Remi Gaillard, rei de la càmera oculta

“C’est en faisant n’importe quoi qu’on devient n’importe qui”

Qui més qui menys tots recordem els programes de la càmera oculta: posem un actor ‘ganxo’ a fer bajanades pel carrer i mirem com reacciona la gent. A la tele hi ha molts programes que en van plens.

A les Espanyes va tenir molt d’èxit la pel·lícula del malograt Manuel Summers, “To er mundo e gúeno” (sense oblidar la seva seqüela, “To er mundo e mejó”) que posava al límit els espanyolets de la transició, cap allà el ’82, l’any del mundial de furgo, amb les seves bromes (moltes d’elles, val a dir, molt enginyoses) i genialment dinamitzades pel germà del director, Guillermo Summers. Encara em cauen llagrimons recordant l’sketch del lleó al lavabo públic!    =8_-D    =8_-D     =8_-D  “...ahí hay un león que te va a comer la coliiitaaa!”

En general, no és que sigui un gènere que m’apassioni; el meu síndrome de la vergonya aliena m’impedeix gaudir-ne a tope. I és que normalment aquestes bromes acaben sent una burla d’una víctima innocent i aleatòria, i a mi em sap greu riure d’algú a qui li fan fer el ridícul, i moltes bromes de la càmera oculta acaben sent això. Una honrosa excepció són les bromes del show canadenc “Just pour rire”, on les bromes no recauen sobre la víctima innocent sinó sobre l’actor que es dirigeix a aquesta, de manera que l’únic que hauria de patir ho fa expressament. El divertit és la reacció del públic davant aquest ‘ridícul controlat’. El plantejament em sembla molt meritós i amb resultats hilarants, que és el que toca en un programa d’humor.

Però tornem al rei de la càmera oculta, Remi Gaillard. Ha portat el gènere al seu màxim exponent, publicant periòdicament els seus vídeos a youtube, on se’n poden trobar infinitud, recopilacions i “best of” fins a la sacietat. Què el fa tan especial? Doncs, d’una banda, la imaginació per inventar-se situacions surrealistes que deixen perplex als espectadors ocasionals. Com per exemple, el pollastre gegant que ret un homenatge pòstum als seus companys a l’ast; o el xai a un kebab; o el porc que ataca enfurismat una carnisseria; o les baralles de sumo al mig d’una rotonda; o la mort passejant pels carrers, amb rellotge d’arena a una ma  i dalla afiladfíssima a l’altra...

D’altres vegades, aquestes situacions estan al límit de la legalitat o de la seguretat. Com el flaix del radar que va fent fotos als conductors; o el rat penat gegant que va pul·lulant per la ciutat; o el cec que condueix; o el cargol avançant per la carretera.

I a vegades arriba a ser realment intrusiu, ratllant el perill públic, com la carrera urbana de Mario Karts; o el Pac Man dins del súper; o el cangur que va donant saltirons... i empentes... Aquí, potser es passa una mica i ja em dispara l’alerta de vergonya...

Ja veieu però que la descripció promet; amb entradetes així és impossible no estar temptat de fer un click a l’enllaç... Sigui com sigui, si és qüestió de riure, en teniu per una bona estona per a fer-vos-en un tip!! Ja em direu...

@jignasib

Per pensar... I riure!

Es indubtable que tots agraïm els bons consells... Menys quan ens ofenen. Ens ofenen i humilien. Ens ofenen, ens humilien i es fiquen a la nostra vida. Ens ofenen, ens humilien, es fiquen a la nostra vida i a mes a tu qui t'ha donat vela en aquest enterrament? Hmmmm... Potser sí que es veritat que costa encaixar consells...

Però també és cert que quan es fa amb gràcia, entre somriure i somriure, et van calant veritats com a temples que, amb una mica de sort, et poden arribar a canviar a la vida. Aquest es el mèrit dels grans conferenciants, alguns dels quals hem tingut la sort de que se'ls gravés en vídeo, i una ànima caritativa després els pengés al you tube, canal més modern i popular de difusió de cultura #lanovaBibliotecad'Alexandria

Us deixo quatre vídeos, que defugint dels clàssics de l'autoajuda, ens expliquen entre rialles pautes per entendre i navegar amb la realitat que ens envolta en diferents àmbits de la nostra vida, des de la infantesa a la paternitat, des de la vida privada a la professional.

Aquest primer és una conferencia que el professor Fredy Kofman va fer en un col·legi de Guatemala. Ens explica com afrontar les decisions a la vida, de forma pusil·lànime, reactiva, com ovelles? O de forma magnànima, proactiva, com tigres? Agafem les regnes de la nostra vida i prenem decisions, tracem un rumb?  o seguim flotant a la deriva a veure que ens regala la vida?

Aquesta conferència la va fer l'Emilio Duró en un marc de trobada directius, on els explicava com afrontar els canvis a la vida, com viure amb optimisme i il·lisió, com viure i no deixar passar la vida...

Aquest tercer es d'un conferenciant americà, Mark Gungor, que ajuda a l'auditori, present i virtual a entendre com pensen les dones i com pensen (o no) els homes. Molt aclaridor...

Per acabar, un periodista molt nostrat, el Carles Capdevila, que entre rialles, emaptitza amb les preocupacions quotidianes dels pares, des dels novatillos als mes experts, que tota necessiten a vegades un ajut, a vegades un copet a l'esquena...

Tots ells son vídeos llargs, de més d'una hora de durada però, amb calma, van entrant i calant. Val la pena fer-los-hi un cop d'ull. No seguits, que podrien empatxar, però si anant fent... #conselld'amic

@jignasib

Al tanto amb les traduccions...

Diuen que més val estar sol que mal acompanyat... I no nego que sigui cert. Ara no recordarem tots aquells que ens han fet trastades, no cal; però sí que podria ser divertit recordar alguns faux amis, que és com diuen en francès a les traduccions errònies degudes a que dues paraules en diferents idiomes s'assemblen fonèticament o per grafia , tot i que el significat sigui absolutament diferent. Son cèlebres les anècdotes de turistes que diuen estar constipated quan estan estrenyits, que ténen exit quan de fet han sortit, que no saben si han anat en penis o en peniche o que no recorden si s'han menjat un poison o un poisson... N'hi ha a palades, tot i que algunes han transcendit i han quedat per a la Història, en majúscules.

Per exemple, per què el Canal de la Mancha es diu així en espanyol? En francès li diuen Channel de la Manche, per què és allargat i té forma de Mànega, Manche en francès. Un autèntic faux ami, que a Catalunya vam saber identificar, i a Anglaterra... li van dir English Channel, i tan panxos... Es que els francesos la lien sempre: sabeu que els mosqueters guardaven la metxa per encendre la pólvora rera l'orella? I es cremaven, com no. Per això algú s'escama quan té la metxa rera l'orella, tot i que alguns dieuen que tenen la mosca rera l'orella...

O a veure que us sembla el següent: sabem que el període històric de l'Edat Media (noteu que dic Edat Mèdia, no Mitjana; per què està al mig, independentment de que no sigui ni gran ni petita...) se subdivideix en un primer període (del segle V al X, aprox.), l'Alta Edat Media, i un segon període (del s. XI al XV), la Baixa Edat Media. Alta? Baixa? L'Alta és l'antiga? Doncs sí, per què en alemany, Alt és antic... I així es va traduir.

Passem al Renaixement. Heu vist l'estàtua del Moisés de Miquel Àngel Buonarotti? Impressionant! Quina magestat! Quins músculs!! Quines banyes al front!!! Banyes? Què hi pinten aquí unes banyes? Sembla ser que San Jerònim, patró dels traductors i responsable de la traducció de l'Antic Testament  al Llatí va interpretar la figura de Moisés "karan", radiant, com a "karen", cornut. Vaja... Altres fonts però creuen que etimològicament, una bona cornamenta es pot correspondre a un personatge radiant, a l'igual que les banyes d'un cérvol no son vergonya si no ornamenta; un personatge Kereunós, és un personatge coronat, amb corona!! Ah mira, vist així...

Tornem al present. A tots ens preocupa els diners, no? A alguns més que d'altres, cert. A alguns els preocupa tant que no els volen compartir, no volen pagar impostos i els posen a Paradissos Fiscals, un Tax Haven que en diuen en anglès. Haven, refugi... No Heaven, paradís! Aiiii.....

Tornem a la Bíblia, que dona molt de si... Recordeu fa uns posts, que parlàvem dels Papirs del Mar Mort i com la seva interpretació podria alterar la nostra visió del Nou Testament i de com ens pensem que era Jesús? Que el que per a nosaltres vol dir un 'fil de mare verge', podria voler dir un 'fill de noia jove'? Canvia eh? O el pollastre bizarro d'un camell passant per l'ull d'una agulla... tot perquè algú va traduir Kamilos, corda gruixuda per amarrar vaixells, per kamelos, camell. Doncs n'hi ha més. Per exemple, "no dongueu margarides als porcs", com deia Mateu, a què es referia? Els indigesta? Hmmm... No. L'original grec deia que no donéssim margaron als porcs... Perles. Vaja, que no gastem recursos cars i escassos amb qui no els aprecia. Millor, no?

O recordeu allò del "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat"? No és una anècdota menor, és el principal missatge que ens va deixar el Mestre.... Què vol dir exactament? De fet, què deia l'original, el Nou Testament, escrit en grec? Perquè en grec hi ha tres paraules que es podrien traduir per Amor/Estimar: Eros, Philos i Àgape. Eros seria l'amor físic, el sexual, entre marit i muller; Filia seria l'amor ideal, la sintonia de sentiments; i àgape seria la tendresa, l'amor compassiu, la vocació de servei. Ei, l'orientació a client que es diria en els manuals de management d'avui en dia. Doncs sabeu que hi surt al Nou Testament? No, guarros! No és Eros, ja us agradaria! És àgape. Quan Jesús diu que ens estimem no parla ni d'orgies, ni tan sols d'amor en el sentit més romàntic. Parla de pensar en els demés, en compartir, en servir. Més lògic, no? Curiosament, per àgape, avui en dia entenem un menjar compartit... un àpat. Però això ja és etimologia...

Vigileu els amics i els faux amis...

@jignasib

El cansancio

Tirem enrere... més, més... cap al 2000...Tornant a casa en cotxe, per la radio se sent a tres jovenets que fan un programa d’humor, a la tarda.... agosarat; divertit i agosarat. En català... més agosarat. A Ràdio 4... Herois! Més que herois!! Ara... jo també, sentint la radio, Ràdio4, per la tarda... també es fa difícil d’explicar, eh?

Aquest programa es deia “Una mala tarda la té qualsevol”, i el presentaven tres xavals que es feien dir “El cansancio”, però que de veritat es deien Rafel Barceló, Miquel Company i Berto Romero. A quin més xalat!

Sentint el programa vaig descobrir que a la temporada anterior es van estrenar a Ràdio 4 amb un altre programa: “Ultimàtum a la Terra”. Segons explicaven ells mateixos, aquest programa era la intercepció d’una emissió de Ràdio alienígena que explicava els horribles costums i malformacions dels humans i que ajudaria a justificar davant de tots els ulls de la galàxia l’extermini d’aquestes criatures, planificat pels vols de Sant Joan... quan acabés la temporada de ràdio... D’aquella època son les memorables sèries “Coses d’humans”, el miniespai “Cuina amb Humans”, ”Diari d’una adolescent”, les exploracions de l’intrèpid Enver Ocstia, les entrevistes amb el General Ironfix, amb el seu peculiar accent d’Orion, que s’assembla molt al de Múrcia...

Val a dir que la peculiaritat de Ràdio4, és que és una ràdio pública que no emet publicitat, i això és molt avorrit. Per aquest motiu, els de “El Cansancio” es gravaven i emetien els seus propis anuncis fake. La idea, així en fred ja és agosarada; ocurrent per agosarada. Inoblidables els anuncis del SEAT Makinero o del SEAT Madrileño, sense desmerèixer el de les compreses Ansonia, o l’spot dels Treballadors autònoms; o què me’n dieu dels tràilers de les pel·lícules més taquilleres com “Locutor/ejecutor”?; o la col·lecció de tancs a mida natural, pels que estan farts de les maquetes...

Tal i com dèiem; acabada la temporada d’”Ultimàtum...” comença un nou curs i un nou programa: “Una mala tarda la té qualsevol”, amb el mateix sentit de l’humor tan càustic i mordaç, però eliminant la pantomima alienígena. D’aquesta època, que conserva els anuncis, s’introdueixen nous espais memorables: els monòlegs/intro, que avui en dia s’han posat tant de moda als late show de les teles de per aquí; les entrevistes amb Leonardo da viola (que avui en dia s’estan reeditant en vídeo per youtube) un geni renaixentista que ha perdurat... viu, fins als nostres dies; les grans obres de la literatura universal resumides, perquè, per quins set sous cal perdre el temps llegint mil pàgines si amb un àudio de tres minuts pots fardar tant com els snobs dels teus col·legues?; els reportatges des del micro ocult a la furgo dels Rolling Stones, curiosament de gira en secret per Catalunya en aquelles èpoques; "Els sortits de classe", les peripecies d'uns adol·lescents hiperhormonats... Hilarant el servei de crítiques automàtiques per telèfon...

Finalment, els programes es van acabar i els membres del grup van començar a diversificar el seu temps entre la tele i el teatre; van deixar els seus programes de ràdio per a Internet, i d’aquesta època és “Ramon, el programa de radio que se llama Ramon”, molt en la línia de la “Mala tarda....” però emès només per Internet...

A partir d’aquí ja és història... Berto Romero comença a sortir per tele, de la ma del Buenafuente, i l’aventura radiofònica queda aparcada per començar una nova etapa més popular. Però és bo recordar els orígens i veure que l’essència de la diversió... i, per què no, de la bogeria, segueix sent la mateixa. 

Que gaudiu dels àudios...

@jignasib

Les animacions de Bruno Bozzetto

Bruno Bozzeto és un animador italià que es va fer famós  cap els anys 60 amb el seu personatge Sr. Rossi, petit personatge a qui li passen milers d’aventures, primer en curtmetratge, tot i que després se’n va arribar a fer pelis més llargues.

El Sr. Rossi volia significar un homenatge en clau d’humor, però no per això mancat de molta tendresa, de l’italià dels anys 60: personatge que es veu immers en una recuperació econòmica prometedora, però que no sap si això el fa més feliç o menys del que era. Va a la platja per primer cop, fa viatgets de vacances cada anyet, es compra un cotxe... Imperdibles les bandes sonores de cada un d’aquests curtmetratges, part a qui l’autor conferia molta importància, ja que el llenguatge no és en absolut verbal, i es manté més proper al mim, si el terme pot aplicar-se als dibuixos...






El primer llargmetratge de Bozzetto, de l’any 1965, va ser una parodia de “western”, un Far West molt a la spaghetti western: “West & Soda”. EL guió, un #topicazo, un estrany, Johny, arriba a un poblatxo, on coneix una noia, guapíssima, la Clementina. La damisel·la té problemes, per què el cacic del poble vol comprar-li el seu ranchito; i a partir d’aqui, anar-la liant...



Tot plegat, una molt bona estona de western. Tot i així, el mètode preferit de l’autor per expressar-se  era el curtmetratge. Inoblidables els minifilms ‘vistos des d’adalt’. Si, si, com llegiu; hi ha una sèrie d’aventuretes on l’acció se segueix des de dalt, i per tant els protas son puntets (el cap) que es belluguen per l’escenari. N’hi ha bastants que es basen en comparar coses: Homes i dones, si i no; italià i Europa;









Especialment divertit és l’episodi en el que Bozzetto ens explica una tarda d’horror d’una parelleta... Tot vist des d’adalt!!! Quin fart de riure...



Molts d’aquests curts son animacions flash, per tant, no orientades a ser vistes als cines o a la tele, sinó directament a Internet. En aquesta categoria podríem destacar curts com Life, Adam, (tot molt històric, com podeu veure), o els episodis protagonitzats per un personatget fet de pals, l’Otto, especialment, el dedicat als esports, Olympics.








Podeu trobar molts continguts de Bruno Bozzetto al canal de you tube o a la seva plana de curts animats.

@jignasib

Twitter, quan dona de si un missatge curt?

Que twitter es un fenomen de les xarxes socials crec que ja no és sorpresa per ningú, no? I que a twitter hi pots trobar de tot, siguin quins siguin els teus interessos ja ho sabem tots, oi? El que avui volia constatar és quan dona de si 140 caràcters per expressar alguna idea, i a poder ser, centrant-me en transmetre alguna idea divertida. Perquè estem parlant d'això, explicar alguna cosa en 140 caràcters... i no em valen els espabilats que encasqueten un vincle entre aquests caràcters i t'enxufen una plana web sencera davant dels ulls! No, en sèrio, Twitter és una eina molt potent per difondre continguts, de qualsevol llargada, però ara volia veure aquells que s'autoimposen la disciplina de ser ocurrents i creatius amb la limitació d'espai.

Comencem amb dues de surrealistes. La primera, El Big Ben (@big_ben_clock), que cada hora twiteja una nova campanada... BONG, BONG, BONG...; la segona, el camion de la basura (@losbasureros), que cada nit, cap a les dotze, passa a recollir les escombraries pel nostre compte. A mi personalment m'encanta el twit d'ahir: VROOOOM! PSCHHHH! GLOPITAGLOPITA! PSCHHHH! VROOOM!... A veure, fan gràcia... una vegada...ens entenem, oi?

Ara en venen de més ocurrents; totes elles divertides a la seva manera. El filosoraptor (@filosoraptor), està especialitzat en plantejar dubtes metafísics: Decir "sin comentarios" ¿es un comentario?; Un terapeuta ¿son 1024 gigapeutas?.... ja veieu per on va, no? Un altre, Petete Potemkin (@Petetekin), va deixant anar comentaris, com el que no vol la cosa, aixi sense sentit, per`ò que quan els llegeixes seguits veus la història bizarra que va hilvanant... tot plegat hilarant. Per exemple: Estoy aprendiendo a no tuitear cuando no tengo nada que decir; Vaya, estaba. 
El Capitan Sarcasmo (@Supersarcasmo), un altre peligru a la xarxa; El 99% de los calcetines tampoco tiene pareja y no van por ahi llorando; el suicidio no es la respuesta, a no ser que la pregunta sea "como se llama matarse a uno mismo" que entonces si que lo es. I un de nostrat, el Grassonet Bord (@Grassonet_Bord), un autèntic troll, impertinent, maleducat, falton... bord. No dubta en ficar el dit a l'ull dels que van de tuitstars i, la veritat, amb molta gràcia: Si dius més de 100 imbecilitats al mes, et surt més a compte fer-te un Bono; Pos en este juzgado se habla castellano y si no te gusta ahi tienes laporta.

