Denise te llama

Una peli independent. De Verdi. Versió Original. Què, promet, eh? “Denise te llama” és una peli dirigida, l’any 1995 per Hal Salwen, de les que vas a veure al Verdi amb la penyita, i en surts amb la sensació de que has vist una molt bona peli. Si ens posem seriosos hauríem de dir que és una sàtira del mon actual, hiperconnectat tecnològicament, però que no garanteix una bona qualitat del contacte humà; que, de fet ens deshumanitza, ens allunya.

Ara que ja ho hem dit de forma seriosa, podem passar a un pla més pragmàtic i dir que la pel·lícula va d’un grup d’amics que es passen tota l’estona trucant-se per telèfon, però que no tenen temps de veure’s ni un minut en persona. El que avui en dia direm que no es desvirtuaitzen ni a l a de tres. Eh,i que estem parlant dels anys noranta... ni smartphones, ni whatsapps, ni facebooks ni twitters. Trucada de veu, com en els vells temps. Això si, des del mòbil!

I quan dic que només es truquen, i aquí està la gràcia de la peli, és que no hi ha ni una sola i miserable escena en que hi hagi dos actors compartint el mateix plànol! Tot, absolutament tot, passa a través del mòbil. I per tot, vull dir tot: des de converses intranscendents, a converses serioses; a intents de tancar a una cita de forma infructuosa; a sexe per telèfon. Ja us ho dic jo, tot!

No m’atreviria dir que és una comèdia, perquè al llarg del metratge el realitzador s’atreveix a tocar tots els registres. Des de la comèdia, amb converses hilarants; al melodrama de converses més doloroses; el romanticisme del coqueteig (i com ja he dit, sexe inclòs) per telèfon; crítica social, on els valors i la projecció professional passen per davant l’amistat i el contacte personal; més crítica social, quan alguns personatges aconsegueixen quedar, però a l’últim moment es ragen, literalment, els fa por la presència física de l’altre davant la zona de confort que atorga el telèfon; i finalment, també hi cap el drama, la mort. Si també. Parlar per telèfon pot matar; sentir la mort per telèfon pot traumatitzar; compartir el dol per telèfon pot reconfortar. Ja veieu, el que pot donar de si un aparatet com aquest.

Per acabar, sorprenent que una peli, objectivament bona, guanyadora d’alguns premis (entre ells a Cannes, poca broma) no hagi transcendit i no es pugui trobar fàcilment... Suposo que la qualitat no va sempre acompanyada de la justícia de ser reconegut per tothom... Sigui com sigui, aquí us la deixo. Si la trobeu, pilleu-la. Val la pena.

@jignasib