'Would you want to live for ever if you were an
addict?' Myriam pregunta a Sarah…
Una de vampirs. El gènere promet: misteri, terror, seducció… la
fórmula , de fet, per a qualsevol pel·lícula promet. Afegeix un director amb un
sentit de l’estètica molt captivadora, que enganxa, com és el cas de Tony
Scott, germà del famosíssim Ridley Scott (i, desenganyem-nos, aquest gust per
l’estètica és sospitosament familiar), actorassos de primera línea, com
Catherine Deneuve i Susan Sarandon, guapíssimes i seductores com poques, i un
camaleònic David Bowie, en un paper més que convincent, i la peli ha de ser
bona per nassos. I ho és... encara que la crítica i el públic no en van fer una
bona acollida al principi.
Tot i que el tema és clàssic, el tractament no ho és. D’entrada parlem d’una vampiressa i dels seus minions. Ella, Myriam (Catherine Deneuve, majestuosa, i vestida d’Yves Saint-Laurent, per suposat), té el dò de la vida eterna i l’eterna joventut gràcies a què viu de la sang de les seves víctimes; dò que pot transmetre als seus companys... als seus amants. Però només en part. Aquells a qui ella contamina per al seu plaer particular poden gaudir de la vida eterna si sacien l’ànsia que els produeix el desig de sang. Capteu el detall?... la vida eterna... passats uns anys... dos –cents, tres cents... el declivi no es pot aturar. L’eterna joventut és exclusiva de Miriam. El seu darrer capritx, John (David Bowie, perfecte com l’amant abandonat a la seva sort), ja està de capa caiguda. Ell vol aferrar-se als últims moments amb Myriam, i ella... s’avorreix... Vol noves sensacions, nova sang... mai més ben dit. I creu que la Sarah (Susan Sarandon, excel·lent noia innocent però no tonta) sembla que en pot ser la nova font... De sang i de sensacions...
Inoblidable, per
suggerent, l’escena de seducció entre la vampiressa i la nova víctima a ritme
del “Duet de les flors” de Lakme...Angoixadora la desesperació de
l’antic amant en declivi... decrèpit, aferrant-se a la darrera oportunitat de
seguir sent algú significant a la vida de la seva Senyora... També memorable
l’escena de la classe de violoncel. El vell professor, envellint davant les
càmeres, sadolla la seva ànsia amb el seu jovenet alumne... Son vampirs: no hi
ha ètica...
A l’escenografia curosa, amb els seus tuls i passadissos interminables, l’acompanya una banda sonora sublim. A més de Delibes (Duet de les flors), partites de Bach, trios i sonates de Piano de Schubert, afegim registres com Iggy Pop o Bauhaus (excel·lent inici de peli acompanyat pel seu ritme caòtic)... No ens podem queixar. A vegades sembla un videoclip, però tot amb molt bon gust...
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/12/2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada