seria estable (ara tampoc m’ho feu demostrar a mi... ni idea, tu...).

Però, de què va el llibre i què ens aporta? Estem a la Terra, un humà es reuneix amb un ser extraterrestre, un titerote. Els titerotes (pupeteers en la versió original en anglès) son sers peculiars, amb dos caps com serps, amb tres potes... guapos no son. Però son molt intel·ligents, van centenars... milers d’anys avançats a d’altres civilitzacions que poblen l’espai. Son molt gregaris, sempre van en grup. Els titerotes són, doncs, intel·ligents i gregaris. Alguna cosa més? Sí, covards! Ells ho matisen, diuen que son previnguts, planificadors, controllers, Però no, son covards, paranoics i manipuladors (d’aquí l’encert del nom pupeteer que titerote no crec que sigui capaç de transmetre, val a dir). Les coses com son. A l’expedició se sumaran dos integrants més: un kzin, un tigre antropomorf; i una altra humana, una noia. Els kzints son lluitadors, nobles, guerrers... uns bèsties vaja., Primer pega i després pregunta. I la humana, ... la humana... d’humà ja n’hi ha un. Què hi pinta aquesta noia? Per que si els titerotes son manipuladors, i aquí hi ha una noia, segur que és per algun motiu....

Anem a pams. L’expedició consisteix en anar a un planeta especial, un mon anular, en forma d’anell, que envolta una estrella. Un mon que existeix i alberga un elevadíssim nivell tecnològic que ningun dels seus habitants entén ni sap usar. La relació entre els habitants i la tecnologia és mística. Literalment, hi ha una religió que venera aquesta tecnologia. O sigui que ningú l’entén ni sap d’on ha sortit. Els creadors han desaparegut; i els titerotes volen saber què ha passat #controllers. Envien al seu membre més boig... quasi valent, és capaç de viatjar sol; però tampoc cal exagerar. Per garantir l’èxit de la missió reuneix quatre tripulants amb característiques distintives. Un titerote, intel·ligent, és clar; un kzint, violent, expeditiu, orientat a l’acció; un humà, un ser ambiciós, capaç de fer el que calgui per aconseguir l’èxit; i... la noia. Ai la noia... per què està allà? Doncs per què té sort.

En un planeta superpoblat com la Terra, ella és la setena generació consecutiva de nadons nascuts per sorteig! Quina sort! I la sort s’hereta (si més no això pensen els titerotes) i si ella té sort ens la portarà a nosaltres com a missió, no? Doncs no, la missió va com el cul. Per què ha fallat tot? En un moment de depressió, quan està tot a punt de petar definitivament, l’humà i el kzint conversen sobre el tema. Tot ha anat malament per a ells, per a la noia no! Li està anant tot be: està creixent en experiències, en fortuna, ha trobat nòvio, és feliç... Per tant, la sort ni s’hereta ni s’encomana. De fet, si ella té sort és gràcies a la mala sort dels que l’envolten per què d’alguna forma el destí equilibra les coses, no? Quina broma macabra, oi?

I d’una altra banda, la sort és una benedicció o un handicap? Només cal mirar la noia, segons ens descriuen els protas: És patosa, camina malgirbada, té poques habilitats socials. Per què? Doncs per què de petita tenia sort, i li sortia tot be a la primera. No entropessava, no queia, no es donava cops, no fotia la pota... i així no s’aprèn.... Ja ho diu la dita, “Buena suerte, mala suerte. Quien sabe?”. No està mal per un innocent llibre de ciència ficció, eh?

Podeu trobar el llibre “Mundo anillo” i les seves seqüeles a la Xarxa de Biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/01/16.