Cyrando de Bergerac

"...que al darrer vers, sereu tocat!”

“No, mercès!”

Aquest post fa de mal classificar. De què parlem? Del llibre, el clàssic d'Edmond Rostand? O del retrobament del gran Josep Mª Flotats amb l'escena teatral catalana després del seu rutilant èxit a la Comedie Française? (llegiu Comediiií Fransèèèèsee, amb aquell accent tant entranyable d'Ancient Elève de le Licée Française). O de la peli que va posar a l'alçada d'actoràs al ja gran (en tots els sentits) Gerard Depardieu? Llibre? Teatre? Peli? Em va agradar més el llibre? ... Ja t'ho dic jo, està pelut...

Per a mi hi ha tres versions de l'obra que caldria veure en algun moment, superat l'etern dilema llibre/peli. La primera, un clàssic, que va protagonitzar José Ferrer l'any 1950, en anglès. Com és un clàssic d'un clàssic, no ens importarà que sigui en blanc i negre, oi?

 L'interpretació és excel·lent, i les dots marcials del prota son inqüestionables. Memorable l'escena del "discurs del nas" amb el conseqüent duel.

Digne competidor d'un altre duel clàssic que té l'honor d'ostentar el rècord de més llarg del cinema, a càrrec de Mel Ferrer (que no és ni parent ni res del José) i d'Steward Granger, a “Scaramouche”, tot just dos anyets després.

El segon, el més nostrat Cyrano de Josep Mª Flotats, que va demostrar el seu talent i excel·lents maneres d'actor de clàssics després de deixar un molt bon gust de boca 

amb la seva "Jornada particular" d'Ettore Scola, que res té a envejar a la versió de Marcello Mastroiani i Sofia Loren...

L'any 84, doncs, Flotats es planta al Poliorama amb la seva versió del Cyrano, amb una escenografia simple... negra de fet, on els elements sobre la tarima son mínims per ressaltar l'actuació, i sense tantes floritures ni esgrima, val a dir que amb tot èxit. Vegeu si no, de nou, l'escena del nas i del duel, en llengua vernàcula, això sí, que fa de més ben entendre... Compareu.

I com a mostra de la grandesa de Flotats en aquest gènere, mireu l'escena del balcó... commovedora... No calen més paraules. Potser el terme "friendzoned" se'l van inventar a Friends, però el concepte... el concepte ningú com Rostand el va saber expressar...

I el darrer, el de Depardieu. La versió que l'any '90 va fer per al cine. Una altra gran versió, aquesta en francès. No us queixareu, hem pentinat totes les llengües. Aquesta versió ja hem dit que va consagrar a Depardieu com un gran actoràs que és capaç de repassar tots els gèneres, de l’Obèlix còmic al dramàtic inclús brodant un clàssic. No es que en tinguéssim dubtes però ens agrada comprobar-ho. Per a que pugueu comparar tots tres en igualtat de condicions, mireu aquesta versió del nas i del duel. Podeu comprovar que aquí l'escenografia torna a ser impressionant, digne d'una gran producció, però sense minvar ni un bri la qualitat interpretativa dels actors, de tots ells.

Un regalet, l'escena on Cyrano declama els seus principis bàsics i fonament del seu honor... Non, merci. Digne d'un gran!

Un altre avantatge d'aquesta superproducció que no trobem a les anteriors és la banda sonora, composada ad hoc per a la peli, però de forma magistral recreant l'ambient de l’època tant o més que amb les imatges.

Podeu trobar el Cyrano de José Ferrer i de Flotats a Youtube. El Depardieu el podeu trobar a la Xarxa de biblioteques. També a youtube trobareu la banda sonora original d'aquesta versió.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/03/16.