Si us agrada el mundillu Hipster, n'hi ha dos que us encantaran; i si no, riureu igualment. El primer, el Modernet de Merda (@modernetdemerda), que seria el Quijote del mundillo Hipster: volia ser una paròdia, i ha acabat sent l'epítome, l'exemple a seguir. El problema és que ja comença  a ser tant famós que ja és mainstream... #dish! L'altre és el clipster (@clipsterBCN), un click hipster, amb la seva barba i tot. Divertidíssimes les fotos que es va fent per tot arreu.

Ara anem de paròdies. Per a mi, les més divertides son: les de Bernat Desclot (@BernatDesclot), l'historiador del s.XIII que amb un català de la seva època glosa los feits que socceeixen a los nostres dies: E al tercer jorn, decidí que li diria lo nom d' "Internet de les coses", llavors segué a reposar, puix que n'era exhaust; Senyor Torres Dulce, me acuso de haber occido un sarraceno con hun coltell esmolado #autoinculpacionsSXIII. I què me'n dieu de Nostresinyó (@NOSTRESINYO): ACI AVETS LA VERA PARAULA DE DÉU E NON CELLA QUE ESCHRIU LLUCIWERT; VEJATS QUE FULL DE RUTA SIA BEN ESCHRIT ANS DE SEGUIR-LO. 
I si creuem les fronteres podem trobar al mateix Darth Vader (@DepressedDarth), clamant les virtuds de la força i advertint-nos, a tort i a dret, que aquests no son els droids que estem buscant...

I per acabar dos de seriosos, dels meus favorits, per cert #digue'msnob. Aquests tenen la peculiaritat que dels 140 caràcters els en solen sobrar forces per què ens impactren amb imatges, la majoria d'elles colpidores, totes provocadores, si més no, d'idees brillants. La primera, la del graffitero bansky (@therealbansky), que be amb les seves creacions, be amb les d'artistes comparables a ell o a gent anònima

però igualment ocurrent ens provoquen pensaments més que interessants. I la darrera per avui, This is Deep  (@ThisIsDeep)... doncs això, caricatures o infografies que ens agradaran o no, però que de ben segur que no ens deixen igual.

Que navegueu de gust... amb 140 caràcters.

@jignasib

Els científics es diverteixen

 Tots tenim l’estereotip del científic despistat, tancat al seu mon de ciència i descobriments, insensible al que l’envolta... Doncs no sempre és així. #s’hojuro!!. N’hi ha que estan molt atents al que els envolta, i que son molt ocurrents i divertits, capaços d’acaparar l’atenció i admiració de qualsevol festa!! Si, si, si, si... jo el conec... Entre la resta, com a tot arreu, suposo que hi ha de tot. Però, de veritat, n’hi ha alguns que demostren molta xispa a l’hora de demostrar que saben riure com el que més, dins d’un ordre, i amb referència al seu mundillo, també com a tot arreu, però amb molt sentit de l’humor. Mireu si no la penyita de “The big bang theory”.... Una caricatura, val, però darrera de tota caricatura sempre hi ha un punt de veritat, no?

Heu sentit a parlar dels IgNobel? Son premis a la recerca improbable, segons els mateixos organitzadors reconeixen. Amb aquests premis, paròdia dels Nobel originals, pretenen “homenatjar” la quantitat d’estudis i papers que es publiquen sobre temes absolutament inverosimils, tractats tos amb un rigor i metodologia exclusius del s científics i laboratoris d emés alt nivell. LKiteralment el spremis “pretenen celebrar l’inusual, honrar l’imaginatiu i estimular l’interès de tots per la ciència, la medicina, i la tecnologia» i es lliuren anualment a Harvard en presència d’autèntics Nobels. És encomiable el bon rotllo dels homenatjats i dels homenatjadors, que ja voldríem veure a alguna de les cerimònies dels “Razzie”

Alguns exemples memorables: Literatura, per un informe sobre els informes sobre informes que recomanen la preparació d’un informe sobre l’informe sobre informes sobre informes; Física, sobre l’equilibri de forces que conformen i mouen els cabells a la cua de cavall del pentinat de les persones; Fisiologia, per l’estudio «Sense evidència de badalls contagiosos a les tortugues de peus vermells...

Per cert, heu vist la portada del llibre recul de premis? Es un easter egg... i fa referència a un episode de “The twigtlight Zone”... Son cachondos o no?

 Una altra perla, aquesta més coneguda: els Darwin Awards, que atorguen un merescut honor a aquells que moren de forma estúpida sense deixar descendència, millorant així l’espècie humana al no deixar una herència tant patètica. Tan cruel com hilarant... Com a vertaders científics que son, no s’obliden de les Mencions Honorables, que son aquelles en que l’estupidesa no ha causat la mort de l’incaut, tot i que l’ha deixat estèril, acomplint amb l’objectiu primordial de l’Award... la no procreació. Més cruel i més divertit...

Algunes d’aquestes anècdotes han estat la base per a fer  inclús una pel·lícula. Curiós i divertit.

Ara passem a un registre més seriós: “Sense about science”. En aquest cas no es pretén fer riure. Els autors d’aquesta web van tenir la idea de crear-la després de veure algunes pel·lícules de cinema que al·legaven ficticis coneixements científics que avalaven el desenvolupament dels fets posteriors a la pel·lícula. Vaja, que pretén posicionar-se com un repositori d’ajuts a aquells que volen donar un toc seriós a les seves afirmacions científiques per molta fantasia que estigui creant...

Per acabar, un de nostrat: Els Fiasco Awards. Son uns premis que l’associació d’enginyers de telecos catalana, per votació popular, atorga a aquella innovació tecnològica que... ha fet fiasco. Va ser sonada la del 2011, que va premiar l’Ipad. L’any següent, quan es va veure que no havia estat fiasco, es van auto-premiar... lo cortés no quita lo valiente... El sentit de l’humor va en dues direccions, no?

Ja veieu.. quan els científics volen, poden ser divertits, o no?

@jignasib

Frikades per internet

Que a internet hi pots trobat qualsevol cosa crec que ja no és una notícia especialment espectacular. Que d'entre aquestes 'qualsevol cosa' s'inclou qualsevol fricada que us pugueu imaginar crec que tampoc sorprèn a ningú. D'acord. Però almenys, deixeu-me que us expliqui d'alguns sites que potser , si no us sorprendran, com a mínim us divertiran.

La primera. De ben segur que alguna vegada heu sentit a parlar d'alguna notícia de la que tothom en parla, tothom està convençut que és verídica, però ningú en pot aportar evidències raonables. No sé, com per exemple, que no hi ha premi Nobel de Matemàtiques, per que la dona d'Alfred Nobel el va enganyar amb un matemàtic; o que el Ricky Martin volia donar una Sorpresa-Sorpresa a una fan seva i la sorpresa se la va endur ell amb una visió d'un pot de melmelada, un gos, i ara no recordo que més... =8-) ..., dolents... ; o que la Coca Cola deu el seu nom a què la fórmula original incloïa cocaïna... Es coneixen com a llegendes urbanes, i algunes son certes, i d'altres no. I la web “Snopes” n'explica moltes d'elles i en revela la seva veracitat o falsedat. Us sorprendran moltes d'elles (Nobel mai es va casar...  #spoiler)

Sabeu que son els Easter Eggs? Si, es clar, ous de pasqua... però no en sentit estricte, si no figurat... Son petites bromes que els autors inclouen a les seves obres. Per exemple, els cameos de les pel·lícules; o la inclusió de referències ocultes als llibres; o petits programes ocults si petgem combinacions impossibles de tecles dins d'algun programa (com els simuladors de vol o els pinball de l'Excel). A la web “Easter Eggs” en recullen forces categoritzats per cine, llibres, software, series Tv... Una autèntica biblioteca de les bromes.

