L’amor i la lectura

"Una faula de Sant Jordi”

Avui, més que d’un llibre, vull parlar-vos d’un llibret; una faula, com molt bé descriu al sots títol la mateixa autora, Sílvia Tarragó. Com a bon llibret, es pot llegir d’una tacada, un plis plas, digestiu, però no per això ni superficial ni intranscendent. És un bombonet. Dels de licor, que deixen un regustet agradable una estona després d’haver-te’ls empassat...

I és una faula de Sant Jordi, #deveritat. Per què tot comença un dia de Sant Jordi, i per què a mi me’l van aconsellar un dia de Sant Jordi. És un petit detall, com un bombó #jaushodeiajo, que et permet complementar qualsevol ofrena digna de Sant Jordi, be sigui rosa, be sigui un gran llibre. Oi que queda molt be acompanyar un cafè amb un bombonet?

I és un detall que et fa quedar bé amb tothom. A qui li agrada la lectura, agrairà un bomb... #valejano? Tens entre mans una faula entretinguda i que entra directa a la vena, i per què no, al cor. I a qui no li agradi la lectura... a ningú li amarga un ... #prou!.

Bromes a part, de què va el llibre? Ja veureu que la resposta enllaça de nou amb el tema... Dues persones, en Jordi i l’Anna; ell funcionari, en procés de refer la seva vida personal; ella llibretera, i des de fa poc, en procés de refer la seva vida professional. Ell no llegeix mai; ella viu pels llibres, pels que ven i , sobretot, pels que ha llegit.

I tot comença un dia de Sant Jordi. A l’Anna li demanen un llibre per a algú a qui no li agrada llegir #tenimunrepte. Què li podem oferir per a que canviï de parer? Ho aconseguirem? Al Jordi, pel dia del seu sant, li regalen un llibre per a que aprengui a apreciar aquest passatemps. Què en traurem d’aquí? Els liarem?

Doncs si, l’Anna i el Jordi parlen de llibres. Ella en recomana, ell els llegeix, els dos els comenten. I d’aquí, el Jordi canvia la forma de veure la vida! Aprèn a tenir criteri, a opinar, a estimar... i tot gràcies als llibres que li recomana l’Anna, sense pretensions, sense sentar càtedra, compartint el que estima, i qui sap si també aprenent a estimar alguna cosa més...

Ara us toca seguir llegint vosaltres. Quantes de les recomanacions de l’Anna heu seguit? Ja els havíeu llegit? Us han trastocat tant com al Jordi? A mi se m’ha girat feina...

Si us agrada llegir, és un bon llibret per recordar per què us agrada llegir. Si no us agrada llegir, pot ser el vostre primer llibre que us convencerà que us pot agradar llegir. I si no... doncs recomaneu-lo!

Podeu troba 'L’amor i la lectura’ de Sílvia Tarragó a la xarxa de biblioteques. 

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "la cultura no val res" el 30/05/2018. 

Una cançó de gel i foc

"El Joc de Trons es juga o es mor". Consell de Cersei Lannyster a Ned Stark, veient que no acaba d'entendre a on s'ha ficat...

Ja fa uns quants anyets, gairebé deu, un company de feina em va dir: "si t'agraden els llibres de medieval-fantàstic, has de llegir 'Una cançó de gel i foc'. Són una pila de llibres, set, i de moment només n'han escrit tres, però són una passada". Hem va fer un resumet del que anava, a grans trets, vigilant de no fer cap spoiler, i va acabar reblant: "Ah, si... no agafis carinyu a cap personatge". Aquí va començar el meu peregrinatge cap a Hivernàlia i els Set Regnes.

Per tant, sí: parlem dels llibres, no de la sèrie de TV. Millor? Pitjor? #tòpic No ho sé, no he vist la sèrie i no en puc opinar... #bitxoraro  Al principi vaig pensar: no miris la sèrie que amb lo bons que son els llibres et decebrà #fail perquè tothom parla del ben feta que està i ben fidel que és als llibres. Després vaig dir: no, que prefereixo saber com continuen els llibres i m'avanço a la sèrie #refail perquè els guionistes ja van per davant de l'escriptor. O sigui, que passo d'excuses: he llegit els llibres i no he vist la sèrie #ésaixí #punto.

Val, i ara què? De què parlaré? Vaig de crític literari resabiat? Millor que no...  El que si puc fer és explicar perquè em van captivar aquest llibres i perquè ja no em queden ungles esperant el desenllaç de les dues entregues pendents. Comencem explicant què és i què no és... 'Una Cançó de gel i foc', escrita per George R.R. Martin, com a gènere medieval-fantàstic, descriu amb profusió de detalls tot el mon conegut de Westeros i compleix amb tots els requisits: cavallers, armadures, espases, cavalls, màgia... bé, no molta, i més vinculada a clèrics que no pas a mags, però sí decisiva, que és el que compta... Baralles, combats singulars, batalles èpiques, traïcions, venjances, amors, odis... De tot i força, i en totes les seves variacions i intensitats. En aquest sentit té tant o més detall i riquesa que d'altres grans obres mestres de la literatura fantàstica, posem per exemple "El Senyor dels Anells" per dir-ne només una.

Si mires l'entrada de la wikipedia o altres reviews semblants et diuen que 'CdGIF' és una novel·la riu. No és una èpica, ja que no ens explica les aventures d'un heroi, ni és una saga, ja que no ens glosa la importància d'una nissaga al llarg de la história. CdGIF és com un riu, una història que flueix com l'aigua, amb un curs principal, uns afluents, un anar i un venir, personatges que van i venen... que van... que se'n van... Però, spoilers apart, el que importa és que tots els personatges estan al mateix pla, no n'hi ha de més importants ni de menys importants. Tots estan allí, compartint la història, la seva vida... La seva mort #noelsagafeucarinyu

I aquí enllaço amb el segon ganxo. Que, senzillament, és com la vida mateixa. El bé i el mal no son blanc o negre, estan barrejats; tots els personatges son complexes, complerts, tenen de tot, de bo i de dolent. El cabronàs més cabronàs té els seus moments tendres, d'humanitat i compassió; a l'igual que el més bo, pastelero de tan bo que és, pot arribar a perdre la paciència o tenir un mal moment i reaccionar com un fill de la gran d'aixonses. És una altra diferència dels grans clàssics, com les “Cróniques dela Dragonlance” per dir-ne només una, on està clar que el be lluita contra el mal, i està clar qui és el bé i qui és el mal. A CdGiF no; les coses passen, i passen com passen, sense arquetipus, sense tòpics, a vegades sense lògica. A vegades amb una gran èpica, a vegades com una merda. Quants personatges dolentíssims desitges que morin amb un patiment terrible a  mans de la venjança implacable del bo ... i pillen una infecció amb una ferida de merda i es moren de la forma més patètica #sujuru .

A tall de curiositat: el llibre es divideix en capítols que es titulen, tots ells, amb el nom del personatge sobre el qual es focalitza l'acció; no us estranyi doncs que llegiu dues accions semblants en moments diferents ja que, en cada cas, ho fa des d'un punt de vista diferent, i la narració acaba sent distinta, radicalment en ocasions, senzillament per dos punts de vista oposats. La qual diferència referma la riquesa de la trama, que sembla ocultar detalls i secrets inclús al propi narrador!

Per recopilar, els llibres ja publicats son: "Joc de Trons", el més conegut i que ha donat nom a la sèrie de TV; "Xoc de Reis"; "Tormenta d'espases"; "Festí de corbs"; i "Dansa de Dracs". Queden pendent encara dos llibres que està previst que es titulin 'The winds of winter' i  'A dream of spring'. Al ritme que va d'escriptura, i amb la distracció de la sèrie, crec que ens haurem de carregar de paciència tot i les reiterades peticions populars d'accelerar la redacció...

Però tampoc el pressioneu; diuen les males llengües que, cada vegada que li pregunten quan escriurà la propera novel·la, l'autor mata un Stark #pocabromaambeliaio. Ja  veig que haurem de seguir atents a la pantalla, i en el meu cas, posar-me les piles amb tots els episodis des de la primera temporada #se'mgirafeina.

Podeu troba els llibres de 'Cançó de Gel i Foc' de George R.R. Martin a la xarxa de biblioteques. 

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 03/04/2017.

L’Harúspex

. .Fa pocs dies, el nostre enigmista de referència, l'encomiable @mariuserra escrivia un twit fent-nos notar l'impacte que un dels seus enigmes havia causat en la seva vasta audiència: el gran nombre de visites que al darrer dia havia rebut a la wikipedia l'entrada "harúspex".

Què diu la wiki sobre el tema? Un Harúspex o arúspex (Aruspices o Haruspices) és el nom dels endevins que interpretaven la voluntat dels déus. El nom llatí “harúspex” fou aplicat també pels romans a alguns profetes o endevins estrangers. Harúspex derivaria de haruga ('víctima'). #wikipediadixit, tot i que trobo a faltar una referència a que el mot només aplicava originalment als que endevinen el futur observant el vol dels ocells #digue'mrepelent...

Molt be, tenim un twit. Val... i? Doncs que a mi em va recordar  un simpàtic llibre que em va caure a les mans. I de que va el llibret? D'un harúspex! #spoiler #unfletxaposanttitols. Espera... Oh, no, que endevina el futur mirant les entranyes d'animals #listillo... Sort de la introducció del llibre... Es que com hi apareix una cadernera que li chiva coses al prota... Ja, ja... #excuses

No ens distraguem. En aquest llibre de Carles Zafon, que no confonguem amb Carlos Ruiz Zafon, que després la liem, se'ns explica la historia de com Testòrides Calcant passa de ser l'home més mediocre al mes gran Harúspex; de con supera la pèrdua de la seva amiga, la fotocopiadora Paca, #sujuro de la ma d'una altra amiga, la cadernera Apol·lo #enserio, i dels seus amics encara més mediocres, Mofos, i els bessons Cassandra i Hèlen; de com canvien el curs de la guerra amb els seus nous poders premonitoris... Una història estranya? Com hi ha mon!

Què te de peculiar doncs? Què captiva? Us heu fixat en els noms dels personatges? No us recorden res? Què us evoca la divisió del llibre en 'cants'. Bingo! La història no sabria dir-te si és una transposició o senzillament una metàfora però, de cap a peus olora a mitologia grega i a èpica clàssica, a Homer, a la Il·líada!

Els protagonistes apareixen a ambdós llibres i amb rols idèntics. Calcant, fill de Tèstor (per tant, Testòrides), va ser un dels endevins més coneguts de Micenes i llargament referenciat a la Il·líada. Amb el seu do, regal del mateix Apol·lo, va vaticinar que Tròia, la indomable, només cauria si l’heroi Aquil·les participava de la gesta. I Cassandra? No us sona? Certament, bessona d'Helen, i que va profetitzar la perdició de Tròia per culpa dels amorius de Paris amb Hèlena... Els altres dos potser no son tan coneguts, però Deu n'hi do... Hèlen va predir la mort de Calcant, en el moment que conegués algun endeví millor que ell... Títol que recauria en Mofos! #quadrantelcercle. Un excel·lent exercici de transposició

Un best seller? No, certament no. Apte per a tota els públics? Home... per a amants de la mitologia clàssica, de les obres d'Homer, pot ser un exercici interessant; per a amants de les històries bizarres i surrealistes, pot captivar. D'altres públics, podrien ressentir-se'n #esteuavisats.

Podeu trobar l' "Harúspex" de Carles Zafon a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

jignasi.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/03/2017.

Com es diu aquest llibre?

"L'enigma de Dràcula i d'altres passatemps lògics"

Fa poc s'ha fet públic que l'ínclit Raymond Smullyan va traspassar a Nova York a la no gens menyspreable i molt envejable edat de 98 anys... Però, qui és... qui era Raymond Smullyan? I per què cal parlar-ne ara?

Anem a pams. Què va fer aquest il·lustre personatge? #momentWikipedia Segons la seva biografia va ser mag. Mag i filòsof. Mag, filòsof i pianista. I matemàtic. I expert en lògica. Res més?... Taoista, afegeix taoista. No tarotista, no. Taoista...No, tampoc sé que vol dir, però ho era... #WikipediaDixit.

Val, i aleshores? Doncs que des de la seva faceta de matemàtic i expert en lògica va escriure diversos llibres que versaven sobre aquest tema, normalment des de la seva vessant més lúdica, recreativa i, val a dir, també educativa. El més famós d'ells es titula "What is the name of this book?". Com es titula aquest llibre? És un llibre o una endevinalla? Hmmm... Potser les dues coses, un llibre d'endevinalles. Ahhhh... #jacomencem #postsquenos'aclaren. Bufff!

Sota la innocent aparença d'un llibre lúdic, d'un joc, l'autor ens convida a resoldre tot un seguit de 'puzzles' mentals, de trencaclosques i, perquè no, d'enganys lògics que no només ens entretinguin, sinó que ens arribin a plantejar vertaders reptes per al nostre cervell #foodforthought

Al llarg del llibre, i amb complexitat creixent, anem avançant tot resolent problemes de lògica; d'aquells amb els que ens agradava reptar als companys de classe, si parlem dels primers, i aquells que ni sospitàvem com afrontar ja de més grandets. Recordeu aquell del poli sincer i el poli mentider? La porta que et duu a la vida i la que et duu a la mort? Quina pregunta fem als polis per escapar amb vida?... Bah! Aquest seria dels primers, dels facilets! D'aqui cap a amunt! Veieu per on van els trets?

Prepareu-vos a conèixer l'illa dels cavallers i els escuders; allà on els cavallers sempre diuen la veritat, i els escuders sempre menteixen; allà on no pots saber si parles amb un cavaller o un escuder; allà on haureu de fer preguntes per arribar a llocs o per aconseguir fites, sense saber si et son sincers o t'estan mentint. Prepareu-vos a conèixer les diversions de Porcia, que turmentava els seus pretendents amb endevinalles i enganyifes dins de cofrets ben tancats i ben misteriosos. I quan us penseu que ja sou mestres de la lògica i immunes a les paradoxes més enrevessades, prepareu-vos a coneixer l'illa on conviuen els humans (que sempre diuen la veritat) i els vampirs (que sempre menteixen)... Eing? Com els cavallers i els escuders? No us precipiteu, per que també hi ha entenimentats (saben veritats) i bojos (es pensen que saben veritats quan, de fet, estan errats). Podreu enfrontar-vos a humans entenimentats amb vampirs bojos? Qui menteix? Qui va errat? Veieu el drama?

Paradoxes, meta referències, autoalusions, teorema de Gödel... tot al mateix llibre. I us pensàveu que era un llibre d'endevinalles innocents? #whahahaha #RiureMalèfic. Aqui rau el valor de Raymond Smullyan, mestre i precursor d'articulistes del Scientific American com Martin Gardner (Juegos matemáticos, Aha!), i Douglas R. Hofstaedler (Juegos metamágicos, Gödel Escher Bach...), de qui ja en vam parlar anteriorment. Aneu copsant el valor del personatge?

Valgui aquest petit i humil homenatge per a mantenir viva la flama de la seva memòria, ni que sigui per un instant... Descansi en pau.

Podeu trobar "Como se llama este libro?" de Raymond Smullyan a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/02/2017.

Dune

«Una bona causa no fa que la guerra sigui justa.» Duc Leto Atreides, pare de Muad’Dib

“La finta dins la finta” estratègia per sobreviure als duels a ganivet...

Benvinguts a Arraquis, el planeta desèrtic conegut com a Dune, llar dels Fremen, els dels ulls blaus, domadors dels cucs que ens donen la melange, l'espècie geriàtrica, imprescindible per a la confraria de comerciants, sense la qual no podrien doblegar l'espai/temps i impossibilitaria els viatges interestelars... Què, com us heu quedat? Com si haguéssiu vist la peli del David Lynch, eh? Doncs sí, el debat de si "és millor el llibre que la peli" en aquest cas no té la resposta habitual; si no llegeixes el llibre no pilles la peli... Però aquest no és el tema del post. Centrem-nos en el llibre, si us plau...

Frank Herbert comença la narració deixant al Comte Leto Atreides a Dune. Premi o càstig? Un planeta desèrtic, sense aigua, sense recursos... Però amb la melange, una droga imprescindible per als viatges espacials i que només es troba a aquest planeta habitat pels Fremen, indòmits habitants dels deserts, cultivadors de l'espècie. Una merda de planeta però imprescindible. Insisteixo: premi o càstig?

L'acció se situa a l'espai exterior, i un futur llunyà, on els viatges interestelars son possibles. No fàcils, però possibles gràcies a la Confraria (una espècie de gremi monopolista de transportistes, amb molt poder però que en volen més) que són els únics capaços d'alterar l'espai-temps, gràcies a l'ús i abús de la melange, i fer possibles els viatges entre estrelles. Futur, espai, tecnologia... Sí, és ciència ficció. Però no és la ciència ficció clàssica; el pes de la tecnologia s'ha minimitzat mentre que s'ha potenciat la interacció humana, la política, la religió, l'ecologia, .. Tot barrejat i tot enfrontat.

Tota aquesta barreja (és casualitat que l'espècie es digui melange?) es troba a Arrakis, ara governada per la família Atreides: Leto, el patriarca, hereu d'una família respectada que podria fer ombra a l'Emperador; Dama Jèssica, la concubina de Leto i membre de la Germandat Bene Geserit (sacerdotesses, entrenades per adquirir superpoders, en benefici de la germandat... amb molt poder, però en volen més); Paul, l'hereu Atreides, entrenat com una sacerdotessa, destinat a grans gestes. Però també hi ha malotes: L'Emperador, molt poderòs, amb por de perdre-ho tot; la família Harkonen, enemics dels Atreides, molt poderosos, però que volen més poder; els Fremen, nòmades del desert, domadors de cucs de sorra, que no tenen cap poder.... excepte la melange, que cultiven dels cucs de sorra. Que curiós, els cucs gegantins mengen minerals que només es troben a Dune i com a resultat defequen l'espècie... La melange és una merda #talcomsona!

I que passa quan ho barreges tot? Doncs que explota! Guerres i traïcions, porten a Paul i la seva mare a fugir al desert, on els acullen els Fremen. Els poders de les sacerdotesses converteixes Paul de convidat a lider i de lider a Muad'Dib... Molt del lideratge de Paul sobre els homes del desert és messiànic, té un evidentíssim flaire a desert saudí i a islamisme. Però aquest és un altre debat; ara parlem de com el petit Paul i els humils Fremen posen en escac a tot l'imperi, David contra Goliat! ...Ostres, més referències religioses. Sigui com sigui, la melange justifica la trama del llibre; cóm una merda és fonamental per dominar l'univers, perquè justifica una guerra, perquè pilla catxo el comte Leto i perquè Paul és capaç, amb els seus Fremen convertits en un exèrcit temible, d'enfrontar-se i plantar cara  als Sardaukar, les tropes d'elit de l'Emperador; de posar en un cul de sac al mateix Emperador...

I el llibre esdevé saga, tan o més complexa que la trilogia de Tolkien, El senyor dels Anells; però si en aquest darrer la complexitat rau en el detall en que l'autor recrea un mon amb les seves races, llengües, cultures, creences i ambicions, en el primer cas és senzillament un embolic. Les faccions, les famílies, les sectes... cada una amb els seus objectius, regles, tradicions, poders, ... Un embolic #deveritat. Per això no es pot veure la peli sense llegir el llibre...

Però així com al primer llibre es pot seguir i inclús t'atrapa, els següents ("El Mesies de Dune",  "Fills de Dune", que completen la trilogia original; ) aprofundeixen en la visió messiànica del Muad-Dib, i acaben sent més ferragosos, més pesats... No enganxen. Si el primer llibre és una obra mestra, els restants, tot i conformar la saga de ciència ficció més venuda, sonen a relleno... #noespedanteria #sujuru.

En resum, el primer llibre mereix una lectura detinguda que gaudireu de ben segur. I si teniu temps, completeu-la amb la peli... Un Lynch sempre mola, però ja en parlarem un altre dia...

Podeu trobar la saga i la peli de Dune a la Xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/01/2017.

El principi de Dilbert

"Els empleats ascendeixen dins les companyies fins assolir el seu grau òptim d'incompetència." Principi de Peter.

"Las compañías tienden a ascender sistemáticamente a sus empleados menos competentes a cargos directivos para limitar así la cantidad de daño que son capaces de provocar." Principi de Dilbert.

"En el último informe anual de la compañía digimos que los recursos humanos son nuestro principal activo; en realidad ocupan el cuarto lugar, detras de las gomas de borrar." Pointy haired boss aixecant la moral dels empleats.

Des de l'any 1989, Scott Adams ha estat publicant tires còmiques sobre les aventures (desventures) de Dilbert, un enginyer típic d'una empresa tecnològica tòpica. Amb l'excusa de retratar els hàbits de conducta de personatges amb poques habilitats socials i elevada orientació tecnològica com serien, reconeixem-ho, els enginyers (i ho dic amb pesar que aquí un no pot negar la seva condició d'enginyer...) Adams aprofita per descriure'ns tota la fauna de companys, amics i col·legues del protagonista alhora que li serveix d'excusa per pentinar també els hàbits de les empreses tecnològiques i dels directius que les manen.

I precisament en aquesta segona derivada, amb l'experiència que l'autor ha anat acumulant sobre la gestió d'empreses, Scott Adams va publicar a principis dels 90 el seu primer llibre "El principio de Dilbert" que, tot i que certament recopila bona part de les vinyetes publicades, va molt més enllà contrastant l'humor gràfic amb anècdotes que altres lectors han aportat i que ens demostren, tristament tot i que amb molt humor, que la realitat supera amb escreix els acudits de Dilbert i la penya que l'envolta.

Però quina penya l'envolta? A mes de Dilbert, enginyer amb poques habilitats socials, inversament proporcionals als seus coneixements tècnics i a la tendència de la seva corbata a apuntar misteriosament cap amunt, trobem, d'entrada a Dogbert, el seu gos. No m'atreveixo a dir que és la seva mascota per què seria indigne d'una criatura tant ambiciosa i talentosa, que es capaç de fer de consultor de luxe (i car), de servei tècnic online (també caríssim) i que apunta maneres per a arribar a ser emperador del mon.

Aquesta mania d'atorgar qualitats humanes a animals s’estén a més personatges: Catbert, el maligne director de recursos humans (purrr purrr); Ratbert, el consultor adjunt o chico para todo, sempre disposat a recolzar el seu amic Dogbert; o Bob el dinosaure, el darrer programador de Cobol...

En l'àmbit professional trobem els seus companys: Wally, l'aprofitat, capaç de començar a fumar per poder gaudir dels deu minutets del piti sense treballar a càrrec de l'empresa; l'Alice,la millor de la oficina, la més treballadora, la més incompresa; Asok el becari, tot il·lusió... de moment; i el boss... the pointy haired Boss, l'exemple vivent (ejem, ja m'enteneu) del principi de Dilbert. Com algú tant inútil pot haver arribat a jefe? Doncs per que sent el més inútil, la resta, els bons, poden treballar. Lògic no?

Podeu trobar "El principo de Dilbert" d'Scott Adams a la xarxa de biblioteques, i les tires còmiques a la web.

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 4/10/2016.

Elric de Melniboné

"Elric knew that everything that existed had its opposite. In danger he might find peace. And yet, of course, in peace there was danger. Being an imperfect creature in an imperfect world he would always know paradox. And that was why in paradox there was always a kind of truth".

Melniboné és un regne fantàstic nascut de la imaginació de l'escriptor britànic Michael Moorcock, i el seu emperador és Elric, l'albí. La saga d'Elric es desenvolupa al llarg de quasi 25 novel·les, publicades a les dècades dels '60, '70 i '80, del gènere de fantasia, concretament del subgènere d'espasa i bruixeria... I sí, hi ha un joc de rol basat en aquest mon, es clar. Però com és aquest mon?

L'imperi de Melniboné, amb capital a Imrryr, va néixer fa més de 10.000 anys i està en clar declivi, governat per Elric, l'emperador albí, físicament molt dèbil i malalt, que governa d'acord amb el seu físic, de forma dèbil. El seu cos se sosté dempeus per les drogues que li donen una mínima energia per no defallir; el seu coneixement de les herbes es complementat amb el coneixement i la pràctica de la màgia, concretament la invocació de sers poderosos que atenen les seves peticions per respecte a la seva sang real. Val a dir que, en aquest mon, la màgia no és un gran poder, o si més no, no tan espectacular i flashy com en els mons de Tolkien, sinó un complement a la noblesa del protagonista, que justificaria la seva connexió amb mons del més enllà o d'altres dimensions.

El seu principal aliat eteri és Arioch, senyor del Caos i Duc de l'infern... Caga-t'hi!.. Ai, perdó, se m'ha escapat! Sigui com sigui, veiem que a l'emperador amics no n'hi falten, ni entre els Déus. I veiem també que l'eix del bé i del mal no son rellevants pels personatges d'aquest mon. A Melniboné, el Ying i el Yang no enfronten les bones obres amb les dolentes, ni la llum amb l'obscuritat. Per als melnibonniens, la lluita eterna rau entre la llei i el caos; entre l'ordre o l'habitació dels adolescents! Per això no li deixo llegir a la meva filla!!!

L'enemic d'Elric (anava a dir el dolent, però ja em vist que això no té gaire sentit en aquest mon) és el seu cosí Yyrkoon que cobeja el tron, ja que no considera la feblesa d'Elric digna d'un emperador. Albi, drogat, enclenque... Una vergonya!  Ah si, me n'oblidava... Cherchez la femme... Cymoril, germana d'Yyrkoon, cosina d'Elric, ... Estan enamorats #jal'hemliatdeltot. Les lluites i amorius entre els cosins (lluites amb Yyrkoon i amorius amb Cymoril... en aquest sentit la trama és molt clàssica...) es desenvolupen al llarg dels tres primers llibres de la saga. Aquí es fa palesa la moral de l'emperador, com anteposa el caos a la bondat, com la seva paraula als aliats no val tant com amb el seu compromís amb Arioch, guia i benefactor, protector i conseller, ... Rei del caos... De la traïció... Em seguiu, no?

I aquí també apareix l'autèntica protagonista de la saga: l'infame espasa rúnica negra, Stormbringer (no, em nego dir-li Tormentosa!). Aquesta espasa li dona a Elric tota l'energia i el poder que la salut li nega. Aquesta espasa canalitza tot el poder del caos a les mans d'Elric. Aquesta espasa permet a l'albí prescindir de les drogues que el mantenen viu. I com ho fa? Res... un petit detall... Xucla l'ànima de les seves víctimes i les condemna per a tota l'eternitat... Ja veieu... Foteses. Però no ho té tot guanyat Elric; Yyrkon ha trobat l'espasa bessona, Mournblade (si abans em negava a dir Tormentosa, entendreu que ara no li digui Lamentosa, oi?). Ah, si, i ha segrestat a la germana, provocant l'emprenyamenta i set de venjança d'Elric. Ja veieu que la primera trilogia promet acció per estona.

Sobre la resta de llibres, son un recull d'aventures del prota (l'espasa, es clar) i de qui l'acompanya, que sense negar la seva qualitat literària, no tenen per  a mi, el ganxo de les primeres; divaguen més per altres plans d'existència, son més psicotròpics i manquen de l'ambient medieval/fantàstic dels primers. Agosarat, però no necessàriament tant digestiu. Si més no, per a mi...

Podeu trobar la saga d'Elric a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 05/04/2016. 

Ella va a tenir un bebè...

“Déu dota a la dona d’amnèsia selectiva, per què, si no, no s’enten que vulguin un altre fill després de passar aquest procés”

Tots els que hem passat pel procés de maternitat, directament o per simpatia, ens em vist en la necessitat de documentar-nos. No heu sentit a dir mai allò de que tot té un bon manual d’us excepte els nens? Doncs d’aquí neix un extens gènere literari: com afronten les futures mamis el procés de gestació part i primeres etapes de la vida del nadó.

Ep, i funcionen... de meravella. Què se sent durant el primer trimestre. Què pot passar al segon trimestre. Com sobreviure al tercer trimestre. La cistelleta de la mare, les contraccions, la dilatació, l’epidural, l’episotomia, el test d’Apgar, el meconi, el calostre, el moisés, camisetes de cotó... toooooot!

Potser per la mare si... però toooot, tooooot? Sabeu que durant el primer part jo em vaig plantar a la clínica amb les mans a la butxaca? La cistelleta de la dona estava niquelada, però jo... vaig haver de trucar a la cunyada per què hem portes un pijama i una muda! #sujuro! Que les mares venen preparadíssimes, però els pares, ja us ho dic, com sempre, enfilats a la parra!! (Obrim parèntesi: del saber distingir “trencar aigües” amb “tranquil·la no passa res, ho mirem demà” ja en parlarem un altre dia... jo no crec que ho pugui oblidar... que m’ho deixin oblidar...Tanquem parèntesi).

Doncs per a que no ens passi mai més res d’això en James Douglas Barron va tenir la fantàstica idea d’il·luminar als pares en aquest fosc camí: un llibre de Maternitat per a pares! “Ella va a tenir un bebé y yo un ataque de nerviós”. Ja no hi ha excuses. Podem saber que li passa al cos d’una dona durant aquestes 40 setmanes; i el més important, podem saber el que li passa AL CAP de la dona en aquest procés tan enriquidor com dolorós. Tenim les pautes per portar-nos com autèntics marits a l’alçada de les circumstàncies. Us estic ensenyant EL SANT GRAAL!!! #de veritat  #feu-mecas!!

És de lectura amena i facilona: petits consells, ordenats i numerats, no fos cas que ens distraguéssim. Directe a la vena, petits remeis per a granes problemes. Una autèntica guia de supervivència, que tu en particular i la parella en general agraireu eternament.

Ah, i no us penseu que quedareu abandonats a mig camí. Per als que volen aprofundir en el tema, donat que promet tenir continuïtat, hi ha una segona part: “Ella ha tenido un bebé, y a mi me va a dar algo”, per què a mesura que avança el tems, ja son dos contra un. Cal entendre què fa i què pensa la mare, amb el condicionant del que fa i el que pensa el monstruito que es belluga sense control per la casa. El mateix format per a nous reptes, per que la vida evoluciona i amb ella els nostres problemes.

Podeu trobar "Ella va a tenir un bebé...” i la seqüela “Ella ha tenido un bebé...”  a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2016.

Música encreuada

La veritat és que aquest post es fa difícil d’encasillar. Parla de llibres? O parla de música? Parla d’un llibre de música, o sigui, que respectaré el format original i ens mantindrem en aquest apartat... tot i que parlarem de música, d’un llibre de música...#eldiadelamarmota...

El David Puertas és, tant per formació com per vocació, músic (toca la flauta travessera, segur que és bona persona, =8-D   ) i periodista. L’edició d’aquest llibre és una excusa per recopilar les col·laboracions de l’autor amb la revista Catalunya Música/ Revista Musical Catalana i que son, ni més ni menys, els 25 primers mots encreuats de temàtica musical que va dissenyar i publicar-hi fins l’any 2004. Tela!! A veure que s’atreveix a dir que aquest llibre és avorrit.

Però no ens avancem; la part dels mots encreuats és la segona part del llibre. La primera perla d’aquest comença ja al pròleg, que corre a càrrec de l’enigmista de capçalera de casa nostra, l’inigualable Màrius Serra. No podia ser menys, que un llibre de mots encreuats estés prologat per l’enigmista més rellevant. A partir d’aquí se succeeixen un seguit de relats curts, que cada un d’ells conté una anècdota, un misteri, un enigma relacionat directament amb el mon de la música. Trobem des de l’origen del nom de les notes musicals, fins a sardanes enigmàtiques; des de la relació entre música i matemàtica fins al misteri de la qualitat dels Stradivarius; des dels mecenes anònims de Txaikovsky fins a l’acrònim que s’amaga rera el nom de VERDI. Diversió i intriga assegurada per estona.

Especialment entranyable per a mi, i al qual voldria dedicar un apart del post, és el primer relat. Ens descriu una hipotètica correspondència entre Johan Sebastian Bach i el seu fill Karl Phillipe Emmanuel, on s’explica el pique entre el vell cantor de Leipzig i l’emperador Frederic II de Prússia. Cóm aquest darrer repta al compositor genial per a que, a partir d’una melodia senzilla, creï una sèrie de fugues a dues, tres, quatre o fins i tot a sis veus! El “vell” no només accepta el repte si no que el resol excel·lentment, i aquest és l’origen de l’ “Ofrena musical”, dard enverinat que J.S. Bach retorna a l’emperador.

Aquesta narració, amb l’excusa de narrar el duel creatiu, ens ensenya l’art de la fuga i les diferents formes de composar-la. Ja no parlem de les diferents veus que es poden repetir, sinó també de la forma en que es repeteix: cànon cranc, tocat a l’inrevés; per augmentació, on cada repetició és fa en una octava augmentada; motuo perpetuo, que comença com acaba i per tant es pot repetir ad nauseam; ... Però a més, entronca fantàsticament amb l’esperit del llibre, ja que el vell compositor va gastar una broma a l’emperador, ja que en comptes de dir quin tipus de cànon calia tocar  a cada moment, només li va deixar endevinalles per a que ho hagués de RICERCAR i descobrir per ell mateix. Brillant! Per a mi, amb diferència, és el meu favorit de tot el llibre.

Una bona estona de lectura que reconcilia la música clàssica amb la diversió, amb el misteri i amb els enigmes. Què més es pot demanar d’un llibre? D’un llibre de música... #tornem-hi. Ah, si... me n’oblidava. Per acabar el post igual que acaba el llibre: sabíeu que J.S. Bach signava moltes de les seves obres amb les notes B-A-C-H? SiBemoll-La-Do-Si?

Podeu trobar el llibre “Música encreuada” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

 PD. A you tube podem trobar dues versions de l’ofrena musical que m’agradaria remarcar. La primera és de Jordi Savall, amb instruments d’època, fidelíssima a l’esperit de l’època. Personalment no em considero tant forofo com per exigir interpretacions fidelíssimes a les limitacions tecnològiques de l’època, però al ser un intèrpret tant nostrat i de tanta vàlua, què carai, vinga!!

 L’altra... us he enganyat, no és la interpretació si no una master class sobre l’obra. Mira... m’ha fet gràcia...

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 226/01/2016.

Mundo Anillo

Cap allà l’any 1970, Larry Niven va publicar una novel·la de Ciencia Ficció. Parlem de “Mundo Anillo”, que per a l’època del boom del gènere va tenir un èxit considerable que va fer famós a l’autor. Per què diem que és una obra de ciència ficció? A veure: passa a l’espai, a d’altres planetes; hi ha extraterrestres; estem al futur, cap al segle XXIX; hi ha tecnologia, molta i molt avançada. Es ciència ficció, no?

Tot i que, com ja hem dit, hi ha molta tecnologia i molt espai, al meu entendre l’obra no va d’això, o no només d’això. De fet, l’autor no es molesta en justificar la viabilitat de l’avanç tecnològic. Hi ha tecnologia, és més avançada i punt. De fet, la pròpia existència d’un planeta com Mundo Anillo ha estat sempre qüestionada pels científics, ja que un mon així no seria estable (ara tampoc m’ho feu demostrar a mi... ni idea, tu...).

Però, de què va el llibre i què ens aporta? Estem a la Terra, un humà es reuneix amb un ser extraterrestre, un titerote. Els titerotes (pupeteers en la versió original en anglès) son sers peculiars, amb dos caps com serps, amb tres potes... guapos no son. Però son molt intel·ligents, van centenars... milers d’anys avançats a d’altres civilitzacions que poblen l’espai. Son molt gregaris, sempre van en grup. Els titerotes són, doncs, intel·ligents i gregaris. Alguna cosa més? Sí, covards! Ells ho matisen, diuen que son previnguts, planificadors, controllers, Però no, son covards, paranoics i manipuladors (d’aquí l’encert del nom pupeteer que titerote no crec que sigui capaç de transmetre, val a dir). Les coses com son. A l’expedició se sumaran dos integrants més: un kzin, un tigre antropomorf; i una altra humana, una noia. Els kzints son lluitadors, nobles, guerrers... uns bèsties vaja., Primer pega i després pregunta. I la humana, ... la humana... d’humà ja n’hi ha un. Què hi pinta aquesta noia? Per que si els titerotes son manipuladors, i aquí hi ha una noia, segur que és per algun motiu....

Anem a pams. L’expedició consisteix en anar a un planeta especial, un mon anular, en forma d’anell, que envolta una estrella. Un mon que existeix i alberga un elevadíssim nivell tecnològic que ningun dels seus habitants entén ni sap usar. La relació entre els habitants i la tecnologia és mística. Literalment, hi ha una religió que venera aquesta tecnologia. O sigui que ningú l’entén ni sap d’on ha sortit. Els creadors han desaparegut; i els titerotes volen saber què ha passat #controllers. Envien al seu membre més boig... quasi valent, és capaç de viatjar sol; però tampoc cal exagerar. Per garantir l’èxit de la missió reuneix quatre tripulants amb característiques distintives. Un titerote, intel·ligent, és clar; un kzint, violent, expeditiu, orientat a l’acció; un humà, un ser ambiciós, capaç de fer el que calgui per aconseguir l’èxit; i... la noia. Ai la noia... per què està allà? Doncs per què té sort.

En un planeta superpoblat com la Terra, ella és la setena generació consecutiva de nadons nascuts per sorteig! Quina sort! I la sort s’hereta (si més no això pensen els titerotes) i si ella té sort ens la portarà a nosaltres com a missió, no? Doncs no, la missió va com el cul. Per què ha fallat tot? En un moment de depressió, quan està tot a punt de petar definitivament, l’humà i el kzint conversen sobre el tema. Tot ha anat malament per a ells, per a la noia no! Li està anant tot be: està creixent en experiències, en fortuna, ha trobat nòvio, és feliç... Per tant, la sort ni s’hereta ni s’encomana. De fet, si ella té sort és gràcies a la mala sort dels que l’envolten per què d’alguna forma el destí equilibra les coses, no? Quina broma macabra, oi?

I d’una altra banda, la sort és una benedicció o un handicap? Només cal mirar la noia, segons ens descriuen els protas: És patosa, camina malgirbada, té poques habilitats socials. Per què? Doncs per què de petita tenia sort, i li sortia tot be a la primera. No entropessava, no queia, no es donava cops, no fotia la pota... i així no s’aprèn.... Ja ho diu la dita, “Buena suerte, mala suerte. Quien sabe?”. No està mal per un innocent llibre de ciència ficció, eh?

Podeu trobar el llibre “Mundo anillo” i les seves seqüeles a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/01/16.

Un mago de Terramar

Ged és un mag de Terramar. Un mag poderós a un mon on la màgia es manifesta al pronunciar els noms vertaders de les coses. Perquè cada cosa, cada esperit, cada fenòmen té un nom, un nom veritable i secret. I ha de ser secret, perquè si algú coneix el nom vertader i el pronuncia controla absolutament aquesta cosa o aquest ésser... Com per art de màgia. I, de fet, els mags son els estudiosos de la llengua antiga i vertadera, i saben els noms de les coses i les controlen. Com per art de màgia.

En aquest llibre, Ursula K. Le Guin, ens presenta el mag Ged i el mon medieval fantàstic de Terramar. No ens descriu un mon de capa i espasa tradicional, sinó un mon de màgia com a protagonista i eix vertebrador no només d'aquesta novel·la, sinó de tota la saga que transcorre a Terramar i que protagonitza Ged. Tampoc estem davant d'uns fenòmens màgics pirotècnics i espectaculars típics del medieval fantàstic; és una màgia més reposada, més profunda... Benvinguts al mon dels "truenamers".

Va, fem una mini-incursió als jocs de rol. Essencialment, al rol (bé, als Dungeons & Dragons, que ja sabeu que es el meu #favoriteOne) hi ha dos maneres de ser mag, de canalitzar la màgia que campa pel mon. La primera escola és la Vancian (no m'ho feu traduir, no crec que trobem una paraula que satisfaci a tothom...). Els mags memoritzen sortilegis arcans (spells), tants com el seu poder els permet, i al llarg del dia poden pronunciar aquests sortilegis per invocar el poder màgic pertinent: des d'una bola de foc destructora, a la invisibilitat per al grup d'aventurers; des de clavar fletxes certeres a l'enemic a envoltar-lo d'un núvol verinós; des d'obrir a una porta a il·luminar una estança; ... Un cop pronunciat el sortilegi s'oblida fins que al dia següent en pots memoritzar un altre... Ja se sap que tot poder implica responsabilitat, i que tot té un límit...

L'altra escola, la que Ursula K. Leguin ens ensenya (i no es l'únic exemple; ja vam parlar de Paolini i del seu genet de dracs, Eragon, en el seu moment), és la dels tuenamers, els que saben el nom vertader en la llengua antiga. El mag pot pronunciar el nom vertader d'un vent favorable i aconseguir que la barca vagi a bon port; pot pronunciar el nom vertader d'un enemic i immobilitzar-lo; pot dir el nom de la porta i que s'obri, o de la torxa i que s'il·lumini... Tot plegat menys espectacular, però alhora més profund. El debat és ara quin és el nom vertader de les coses, ... Quina és la seva autèntica natura... Què son en realitat... QUI SOM en realitat... I el nom vertader de Ged és... #NoSpoiler

Home, doncs per a uns llibrets innnocents de literatura fantàstica no està malament, no?

Podeu trobar "Un mago de Terramar" a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 10/11/2015.