Els duelistes

"-Esto es una ofensa!", tinent Feraud començant una bella amistat amb el tinent D'Hubert
"Tendré mucho gusto de batirme con usted a la primera oportunidad", tinent D'Hubert marcant l'estil de la bella amistat amb el tinent Ferraud

Si ens atenem només als excel·lents protas d'aquesta peli, Keith Carradine (com a noble , en el sentit romàntic de la paraula, tinent d’Hússars francesos, Armand D'Hubert) i Harvey Keitel (com a tossut i engreit tinent, també dels Hússars, Gabriel Feraud) podríem pensar que estem davant d'una producció independent americana. O d'una de les pelis bizarres i violentes del Quentin Tarantino.

O si ens atenem a la fotografia cuidadosíssima i preciosista dels paisatges diríem que es una peli bucòlica sobre la campinya francesa. Clar que si fem cas a la perfecta ambientació de la França Napoleònica, amb detalls cuidadíssims dels usos i costums de l'època o dels vistosos uniformes dels Hússars, Dragons i fauna de l'època ens atreviríem a dir que és un dels magnífics documentals històrics de la BBC...

Però no... Ni una... "Els duelistes" es una peli, una gran peli, dirigida l'any 1977 per Ridley Scott. De fet, la seva primera peli. I com estem parlant d'un gran director que a la primera ja despuntava, va guanyar el premi a millor "opera prima" a Cannes. Apuntant maneres...

La resta sí que és cert. Uns paisatges preciosos. Una ambientació cuidadíssima i fidelíssima a la història. Però de què va la història? Doncs res, adaptant un conte curt de Joseph Conrad, trobem un tinent d'Húsasr, Feraud, més chulo que un vuit i amb tendència a retar-se a duel amb tothom, acaba malferint... matant de fet, al parent d'un VIP. Aquest, com a venjança, el fa detenir i envia al també tinent D'Hubert en aquesta santa missió. I ja l'hem liada... El primer s'ofen, i el tepta a duel. Sorpresos? A partir d'aquí, els duels se succeeixen per que mai acaben a satisfacció de les dues parts... De la part de Ferraud es clar... #pesao! #troll.

Per a mi el millor, però, és la manera que a la peli es tracta l'ideal romàntic del duel com a defensa a ultrança, fins a la mort si cal, d'uns ideals, creences o simplement un orgull ferit; és molt més crua del que estem acostumats. Més que tenacitat es veu la tossuderia d'un ofès hipocondríac i la rendició de l'altre a uns usos i costums dels que no pot fugir encara que a totes llums son una bajanada. Al llarg de dècades assistim com a testimonis a tot l'inventari de combats marcials: des de l'espasa al sable; de l'heroica càrrega a cavall, al patètic gat i la rata pistoles en ma. Però no amb les bandes sonores triomfalistes i apoteòsiques, si no amb la suor del cansament, la sang de les ferides i els crits de dolor. Veraç. Cru. Impactant.

Un gran exercici d'història moderna, amb una boníssima ambientació i unes excel·lents interpretacions. Una gran peli de Ridley Scott... I ojut! Que era la primera!! #uncrack

Podeu trobar "Els duelistes" a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/10/2015.

Excalibur

"Anál nathrach,
orth’ bháis’s bethad,
do chél dénmha", Invocació de l'alè del Drac, en gaèlic.

“You and the Land are One” Merlí justificant a Artús per què és l’hereu legítim del tron de Britannia i portador d’Excàlibur.

L'any 1981, John Boorman va fer una superproducció basada en el cicle artúric. Excalibur, com a superproduccció, tenia uns trets peculiars: alguns trivials com l'elevat pressupost i l'extensa durada; i d'altres més singulars, com el fet de que a l'obra no va participar cap superestrella, o que el gènere de la capa i espasa, per aquells anys no era, ni de bon tros un #TrendingTopic. Si mirem el casting, veiem noms poc coneguts al moment com Nigel Therry com a Artús, Nicol Williamson com a Merlí, ... bla, bla, bla, ...Patrick Steward com a Leondegranz (que més tard se’l coneixeria com a Professor Xavier o com a Capità Picard), i Liam Nesson com a Gwayne (i que més tard seria conegut com a Schindler, Rob Roy, mentor de Batman, Jedi, ...). Mira, aquests dos si que es van fer famosos!

L'aposta va tenir cert èxit; no el que s'esperaria d'una gran superproducció però suficient per no picar-se'n els dits. En quant a la crítica, com en tot en aquesta vinya del senyor: essencialment, per la part bona, una historia ben relatada amb una fotografia preciosista i efectista. Rodada per sencer a Irlanda, i amb actors locals, val a dir que en fa un bon publireportatge. La música, ben escollida; no passarà a la història de la composició (de fet no es va compondre originalment si no que és un recull de fragments d'òpera de Wagner i del Carmina Burana) però si que cal destacar que va ser molt ben escollida, insisteixo, per a les escenes que acompanya i que les fa créixer, que és del que es tracta, no? Per la part dolenta, sense fer-ne sanya, es va criticar que la falta de superestrelles fa que les interpretacions a vegades perdin força... Home...

La peli està basada en el clàssic del s.XV de Sir Thomas Mallory, “La morte d'Artur”, i es manté molt fidel a l'original, tot i que introdueix elements aliens (com, per exemple, el campió del graal, que segons Mallory era Galahad, fill il·legítim de Lancelot i Elaine, però que a la peli acaba sent Percival (el Parsifal wagnerià) seguint la versió de Chretiens de Troyes). Tot i aquesta fidelitat, l'ambientació no ho és tant; pensem que el cicle artúric transcorre a principis del segle VI, la taula rodona es va constituir a l'any 530; i les armadures complertes de cap a peus son molt posteriors, ben bé del XV. Però, siguem honestos, fer una peli de cavallers sense armadura... com que no... acceptem aquesta llicència de l'attrezzo, no?

