Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris series tv. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris series tv. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 d’octubre del 2017

Connexions, de James Burke

“Vista Alternativa del Canvi". Subtítol de la sèrie.

Als principis de les emissions de tv3, anys 80's i 90's, es va emetre per 'La Nostra' (tot i que ara no em feu dir quan exactament, la memòria té un límit) una sèrie de divulgació científica que va produir uns anys abans la BBC. La sèrie era conduïda per James Burke, i tenia per títol el suggerent nom de "Connexions".

Per què va destacar aquesta sèrie? ... Acabem amb aquesta farsa: per què m'agradava aquesta sèrie? Doncs tampoc cal ser molt original, pel mateix perquè agradava a tothom. Pel seu dinamisme, per les recreacions teatrals del que es descrivia, per l'humor subtil del presentador i pel seu plantejament agosarat de l'evolució del pensament i dels descobriments tecnològics i científics que paulatinament ens han anat, literalment, canviant la vida.

Tots els episodis seguien una trama semblant. Partim d'un esdeveniment o una innovació del passat; però passat, passat eh? de l'antiguitat clàssica o medieval. A partir d'aquí es van desencadenant una sèrie de connexions, aparentment no relacionades directament, que acaben petant en un aspecte quotidià del nostre mon modern (be, modern dels anys 80). Per exemple, en un episodi partim de l'ús que els grecs feien de la Pedra de Toc per identificar metalls (valuosos); com, gràcies a aquesta facilitat de verificar el valor de les pedres, es va fomentar el comerç entre grecs i perses; com aquest comerç va estimular la creació d'un centre cultural a Egipte, Alexandria; com Alexandria va albergar les taules de les estrelles de Ptolomeu; com aquest coneixement dels astres va permetre viatges entre continents; com els viatges van millorar amb la "Agulla Magnètica", que va desenvolupar en la invenció de la brúixola; que va fomentar l'estudi del magnetisme, que va dur irremeiablement a l'estudi de l'electricitat; de com ens vam interessar per els fenòmens atmosfèrics elèctrics; que van permetre desenvolupar la primera estació meteorològica; que va inspirar la invenció de la càmera de boira; que va permetre d'una banda fer recerca sobre el radar, mentre que de l'altra va facilitar els estudis de partícules atòmiques, que van ajudar tots dos al desenvolupament de les armes nuclears. #comotequedas?

En mitja hora passem de la pedra de toc grega a la bomba atòmic d'Hiroshima sense despentinar-nos (bé, el James sí, que tenia força grenyes...). I així amb tots els episodis. Què perseguia, però aquesta cadena de connexions? Què ens volien demostrar amb aquest desplegament d'imaginació? #momentwikipedia. El que ens intenta demostrar aquesta sèrie és que l'evolució del pensament, i per tant, dels descobriments, no segueix un objectiu lineal al llarg de la història, sinó que és fruit de múltiples factors entre els quals s'inclouen els coneixements a l'abast en cada temps i en cada lloc, les motivacions personals i les relacions interpersonals, l'oportunitat #buff #m'hequedatdescansat. Per tant, predir el curs del progrés tecnològic és gairebé impossible, perquè depèn de molts factors interrelacionats i de components altament casuals. Si James Burke ens ha transportat des del passat al present amb connexions inverosimils, quines connexions encara més inversemblants ens duran del present al futur?

I, com a conseqüència d'aquest raonament: si l'evolució del coneixement i de la tecnologia depèn altament d'aquestes interconnexions, a mesura que avancem i la història progressa, el nombre d'esdeveniments que es poden interconnectar augmenta, augmenta la innovació que se'n deriva i així ad infinitum, de forma accelerada. Aquest creixement exponencial és inmanejable per a un únic ser humà, i per tant l'enciclopedisme és un somni del passat, no ho podem conèixer tot! I això és bo o dolent? Be, la sèrie tampoc era tant ambiciosa... Deixem aquest exercici per a l'espectador.

La sèrie original és de l'any 1979, i a youtube en podeu trobar força episodis. Entre els anys 1991 i 1994 se'n va fer una segona part, Connections 2, i al 97 una tercera part, Connections 3; el format exitós de la primera es va replicar, com el titol de les seqüeles demostra.

Si us interessa el tema, el mateix Burke, l'any 1985, va fer una sèrie, en la línia de Connexions, però que analitzava el funcionament de l'Univers en comptes del progrés tecnològic humà titolat "The day the Universe Changed". Apali, a gaudir de bona tele!

@jignasib


dilluns, 20 de març del 2017

Mazinger Z

"La maldad, el terror, Koji puede controlar! Y con él, su robot, Mazinger!!"
  
A principis d’aquest mes de març es va celebrar un aniversari... el 39è. Poca broma #viejunismo #batallitas. 39 anys que es va emetre per Televisió Espanyola, la millor televisió que hi havia en aquells moments al país, una sèrie, què dic una sèrie, un mite de la graella: Mazinger Z!!



Què va fer tan especial aquesta sèrie? Jo no us puc donar la visió de crític televisiu ni d’erudit en cultura popular de finals del segle XX; no se si és un predecessor del Manga o el seu primer gran exponent; si primer va ser el còmic i després la sèrie o quin ordre va seguir. Però sí us puc dir que com a chavalín de 10 anys vaig flipar molt fort amb el megarobot bo que lluitava contra els brutos mecánicos del Dr. Infierno! Me’ls sabia de memòria, el nom , els poders, a l’episodi que sortien! Uaaahh! Quina passada!... i no... ara no els recordo... El que si m’ha quedat és l’admiració per la imaginació que tenien aquella penya per inventar-se bèsties enormes, amb poders sorprenents i, normalment, vinculada a algun ser mitològic, sovint de la mitologia clàssica, el que, en el meu cas, fervent aficionat a aquests temes, em motivava encara més que als meus col·legues (#jomés!)

Imatges que si que queden i dubto que s’oblidin és la trobada de col·legues, a l’estiu del 78, a casa del Valen, el que tenia tele en color, els dissabtes al migdia. Veure sortir el robot de la piscina i sentir el “Planeador abajo” ja ens feia salivar a tots! Què dolent el Dr. Infierno, i què malvat el seu sicari, el Baron Ashler, mig home i mig dona. Com derrotaria al proper bruto mecánico? (com mola el nom de bruto mecánico) Amb el “Fuego de Pecho!”, amb els “Puños Fuera!”, els “Rayos làser!”? Ja ho tenen això els dibuixos animats... et repeteixen mil vegades el mateix efecte però sempre et mola igual...

I al voltant d’aquest eix immutable, apareixien els extres. Si el Koji Kabuto pilotava el Mazinger Z, la seva amiga, Sayaka va aconseguir tenir sota les seves ordres a la inefable Afrodita A (A, Z, ... els guionistes uns fletxes). I encara menys inoblidable la seva arma fonamental: “Pechos fuera!” #aquihihatensiósexual. Suma-li a això les hormones a la sang d’un preadolescent i extranya’t ara que la sèrie no arrasés en aquells temps entre els de la meva edat! ... (#momentwikipedia de fet no deia “Pechos Fuera”, deia “Fuego de pecho”... però què vols que et digui, la ment d’un preadolescent té aquestes coses...) Que el dolent Baron Ashler no guanya ni un combat? El Dr. Infierno ens envia el Conde Broken, que sempre porta el seu cap sot ael braç... Desaventatges d’estar decapitat.

Ja veieu, tota una fauna que nodreix aquest mon de fantasia obrint els ulls de tota una generació que encara la ‘Transición’ amb il·lusió que deia aquell.

Per als nostàlgics amb temps, al You tube podeu trobar uan pila de vídeos i episodis. Apali, Good Remembering!

@jignasib


divendres, 17 de febrer del 2017

Sèries imperdibles: House

Avui en dia es fa difícil ser fidel a una sèrie. La tele ja no és el que era. Tot i així, dels darrers temps, una sèrie que a mi em va captivar ha estat House, les peripècies del magnífic i excèntric doctor en medicina Gregory House.

