“Tu sonrisa se expande como una
mariposa” Mario aprenent de Pablo Neruda a impressionar
a les xicotes.
L’argument és senzill. Mario és un xavalet d’un poble perdut a una petita illa de pescadors davant la costa d’Itàlia, cap allà els anys 50. Com que pateix marejos no es pot guanyar la vida com a pescador; li proposen fer de carter per un nouvingut a l’illa, un tal Pablo Neruda, exiliat de Xile per ser un tros de comunista. I, no se sap per què, però es un paio que té prou correspondència com per ocupar tot un dia d’un carter dedicat; aquesta és la feina que ofereixen a Mario.
En paral·lel, Mario coneix a Beatriz, la guapíssima i exuberant cambrera de la taberna del poble. Però Mario és tímid... mooolt tímid. I aquí comença a aflorar l’amistat del poeta i el carter, quan el primer ajuda al segon a expressar-se amb paraules maques; i vas veient com el personatget aconsegueix captar l’atenció de la dona; com va vencent la seva baixa autoestima; com aconsegueix atraure l’interès de la seva enamorada; com aconsegueix enamorar-la! Potser si que la poesia pot fer miracles...
El final és trist... Quan Neruda torna a l’illa per retrobar-se amb el seu amic, la dona, Beatriz, li explica que Mario ha caigut víctima de la repressió policial, just quan volia llegir els seus primers poemes inspirats per Neruda, durant la trobada de camarades... Però la història d’amor, aquesta, no ens la treu ningú...
No us podeu perdre tampoc la banda sonora, de Luís Enrique Bakalov, complement perfecte pel metratge, que l’acompanya, l’acarona, igual de dolçament, durant totes les escenes...
Podeu trobar la pel·lícula “El cartero y Pablo Neruda” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.
@jignasib
Aquest post es va oublicar originalment a "La cultura no val res" el 03/06/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada