Sent honests, “El
pèndol...” és un llibre tant bo, objectivament parlant, com el famosíssim “El
nom de la Rosa”. Igual de ben documentat i igual de meticulós alhora de fer les
descripcions i les converses entre els personatges, amb el seu metratge calculadíssim.
Diuen les males llengües que quan dos personatges tenen una conversa mentre
caminen, la distància recorreguda és l’adequada pel temps que porten xerrant.
Vaja, que si caminen del cenacle a la biblioteca, el temps que triguen és el
temps que dura la conversa. Es nota, essencialment, que l’autor, Umberto Eco,
és, amb majúscules, un home culte.
Aquesta meticulositat és
el que fa que siguin llibres molt ‘pel·liculables’. La diferència és que així
com la temàtica de “El nom de la rosa” la fa fàcilment adaptable al llenguatge
cinematogràfic, inclús atractiva per l’audiència, “El pèndol ...” es fa més
ferragosa. El mon esotèric i hermètic que empapa aquest segon en faria una
pel·lícula de difícil digestió.
Ara be, aquells que els
apassioni aquesta temàtica, s’ho passen d’allò més bé amb la seva lectura. La
trama parteix de dos amics que treballen en una editorial de temes esotèrics i,
per tant, coneixedors d’aquests temes; comencen a discutir sobre si aquestes
creences sorgeixen de la suma de credos dels seguidors o son creades per algun
il·luminat amb fortuna i carisma per arreplegar acòlits. I quin millor mètode
per descobrir-ho que inventar-se una ordre hermètica? I documentar-la per a
fer-la creïble? L’exercici és divertit... fins que algú se’ls pren seriosament.
I en vol saber més. I vol que els protagonistes li expliquin com saben totes
aquestes veritats!!! Acaba la conspiració i comença la conspiranoia.
Magistralment explicada per la desbordadora cultura i verborrea d’Umbero Eco.
Amb aquesta excusa acabem
coneixent: la història dels templers i els hospitalers des de la seva fundació
a les creuades, en terres infidels de la Palestina ocupada pels turcs, fins a
la caiguda en desgràcia dels primers i l’herència a l’illa de Malta dels
segons; els Rosa-creus i el seu fundador Christian Rosenkreuz; Aleister Crowley
i l’ordre hermètica del Golden Dawn; la infinitud d’ordres satàniques i
satanistes que plaguen la terra; el coneixement hermètic; la kàbala; ... la
llista és infinita.
En definitiva, mai més
ben dit, una obra de culte... si t’agrada el tema, es clar. Si no, es fa
llarga, molt llarga... eterna... com un càstig infernal...
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/12/2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada