“Sei solo”, sis sols per a violí. “Sei solo”, estas sol.
L’any 1720, J.S.Bach va acabar de compondre les sis sonates i partites per
a violí. L’autor, al manuscrit, les va titular “Sei solo”, sis sols... normal,
les has de tocar tot sol.
Tres de les peces, les sonates, son concretament el que es coneix com a
Sonatas da Chiesae, peces de forma sacra; i tres partites, en forma de suite,
de conjunt de dances (minuet, giga, bouree, chaconne...). Fins aqui les dades #wikipwediadixit.
Com sempre que Bach escribia peces per a un instrument sol, posava un
llistó molt alt per a l’intèrpret, i les sonates i partites no només no en son
l’excepció, si no que potser, en son l’exemple. D’entre elles destaca un
moviment, la Chaconne, cinquè moviment de la partita num. 2; la més difícil i
més coneguda del pack complert. Ella soleta, una peça que dura 17 minuts ben
llargs, més que algunes de les sonates complertes, es considera una de les 10
peces TOP en dificultat que qualsevol violinista pot aspirar.
Més wikipwdia. La chaconne o chacona es una dança, probablement d’orígen
hispà, del segle XV. De compàs binari o ternari, solia fer variacions al
voltant d’una línia de baix que es repetia constantment.
Anem al gra. Escoltem la Chaconne interpretada per Hilary Hahn.
Aquesta gravació és de quan la violinista només tenia 18 anys, però crec
que transmet tot el que l’autor tenia a dir... Be, alguns musicòlegs i fans
diuen que tenia a dir... m’explico. La peça té més d’un quart d'hora d’harmonies,
d'acompanyaments tocats per un sol instrumentalista. Una peça per a un
instrument sol, ple d’harmonies. Amb una emotivitat brutal, desgarrada. Més que trista és desoladora, abrumadora. Pensem-hi. "Sei solo"... sis sols, ... estàs sol.
Bach va titular el conjunt de peces com a ”Sei solo”, en italià, per què al
barroc es donava molt això de fer servir l’italià per parlar de música. Però, en
italià, el plural de solo és soli. Potser Bach no ens volia dir que eren sis sols.
Potser Bach ens volia dir “sei solo”, que estava sol, en imperatiu.
Potser aquesta peça és
un homenatge a la recent mort de la seva primera dona, Maria Barbara. Potser el
compositor intenta superar aquesta pèrdua rememorant la joia de viure plegats
però estant sol, interpretant sol. Per això les harmonies d'un instrument sol.
No vull estar sol, però estic sol... sei solo. Com Orfeu anant a buscar al
mateix Hades a la seva estimada Euridice, Bach ens fa tenir la sensació de
sentir dues veus, però interpretades per un mateix violi. I la nota final...
l'harmonia final, dues notes a l’uníson... Sei solo. Estas sol...
A partir d'aqui la legenda. E si non
e vero, e ben trovatto... Per això cada cop que la sento no puc parar de
plorar.... #ésaixí #nohopucevitar #esdiuijaestà. Benvinguts a la llegenda.
Podeu escoltar el primer àlbum que va gravar Hilary Hahn amb les sonates i
partites. Publicades al 1997, quan la violinista tenia només 18 anys... jo tot
just començava a estudiar la carrera #sindromed’Sthendal. Aquesta gravació
només conte les partites 1 i 2, i la sonata 3.
Recentment, al 2018, ha acabat publicant les que li faltaven per la cole.
“I don’t know how to Love him...” Maria
Magdalena feta un embolic
“Iwant to know, I
want to know, my god! Why I should die?” Jesús, que tampoc ho té clar..
“Lisen Jesus to the
warning I give...” Judes que comença a veure-ho clar...
Aquest post és especial... de fet, no és el meu post,
sinó de la Raquel... ja la coneixeu.
Que us puc dir que no sabeu ja...
Ara ens trobem en moment “deures”: “el profe ens ha demanat que mirem Jesucrist Superstar i que expliquem
en què s’assembla a la Biblia i en que no”. #tenimunrepte.
Ja ens veus a tota la família, divendres a la nit, pizza
en ma, mirant el musical rock-hippie per antonomàsia amb l’ànim de destripar-lo
i analitzar-lo...
Fem una prèvia #momentwikipèdia. Estem parlant de la peli
que es va fer l’any 1973 basant-se en el disc original de l’any 1971 (obrim
parèntesi: Jesus era interpretat per Ian Gillan, vocalista de Deep Purple, i
Judes per Murray Head, també de sobres conegut... ep! Poca broma. Tanquem
parèntesi) i que va ser abastament representada a Broadway o al West End
londinenc. Lletres de Tim Rice; música d’Andrew Lloyd Webber; dirigida per
Norman Jewison.
Però anem al panyo. Quin treball va presentar la Raquel?
El musical comença amb l’arribada d’un autobús a un lloc
remot del desert. D’aquest hi baixen un seguit de joves artistes vestits amb
robes informals, pròpies de la dècada dels 70. Allà és on serà representada la
passió de Crist, és a dir, els últimsset dies de la seva vida, des de l’arribada a Jerusalem fins a la seva
crucifixió. Tota la
pel·lícula es desenvoluparà en un escenari únic: un espai obert amb un paisatge
desèrtic.
El musical és ple d’anacronismes. Es barregen elements moderns
amb motius antics. Potser, amb això, el que volen transmetre els autors és que
tot i ser una història que va ocórrer fa dos mil anys enrere segueix influint a
dia d’avui d’una manera molt present. Tot i que, més que una representació
literal de la història que explica la Bíblia, és una interpretació d’aquesta,
per part dels guionistes.
Pel que fa als personatges,
començaré parlant de Jesús. Primer de tot, una de les característiques
principals d’aquesta pel·lícula és el tractament del seu paper. Es dona una
visió completament humanitzada d’ell. De fet, perd totes aquelles qualitats
pròpies del fill de Déu. Presenten a una persona amb sentiments i passions
terrenals i amb dubtes.
A mesura que avança la
pel·lícula Jesús es va acomodant en el seu rol de líder. Descobreix les
avantatges que comporten la seva posició de superstar,i comença a gaudir
d’aquestes. Poc a poc va deixant de banda la seva missió principal: divulgar la
doctrina i els valors cristians. A canvi es dedica a promoure principalment la
seva figura com a fill de Déu i Rei dels jueus. De fet, sembla que ell mateix
oblida els valors de la seva pròpia doctrina. Cada cop més es converteix en un
personatge que arriba a ser fins i tot egoista, que no es preocupa pels demés.
Això queda molt ben retratat en la escena en que totes aquelles persones
desgraciades li supliquen ajuda i ell només mostra una expressió de por i
inclús de fàstic cap a elles.
Quan s’apropa el moment de la
crucifixió, la nit de l’últim sopar es mostra confós. Entén el què li està
passant però cada cop té menys clar per què li està passant i si li hauria de
passar. És a dir, en un principi, en comptes d’acceptar el seu destí té dubtes
i qüestiona la voluntat de Déu, en ves de confiar cegament en ell, que és una
de les bases del cristianisme. Tot i que finalment sí acaba per acceptar-ho. A
més, no es representa l’acte de resurrecció, per lo qual el caràcter diví,
sobrenatural, quedarà completament esvaït.
En contraposició amb el
personatge de Jesús, apareix Judes Iscariot, que es mostra en complet desacord
amb el camí que està prenent Jesús. Al llarg del musical, Judes arriba a tenir
més protagonisme que el propi Jesús. De fet, la història sembla estar
representada a través del seu punt de vista. El que és mes, no es
presenta a Judes com el deixeble malvat, pervers i traïdor, que mostra la
Bíblia, sinó que potser el que es pretén és justificar els seus actes i
la seva traïció.
Des del principi de la
pel·lícula queda molt clara l’opinió de Judes amb la cançó “Too
much heaven in their minds”. Veu que Jesús està abandonant el que hauria
de ser el seu objectiu principal per acomodar-se en la seva posició de súper
estrella, i passar a donar-li més importància a divulgar el seu personatge que
no pas els valors cristians, i això Judes ho condemna. De fet, no acaba de
creure’s que Jesús sigui veritablement fill de Déu, tant a la pel·lícula com a
la Bíblia. És per això que n’és conscient des del principi que si Jesús se
segueix proclamant Rei dels jueus li portarà problemes. Per tant el seu rol,
serà fer tot el possible per tornar a encaminar a Jesús cap el que ell creu que
és el bon camí. Per aquest motiu, finalment, desesperat, ven Jesús als
sacerdots jueus, creient que ho fa pel seu bé, amb la finalitat de
encaminar-lo. En cap moment pretén fer-li cap mal. Quan se n’adona del que ha
fet, ja és massa tard i Jesús és crucificat. És per això que el petó que Judes
li dona a Jesús abans de ser detingut pels soldats romans en la pel·lícula
sembla una disculpa pel que ha fet, a diferència de la Bíblia, on només
representa una senyal per delatar Jesús als soldats.
Un altre punt interessant, és
que en contraposició a la Bíblia, en aquesta obra, quan Judes se n’adona de les
conseqüències dels seus actes se’n penedeix profundament, però a més, entén que
ha complert el seu rol dintre del pla diví. És a dir, entén que Déu era
conscient de que per a que la paraula de Jesús tingués valor i marqués per
sempre la història havia de ser assassinat. És aquí quan n’és conscient de que
ha estat manipulat per a complir el seu paper en el pla diví, però no és capaç
d’acceptar-ho i s’acaba suïcidant penjant-se de la branca d’una figuera, un
arbre considerat traïdor, degut a la fragilitat de les seves branques. Molt
diferent a la Bíblia, que justifica els actes de Judes dient que ha estat
posseït per Satanàs.
Un altre personatge important és
Maria Magdalena, qui, a la pel·lícula, a més de sentir un amor espiritual cap a
Jesús, com a la Bíblia, també sent un amor terrenal, està bojament enamorada
d’ell i això la confon. Aquests sentiments els expressa en la cançó “I don’t
know how to love him”, que curiosament també interpreta Judes quan se’n
penedeix d’haver traït a Jesús, per expressar un sentiment semblant. És a dir,
Judes no veu a Jesús com a un fill de Déu, per això l’estima d’una manera
terrenal. Però a més, com precisament creu que Jesús tan sols és un home, tenia
dret a equivocar-se i es mereixia un perdó, no pas el que li acaba succeint.
I l’últim dels amics de Jesús és
Simó, que tan sols surt a una escena en la que intenta persuadir a Jesús per a
que utilitzi la seva influència i el seu poder com a súper estrella, per a
convertir-se en un líder
polític i liderar una revolta en contra dels romans, però Jesús s’hi nega.
Pel que fa als enemics de Jesús,
hi són presents Caifàs i els sacerdots, Ponç Pilat i per últim Herodes, qui,
comparat amb la Bíblia té una importància molt menor. De fet només surt en unes
poques escenes del final representat d’una manera molt ridícula, molt
contràriament a la Bíblia on realment és un enemic potent de Jesús ja que se
sent amenaçat per ell perquè es proclama Rei dels Jueus, quan Herodes és el
legítim rei dels jueus. El conflicte, en aquest cas, és que Herodes no entén
que, segons Jesús, el seu regne no pertany a aquest món, per tant, no hauria de
ser cap enemic del rei dels jueus terrenal.
Els enemics principals de Jesús
seran Caifàs i els sacerdots. Aquests, veuen que hi ha un home que altera tots
els seus missatges i que té molta influència sobre les masses i els fa por fins
a on pot arribar tot això. Finalment arriben a la conclusió de que el millor
que poden fer és desfer-se de Jesús matant-lo i aquesta és la seva intenció al
llarg del musical fins que el crucifiquen.
D’altra banda, i per últim, està
Ponç Pilat, que no és realment un enemic de Jesús. De fet, quan l’arresten i el
porten davant seu per a que el jutgi, Pilat és conscient de que Jesús no és cap
persona dolenta i no vol fer cap mal, és per això que en un principi no vol que
el matin, però degut a la pressió dels sacerdots i principalment del poble, que
no està d’acord amb el missatge de Jesús es renta les mans, volent dir així que
no vol tenir res més a veure i deixant carta blanca al poble, exactament igual
que a la Bíblia.
“SiBemoll-La-Do-Si” signatura musical de J.S.Bach.
Ja us
havia dit que m'agrada Bach? I que, fa molt temps, vaig estudiar flauta
travessera? (rookie, tampoc exagerem) I que m'apassionen les sonates que Bach
va escriure per flauta? Puc fer mes preguntes?... Si, suposo que si... Però
tampoc es plan...
