La Ilíada i l’Odissea

De petit em pensava que un mitòman era algú que li agradava molt la mitologia. I un mitòman clàssic, era el que adorava la mitologia clàssica, grega i romana... Santa inocència. Fos com fos, jo volia ser un gran mitòman, i com a tal, m’havia de documentar. Més tard vaig saber la veritat, i que ser un mitòman no tenia res a veure amb llegir llibres de mitologia; però ja era massa tard, i ... tot això que he après, tu!

“Los más bellas leyendas de la antigüedad clásica” de Gustav Schaw, o “Los griegos” d’Assimov, entre d’altres perles, em van descobrir qui eren Zeus el Tonant; Pal·les Atenea, la dels ulls d’òliva; Heracles i les seves 12 proves heroiques; Orfeo incapaç d’arrencar la seva estimada Eurídice de les urpes d’Hades; Edip, Antígona i els seus complexes; Jasó i els Argonautes; Aquil·les, heroi de la conquesta de Troia, la indomable; Odisseu, el savi i enginyós, en etern retorn a Ítaca; ... aquestes i moltes més històries que formaven la galàxia de divinitats i herois del mon clàssic. Havia arribat l’hora d’enfrontar-me als clàssics d’Homer, La Ilíada i l’Odissea, i veure de primera ma, com es relacionaven els Déus i els homes. No us penseu que persegueixi desgranar els orígens d’Homer, les fonts literàries, o esbrinar si eren autènticament d’un autor o un recull de diversos rapsodes... Parlo d’un adolescent fascinat pel tema i com el va impactar...

Primer de tot, la Ilíada es va escriure fa quasi tres mil anys, i al text es nota... és primitiu, directe, com una batalla. Que de fet és el que descriu. Em va fer molta gràcia que les descripcions estaven amanides amb la genealogia dels actors: el guerrer X, fill de Y, net de Z, vencedor en combat a XX, fill d’YY... i així tot el llibre. Segon, sort que m’havia empapat abans de la història, per què si ens atenem només a la font, no t’enteres de res: la quantitat ingent de Deus que campen per la Terra, els parentius, amistançades i enemistats,... o et fan abans un plànol o acabes perdut. Vaja... “només per a iniciats”. Tercer, dels 10 anys que va durar el setge, el llibre només cobreix un parell de mesos de l’últim any: des del pique d’Aquiles amb Agamennon per un“deixa aquesta esclava que me la quedo jo”, fins a que el Rei Príam de Troia suplica... implora al guerrer mirmidó que li retorni el cos del seu fill Héctor, vençut en combat singular a mans del venjatiu Aquil·les. Ni el judici de Pàris, ni el rapte de la bella Hèlena, ni la conquesta de l’orgullosa Troia gràcies a l’ardid d’Ulisses i el seu famós cavall de pega es mencionen al llibre... ja et dic jo que si no t’expliquen res abans no t’enteres... Per últim, el paper dels Déus. No son ni millors ni pitjors que els humans. Tenen les mateixes virtuts i defectes, però són més poderosos. I això és així, i els humans a mirar-s’ho; i a patir per què, total, som marionetes a les seves mans i del destí. Com diu l’Orquestra Plateria “si naciste pa martillo, del cielo te caen los clavos”.

L’Odissea, en canvi, és diferent. No és tant una saga d’herois; s’assembla més a un llibre d’aventures on es descriuen les peripècies d’Ulisses per tornar a Ítaca, casa seva, i com va poder recuperar el tron, l’esposa i el fill amenaçats per els pretendents de Penèlope, que després de 20 anys d’absència del patriarca, ja creuen que és temps de pensar en noves núpcies... 20 anys fora de casa... #sensecomentaris. Més entretingut i amè de lectura; menys primitiu; amb més detalls (de fet l’anèctdota del cavall i la fí de Troia s’expliquen, com qui no vol la cosa al principi d’aquest llibre). Vaja, si hagués de fer una peli, sens dubte aniria d’Odisseu més que del setge de l’altiva Ilion...

Ah, si...Me n’oblidava... Per al mon actual, una odissea és el conjunt de peripècies que hom ha patit per aconseguir un destí o un objectiu, en honor del nostre protagonista, Ulisses, o Odisseu per als amics. Nom que li van posar els seus pares en honor de l’avi que, seguint el costum de l’època, a l’assabentar-se del naixement del seu net i hereu, va anar a visitar-lo; com el seu trajecte va estar ple de peripècies i dificultats, el nom escollit pel ganàpia va ser Odisseu, del grec Odissàmenos, peripècies durant un viatge. ... Roda el mon i torna al Born que deia el poeta. Això sí, ara no em queda clar, què va ser primer? l’ou o la gallina?

Podeu trobar “La Ilíada” i “La Odissea” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 23/12/2014.