Versionant J.S. Bach

Una de les meravelles de la tecnologia, si més no al que al gaudi de la música significa, és que no només podem accedir a les nostres peces i composicions favorites, si no que pots escollir també qui les interpreta.

Sí, m’agrada Bach; i si he d’escollir un intèrpret, si de piano parlem com és el cas, escullo Glenn Gould. Tot i que de personalitat controvertida, quan s’asseu davant del seu piano, crec que transmet, no només la bellesa de les peces de Bach, si no també l’esperit, l’ànima que hi ha al darrera. M’agrada veure com toca: l’esquena corbada davant del teclat; la posició de les mans, tranquil·la alhora que enèrgica, amb aquells dits ben rectes, res de grapes esgarrapant les tecles ; i el taral·leig... aquell ‘humming’ que acompanya la interpretació, que es nota que s’ho passa bé... impagable.

Però tot i els dons divins, el treball del dia a dia és el que marca la qualitat de la feina final; i aquest.fragment d’un documental de la BBC, aquesta petita joia que es pot trobar a youtube, demostra que no només dels dons divins viu el geni. Així assagen i estudien els grans... I, a la fi, podem gaudir del resultat final. No té vídeo, només àudio, però val la pena asseure’s i gaudir tranquil·lament del geni interpretatiu... Bon profit.

Però, en música, com en moltes altres arts, no sempre hi ha opinions categòriques ni tots els genis coincideixen en què ens vol dir l’autor, i com s’ha d’interpretar...d’aquí precisament la feina i el mèrit de l’intèrpret. I com a exemple prenem el Preludi en Do Major , de J.S.Bach, es clar; el principal problema és que aquesta peça no inclou indicacions de tempo, per tant acaba sent una decisió ad libitum del pianista.

 La primera versió que he escollit és la de Glenn Gould, força controvertida i inusual per a un pianista vertiginós com ell, però que per a aquesta peça va considerar que mereixia un tempo més reposat que el que estàvem acostumats a sentir. Segon, una interpretació més convencional, més canònica i més ràpida a càrrec d’Elena Kuschnerova. I en darrer lloc, la meva preferida, la versió que Matt Herskowitz en va fer per a la Banda Sonora del film d’animació “Les triplettes de Belleville”, “Bach à la Jazz”, a ritme de swing. Si Bach aixequés el cap i sentís aquesta versió... aprendria Lindy Hop!

Ah, si... una última perla, per a que no digueu que els clàssics estan encarcarats i son cosa del passat i que han d’estar a museus i bla bla bla... Una versió a guitarra elèctrica, d’Adam Fulara, emprant una tècnica de punteig certament diferent, tot i que la va popularitzar Stanley Jordan, ja fa una pila d’anys. Això si, segueix tenint resultats espectaculars.

 Apali, a disfrutar...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 07/11/2014.