Joldi Lius, redeu quin home!

"Quin home, redeu quin home"

"- chao chochin!" Joldi Lius acomiadant-se de la seva amant

"- caldes de melavella" amant de Joldi Lius agraïnt la feina be feta

" Ostres, ostres, ostres... Aqui hi ha marro, tu!

A finals dels anys '80, la gent de la Trinca (l'alt, el ros i el de la barba, per més senyes) van començar a fer els seus pinitus en el mon audiovisual, més enllà de les seves cançons tan divertides, que es van popularitzar entre els anys 70's i 80's, i es van ficar a fer un programa d'humor a TV3, la nostra; parlem del "No passa res".  I els va anar be... D'alla van passar a Gestmusic... Endemoll... Tariro, tariro... Gran hermano... Crónicas marcianas... Be, però això ja és una altra història.

El tema és que "No passa res" era un programa d'humor que combinava les cançons del trio de Canet amb entrevistes a famosos i esquetxos d'humor molt català (xavacà i directe a la vena, molt resolutiu i efectiu). Alguns d'aquests esquetxos eren recurrents i van acabar acostumant-nos a personatges que es van acabant fent familiars.

D'entre aquests hi havia en Joldi Lius i la seva nòvia Maliona Libull. D'on sortien aquests personatges? Si la majoria d'squetxos es basaven en actuacions dels tres cantants acompanyats d'actors per completar l'escena, en aquest cas no era així. La base d'aquest sketx era una sèrie ... dramàtica?... No sabria dir-vos. El que segur podem dir és que era una sèrie d'arts marcials de Hong Kong a la que se li havia tret la banda sonora i (ara sí) els nostres amics havien muntat i doblat de la forma més bizarra.

D'aquesta forma, el lluitador barbut protagonista acaba sent Joldi Lius, prohom de la societat catalana noucentista; un alt lluitador, més primet, amb trena, per art del doblatge es concerteix en Maliona Libull, la seva enamorada; els nobles xinesos de qualsevol escola de kung fu poden ser la junta directiva del Barça discutint la dimissió de Joan Gamper; qualsevol lluita pels carrers de Hong Kong  pot ser una ballada de sardanes o trobada de bastoners al Passeig de Gràcia...

Tot plegat, per bizarro, acaba sent hil·larant. I no parlo d'un record d'infantesa, parlo d'haver trobat els videos a you tube i els he passats als meus fills i s'han fet un fart de riure!!!

Val a dir que aquest exercici no és estrictament original. Ja ho va fer Woody Allen doblant una peli japonesa d'espies, "International Secret Police: key of keys", que per art del doblatge i el muntatge del geni de Nova York es converteix en "What's up Tiger Lilly?", una comèdia bodevilesca sobre la recerca de la millor recepta d'amanida d'ou... #sujuro!



Si teniu temps mireu tots dos exercicis. Per comparar-los? No... Per passar dues bones estones, que també està be... No?

@jignasib

Conquest, histories i batalletes...

Qui de petit no ha jugat alguna vegada a espadachins glamurosos? O a nobles cavallers medievals? O a ninjas terribles? Qui no ha agafat un pal d’escombra o  una canya i ha creuat sables amb un amic? Combats èpics! Més d’una espina dec tenir encara sota la pell de les mans...

Però alguna vegada us heu imaginat com seria un combat real amb una espasa medieval? Amb un floret? Un sable? Una daga? A punys? Com eren les batalles a l’antiguitat? Doncs al History Channel es veu que algú sí que s’ho va preguntar. I hi va pensar molt... tant que en va fer una sèrie de TV i li va dir Conquest... i li va demanar a l’actor Peter Woodwar que la presentés.

A part d’explicar batallitas, què fa especial aquesta sèrie? Doncs, per a mi, el tractament que en fa del documental històric. No es basa en una narració plana i monotonal a càrrec d’un locutor avorrit; els episodis comencen amb una explicació amena, a càrrec del presentador, de quin tipus d’arma o estil de combat s’explicarà: característiques, situació històrica, antecedents... i tot seguit s’ensenya a utilitzar aquestes armes o tècniques a un grup d’actors. Així es poden escenificar combats ‘reals’ que ajuden a entendre per què aquest tipus d’arma o de tàctica va tenir relatiu èxit en el seu context històric.

Per als apassionats de les armes antigues, o inclús dels amants dels jocs de rol, és una immersió en el tema que enganxa, que ajuda a entendre per què i com s’usen aquestes armes, amb quins avantatges i quins inconvenients. D’aquesta manera pots arribar a entendre com els romans van conquerir tot un imperi, amb aquells escuts tan grans, aquelles tortugues cuirassades tant divertides, aquelles espases tant curtetes. O pots entendre com els gals els van posar en solfa amb les seves espases llargues, aquelles destrals tant afilades i, sobretot, sobretot amb aquell punt de ràbia... de bojeria... de berserker! Que els feia tant temibles. Si no prenien poció màgica, prefereixo no saber què prenien abans d’un combat!

I què me’n dieu de l’edat mitja? Com lluitaven els cavallers? Quines espases i armadures feien servir? Com era un torneig? I com lluitaven els plebeus? També és divertit quan es compara les lluites ‘de veritat’ amb el que veiem a ‘les pelis’; també poden fer conya quan cal. I quin millor escenari per fer aquestes comparatives que a les pelis de mosqueters, com el D’Artagnan, o de pirates com el Jack Sparrow.

I ja veieu... Així fins a gairebé 30 capítols de batallitas, des de les guerres bíbliques fins a les les trinxeres del segle XX; dels ninjes a les operacions especials modernes; de la boxa als ganivets; dels arcs als fusells; de l’edat de pedra als reactors més moderns;...  a cada quin més interessant... pels fans, es clar.

@jignasib

Star Dudes

“Hey, dude!”...

Dude: passarell (font Google translator)

Acaben d’estrenar la setena part de la saga Star Wars, “The Force awakens”. Només en queden dues per completar-les totes... Ah, que ja ho sabíeu? Vaja, com sempre arribo tard... Ara tampoc em dedicaré jo a analitzar el rànking de les millor pelis de la sèrie, si la marca Disney afavoreix o perjudica a la saga, ni faré cap spoiler del que s’hi pot veure... Però sí que m’agradaria ajudar a aquells que no coneixen del tot la saga; més enllà del trivial “mira les pelis”. Que això és la solució fàcil, que no té mèrit... Ostres, i que per posar-se al dia cal mirar sis pelis, eh? Que no és una tasca banal, eh? No podem accelerar una mica el procés?

Doncs si, es pot anar a barraca i mirar algun resum de les pelis anteriors, i passar-s’ho igualment be, sense invertir molt temps. No és de la mateixa qualitat, però dins del seu gènere, l’animació té molt mèrit! Parlem de la saga Star Dudes. I què és exactament això?

Entre els anys 1999 i 2000 van aparèixer per internet una sèrie d’animacions en format Flash que resumien la primera trilogia de Star Wars. Tres episodis d’entre tres i quatre minuts cada un que contenien tota la trama i moments més destacats de cada una de les pelis. Anaven signats per Rich Cando, sota la signatura de DudeStudios.

Sembla ser que era un intent de l’autor de donar-se a conèixer i posicionar-se com a comunicador i desenvolupador canyero d’animacions. I aquests filmes anaven destinats a atraure l’atenció del públic en aquest sentit. No sé si va aconseguir el que esperava o no, però la web StarDudes ja no està operativa i tot i que a l’any 2002 va aparèixer un nou film resumint la primera peli de la segona trilogia, amb la promesa de donar continuïtat a tota la saga, la cosa va quedar allà parada...

L’estil dels episodis està a mig camí entre l’animació i el còmic. Si bé és cert que els personatges es mouen per pantalla, i recorden molt als de Càlico Electrónico, de qui ja en vam parlar, amb un grafisme molt senzill, línia clara, sense complicacions, ni ombres ni perspectives, els diàlegs no es parlen sinó que apareixen escrits en globus com en un còmic, que em recorda més al The Order of the Stick, de qui també en vam parlar... Ah, per cert... tots els diàlegs inclouen la paraula Dude.. passarell en català. D’aquí el nom de la sèrie.

Que gaudiu de la sèrie i pogueu posar-vos al dia per afrontar un nou despertar. Que la força us acompanyi, dudes!

@jignasib

Molt fan del Quartet Mèlt

Si us he de ser sincer, no soc molt aficionat a enganxar-me a programes de tele. Soc més dels que veuen una cosa interessant el darrer dia d’emissió i em toca rastrejar per internets i programacions a la carta allò que sistemàticament m’he perdut. I el darrer exemple ha estat la final de l’Oh Happy Day. Si senyors, ho confesso: el programa em va agradar, em va enganxar i m’he convertit en un acòlit i fervent admirador del grup que va guanyar, el quartet Mèlt. #JoConfesso.

La darrera vegada que un programa de talents musicals em va interessar va ser a la primera edició de l’Operación Triunfo... amb la Chenoa, tu! Ves per on. Potser és veritat que no hi ha casualitats en aquest mon. I no serà per què la música no m’agradi. Noooo! Al contrari. I no serà per què els cors no m’encantin. Que noooo! Al revés!! Però si, d’una banda, aquests programes m’agraden perquè són una oportunitat per descobrir nous talents, d’altra banda, molt sovint, acaben sent un karaoke o una fotocopiadora de talents ja existents, amb la qual cosa perd la gràcia i l’interès inicial.

Però apareix el quartet Mèlt en pantalla. I què representen aquest quatre personatges que d’altres grups no facin igual? Buuuufff... per on començo? La primera cançó que vaig sentir d’ells era “La gallineta” d’en Lluís Llach. Més que una versió era una reinterpretació; què dic una reinterpretació! Un trasbals era allò!! La mateixa música, la mateixa lletra, però una energia diferent, amb harmonies i polifonies afegides, escenografies atrevides que amplificaven el que volia expressar originalment la cançó: la Revolució!!! I només amb quatre veus...

A partir d’aquí comença la recerca. Aquesta penya no només revisen els clàssics de la nova cançó, com “La gavina” de la Marina Rosell, o l’inefable Albert Pla i el seu “Papa jo vull se torero” (que em fa compartir l’opinió de la Chenoa, mai m’hagués pensat que una cançó de l’Albert Pla em faria plorar; aquest és el poder d’aquest grup), sinó que s’atreveixen a capgirar clàssics populars tradicionals catalans. 



Crec que el seu primer temazo a l’Oh Happy Day, amb el que van començar a navegar pel programa, és un autèntic Hit del s.XIX... “Ton pare no te nas”. Si senyor! Amb un parell! I que bé que ho van fer! No en teniu prou? Què us sembla aquesta versió del tant nostrat “Baixant de la font del gat”? I què me’n dieu d’aquest clàssic del Verdaguer, “Muntanyes del Canigó”? Podeu dir de tot menys carrincló!



Abans però de que els encasilleu en cap agrupació de minyons escolta i us els imagineu atacant amb alegria un “Vella Xiruca”, penseu que quan ha calgut s’han atrevit amb temes modernillus i en anglès... que tenen don de llengües també! #MoltFan. Des de la peliculera “Goshtbusters” a èxits de la Bjork com “It’s Oh so quiet”, passant per temes modernets com l’ ”I wish” de Coldplay...  

Valguin aquestes quatre línies com un petit homenatge a quatre personatges que m’han emocionat! #ésdejustícia. Si pugués demanar un desig, per aquest Nadal demanaria una versió de la meva Nadala preferida, “The Carol of the Bells” us atreviu? #TenimUnRepte @Quartet_MELT



@jignasib

Que bonics son els anuncis que fan per tv

Diuen les males llengües que els programes de tele es fan per enllaçar les tungades d'anuncis... Si, fa uns anys, això hagués passat com un acudit, avui en dia es ben cert... Per la qualitat dels programes i l'enginy d'alguns anuncis és realment ben cert...

I al tanto! Que si a Cannes hi ha concurs de millors anuncis de l'any, per alguna cosa deu ser. Que no us ho creieu? Mireu la següent sel·lecció. Autèntics microrelats publicitaris...

I per anuncis enginyosos els que fan els argentins; dos exemples, tots dos de CocaCola, que no es que em patrocinin, es que son  boníssims... Els anuncis!

Seguint amb les begudes, Heineken va patrocinar una serie d'spots per al Primavera Sound de l'any 2013. Es deien "Primavera Sound Foundation" i representaven un grup.... Be, mireu-los...

I parlant de Cocacoles, Heinekens i marques valorades... per marca valorada, Apple. I per anuncis chulos, els que van penjar a Internet. Una sèrie de minianuncis comparant Mac vs PC... Perites joies d'art i exemple del poder de la marca.

Si us fa mandra veure'ls en anglès, n'hi ha uns quants de doblats...

I amb la marca, la imatge. Un estudi de publicitat va fer un anunci fake d'un pernil tal i com l'anunciaria Apple. Quin fart de riure... Van fer la web i tot (ara ja l'han despenjat...)

I seguim amb la marca; que passaria si un producte estrella de Apple, l'ipod classic, el fabriques la competència? Com seria un anunci d'un ipod windows? Quina marca es reconeixeria?

Encara que no tingui a veure amb els anuncis us deixo una mini peli, una especie de "Charlie i la fabrica de chocolate" però entre l'Steve Jobs i el Bill Gates que aprofondeix, en conya es clar, sobre el tema.

Per acabar us deixo una perla. Un anunci de Levi's i els seus nous pantalons, amb reforç a l'entrecuix... El noi, la noia... La banda sonora de Boombastic.... Boníssim!!

Espereu, espereu... Suposo que els mes espvilats ja sabeu d'on ve el titol del post, oi? Si, es clar, de la cançó de la Trinca...

@jignasib

Riscos del directe... Moments brillants de Jimmy Kimmel

Els programes de tele en directe tenen el seu mèrit. I el seu morbo. Son espontanis, en viu, mai més ben dit, i el que està passant, sense trampes, és el que veu l’audiència. I això pot ser bo o dolent, en funció de si el guió es compleix o no... Quantes entrevistes s’escapen de la ma de l’estrella mediàtica de torn?!!

Es clar que si escapar-se de les mans es mesura en termes d’audiència... potser una patinada monumental et pot convertir en el programa més vist... i ja no és tant dolent... O potser la patinada està inclosa en el guió i el descontrol està més controlat del que ens imaginem i precisament busca un impacte mediàtic extra...

O potser és una patinada monumental que la fas passar per guionitzada per que la gent no tingui clar si estava prevista o no, i... i... ai.. no se... crec que m’estic liant... És igual, son escenes divertides que acaben sent buscades al youtube i fan riure a molta gent...

L’especialista indiscutible en aquests muntatges és el presentador estadounidenc Jimmy Kimmel; per entendre’ns, vindria a ser una espècie d’Andreu Buenafuente a l’americana. Late Night Show, monòlegs, entrevistes, girs inesperats... No me’ls feu comparar, perquè tampoc en soc un expert i, per ser honestos, els ordres de magnitud (d’audiències i de pressupost) no fan aconsellable posar-los un al costat de l’altre, però sí que ens fan més fàcil entendre’n el fenòmen tenint-los tots dos en ment.

Un exemple d’entrevista estrepitosa és la que va fer a Harrison Ford. Es va pactar que, tot i la notícia de que es filamaria la tercera trilogia d’Star Wars, no s’acceptarien preguntes sobre aquest tema... i, es clar, quan l’audiència va vestida de Darth Vader, de Leia, de Jedi... es fa difícil fer preguntes alienes al tema... Fins que apareix Chewbacca... que vol parlar amb Harrison... però ell no vol respondre-li... el dolor és massa gran... veieu-la, veieu-la...

Un altre tic recurrent d’aquest presentador és prometre la presència de Matt Damon al final del programa, que mai es pot fer efectiva per què ja no queda temps... “Sorry Matt Damon, we run out of tme” s’ha convertit en una frase típica de la TV americana... A la fi, un dia, Jimmy Kimmel va poder portar a Matt Damon a l’estudi, per entrevistar-lo al final... Però... allí va néixer una altre mite de la TV en directe. Real o pactat?

Però La venjança és un plat que es menja fred... Un dia es presenta la col·laboradora del Jimmy, la Sarah Silverman (petit detall, xicota del mateix Jimmy, val a dir) proposant-li veure un vídeo que ha preparat per explicar-li una cosa que no sap com dir... She’s F”@#ing Matt Damon!!! Boníssim! Si algú té temptacions de criticar la qualitat artística del Matt Damon que miri aquest vídeo. El broda. Potser el plaer de la venjança el fa sobresortir... I la Sarah està a l’alçada. Quin fart de riure.

Ara be, com deia el poeta, “donde las dan, las toman”. I el Jimmy va preparar el seu vídeo. I va comptar amb la col·laboració inestimable de l’amic inqüestionable del Matt Damon. Qui menys que Ben Affleck podia ser l’eina de la venjança. Un nou vídeo, F*@#ing Ben Affleck, serveix per tornar el dard enverinat de la Sarah. No se quin dels dos és millor. Mireu-los tots dos. Si el primer tenia un caire íntim, aquest segon està plegat de cameos que el fan coral, per tant d’un estil antagònic, que per això el fa més brillant!

Si així son els Late Night Shows americans, crec que encara ens falta força a aprendre a fer bona tele...

@jignasib