Al metratge trobem escenes èpiques com el nomenament d'Artús com a cavaller a mans de Uriens, a qui acaba de derrotar en combat singular; la decepció d'Artús al trobar als amants Lancelot i Gwenevere (ho sento, no suporto el nom de Ginebra) i com renuncia a Excalibur depositant-la entre ells dos; la lluita final d'Artús i Mordred el seu fill bastard, i com posa fi a l'amenaça amb el seu propi sacrifici; el retorn d’Excalibur a la Dama del Llac i el viatge del rei mort a l'Illa d'Avalon; son escenes que reforcen el clima total de la pel·lícula.

Absolutament recomanable per als amants del cinema i la literatura medieval fantàstics, els jocs de rol, i realment imprescindible pels seguidors del Rei Artús i els seus cavallerss de la Taula Rodona. Aprofiteu que s'acosta la Pasqua de Pentecostés...  =;-)

Podeu trobar "Excalibur" a la xarxa de biblioteques”.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/12/2014.

L’amor i la lectura

"Una faula de Sant Jordi”

Avui, més que d’un llibre, vull parlar-vos d’un llibret; una faula, com molt bé descriu al sots títol la mateixa autora, Sílvia Tarragó. Com a bon llibret, es pot llegir d’una tacada, un plis plas, digestiu, però no per això ni superficial ni intranscendent. És un bombonet. Dels de licor, que deixen un regustet agradable una estona després d’haver-te’ls empassat...

I és una faula de Sant Jordi, #deveritat. Per què tot comença un dia de Sant Jordi, i per què a mi me’l van aconsellar un dia de Sant Jordi. És un petit detall, com un bombó #jaushodeiajo, que et permet complementar qualsevol ofrena digna de Sant Jordi, be sigui rosa, be sigui un gran llibre. Oi que queda molt be acompanyar un cafè amb un bombonet?

I és un detall que et fa quedar bé amb tothom. A qui li agrada la lectura, agrairà un bomb... #valejano? Tens entre mans una faula entretinguda i que entra directa a la vena, i per què no, al cor. I a qui no li agradi la lectura... a ningú li amarga un ... #prou!.

Bromes a part, de què va el llibre? Ja veureu que la resposta enllaça de nou amb el tema... Dues persones, en Jordi i l’Anna; ell funcionari, en procés de refer la seva vida personal; ella llibretera, i des de fa poc, en procés de refer la seva vida professional. Ell no llegeix mai; ella viu pels llibres, pels que ven i , sobretot, pels que ha llegit.

I tot comença un dia de Sant Jordi. A l’Anna li demanen un llibre per a algú a qui no li agrada llegir #tenimunrepte. Què li podem oferir per a que canviï de parer? Ho aconseguirem? Al Jordi, pel dia del seu sant, li regalen un llibre per a que aprengui a apreciar aquest passatemps. Què en traurem d’aquí? Els liarem?

Doncs si, l’Anna i el Jordi parlen de llibres. Ella en recomana, ell els llegeix, els dos els comenten. I d’aquí, el Jordi canvia la forma de veure la vida! Aprèn a tenir criteri, a opinar, a estimar... i tot gràcies als llibres que li recomana l’Anna, sense pretensions, sense sentar càtedra, compartint el que estima, i qui sap si també aprenent a estimar alguna cosa més...

Ara us toca seguir llegint vosaltres. Quantes de les recomanacions de l’Anna heu seguit? Ja els havíeu llegit? Us han trastocat tant com al Jordi? A mi se m’ha girat feina...

Si us agrada llegir, és un bon llibret per recordar per què us agrada llegir. Si no us agrada llegir, pot ser el vostre primer llibre que us convencerà que us pot agradar llegir. I si no... doncs recomaneu-lo!

Podeu troba 'L’amor i la lectura’ de Sílvia Tarragó a la xarxa de biblioteques. 

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "la cultura no val res" el 30/05/2018. 

Los caballeros de la mesa cuadrada

-“Herida? Esto es solo un rasguño!”

-“Somos los caballeros que dicen Ni” “Deberéis traernos una almáciga”

-“Rey? Yo no te he votado”

-“Y hubo gran regocijo! UEEEhhhhhHH”

-“Paloma europea o africana?”

Alguns dels tants diàlegs surrealistes que anirem trobant...

Ens trobem davant d’un altre producte surrealista de la factoria Monty Python. Plagat d’anècdotes, diàlegs divertits, escenes inconnexes i incoherents que és precisament el que la fa tan divertida. Si t’agrada el sentit de l’humor tan... tan... tan Monty Python #esquenosecomdir-ho.

Tot i que hi ha un cert nexe comú al llarg del metratge, un protoguió que dona sentit a l’obra, dir que explicaràs de que va “Los caballeros de la mesa cuadrada” és certament agosarat. De veritat, son una successió d’sketchs ... d’esquetxs, ... #comcois’escriu?... d’escenes al voltant de la idea principal, però dir-ne guió crec que és exagerat. I per això és única.

Coneixeu el cicle artúric? La recerca del Graal per encàrrec del Rei Artús, duta a terme pels cavallers de la taula rodona? Doncs oblideu-ho! És una excusa per fer el que els dona la gana amb uns noms i uns llocs comuns que ni respecten ni falta que els fa donades les rialles que aconsegueixen provocar.

El caos ja comença amb els crèdits. Com si fos una peli d’art i assaig del Bergman, subtitulada en una espècie de suec, amb més f’s, ö’s i ë’s que un catàleg d’IKEA, que poc a poc va degenerant en una explicació bizarra sobre rens rabiosos i paisatges amb mosquits per acabar com una festa de Mariachis... i tot just hem començat...