Què té de peculiar aquesta sèrie? Què la fa diferent i interessant? Les diverses històries al llarg de ben be 8 temporades, des del 2004 al 2012, expliquen els casos mèdics bizarros... molt bizarros que el metge és capaç de resoldre. I només ell és capaç de resoldre. Be, ell i el seu equip: el buenorro/buenazo doctor Chase, la idealista doctora Cameron, i el Dr. Foreman, el negre, que inspirava a House les més fines ironies i comentaris racistes... Si un perla, ja us ho dic.... Dèiem doncs, que equip d’elit és capaç d'afrontar els casos més rocambolescos mitjançant el mateix mètode deductiu que Sherlock Holmes aplicava als seus casos; personatge, val a dir, en qui clarament s'inspira... Gregory House,... Sherlock Holmes... House... Holmes... Homes... House... Pilleu? #SaynomoreNugNugSaynoMore 

Les semblances amb el detectiu de Baker Street no s'acaben amb el mètode deductiu. Tots dos son misògins, costa trobar una dona que els impressioni, si més no intel·lectualment; son bordes, molt bordes, conscients de la seva superioritat intel·lectual, que no amaguen, ans al contrari, la llueixen amb sarcasme; no defuig una bona discussió, especialment si pot humiliar a l'adversari; asperger? Podria semblar-ho , però son massa Drama Queen per que els puguem titllar així; drogoaddictes, cocaïna per el primer, vicodina pel segon... Ja veieu, casualitats? No ho crec. L'única diferència era el domini de la boxa, exemplar en l'original i desaparegut en la còpia; de fet és un lisiat, va coix, (i li fa mal la cama, que justificaria la seva addició als analgèsics) o sigui que el tema esport va a ser que no...

Aquestes agries discussions, comentaris racistes, aquest sarcasme ... aquesta mala baba! Parlem realment d'una sèrie d'èxit? Que agrada? Que captiva? De veritat? No venen ganes d'enviar-lo a la merda i canviar de canal? Doncs aquí potser està la clau de l'èxit! La manera en que es fa antipàtic, captiva. Ep, no oblidem que va tenir un mestre excel·lent, ni més ni menys que del mateix Escurçó negre! A la tercera temporada Hugh Laurie era el Rei George, que havia de patir-les ires i ironies de Rowan Atckinson; i si no en va tenir prou, a la quarta temporada el pobre Tinent George que ha de patir el sarcasme del Capità Blackadder. Això és una escola!

Ja que parlem de l'actor, Hugh Laurie, i rememorem el seu passat, deixeu-me fer un parell d'anotacions al marge. Abans d'embarcar-se a l'aventura americana ja era  molt conegut a Anglaterra; des dels anys 80 va tenir molt d'èxit en una sèrie d'humor que feia a duo a mb el també ara famós Stephen Fry. Des d'aleshores no ha estat estrany veure'ls junts a d'altres produccions com la també famosa "The Young Ones", o pelis com "Los amigos de Peter" o a la segona i a la quarta temporades de l'Escurçó Negre. Vaja tot un personatge amb tables. Ep, i sense oblidar la seva faceta transmèdia: és un músic excel·lent!! Pianista,, cantant, compositor; a hores mortes, a Hollywood encara va trobar temps per muntar un grup rockero amb els col·legues de plató, The TV Band.

Però no ens despistem, tornem a House. A més de resoldre casos impossibles, hi havia una trama comú que empapava tota la sèrie: la relació amb el seu amic, l'oncòleg Dr. Wilson, que Deu Nostrusinyó deu saber perquè l'aguantava; la buenorra Dra. Cuddy, la seva jefa, que tampoc entenem què li veia... tensió sexual garantida...; problemes per culpa de la seva mala llet; problemes per què no accepta l'autoritat jeràrquica per damunt del seu coneixement de la medicina; ... Ja veieu dona per molts anys de sèrie... D'aquests 8 anys jo destacaria tres moments: l'episodi titulat "Tres historias" on el Dr explica, al final de la primera temporada, i en una classe magistral tres casos en paral·lel que evidencien el seu talent alhora que ens posen en antecedents de l'orígen de tots els seu mals; el segon, a la quarta temporada, Frozen, on el Dr ajuda a una excel·lent Mira Sorevino a resoldre un cas via VideoConferència... amb l'Antàrtida. I el tercer, el darerr episodi de tots. De llagrimeta #nospoilers


@jignasib