Qui d’adolescent no ha
tingut un disc fetitxe, els ídols de la rebeldia, el mirall a imitar... be,
potser no cal exagerar, però un disc favorit si... En el meu cas era un de
melenuts, “Made in Japan” de Deep Purple. Si senyors, a mi de jove m’agradava
el Heavy. Tots tenim un passat...
El disc és un doble en
directe, gravat durant els concerts que el grup va fer a Tokio i Osaka l’estiu
del 72. D’aqui ve el nom... La formació, la més reconeguda del grup: Ian Gillan,
famós per la seva interpretació de Jesus Christ Superstar a Londres; Ritchie
Blackmore, de negre, com sempre i trencant guitarres Fender Stratocaster pels
escenaris; John Lord, aristocràtic, acaronant el seu orgue Harmon; Roger
Glover, barret al cap, portant el ritme al baix; i Ian Pace,a la bateria. I
aquí comença el mite.
És un disc en directe,
això vol dir que estem vivint l’actuació; res d’estudi, res de gravacions, res
de repetir fins que el productor diu “és bona”; res de retocs. Sense trampa ni
cartró. La veu del cantant, la interpretació dels músics i el caliu del públic!
Ni més ni menys. Una hora i mitja de contacte amb els ídols! Una vintena de
cançons... oh wait! Quantes cançons? SET! Senyors, SET cançons per omplir un
doble LP en directe!! Això és dues cançons per cara menys la darrera cara que
en té una! Una cançó de 20 minuts!!! Enteneu per què un chavalín de 15 anys
flipava amb aquest disc?
Comença, “Highway Star”, a un
ritme trepidant, amb uns sols de teclat i guitarra memorables, vertiginosos...
.”Child
in Time”; una balada? Ho sembla, però poc a poc va accelerant, com un
Ferrari, fins al clímax! I de nou, la calma... torna la quietud. Això és una
muntanya russa. I només anem per la primera cara.
Girem el disc: “Smoke
on the Water”. Un mite... que dic un mite, un Himne d’una generació. Seguim
amb “The Mule”, més que una cançó, una excusa pel lluïment
d’Ian Pace, el bateria. Un solo de quasi deu minuts... És que cada cançó té una
perla! Ja hem pentinat el primer LP.
Anem a per l’altra. “Strange
Kind of Woman”, el més semblant a un blues. No ho és, ma si non é vero, é
ben trobatto. Al final, un diàleg entre Ritchi Blackmore, a la guitarra i Ian
Guillan a la v... cridant... Un imitant l’altre per torns, fins que el
vocalista pega un hipogritouracanado que deixa muda a l‘audiència... 15 segons
exhalant aire i perforant tímpans. Seguim amb les sorpreses. Ara toca “Lazy”,
la més cachondilIa de les cançons, un divertimento, amb intervencions del
cantant a l’harmònica i a les congues, que quan cal també sap tocar...
I per acabar, a la darrera cara, una sola cançó, el paroxisme, “Space Trucking”, arrenca canyera, amb ritmes endiablats a la bateria, fotent la canya final, i acabant, després de més de 15’ de jam session entre els músics... El mite està servit.
I per acabar, a la darrera cara, una sola cançó, el paroxisme, “Space Trucking”, arrenca canyera, amb ritmes endiablats a la bateria, fotent la canya final, i acabant, després de més de 15’ de jam session entre els músics... El mite està servit.
Ah, si me n’oblidava. Per les nostres contrades, com si amb el mite no n’hi hagués prou, s’hi afegia l’anècdota: la portada no es va publicar en negre sinó en daurat, poques còpies hi havia... i valorades pels col·leccionistes val a dir...
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 03/12/2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada