STEAM, no només és vapor

Molt be, doncs si STEAM no és només vapor en anglès, què significa més?

STEAM és un acrònim de les paraules Science, Technology, Engineering, Art i Mathematics, que en anglès vol dir... va, que ja ho sabeu, ... anem al gra!

Per què ens cal posar en un acrònim coses tan rares? La iniciativa que hi ha darrera aquestes sigles se la va inventar una professora de tecnologia de High School als Estats Units, la Georgette Yakman. Estableix un marc que fomenta la educació en les matèries identificades, Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques (... al final m’ho heu fet traduir #ganàpies) amb la sana intenció de fomentar vocacions en aquestes matèries entre la gent jove, especialment les noies. Es pretén dotar a la canalla amb prou eines per a prendre decisions amb criteri, amb base científica i també creativa, alhora que es ven l’estudi de les dites ‘ciències’ com a humanísticament rellevants, no confrontades amb les ‘lletres’ sinó complementàries. Les lletres son guais, però les ciències poden ser-ho també #geekisthenewsexy.

 

Originament l’acrònim era més curt, STEM, sense art, però a mesura que avancen els temps es fa més pal·lesa la idea que les ciències sense creativitat perden una component fonamental. STEM no és per ‘capscuadrats’! Cal molta imaginació, talent i creativitat per ser un gran científic, i sense ART no et pots dotar d’aquesta qualitat.

Per què, no us heu preguntat mai per a què serveix l’art? Per què hi ha artistes? Jo estic convençut que l’art, és l’essència de la creativitat i del talent: imaginació, curiositat i iniciativa en estat pur. Abans que un científic tingui una idea, és molt probable que a un artista se li hagi anat la flapa prèviament; abans de la ciència hi ha la creativitat; abans del geni científic, hi ha el geni creatiu de l’artista. L’art commou i senzillament mou. Ens mou de la zona de comfort; quan pensàvem que ho teníem tot arreglat ve un artista i ens diu: “i si ara ho féssim axà en comptes d’així?” “i si ara pensem d’aquesta altra manera?” “i si ho mirem des d’aquest altre costat? o cap per avall?" #thinkoutofthebox. Si l’artista no es capaç de moure’ns ni commoure’ns no està fent bé la seva feina; però un cop l’ha feta bé, un científic es posarà a fer càlculs per a que sigui realitat, per a que funcioni, per a canviar les nostres vides... per a innovar.Sense art res no canvia; sense art no innovem.

Un dels exemples més esbojarrats i creatius d’això crec que és Salvador Dalí. Darrera de cada una de les seves excentricitats hi havia una provocació que ens feia canviar el nostre punt de vista i ens feia replantejar coses. Què son si no els rellotges tous? El temps passa pla? Si desfàs un rellotge el temps passa desfet?

Sabeu que Dalí va ser el primer que va veure i verbalitzar que la corba que descrivia una banya de rinoceront era una exponencial? Potser d’altres ho van veure, però no ho van dir ni pintar per tot arreu. I de què serveix? No sé, però és cert, i pot provocar algun tipus de pensament. 

En el mateix sentit, el dodecaedre; el pentadodecaedre té dotze pentàgons regulars, on poden inscriure’s la resta de figueres perfectes, seguint una proporció àurea! El súmmum de la perfecció matemàtica!! I com la idea és guais, començo a pintar quadres a veure què en surt. Creem.

I posats a jugar, si desenvolupem un cub (cos tridimensional) sobre un pla (bidimensional), que surt? Una creu formada per la concatenació de quadrats. La creu és el símbol cristià, on van torturar i executar a Nostrusinyó... Doncs va l’artista i diu:”fem el mateix però no ens limitem en només tres dimensions, home! Introduïm-ne una de nova, no?” I que va fer? Desenvolupar un hipercub (un cub de quatre dimensios) i projectar-lo a tres dimensions; lògicament el resultat ha de ser una hipercreu,  formada per la concatenació de cubs tridimensionals. I ha una hipercreu s’hi deuen executar els hipercrists, no? D’aquí neix la versió del Christus hipercubicus...

Ara, abans de pesar què té a veure STEM amb STEAM, podrem pensar en Dalí i crec que ho veurem més clar, no? I si més no, passarem una bona estona, oi?

@jignasib

Matemàtics, genis i excèntrics

Tots hem sentit a classe els noms dels teoremes que turmentaven els nostres matins escolars. Alguns, tant famosos, que els matemàtics els adoptaven per a ells mateixos... Que si Tales, que si Pitàgores, que si Arquímedes... Múltiples exemples des dels temps dels grecs. Però no sempre tots ells van saltar a la fama pels seus descobriments matemàtics, si no per anècdotes vàries, algunes divertides, altres extravagants, i inclús alguna de luctuosa, que ens fan veure que geni i excentricitat molt sovint son dues cares de la mateixa moneda...

Prenem per exemple un dels clàssics, el matemàtic i filòsof grec Arquímedes, conegut per sortir al carrer mig conill tot cridant "Eureka!", "Ja ho tinc!" després d'adonar-se que el volum d'aigua s'eleva al submergir-hi un cos... i li va dir principi d'Arquímedes, en una ostentació d'imaginació. Ja no és tant coneguda, però, la manera en que va morir. Diu la llegenda que un soldat romà es va emprenyar amb ell quan li va ordenar que l'acompanyés per ordre del general Marcel, i el vell es va negar de males maneres per què estava ocupat resolent una equació que estava dibuixada a terra, just a sota els peus del soldat... I es clar, de les paraules es va passar a les mans, i de les mans a les espases...

