Eragon

Quan Christopher Paolini va començar a escriure “Eragon”, el primer dels quatre llibres de la tetralogia “El llegat”, amb prou feines tenia 15 anys. D’una banda, aquesta joventut i innocència es palpa a la redacció d’aquest primer llibre. D’altra banda, ja m’agradaria a mi escriure a la meva edat com aquest noi als quinze... però, frustracions particulars a banda, el llibre va tenir el seu merescut èxit, que va garantir la continuació de la saga.

Inicialment va ser concebut com una trilogia, “Eragon”, “Eldest” i Brisingr” però el mateix autor va veure que no en tenia prou... que necessitava un quart llibre, “El llegat”, per desenvolupar la història... els personatges... la facturació. Tot plegat, tothom hi va sortir guanyant.

L’obra s’emmarca dins del gènere del medieval/fantàstic. No en falta cap dels ingredients típics i imprescindibles: un noiet, Eragon, pel que no en donaries ni un duro, perdut en un poblet a l’extrem més recòndit de l’imperi; troba una relíquia, un objecte que oculta un poder meravellós; però la troballa sembla que no és casual, podria ser-ne el legítim hereu?; l’imperi i les forces del mal que el sustenten el persegueixen; els tiets, que el cuidaven com si fos el seu fill, pillen catxo; apareix un ser misteriós, un altre mindundi que tampoc és el que aparenta; també té poders i els vol ensenyar al noiet; el poder d’una germandat caiguda en desgràcia fa anys i amagada en les prenombres per què l’emperador, antic membre de la germandat però corromput, no el trobi; elfs savis, perfectes, destres, guapos i ... i... i... vaja, elfs...

Hmmm... si, s’assembla a Star Wars però a l’edat medieval: en comptes de la Fuerza hi ha màgia, i en comptes d’X-Wings hi ha dracs; els jedi són genets de dracs; Darth Vader es diu Galbatòrix; i els robots...aquests no son els robots que esteu buscant; de robots no n’hi ha...

Semblances a part, l’obra és coherent, ben treballada i, fins a cert punt, original; més tenint en compte la joventut de l’autor, que com he dit, es nota en la redacció del primer llibre. De la mateixa manera que es nota l’evolució i maduresa en creixement a mesura que avancen els llibres, guanyant en profunditat i complexitat de la trama i del perfil dels personatges. La formació del personatge, primer a mans del seu mentor, i després dels propis elfs, com adquireix els seus poders màgics, com domina la màgia a través del coneixement de la llengua vertadera dels dracs (seguint la tradició dels “True Namers”, un dels corrents màgics que apareix a certs llibres de fantasia medieval, sent el màxim exponent Ursula K. Legin i els seu Mag de Terramar... ja en parlarem...); com empatitza amb el seu drac, Saphira; com milloren com a equip; com lideren tota la rebelió contra l’imperi (si, això també...).  Buff, no ens podem queixar!

Una lectura recomanable per als amants del fantàstic, amb un bon equilibri entre la comoditat d’un gènere conegut i la originalitat d’un enfoc i tractament poc ortodox que s’agraeix.

Podeu trobar “Eragon” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 21/11/2014