A partir d’aquí se succeeixen les escenes amb actors i alguna que altra escena feta amb dibuixos, tan patètics com divertits. Molt en la línia del seu programa de TV, “Monty Python’s Flying Circus”. I les escenes que, al llarg de la pel·lícula, el Rei Artús i el seu escuder Percy van trobant ens relaten la cerca del Graal, amb l’ajut de la colla de cavallers, les aventures i desventures dels protagonistes o inclús s’hi van intercalant, a forma de documental seriós, entrevistes a erudits actuals que opinen sobre els fets i els personatges, però de forma que, no ens ha de sorprendre, es barreja realitat, ficció, actors i dibuixos, present i passat sumergint-nos en el caos habitual i hil·larant de la factoria Monty Pyton. Ells son així i és el que ens agrada.

A mi em subjuga especialment com els detalls s’interconnecten, com històries desencaixades acaben reenllaçant-se més endavant; com es van fent bromes recurrents que aconsegueixen que dos anècdotes inexplicables per separat, conjuntament adquireixin sentit. Una broma global, de principi a fi...

Algunes de les escenes mítiques de la peli inclouen:

•  El rei i els camperols proletaris
•  La lluita amb el cavaller negre
•  El castell francès
•  El conill de Troia
•  El conill assassí i la sagrada granada d’Antioquia
•  Els cavallers que diuen NI
•  El pont de la Mort

Si coneixeu algun fan de la peli segur que us les ha escenificat i, molt probablement, fins a la sacietat. Ho dic per experiència. A més d’un l’he taladrat explicant-li per mil·lèsima vegada alguna d’aquestes escenes... #sorry

Ja veieu, tot plegat, no saps per què però has acabat rient de valent! Per gaudir, però difícil d’explicar per què heu gaudit. Proveu-ho si no ho heu fet ja...

Podeu trobar la pel·lícula “Los caballeros de la mesa cuadrada” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/03/2018.

To be or not to be

To be or not to be, that is the question...” la peli que gira al voltant d’uns actors shakespeareans.

“Josef Tura: [disfressat de Professor Siletsky – tot parlant de Maria Tura] Her husband is that great, great Polish actor, Josef Tura. You've probably heard of him.

Colonel Ehrhardt: Oh, yes. As a matter of fact I saw him on the stage when I was in Warsaw once before the war.

Josef Tura: Really?

Colonel Ehrhardt: What he did to Shakespeare we are now doing to Poland.” Josef Tura descobrint que els seus fans no ho son tant...

“Maria Tura: It's becoming ridiculous the way you grab attention. Whenever I start to tell a story, you finish it. If I go on a diet, you lose the weight. If I have a cold, you cough. And if we should ever have a baby, I'm not so sure I'd be the mother.” Josep Tura descobrint que té més ego del recomanable...

Ja fa uns anys, ... molts... una pila ... #compassaeltemps #viejunismo ma germana gran, en plena febre de “he d’aprendre anglès”, em va proposar anar als Cines Maldà (sí, sí els de les Galeries Maldà), on feien una sessió doble, un minicicle “Ernst Lubitsch” en versió original. Concretament passaven“El bazar de las sorpresas” (“The shop around the corner” en versió original) i la ja mentada “To be or not to be”. Un regal per a cinèfils, que jo, xaiet com era, no n’era conscient. En aquells moments només em sonava el títol i el director per ser aquell que va fer la versió orignal del “Ser o no ser” de Mel Brooks que acabaven d’estrenar feia poc temps.

La primera és una petita perla, no tan coneguda com la segona, però que mereix una menció especial. Recordeu “Tienes un email”? Tens dues persones que no se suporten en persona, de les que treuen xispes -de les dolentes- quan es veuen. Però que en el fons son de bona pasta, que volen companyia, i com son maldestres en persona, busquen la seva mitja taronja per correu. I la troben, i surten xispes -de les bones- quan s’escriuen. I de les paraules per escrit, decideixen passar a les paraules cara a cara, desvirtualitzar-se que diríem avui en dia. Quines escenes més divertides poden sorgir quan la mitja taronja per escrit resulta ser la mitja llimona en persona. Quin vodevil, quins malentesos i quines confusions, quines risses... recordeu? Doncs el Bazar de las sorpreses és l’original. No us conformeu amb còpies!

Ep, però no ens distraiem, avui hem vingut a parlar de l’altra obra mestra del gran Ernst Lubitsch. “To be or not to be”. Ara ja ho puc dir: si us plau, obvieu la còpia de Mel Brooks, feu-vos aquest favor... 

La pel·lícula es va estrenar l’any 42, durant la II Guerra Mundial, i és una sàtira dels nazis. Si, a primer cop d’ull, podeu pensar que es tracta d’una mera sàtira propagandística en temps de guerra errareu. És una Comèdia, en majúscules, una de les millor s obres tant del director com dels protagonistes. I encara que per si sol ja és un honor, en aquells temps, el públic potser demanava o senzillament es trobava més còmode amb una burda sàtira del nazisme; no van acabar d’entendre una comèdia tant bona sobre un tema tant seriós com preocupant. Diguem-ne que hi va haver un desencaix...

La perspectiva històrica però ens permet recol·locar-la on mereix. A través de l’humor reivindica la llibertat dels homes i els pobles i clama contra la injustícia alhora que desborda sentit de l’humor fi i intel·ligent a cada un dels seus diàlegs. Mereix, sens dubte, el Megattítol de Clàssic de les Comèdies.

I de què va, a grans trets? Varsòvia, any 39. Una petita companyia capitanejada pel gran.. gran.. actor Josep Tura (o així ho creu ell) estrena Hamlet. Un aviador de la resistència polonesa és un fan, admirador, i enamorat de la Maria Tura, dona del primer i amb ganes de jugar al flirteix amb el segon. Acorden que durant els monòlegs de “To be or not to be” l’aviador i l’actriu podrien gaudir d’una estona de tranquil·litat... posant dels nervis al protagonista! Com algú gosa deixar la butaca durant EL MONÒLEG!!???

Però son temps de guerra i la felicitat és curta. L’aviador descobreix un espia nazi i demana ajut als actors de la companyia, que usen les seves dots histriòniques per enganyar a l’invasor i malbaratar els seus plans contra la resistència. Tot plegat un emboliu que, tot i la seriositat que desprèn, ho fa amb el millor gust i sentit de l’humor possible. Brillantment, val a dir.

Una darrera anècdota, aquesta luctuosa. És la darrera peli de la malograda Carole Lombard, que va morir tràgicament en accident d’aviació un mes abans d’estrenar-se la peli...

Podeu trobar la Pel·lícula “To be or not to be” i la filmografia de Lubitsch en general a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest pot es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/03/2018.

Dr. Strangelove

“...or how I stop worring and love the bomb” head line de la pel·lícula.

“Gentleman, you can’t fight in here! This is the war room!” War Room Scene

Un cop acabat l’escàndol ‘Lolita’, el realitzador Stanley Kubrick es va desfogar amb una pel·lícula que volia denunciar, a traç gruixut, la guerra freda i el que podia significar per a la humanitat. Si al principi volia adaptar la novel·la “Red Alert” de Peter George, de forma fidedigna, al final en va fer una versió que va resultar en “Dr. Strangelove”, una brutal comèdia política satírica; segons paraules del New York Times, “la broma macabra més xocant que mai hem trobat”.

Amb l’excusa de la crisi nuclear, el realitzador aprofita per pentinar els tòpics catastròfics amb deliri: la incompetència, tenyida d’egocentrisme, dels polítics per a gestionar crisis; el domini que tenim de les màquines i l’amenaça que suposa que les seves decisions no es vegin condicionades per la voluntat dels homes; l’amenaça nuclear; l’amenaça de la guerra freda... quatre temes que vindrien a ser les quatre cares d’una moneda... les quatre cares d’un dau...#ésigual, algo amb quatre cares!

Diem que la peli és d’Stanley Kubrick per què fa molt de cinèfil dir el nom del dire... però si algú mereix la propietat de la peli és el protagonista... el protagonistes... vejam, com diríeu a algú que fa tres dels principals papers de l’obra? #curiositatscuquis Doncs be, el que dèiem, Peter Sellers es guanya el sou interpretant al president dels Estats Units, Merkin Muffey, gestionant com bonament pot la imminent crisi nuclear; l’Oficial anglès Lionel Mandrake, encaparrat en convèncer al General americà Jack D. Reaper (#noesbroma, es diu literalment Jack L.Esbudellador) que retorni de la seva conspiranoia i anul·li l’atac nuclear; i i l’inefable Dr. Strangelove, ex científic nazi, ara a les ordres del mon lliure, amb un tic irrefrenable d’estendre el braç dret cap endavant, l’autèntic savi boig. Per què un actor per tres papers? Tant malament anaven de pressupost? Sembla ser que l’Stanley només confiava en el Peter per representar tres papers tant ‘seriosos’ amb una aurèola còmica que deixa en aquest Limbo ambigu entre el drama i la comèdia tota la pel·lícula. Un paperàs... tres paperassos #bingo

Però anem al panyo... de què va la peli? El General americà Jack D. Reaper està convençut que els russos estan envenenant l’aigua dels americans; ho sap per que la seva virilitat es veu afectada... #deveritat. I decideix llançar un atac nuclear als russos. Tot normal fins aquí... Quan el president americà, Merkin Muffey, reuneix a la Sala de Guerra, el millor dels assessors; aquí es fa palesa les misèries del poder. Tenim opinions per a tot: ja era hora; ostres, es que morirà molta gent; total son russos; es que ens pot caure un contra-atac.... tot segueix normal... Res, que millor li expliquem als russos el pollastre. Èpica l’escena de la conversa per telèfonentre el president i el mandatari rus, a altes hores de la nit... sembla que no del tot sobri... intentant entendre el que, literalment, li està a punt de caure a sobre...

Doncs, res, que els russos si tenien un pla de contra-atac. Merda. Que si detecten avions americans, la maquina del judici final s’activarà automàticament... #ohoh... Aqui pillem tots; autèntic exemple de dilema del presoner, col·laborem o ho enviem a pastar fang tot? Cal consultar al Dr. Strangelove com sortir-se’n si no en sen podem sortir. Sembla que la proposta més convincent és tancar a tots els prohoms, els de la Sala de Guerra es clar, amb 10 dones cada un per repoblar la terra després de l’Holocaust... I ja no us explico més, que seria #spoiler...

Val a dir, com ja crec que haureu intuït és que gran part de la sàtira passa per una ingent quantitat de bromes i comentaris de tò sexual #dosrombes algunes dignes de pati d’escola, d’altres sofisticades, totes hilarants. Des dels noms dels personatges a les sigles dels codis secrets o contrasenyes... cal estar atents.

Valgui com a anècdota: arriba a la una, grande y libre España una pel·lícula sobre el cataclisme nuclear provocat per la guerra freda. Comèdia o drama? Qui és l’heroi i qui el Villanu? Ara no ens posarem tontos en intentar interpretar la peli, quan podem fer que expliqui el que podem, no? Què no pot fer un doblatge magistral, no? Si més no, això van pensar els ínclits mestres de la censura d’aquesta pell de toro. I d’aquí va néixer “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú”, un intent de convertir una sàtira en una peli seriosa al servei de la propaganda, eliminant al·lusions compromeses i moltíssimes d eles bromes, i que va resultar infumable i un fracàs fins que es va recuperar, cap els anys 80, la versió original en anglès i, val a dir, en satíric #justíciapoètica.

I valgui com una altra a anècdota: la peli s’havia d’estrenar el 22 de novembre del 63... dia de l’assassinat de Kennedy a Dallas... #malrotllo i, evidentment, es va ajornar. Comencem amb mal peu...

Un últim apunt, abans d’acabar, sobre la darrera escena, icona gràfica del segle XX: el Comandant T.J. “King” Kong aconsegueix alliberar la bomba de l’avió, in extremis, i se’ls veu a tots dos caient cap a la pèrfida URSS, qual genet i cavall desbocat... o com un home amb un d’aixonses impressionant... cadascú el que li faci més gràcia, tu...

Apali, que gaudiu de l’hivern nuclear... winter is coming que deia aquell altre...

Podeu trobar la Pel·lícula “Dr. Strangelove, ... or how I stop worring and Love the bomb”, i la seva versió doblada a l’espanyol “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/11/2017.

Una cançó de gel i foc

"El Joc de Trons es juga o es mor". Consell de Cersei Lannyster a Ned Stark, veient que no acaba d'entendre a on s'ha ficat...

Ja fa uns quants anyets, gairebé deu, un company de feina em va dir: "si t'agraden els llibres de medieval-fantàstic, has de llegir 'Una cançó de gel i foc'. Són una pila de llibres, set, i de moment només n'han escrit tres, però són una passada". Hem va fer un resumet del que anava, a grans trets, vigilant de no fer cap spoiler, i va acabar reblant: "Ah, si... no agafis carinyu a cap personatge". Aquí va començar el meu peregrinatge cap a Hivernàlia i els Set Regnes.

Per tant, sí: parlem dels llibres, no de la sèrie de TV. Millor? Pitjor? #tòpic No ho sé, no he vist la sèrie i no en puc opinar... #bitxoraro  Al principi vaig pensar: no miris la sèrie que amb lo bons que son els llibres et decebrà #fail perquè tothom parla del ben feta que està i ben fidel que és als llibres. Després vaig dir: no, que prefereixo saber com continuen els llibres i m'avanço a la sèrie #refail perquè els guionistes ja van per davant de l'escriptor. O sigui, que passo d'excuses: he llegit els llibres i no he vist la sèrie #ésaixí #punto.

Val, i ara què? De què parlaré? Vaig de crític literari resabiat? Millor que no...  El que si puc fer és explicar perquè em van captivar aquest llibres i perquè ja no em queden ungles esperant el desenllaç de les dues entregues pendents. Comencem explicant què és i què no és... 'Una Cançó de gel i foc', escrita per George R.R. Martin, com a gènere medieval-fantàstic, descriu amb profusió de detalls tot el mon conegut de Westeros i compleix amb tots els requisits: cavallers, armadures, espases, cavalls, màgia... bé, no molta, i més vinculada a clèrics que no pas a mags, però sí decisiva, que és el que compta... Baralles, combats singulars, batalles èpiques, traïcions, venjances, amors, odis... De tot i força, i en totes les seves variacions i intensitats. En aquest sentit té tant o més detall i riquesa que d'altres grans obres mestres de la literatura fantàstica, posem per exemple "El Senyor dels Anells" per dir-ne només una.

Si mires l'entrada de la wikipedia o altres reviews semblants et diuen que 'CdGIF' és una novel·la riu. No és una èpica, ja que no ens explica les aventures d'un heroi, ni és una saga, ja que no ens glosa la importància d'una nissaga al llarg de la história. CdGIF és com un riu, una història que flueix com l'aigua, amb un curs principal, uns afluents, un anar i un venir, personatges que van i venen... que van... que se'n van... Però, spoilers apart, el que importa és que tots els personatges estan al mateix pla, no n'hi ha de més importants ni de menys importants. Tots estan allí, compartint la història, la seva vida... La seva mort #noelsagafeucarinyu

I aquí enllaço amb el segon ganxo. Que, senzillament, és com la vida mateixa. El bé i el mal no son blanc o negre, estan barrejats; tots els personatges son complexes, complerts, tenen de tot, de bo i de dolent. El cabronàs més cabronàs té els seus moments tendres, d'humanitat i compassió; a l'igual que el més bo, pastelero de tan bo que és, pot arribar a perdre la paciència o tenir un mal moment i reaccionar com un fill de la gran d'aixonses. És una altra diferència dels grans clàssics, com les “Cróniques dela Dragonlance” per dir-ne només una, on està clar que el be lluita contra el mal, i està clar qui és el bé i qui és el mal. A CdGiF no; les coses passen, i passen com passen, sense arquetipus, sense tòpics, a vegades sense lògica. A vegades amb una gran èpica, a vegades com una merda. Quants personatges dolentíssims desitges que morin amb un patiment terrible a  mans de la venjança implacable del bo ... i pillen una infecció amb una ferida de merda i es moren de la forma més patètica #sujuru .

A tall de curiositat: el llibre es divideix en capítols que es titulen, tots ells, amb el nom del personatge sobre el qual es focalitza l'acció; no us estranyi doncs que llegiu dues accions semblants en moments diferents ja que, en cada cas, ho fa des d'un punt de vista diferent, i la narració acaba sent distinta, radicalment en ocasions, senzillament per dos punts de vista oposats. La qual diferència referma la riquesa de la trama, que sembla ocultar detalls i secrets inclús al propi narrador!

Per recopilar, els llibres ja publicats son: "Joc de Trons", el més conegut i que ha donat nom a la sèrie de TV; "Xoc de Reis"; "Tormenta d'espases"; "Festí de corbs"; i "Dansa de Dracs". Queden pendent encara dos llibres que està previst que es titulin 'The winds of winter' i  'A dream of spring'. Al ritme que va d'escriptura, i amb la distracció de la sèrie, crec que ens haurem de carregar de paciència tot i les reiterades peticions populars d'accelerar la redacció...

Però tampoc el pressioneu; diuen les males llengües que, cada vegada que li pregunten quan escriurà la propera novel·la, l'autor mata un Stark #pocabromaambeliaio. Ja  veig que haurem de seguir atents a la pantalla, i en el meu cas, posar-me les piles amb tots els episodis des de la primera temporada #se'mgirafeina.

Podeu troba els llibres de 'Cançó de Gel i Foc' de George R.R. Martin a la xarxa de biblioteques. 

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 03/04/2017.

L’Harúspex

. .Fa pocs dies, el nostre enigmista de referència, l'encomiable @mariuserra escrivia un twit fent-nos notar l'impacte que un dels seus enigmes havia causat en la seva vasta audiència: el gran nombre de visites que al darrer dia havia rebut a la wikipedia l'entrada "harúspex".

Què diu la wiki sobre el tema? Un Harúspex o arúspex (Aruspices o Haruspices) és el nom dels endevins que interpretaven la voluntat dels déus. El nom llatí “harúspex” fou aplicat també pels romans a alguns profetes o endevins estrangers. Harúspex derivaria de haruga ('víctima'). #wikipediadixit, tot i que trobo a faltar una referència a que el mot només aplicava originalment als que endevinen el futur observant el vol dels ocells #digue'mrepelent...

Molt be, tenim un twit. Val... i? Doncs que a mi em va recordar  un simpàtic llibre que em va caure a les mans. I de que va el llibret? D'un harúspex! #spoiler #unfletxaposanttitols. Espera... Oh, no, que endevina el futur mirant les entranyes d'animals #listillo... Sort de la introducció del llibre... Es que com hi apareix una cadernera que li chiva coses al prota... Ja, ja... #excuses

No ens distraguem. En aquest llibre de Carles Zafon, que no confonguem amb Carlos Ruiz Zafon, que després la liem, se'ns explica la historia de com Testòrides Calcant passa de ser l'home més mediocre al mes gran Harúspex; de con supera la pèrdua de la seva amiga, la fotocopiadora Paca, #sujuro de la ma d'una altra amiga, la cadernera Apol·lo #enserio, i dels seus amics encara més mediocres, Mofos, i els bessons Cassandra i Hèlen; de com canvien el curs de la guerra amb els seus nous poders premonitoris... Una història estranya? Com hi ha mon!

Què te de peculiar doncs? Què captiva? Us heu fixat en els noms dels personatges? No us recorden res? Què us evoca la divisió del llibre en 'cants'. Bingo! La història no sabria dir-te si és una transposició o senzillament una metàfora però, de cap a peus olora a mitologia grega i a èpica clàssica, a Homer, a la Il·líada!

Els protagonistes apareixen a ambdós llibres i amb rols idèntics. Calcant, fill de Tèstor (per tant, Testòrides), va ser un dels endevins més coneguts de Micenes i llargament referenciat a la Il·líada. Amb el seu do, regal del mateix Apol·lo, va vaticinar que Tròia, la indomable, només cauria si l’heroi Aquil·les participava de la gesta. I Cassandra? No us sona? Certament, bessona d'Helen, i que va profetitzar la perdició de Tròia per culpa dels amorius de Paris amb Hèlena... Els altres dos potser no son tan coneguts, però Deu n'hi do... Hèlen va predir la mort de Calcant, en el moment que conegués algun endeví millor que ell... Títol que recauria en Mofos! #quadrantelcercle. Un excel·lent exercici de transposició

Un best seller? No, certament no. Apte per a tota els públics? Home... per a amants de la mitologia clàssica, de les obres d'Homer, pot ser un exercici interessant; per a amants de les històries bizarres i surrealistes, pot captivar. D'altres públics, podrien ressentir-se'n #esteuavisats.

Podeu trobar l' "Harúspex" de Carles Zafon a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

jignasi.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/03/2017.

Com es diu aquest llibre?

"L'enigma de Dràcula i d'altres passatemps lògics"

Fa poc s'ha fet públic que l'ínclit Raymond Smullyan va traspassar a Nova York a la no gens menyspreable i molt envejable edat de 98 anys... Però, qui és... qui era Raymond Smullyan? I per què cal parlar-ne ara?

Anem a pams. Què va fer aquest il·lustre personatge? #momentWikipedia Segons la seva biografia va ser mag. Mag i filòsof. Mag, filòsof i pianista. I matemàtic. I expert en lògica. Res més?... Taoista, afegeix taoista. No tarotista, no. Taoista...No, tampoc sé que vol dir, però ho era... #WikipediaDixit.

Val, i aleshores? Doncs que des de la seva faceta de matemàtic i expert en lògica va escriure diversos llibres que versaven sobre aquest tema, normalment des de la seva vessant més lúdica, recreativa i, val a dir, també educativa. El més famós d'ells es titula "What is the name of this book?". Com es titula aquest llibre? És un llibre o una endevinalla? Hmmm... Potser les dues coses, un llibre d'endevinalles. Ahhhh... #jacomencem #postsquenos'aclaren. Bufff!

Sota la innocent aparença d'un llibre lúdic, d'un joc, l'autor ens convida a resoldre tot un seguit de 'puzzles' mentals, de trencaclosques i, perquè no, d'enganys lògics que no només ens entretinguin, sinó que ens arribin a plantejar vertaders reptes per al nostre cervell #foodforthought

Al llarg del llibre, i amb complexitat creixent, anem avançant tot resolent problemes de lògica; d'aquells amb els que ens agradava reptar als companys de classe, si parlem dels primers, i aquells que ni sospitàvem com afrontar ja de més grandets. Recordeu aquell del poli sincer i el poli mentider? La porta que et duu a la vida i la que et duu a la mort? Quina pregunta fem als polis per escapar amb vida?... Bah! Aquest seria dels primers, dels facilets! D'aqui cap a amunt! Veieu per on van els trets?

Prepareu-vos a conèixer l'illa dels cavallers i els escuders; allà on els cavallers sempre diuen la veritat, i els escuders sempre menteixen; allà on no pots saber si parles amb un cavaller o un escuder; allà on haureu de fer preguntes per arribar a llocs o per aconseguir fites, sense saber si et son sincers o t'estan mentint. Prepareu-vos a conèixer les diversions de Porcia, que turmentava els seus pretendents amb endevinalles i enganyifes dins de cofrets ben tancats i ben misteriosos. I quan us penseu que ja sou mestres de la lògica i immunes a les paradoxes més enrevessades, prepareu-vos a coneixer l'illa on conviuen els humans (que sempre diuen la veritat) i els vampirs (que sempre menteixen)... Eing? Com els cavallers i els escuders? No us precipiteu, per que també hi ha entenimentats (saben veritats) i bojos (es pensen que saben veritats quan, de fet, estan errats). Podreu enfrontar-vos a humans entenimentats amb vampirs bojos? Qui menteix? Qui va errat? Veieu el drama?

Paradoxes, meta referències, autoalusions, teorema de Gödel... tot al mateix llibre. I us pensàveu que era un llibre d'endevinalles innocents? #whahahaha #RiureMalèfic. Aqui rau el valor de Raymond Smullyan, mestre i precursor d'articulistes del Scientific American com Martin Gardner (Juegos matemáticos, Aha!), i Douglas R. Hofstaedler (Juegos metamágicos, Gödel Escher Bach...), de qui ja en vam parlar anteriorment. Aneu copsant el valor del personatge?

Valgui aquest petit i humil homenatge per a mantenir viva la flama de la seva memòria, ni que sigui per un instant... Descansi en pau.

Podeu trobar "Como se llama este libro?" de Raymond Smullyan a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/02/2017.

Dune

«Una bona causa no fa que la guerra sigui justa.» Duc Leto Atreides, pare de Muad’Dib

“La finta dins la finta” estratègia per sobreviure als duels a ganivet...

Benvinguts a Arraquis, el planeta desèrtic conegut com a Dune, llar dels Fremen, els dels ulls blaus, domadors dels cucs que ens donen la melange, l'espècie geriàtrica, imprescindible per a la confraria de comerciants, sense la qual no podrien doblegar l'espai/temps i impossibilitaria els viatges interestelars... Què, com us heu quedat? Com si haguéssiu vist la peli del David Lynch, eh? Doncs sí, el debat de si "és millor el llibre que la peli" en aquest cas no té la resposta habitual; si no llegeixes el llibre no pilles la peli... Però aquest no és el tema del post. Centrem-nos en el llibre, si us plau...

Frank Herbert comença la narració deixant al Comte Leto Atreides a Dune. Premi o càstig? Un planeta desèrtic, sense aigua, sense recursos... Però amb la melange, una droga imprescindible per als viatges espacials i que només es troba a aquest planeta habitat pels Fremen, indòmits habitants dels deserts, cultivadors de l'espècie. Una merda de planeta però imprescindible. Insisteixo: premi o càstig?

L'acció se situa a l'espai exterior, i un futur llunyà, on els viatges interestelars son possibles. No fàcils, però possibles gràcies a la Confraria (una espècie de gremi monopolista de transportistes, amb molt poder però que en volen més) que són els únics capaços d'alterar l'espai-temps, gràcies a l'ús i abús de la melange, i fer possibles els viatges entre estrelles. Futur, espai, tecnologia... Sí, és ciència ficció. Però no és la ciència ficció clàssica; el pes de la tecnologia s'ha minimitzat mentre que s'ha potenciat la interacció humana, la política, la religió, l'ecologia, .. Tot barrejat i tot enfrontat.

Tota aquesta barreja (és casualitat que l'espècie es digui melange?) es troba a Arrakis, ara governada per la família Atreides: Leto, el patriarca, hereu d'una família respectada que podria fer ombra a l'Emperador; Dama Jèssica, la concubina de Leto i membre de la Germandat Bene Geserit (sacerdotesses, entrenades per adquirir superpoders, en benefici de la germandat... amb molt poder, però en volen més); Paul, l'hereu Atreides, entrenat com una sacerdotessa, destinat a grans gestes. Però també hi ha malotes: L'Emperador, molt poderòs, amb por de perdre-ho tot; la família Harkonen, enemics dels Atreides, molt poderosos, però que volen més poder; els Fremen, nòmades del desert, domadors de cucs de sorra, que no tenen cap poder.... excepte la melange, que cultiven dels cucs de sorra. Que curiós, els cucs gegantins mengen minerals que només es troben a Dune i com a resultat defequen l'espècie... La melange és una merda #talcomsona!