Per on
anava? Ah, si, les preguntes... Be, anem a pams. Sobre la música de Bach, tot i
que era repertori per cursos avançats, m'agradava tant ... (ja us havia dit que
m'apassionaven les sonates? I que és típic que als enginyers els agradi Bach? I
que soc enginyer?... Ja hi tornem... les
preguntes... ) ... d'això... si... eeehh... M'agradava tant que vaig intentar
que des de ben al principi anéssim incloent cosetes del vell Maister de
Leipzig. El profe, tot paciència, m'encoratjava: "Bach no composava música
per a instruments concrets... Qualsevol peça de Bach es pot tocar amb
qualsevol instrument!". I tornava a
tocar de peus a terra: "sí, amb qualsevol instrument... és igual de
difícil!".
Per
tant, ja veiem que per tocar be a Bach cal tenir una gran tècnica, cal ser bo.
Però, honestament, n'hi ha prou amb ser bo? Què vol dir ser bo? T'asseus davant
la partitura, vas llegint i vas interpretant? Tot està a la partitura? Aquesta
es la feina de l'intèrpret, llegir la partitura i tocar el que hi posa? Res
mes? ... Alguna pregunta mes...? Bromes a part, crec que estem tocant el moll
de l'os. Què fa l'intèrpret? Què aporta? Tècnica? Jo crec que no... L’intèrpret
sí, llegeix la partitura... i l'entén! Copsa QUÈ volia dir, expressar,
transmetre l'autor. I aleshores s'asseu al seu instrument (que vol dir això,
instrument, el mitjà) i ens EXPLICA el que l'autor volia. No és només
tècnica, també hi ha sentiment, expressivitat... Interpretació! Com dèiem!
Teniu
temps? Teniu paciència? Vaja, el tema de les preguntes sembla que va en
sèrio... De veritat, per a mi hi ha tres grans intèrprets clàssics de flauta:
James Galway, Jean Pierre Rampal i Aurèle Nicolet. Els dos primers han estat
tocats per la ma de Déu, son autèntics genis, especialment el primer. Té una
facilitat natural per tocar l'instrument; pot fer, sense esforç aparent, el que
es proposi; i així es guanya la vida, tocant des del repertori clàssic més
virtuós fins als darrers èxits pop o les bandes sonores més guais. El segon,
també un privilegiat, ha posat el seu talent al servei de la recerca musical, a
estudiar els clàssics, sobretot els oblidats i recuperar tota la bellesa que
des del renaixement el talent humà ha creat. I el tercer... s'ho va currar tot
solet; el que Deu nostrusinyó no li ha donat s'ho ha currat ell a base de pràctica,
pràctica i pràctica... en aquest ordre. Si els dos primers fan meravelles sense
saber com, el tercer ho sap, redéu si ho sap i sap perquè. Ara, podríem parlar
de Cristiano Ronaldo, de Messi, però tampoc cal fer sang...
En
resum, si voleu gaudir del geni de veritat, escolteu els dos primers. Galway
més virtuós, Rampal més autèntic; però, qualsevol dels dos, grans intèrprets.
Si voleu aprendre tècnica, el tercer és el millor mestre... Per què per
ensenyar no n'hi ha prou amb fer-ho bé, cal saber per què es fa bé. I recordeu
que a la interpretació no només hi ha tècnica... Si escolteu a tots tres
mestres veureu... Be, vull dir escoltareu això que us dic. No calen més
paraules; ni preguntes.
Podeu
escoltar les sonates de Bach interpretades per Galway, en dos volums, per Rampal i per Nicolet a Spotify.
@jignasib
jignasib.blogspot.com Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/10/2016.
D'un temps ençà, si sou
observadors, haureu vist que de tant en tant s'aplega per algunes places de
Barcelona i rodalies un grapat de gent amb pinta vintage i es posen a ballar cançons
antigues amb coreografies que només solíem veure a les pelis de gangsters de fa
un bon temps; bon ritme, bona música i molt bon rotllo. La música té ritme de
swing, i el ball és el Lindy Hop; el bon rotllo no queda clar si el porta
cadascú de casa o és que l'ambient i la música l'encomanen... Però és igual.
