Afrodita

Tal i com reconeix la pròpia autora d’aquest llibre, Isabel Allende, el va escriure just després de Paula. Si l’objectiu d’aquest segon era volcar sobre el paper l’ira, la tristesa i la frustació que la injusta mort de la seva filla, víctima d’una malaltia a una edat que no mereixia (si és que algú s’ho mereix), l’objectiu del primer era recuperar l’alegria. Tots dos van ser útils, responien a un moment vital. Això ho reconeix, i així ens ho creiem.

Afrodita, a més del que ja hem dit, és un llibre de cuina. Ves per on, l’Isabel vol recuperar l’alegria fent un llibre de cuina... I és nota que és així, per què a diferència d’altres llibre ‘solament de cuina’ aquest està plagat de vida, d’experiències, d’alegria. Abans d’entrar a explicar-nos les receptes que ha recopilat, podem gaudir del que l’autora considera la motivació d’un bon àpat, que és el preludi d’altres plaers. A veure, no ens enganyem, per què us penseu que el llibre es diu Afrodita, i no Gargantua i Pantagruel, Dionísos, o ves a saber quin altre tragaldabas que preferiu recordar...

Aquest preludi gastronòmic ens explica aventures, algunes pròpies i d’altres alienes, que han començat amb un àpat, i han acabat ... bé, deixem-ho que han acabat bé... =8-)  També serveixen aquestes aventures per desgranar-nos el concepte de diversió, gastronòmica, alliberada, en tots els sentits, i edonista que l’autora ha anat madurant al llarg de la seva vida. I recordem, no és un manual de vida o un guió a seguir a mode d’exemple. És una catarsi personal, és un recuperar l’alegria de viure. No ens vol convèncer, senzillament ens explica en veu alta a on ha arribat, perquè i per què li agrada haver-hi arribat. I val a dir que ho f a amb molta gràcia. Alguns dels relats son certament hilarants, no tant pel que passa sinó per com ho explica...

En quant a les receptes, no creieu que son cuina de supervivència. Son plats elaborats, i la manera de descriure’ls sembla més important que no pas els ingredients o les quantitats a utilitzar. Al final, el que més es valora no és tant el plat, sinó el per què li agrada o quins records li evoquen. I val a dir que moltes de les receptes són de cuina tradicional, heretades de la família; vaja, oblideu-vos d ela nouvelle cuisine, de Paul Bocusse i plats buits... El plaer aquí va a quilos... mai més ben dit.

Tot plegat un gran exercici d’optimisme, apte per els contents de cor i recomanable pels que volen recuperar l’alegria del dia a dia, sense res més transcendent que els ocupi... bon profit.

Podeu trobar “Afrodita” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 09/12/2014.

PD,. si us agrada la cuina, aniré penjant de tant en tant alguna recepta de la iaia, o del parent que calgui per que no es perdin a l'oblit...