Si el que busqueu és 'rankings bizarros' o 'llistes de les coses més rares que us podríeu imaginar' no us podeu perdre la web “oddee”. Des de les 10 persones més lletges, a les 10 operacions d'estètica o tattoos més mal fets, passant per els 10 llits més originals, o les 10 habitacions d'hotel més cares... de tot i del més estrany.

Però per web sorprenent, mireu “20q”;. es un motor de preguntes alimentat per les respostes d'altres usuaris. El repte és endevinar en què estàs pensant en base a 20 preguntes que et farà la web. Intel·ligència artificial i aprenentatge en estat pur... a vegades fa por veure la velocitat en que endevina el que penses.

No em digueu que no... navegar és divertit.

@jignasib

Per als fans d'Instagram

Suposo que si esteu llegint un blog el tema d’internet no us ve de nou; i qui diu internet, diu internet al mòbil; i qui té internet al mòbil fa fotos, no?; i quan fas fotos amb el mòbil  les penges a internet, des del mòbil es clar; o sigui, que suposo que sabeu el que és instagram. Després d’aquest curs accelerat de lògica booleana, i si encara hi ha algun navegant despistat, només dir que instagram és un App que permet compartir les teves fotos a internet, i posar filtres, i fer comentaris, i etiquetar-les. Una passada pels frikis de les xarxes socials i la fotografia!

Val, i ara que?... Un cop segueixes a friends & family, i veus el que estan fotografien, per on es belluguen i on fan mal, què més pots veure? Cadascú té els seus gustos i els seus fetitxes, però a mi, n’hi ha uns quants comptes que m’agrada anar seguint, per què fan, cadascú en el seu estil, fotos que m’agraden...

Un de maco. Les fotos de Woody Campbell, en blanc i negre, normalment d’edificis, o paisatges urbans, però sempre amb una òptica peculiar que en treu el màxim de vistositat.

Son fotos que relaxen, que no et deixen fred, que evoquen records, fantasies... Cada dia una foto... Aconsellables les fotos de l’instagram, però també molt recomanable la web del fotògraf.

Una de curiosa. La Lee Samantha es defineix com a food artist. ????? si, jo també vaig pensar el mateix. És una mare de Malasya preocupada pel que mengen els seus fills, o millor ben dit, del que no mengen.

Sembla que ha trobat una solució i la vol compartir amb d’altres pares... La seva teoria és, “si el menjar queda be, es menjarà be”, i per demostrar-ho, en fa fotos... Ara, si els meus es pensen que em dedicaré a fer food art cada cop que cauen mongetes, anem apanyats...

Una de divertida. El Troqman es defineix com un cartoon bombing... un altre terme bizarro...

En aquest cas vol dir que l’artista interfereix amb imatges reals fent-les interactuar amb dibuixos que ha fet ell a la seva llibreta. El resultat és realment divertit i ocurrent.

Una de friki. Us agraden els Clicks? Si, si, els clicks... Al Toti6869 també. I ens els va presentant en diferents entorns, com si fossin personatges que podem trobar per la ciutat tot passejant...

Sembla mentida la quantitat de ninotets diferents que pots arribar a trobar, i com amb aquesta excusa pots arribar a descobrir milers de raconets entranyables a ciutat o al camp.

Una de coolta. Si abans us deia que la web de Woody Campbell pot ser tant interessant com l’instagram, en aquest cas, la web de Cultura inquieta és molt més interessant. El compte de fotos només recull l’aperitiu en forma d’imatges del que allà hi podeu trobar: imatges curioses, composicions molt creatives, seductores, inquietants... De tot i de tota mena. Però mai et deixarà indiferent. Una gran web i un compte d’instagram preciós.

Apa, a fer fotos i compartir-les. I a gaudir amb les que hi trobeu!!

@jignasib