Un altre geni que no va poder escollir amb més classe la manera en que va morir va ser l'astrònom o astròleg (a aquelles èpoques venia a ser el mateix) danès Tycho Brahe, el que en diuen el darrer astrònom observador ja que el següent, Galileu, ja feia servir aquell seu invent conegut com a telescopi. Poca broma amb l'observador, que part de la seva feina va servir a un tal Newton per formular la seva llei de la gravetat... Doncs igual que era conegut per les seves observacions astronòmiques i prediccions astrològiques, ho era per la seva capacitat de menjar i beure... en excés, val a dir. Diu la llegenda que en un d'aquests pantagruèlics sopars, per no fer un lleig a l'amfitrió, no es va voler aixecar de la taula fins acabar el banquet. Al final però, li va petar el que no val la pena anomenar i li va causar una mort terrible, dantesca, dolorosa, que dirien a la tele. Ja ho diuen que amb les coses de menjar no es pot fer broma...

I ja que hem parlat de Newton, i de la seva gravetat, seguim amb ell. Un tret del caràcter de Newton que no era tant conegut era el seu esperit competitiu i la seva rancúnia. Però res d'un petit detall, no; era un professional! Si no que li preguntin a Leibnitz , amb qui es disputà la paternitat del càlcul diferencial. Avui en dia se sap que tots dos la van formular de forma independent, però en aquell temps va haver una forta disputa. El pobre Leibniz va demanar arbitri a la Royal Society, de la que Newton n'era president... Ell va decidir els recercadors i ell va redactar l'informe final...  Us sorprèn que la Royal Society acusés, de forma vergonyosa àdhuc humiliant, a Leibnitz de plagi? #lleig #moltlleig. Amb aquest caràcter tant difícil, és comprensible que no trobés la seva mitja taronja. Mirar pomes si que ho feia... Mitges taronges no, només pomes... Vaja, que va morir verge. Potser no val la pena ser tant geni.

Un misteri encara avui per resoldre: la brometa de Fermat i el seu teorema. Resulta que en un exemplar de l' "Aritmètica de Diofant" (oh, les equacions diofàntiques, un altre mon fascinant...) Fermat va anotar en ploma al seu marge: "No és possible trobar  (...) dues potències la suma de les quals sigui una potència del mateix tipus. He descobert una demostració vertaderament meravellosa d'aquest fet, que no cap en aquest marge". Fins a finals del s.XX no es va poder demostrar que era certa, i es va usar coneixements inabastables a l'època de Fermat (i que ocupaven més de 100 folis, certament no cabien en un marge). Era un bocamoll? Aquest és el misteri per resoldre i no el teorema!

Si barrejar geni i excentricitat és perillós, a la que i afegeixes romanticisme ja no ho tens tot perdut. Mireu si no el cas del jovenet francès Evariste Galois, que amb 20 anys va crear una nova branca de la matemàtica, la "Teoria de Grups", es va enamorar d'una pelandrusca, i el van reptar a un duel. I el van pelar, es clar. Colpidores les anotacions al marge dels seus apunts en un intent desesperat de posar ordre a la seva feina la nit abans de morir... "Simplifica, simplifica!"

Un altre tòpic dels genis: son despistats. Com és el cas de l'alemany David Hilbert, qui va rebre a casa seva un col·lega i, capficat en un dels seus problemes, de sobte s'aixeca, es posa el barret del seu convidat i se'n va de casa seva com si fos ell el convidat. M'imagino la cara de la visita, sense barret i amb una casa nova!

Tornant als genis que no saben dosificar tanta energia mental. El lògic austríac  Kurt Gödel va ser capaç de formular el teorema d'incompletitud, que diu que qualsevol sistema formal o no és capaç de dir totes les veritats o arriba un moment en que es contradiu  #sujuro #espotdemostrar. Però tant de geni al final té el seu preu; a l'ocàs dels seus dies, Gödel es pensava que el volien enverinar i només menjava si la seva dona tastava abans els àpats. Fins que aquesta es va posar malalta i va estar sis mesos ingressada. Sis mesos en que el matemàtic va deixar de menjar... fins a morir.

Ja per acabar aquest petit homenatge al mon de les matemàtiques, com els premiem? Donem un Nobel als millors? Hmmmm, crec que ja sabeu per on vaig...  No hi ha premi Nobel pels matemàtics... #SoSorry Però, per què? Diuen les males llengües que un matemàtic li va posar les banyes amb la seva casta dona i aquesta va ser la seva terrible venjança, però donat que l'Alfred no es va casar mai sembla difícil que aquesta fos la raó. Més versat en l'enginyeria aplicada i l'economia és més probable que el bon home no considerés oportú premiar una disciplina que deuria veure més teòrica i abstracta que pragmàtica. Però no patiu, que no es queden sense premis; cada quatre anys s’atorguen els John C. Fields, i aquí pau i després glòria...

@jignasib