Les variacions Goldberg

Diu el mite que, cap a mitjans del S.XVIII, el comte de Kaiserling, ambaixador rus a la Cort de Saxònia, passava llargues estades a Leipzig. Amant de la música, tenia un pianista particular, Johan Gottlieb Goldberg. Per encàrrec del comte, el pianista prenia lliçons amb el Chapelmaister de Leipzig, un tal Johan Sebastian Bach. Sembla ser que el comte gaudia de no molt bona salut i passava llargues nits d’insmoni.

A fi i efecte d’alleugerir aquestes llargues hores de vetlla va demanar al mestre Bach que composes alguna peça divertida per a que el seu pianista particular l’amenitzes. I Bach va compondre 30 variacions sobre una ària principal. Amb el temps aquestes variacions es van conèixer com a variacions Goldberg en honor del pianista que les tocava, no del comte que les va encarregar... justícia musical? Del que no se’n sap res és si les vetllades eren amenitzades o el comte aconseguia dormir... Allà cadascú i la seva consciència...

Diu també la llegenda que no se’n podia fer cap gravació en disc d’aquestes variacions per què la durada necessària per a interpretar-les no cabia en les dues cares d’un vinil. Fins que va aparèixer Glenn Gould a un estudi de gravació i va enregistrar les seves Variacions Goldberg, versió 1955. Parlant clar i català, va fotre el turbo i en menys de 40 minuts ja estaven enllaunades.

No sé si la llegenda és certa o no però, si sentiu aquesta versió, veureu que el tempo és realment de vertigen. A veure, diuen que Bach no feia anotacions al tempo al qual s’havien d’interpretar les seves obres, ja ho hem dit alguna altra vegada, i per tant la versió és canònicament més que correcta, però potser si que mareja una mica tanta velocitat... es fa difícil de digerir.

 

I no ho dic jo, que ja veus... va ser el propi Gould que va arribar a aquesta conclusió i, passats uns anys, va decidir gravar unes noves Variacions Goldberg, versió 1981,a un tempo molt més assossegat… Aquí el pianista s’entreté al llarg de quasi 50 minuts per finalitzar la seva feina. Estem parlant de 10 minutets de diferencia, que no sembla res, però que si ‘escolteu, és molt més digestiva,i es pot apreciar més, paladejar molt més els matisos de l’obra de Bach. Les síncopes, els contrapunts, les harmonies, les persecucions de les melodies… Si n’hagués d’escollir una, em quedaria amb aquesta versió.

Ara, que per versions originals, no és gens menyspreable, canviant totalment de registre, la que ens va oferir Jaques Lousiser, amb les seves Variacions Goldberg a ritme de Jazz.  Quelle delicatesse! La música de jazz és molt swingable, i aquí Loussier en fa una demostració magistral.

A tall d’anècdota: heu vist “Bicicleta, cullera, poma”, la pel·lícula que il·lustra el principi del procés degeneratiu de l’Alzheimer que pateix Pasqual Maragall? Hi ha una escena en que el propi MHP Maragall fa escoltar a l’entrevistador un disc, i en comencen a sonar els primers compassos. Corresponen precisament a aquesta versió de les Variacions. Tot seguit passen a parlar amb la Diana Garrigosa, la seva dona... Explica que, segons el metges, el sentit per la música és el darrer que un malalt d’Alzheimer perd. I Diana conclou:”Això em tranquil·litza, perquè ara sé que el meu marit morirà feliç”.     =8_-)    #nocalenméscomentaris

Cadascuna, en el seu estil, son tres versions impressionants d’una mateixa obra mestra. Bé per el compositor, bé pels intèrprets.

Podeu escoltar a spotify les Variacions versió 1955, les de la versió 1981 i les de Jaques Loussier.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 09/01/2015