I que passa quan ho barreges tot? Doncs que explota! Guerres i traïcions, porten a Paul i la seva mare a fugir al desert, on els acullen els Fremen. Els poders de les sacerdotesses converteixes Paul de convidat a lider i de lider a Muad'Dib... Molt del lideratge de Paul sobre els homes del desert és messiànic, té un evidentíssim flaire a desert saudí i a islamisme. Però aquest és un altre debat; ara parlem de com el petit Paul i els humils Fremen posen en escac a tot l'imperi, David contra Goliat! ...Ostres, més referències religioses. Sigui com sigui, la melange justifica la trama del llibre; cóm una merda és fonamental per dominar l'univers, perquè justifica una guerra, perquè pilla catxo el comte Leto i perquè Paul és capaç, amb els seus Fremen convertits en un exèrcit temible, d'enfrontar-se i plantar cara  als Sardaukar, les tropes d'elit de l'Emperador; de posar en un cul de sac al mateix Emperador...

I el llibre esdevé saga, tan o més complexa que la trilogia de Tolkien, El senyor dels Anells; però si en aquest darrer la complexitat rau en el detall en que l'autor recrea un mon amb les seves races, llengües, cultures, creences i ambicions, en el primer cas és senzillament un embolic. Les faccions, les famílies, les sectes... cada una amb els seus objectius, regles, tradicions, poders, ... Un embolic #deveritat. Per això no es pot veure la peli sense llegir el llibre...

Però així com al primer llibre es pot seguir i inclús t'atrapa, els següents ("El Mesies de Dune",  "Fills de Dune", que completen la trilogia original; ) aprofundeixen en la visió messiànica del Muad-Dib, i acaben sent més ferragosos, més pesats... No enganxen. Si el primer llibre és una obra mestra, els restants, tot i conformar la saga de ciència ficció més venuda, sonen a relleno... #noespedanteria #sujuru.

En resum, el primer llibre mereix una lectura detinguda que gaudireu de ben segur. I si teniu temps, completeu-la amb la peli... Un Lynch sempre mola, però ja en parlarem un altre dia...

Podeu trobar la saga i la peli de Dune a la Xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/01/2017.

Interpretant les Sonates de flauta de Bach

“SiBemoll-La-Do-Si” signatura musical de J.S.Bach.

Ja us havia dit que m'agrada Bach? I que, fa molt temps, vaig estudiar flauta travessera? (rookie, tampoc exagerem) I que m'apassionen les sonates que Bach va escriure per flauta? Puc fer mes preguntes?... Si, suposo que si... Però tampoc es plan...

Per on anava? Ah, si, les preguntes... Be, anem a pams. Sobre la música de Bach, tot i que era repertori per cursos avançats, m'agradava tant ... (ja us havia dit que m'apassionaven les sonates? I que és típic que als enginyers els agradi Bach? I que soc enginyer?...  Ja hi tornem... les preguntes... ) ... d'això... si... eeehh... M'agradava tant que vaig intentar que des de ben al principi anéssim incloent cosetes del vell Maister de Leipzig. El profe, tot paciència, m'encoratjava: "Bach no composava música per a instruments concrets... Qualsevol peça de Bach es pot tocar amb qualsevol  instrument!". I tornava a tocar de peus a terra: "sí, amb qualsevol instrument... és igual de difícil!".

Per tant, ja veiem que per tocar be a Bach cal tenir una gran tècnica, cal ser bo. Però, honestament, n'hi ha prou amb ser bo? Què vol dir ser bo? T'asseus davant la partitura, vas llegint i vas interpretant? Tot està a la partitura? Aquesta es la feina de l'intèrpret, llegir la partitura i tocar el que hi posa? Res mes? ... Alguna pregunta mes...? Bromes a part, crec que estem tocant el moll de l'os. Què fa l'intèrpret? Què aporta? Tècnica? Jo crec que no... L’intèrpret sí, llegeix la partitura... i l'entén! Copsa QUÈ volia dir, expressar, transmetre l'autor. I aleshores s'asseu al seu instrument (que vol dir això, instrument, el mitjà) i ens EXPLICA el que l'autor volia. No és només tècnica, també hi ha sentiment, expressivitat... Interpretació! Com dèiem!

Teniu temps? Teniu paciència? Vaja, el tema de les preguntes sembla que va en sèrio... De veritat, per a mi hi ha tres grans intèrprets clàssics de flauta: James Galway, Jean Pierre Rampal i Aurèle Nicolet. Els dos primers han estat tocats per la ma de Déu, son autèntics genis, especialment el primer. Té una facilitat natural per tocar l'instrument; pot fer, sense esforç aparent, el que es proposi; i així es guanya la vida, tocant des del repertori clàssic més virtuós fins als darrers èxits pop o les bandes sonores més guais. El segon, també un privilegiat, ha posat el seu talent al servei de la recerca musical, a estudiar els clàssics, sobretot els oblidats i recuperar tota la bellesa que des del renaixement el talent humà ha creat. I el tercer... s'ho va currar tot solet; el que Deu nostrusinyó no li ha donat s'ho ha currat ell a base de pràctica, pràctica i pràctica... en aquest ordre. Si els dos primers fan meravelles sense saber com, el tercer ho sap, redéu si ho sap i sap perquè. Ara, podríem parlar de Cristiano Ronaldo, de Messi, però tampoc cal fer sang...

En resum, si voleu gaudir del geni de veritat, escolteu els dos primers. Galway més virtuós, Rampal més autèntic; però, qualsevol dels dos, grans intèrprets. Si voleu aprendre tècnica, el tercer és el millor mestre... Per què per ensenyar no n'hi ha prou amb fer-ho bé, cal saber per què es fa bé. I recordeu que a la interpretació no només hi ha tècnica... Si escolteu a tots tres mestres veureu... Be, vull dir escoltareu això que us dic. No calen més paraules; ni preguntes.

Podeu escoltar les sonates de Bach interpretades per Galway, en dos volums, per Rampal i per Nicolet a Spotify.

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/10/2016.