Aquestes trobades les organitza la
gent de swingmaniacs.com i en fa una cada diumenge: al merendero de la
Ciutadella, a la Virreina, a la Sedeta i a l'Apolo. A d'altres llocs d'arreu de
Catalunya es fan trobades que, al no ser les oficials, se'ls diu clandestines,
molt del rotllo gangster de Chicago, que ja encaixa, no? Una clàssica és la que
la gent de fem l'Indy de Sant
Cugat fan el tercer diumenge de cada mes a Can Quitèria... Ei, per
dir-ne una... Aleatòriament, eh... =8-)
Què? Us animeu a ballar? No? Ho
trobeu massa anticuadillu? Preferirieu alguna cosa més actual? Doncs ja no cal
que patiu! Ja no! Des de l'any 2013, un tal Scott Bradlee, un pianista de New
York, va crear el Postmodern Jukebox, i es va dedicar amb el seu grup a recrear
temes actuals a ritme de swing. Mola o no? S'atreveixen amb tot: des de hits
nadalencs com "Last
christmas" a temazos com
"Call me maybe" de
la Carly Rae Jepsen; des de mites del rock com "Welcome to the jungle" dels
Guns'n roses, o "Living on a prayer" de
Bon Jovi a revelacions actuals com "Radioactive",
d'Imagine Dragons; ni les dives se'n salven! Mireu si no aquestes versions de
"Like a prayer", de
Madonna, o "Bad
romance", de LadyGgaga, amb coreografia tap dance inclosa. No se us en
van els peus?
Va, i posats a que se'ns en vagi la
flapa, posats a barrejar, quins altres ritmes poden fusionar tradició i marxa?
Va... Que si heu arribat fins aquí vol dir que el títol l'heu llegit també...
Exacte! Fotem-li sardana també. Ballem swing a ritme de sardana? O preferiu
sardanes a ritme de swing?
Ei que el tema pot donar molt de
si... Si no pregunteu als de la Cobla Contemporània, que s'atreveixen a
sardanitzar des de temazos d'estiu com aquell que diu Ai si eu te pegu o
superèxits de la Shakira, i sense
oblidar-nos de fites de la nostra infància com
els temes de Bola de Drac
Apali, a ballar, que ja veieu que
podeu tenir de tot sense renunciar a res. No us queden excuses...
Podeu subscriure-us al canal youtube de
Postmodern Jukebox o escoltar-los per spotify.
Darrerament el mon de l'animació
està molt animat, valgui la redundància. Jo crec que des de que la Fox va
treure "Antz, o des del
"Toy story" de
Pixar, i de ben segur des de l' "Shrek" de
Dreamworks, que les pelis per a la canalla amaguen bromes i acudits dirigits
als pares; desenganyem-nos, son els que acompanyen els nens... i els que
paguen. Val la pena que hi vagin de gust. Una altra guerra és quan gaudeixen
més que la quitxalla! #jon'hevist #joensocun
#acabemambaquestafarsa.
Dintre d'aquesta nova tendència hi
ha un corrent de revisió dels contes i tòpics clàssics: prínceps dolents i
monstres bons, com és el cas de "Érase una vez... un cuento al revés";
guapos odiosos i lletjos entranyables, no cal reincidir amb Shrek; i caputxetes
gens innocents, iaies super marxoses, llops despistats i llenyadors enfilats a
la parra... I sí, aquest és el cas de
"La verdadera pero
increible historia de Caperucita Roja" .
Partint del conte clàssic, nena amb
caputxa vermella porta pastissets a la iaia, i a partir d'aquí la liem del tot;
se'ns explica aquesta història no una, sinó varies vegades. Cada vegada
l'explica un personatge diferent, des del seu punt de vista i cada cop de forma
més extravagant i allunyada del conte de Perrault.
El conte comença, a mode flash-back,
des de casa de la iaia. Han coincidit la desaparició d’aquesta amb la paulatina
desaparició dels diferents llibres de receptes de galetetes i pastissos al
bosc; com la iaia es una gran cuinera, potser està relacionada amb el cas... La
granota/inspector
Grizzly i la cigonya/detectiu Bill es posen a investigar, i comencen
interrogant als presents al presumpte escenari del crim: Caperu, que ha pillat
al llop transvestit al llit de la iaia; el llop, periodista que vol descobrir
el misteri per poder gaudir d'una exclusiva, amb la inestimable col·laboració
d'un esquirol amb TDAH; el llenyataire disfressat de nen cantor tirolès en
possessió d'una destral afilada sense el pertinent permís d’armes; el conill de
Pasqua... El conill de Pasqua? ... Però, mentrestant, on coi és la iaia?
L'últim cop se la va veure fent parapente... #se'nsenvadelesmans!
De ben segur no té el virtuosisme
tècnic de les primeres referències, ni parlem d'una pel·lícula que opti a cap
Oscar, d'acord. Però el plantejament és divertit, la trama es desenvolupa de
forma amena i en alguns punts, per a mí, inclús hilarant. Especialment ... com
ho diria jo... bizarra? Si, especialment bizarra és l'escena en que Caperu
demana ajut a la cabra Japeto, cabra embruixada que només pot expressar-se
cantant... Precaución és el seu
savi consell...
Vaja, que si heu de posar una peli
a la canalla, amb aquesta us divertireu també vosaltres.
Jo crec que en algun moment de
la vida, posats a descobrir quins estils de musica corren pel mon, acabes
temptat de saber alguna cosa més del que en diuen música clàssica. I normalment
ensopegues amb alguna recopilació de clàssics populars o dels hits dels últims
300 anys o de... música per a ascensor que deia un colega meu #nocomment.
Em refereixo a aquelles cançons
imperdibles que no fallen a cap BBC (Bodes, Batejos i Comunions), aquelles que
sempre et sonen i no saps per què o de quin anunci venen; que quan n'aprens el
nom et sembla pertànyer a una elit cultural i hermètica, a una lògia massònica
que ha de difondre la bona nova arreu del mon... No us ha passat mai?
...ah,... no?...vaja #bitxoraro. És igual, seguim...
El format de recopilatori de
música barroca és certament guanyador. Peces curtes, hits, entren a la vena, no
et sents obligat a escoltar-lo de cabo a rabo i en l'ordre que et proposen,
sinó que el format, al ser recopilatori, invita a escollir els favorits, a
repetir-los, a reordenar-los. Un autèntic Mega Mix Classic. Sempre hi haurà
puristes i detractors però, siguem honestos, si volem difondre el gust pels
clàssics, no cal encorsetar-nos. Acostem-nos-hi lliurement i per gust, no per
obligació. I aquest empaquetat és l'idoni. A mesura que refinem el paladar ja
ens convertirem en més puristes, buscarem peces més desconegudes, aguantarem
integrals complertes de tres hores d'aquell compositor que ens ha emocionat o
d'aquell instrument que ens ha captivat, amb instruments d'època si cal (... Uff...
Jo encara no he arribat a aquest nivell...).
Però anem al grà: què ha
d'incloure un MaxMix dels barrocs comme
il faut?
•
Comencem pel principi, el number one indiscutible, l'Adagio d'Albinoni. Es pot trobar des de versions orquestrals fins a quartets
o quintets més íntims, més recollits... desgarrats
inclús diria. A mi m'agraden més aquestes versions...
• Un altre que mai pot fallar és el Canon de Pachelbel.
Se'n poden trobar inclús Flash Mob's. O versions satíriques... que hi ha gustos per
tot...
• Per favor, el Minuet per a quartet de corda de
Bocherini o de la miel de la Granja San Francisco. Exigiu-lo!
• Bach sol repetir amb varies peces... O soc jo que el
veig per tot arreu? És igual, si trobeu peces com les següents les gaudireu:
○ Aria de la Suite nº3 en re
m de Bach. A mi em subjuguen les versions en petit format, amb el baix
puntejat... #digue'mcapritxós
○ A vegades es cola l'Ave Maria de
Gounod, per què el fons rítmic és el
preludi en do de Bach. A mi la versió que més m'agrada és la del Bobby Mcferrin... poc
barroc, però brutal...
○ I posats a colar Ave Maria's, et colen
també el de Schubert. Cap
publema.
• No posar a Mozart seria pecat... Normalment cau l'Eine kleine nacht Music, o
algun minuet...
Alguna cosa esbogerrada #topicazo
• Vivaldi és un altre asidu, no cal enxufar les Quatre Estacions, que
no desestimo, però peces com el largo del concert per a dues mandolines o per
a dos cellos (torna
Bobby Mcferrin amb unes excel·lents versions) son un bon substitut.
Ja veieu, el catàleg és extens
i variat: balades com les d'Scorpions, marxeta com Lady Gaga, ballables com la
Gloria Stefan, temazos com l'Adele, i exitazos com el Gangam Style. Vale, m'he
passat! Pero enteneu el que vull dir, no?
“Sei solo”, sis sols per a violí. “Sei solo”, estas sol.
