L’Harúspex

. .Fa pocs dies, el nostre enigmista de referència, l'encomiable @mariuserra escrivia un twit fent-nos notar l'impacte que un dels seus enigmes havia causat en la seva vasta audiència: el gran nombre de visites que al darrer dia havia rebut a la wikipedia l'entrada "harúspex".

Què diu la wiki sobre el tema? Un Harúspex o arúspex (Aruspices o Haruspices) és el nom dels endevins que interpretaven la voluntat dels déus. El nom llatí “harúspex” fou aplicat també pels romans a alguns profetes o endevins estrangers. Harúspex derivaria de haruga ('víctima'). #wikipediadixit, tot i que trobo a faltar una referència a que el mot només aplicava originalment als que endevinen el futur observant el vol dels ocells #digue'mrepelent...

Molt be, tenim un twit. Val... i? Doncs que a mi em va recordar  un simpàtic llibre que em va caure a les mans. I de que va el llibret? D'un harúspex! #spoiler #unfletxaposanttitols. Espera... Oh, no, que endevina el futur mirant les entranyes d'animals #listillo... Sort de la introducció del llibre... Es que com hi apareix una cadernera que li chiva coses al prota... Ja, ja... #excuses

No ens distraguem. En aquest llibre de Carles Zafon, que no confonguem amb Carlos Ruiz Zafon, que després la liem, se'ns explica la historia de com Testòrides Calcant passa de ser l'home més mediocre al mes gran Harúspex; de con supera la pèrdua de la seva amiga, la fotocopiadora Paca, #sujuro de la ma d'una altra amiga, la cadernera Apol·lo #enserio, i dels seus amics encara més mediocres, Mofos, i els bessons Cassandra i Hèlen; de com canvien el curs de la guerra amb els seus nous poders premonitoris... Una història estranya? Com hi ha mon!

Què te de peculiar doncs? Què captiva? Us heu fixat en els noms dels personatges? No us recorden res? Què us evoca la divisió del llibre en 'cants'. Bingo! La història no sabria dir-te si és una transposició o senzillament una metàfora però, de cap a peus olora a mitologia grega i a èpica clàssica, a Homer, a la Il·líada!

Els protagonistes apareixen a ambdós llibres i amb rols idèntics. Calcant, fill de Tèstor (per tant, Testòrides), va ser un dels endevins més coneguts de Micenes i llargament referenciat a la Il·líada. Amb el seu do, regal del mateix Apol·lo, va vaticinar que Tròia, la indomable, només cauria si l’heroi Aquil·les participava de la gesta. I Cassandra? No us sona? Certament, bessona d'Helen, i que va profetitzar la perdició de Tròia per culpa dels amorius de Paris amb Hèlena... Els altres dos potser no son tan coneguts, però Deu n'hi do... Hèlen va predir la mort de Calcant, en el moment que conegués algun endeví millor que ell... Títol que recauria en Mofos! #quadrantelcercle. Un excel·lent exercici de transposició

Un best seller? No, certament no. Apte per a tota els públics? Home... per a amants de la mitologia clàssica, de les obres d'Homer, pot ser un exercici interessant; per a amants de les històries bizarres i surrealistes, pot captivar. D'altres públics, podrien ressentir-se'n #esteuavisats.

Podeu trobar l' "Harúspex" de Carles Zafon a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

jignasi.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/03/2017.

D'on venen les paraules?

Ja fa un temps, vam veure com l'Alícia passava una mala estona intentant entendre el que deia el poema Jawerwocky (Gallimatazo en espanyol, ... no em pregunteu per què), poema que va trobar només començar el segon llibre de les seves aventures, "a través del mirall i el que allí hi va trobar".

Per sort de l'Alícia, a mig llibre es troba amb un personatge peculiar: Humpty Dumpty; sí, sí, el mateix de les rimes infantils, el que seu dalt del mur. És un reconegut referent interpretant paraules, inclús aquelles que no tenen cap sentit. Com ho fa? “He arribat a un acord amb les paraules: per una mòdica quantitat elles permeten que signifiqui el que a mi m’interessa.... surt car! Però és molt pràctic!”. És una manera...

Bromes a part, el poema, d'una banda, es l'exemple majúscul del que es coneix com non-sense poetry (poemes amb mètriques correctes però en clau de paròdia o usant paraules inventades, sempre en clau d'humor); però de l'altra pot representar una nova font de generació de paraules. Per exemple, el terme "vorpal sword" que el mateix Humpty Dumpty no s'atreveix a interpretar, avui en dia és el tresor més preuat per un aventurer que juga a jocs de rol (D&D per ser més precisos)... Una meravellosa i singular espasa màgica +5 que escapça a l'enemic si treus un crítical! Poca broma!!

Sigui com sigui, els que no podem pactar el significat de les paraules, ens haurem d’espavilar per descobrir-lo i, a vegades, saber d'on venen ajuda una mica. Sí, l'etimologia (que ve del grec, etimos-veritable i logos-paraula, referint-se al significat veritable de les paraules #metareferencia) pot ser útil... Per exemple, quan els romans parlaven del govern de l'imperi, parlaven del govern de la cosa pública; de la res pública, d'on després derivaria la paraula república. Ei, escollint una paraula a l'atzar, eh?

Sabíeu que, abans, l'educació a les elitistes universitats de Camabridge i Oxford estava reservada als nobles? Quan els xavals s'hi apuntaven, al costat del nom constava el títol nobiliari: baró de tal, vescomte de qual, lord d’aquí, senyor d’allà... Però amb el pas del temps, la cosa es va popularitzar i van permetre l'entrada als fills de burgesos que, encara que no tenien noblesa, sí tenien diners, que si fa o no fa, és igual d'important. A aquests, a la casella 'Títol' hi posaven "sine nobilis", sense noblesa; però com era llarg, van passar a posar "sine nob"... I van acabar sent "s nob". I com va resultar que aquest plebeus eren els més vanitosos i engreïts se'ls va acabr coneixent com snobs. Mola, eh?

Tornant a temes més mundans. També va de latinismes. Com se solien pagar les feines que realitzaves per al teu cap en aquells temps de l'antiga Roma? Doncs amb sal, imprescindible per salar i conservar el menjar molt de temps. Tenir sal et permetia conservar els aliments i et garantia menjar en temporades difícils. Que et paguessin amb sal era molt valorat. Tenir un salari era molt preuat... Què, com us quedeu?

Ara farem el camí al revés, inventarem una cosa, i per posar-li nom buscarem paraules gregues molones que l'expliquin. Com li diem a un pal que dona missatges de “passar” o “no passar”? Si porta missatges, podem dir-li sema (del grec, missatge) phoros (del grec portar): semàfor. I parlant de portadors famosos, el portador de Crist, que el va ajudar a creuar el riu sobre les seves espatlles, el Cristophoros, Cristòfor, patró dels taxistes! #enserio. O un altre de ben famós, el portador de la llum, l'àngel bell que per soberbia Déu Nostrusinyó va fer caure a l'infern, l'àngel caigut,... Luce Foros, Lucifer... #acordstètricsd'acompanyamentsiusplau #mamapó...

Ara una paraula bizarra. Serendib és el nom persa d'un país fabulós que surt a les aventures de Simbad; també és l'antic nom de l'illa de Ceilan (avui Sri Lanka), tot i que no queda clar si és el mateix. Una llegenda diu que allí hi vivien tres prínceps que resolien tots els seus problemes de forma casual... I, per això, quan algú descobreix una cosa quan no la buscava, diguem-ne que per casualitat, se li diu serendipia o serendipity. Curiós, no? 

Però, totes les paraules tenen un origen? No ho se... D'algunes no ho sap ningú... Per exemple, quan l'alquimista van Helmint, cap al segle XVI va descobrir l'estat de la matèria 'gasós' no sabia com dir-li, i li va dir gas. Per què? No se sap; s'especula que es podria haver inspirat del grec "kaos", l'estat de desordre abans de l'univers, el "kosmos", l'ordre... Però son això, especulacions.

O per què el senyor Eastman li va dir a la seva empresa "Kodak" en comptes del tant nostrat costum de posar el cognom? Sembla que se la va inventar: volia un nom curt, contundent, amb k's... I pensant, pensant, es va quedar amb Kodak... I ja està...

I si tenen dos orígens poden tenir dos significats? Doncs pot passar. La paraula control, pels anglesos i pels francesos no significa el mateix. Mentre que pels anglesos, controlar vol dir influir en el comportament d'algú o alguna cosa, pels francesos vol dir verificar-ne el seu estat. Si per a un anglès controlar un cotxe vol dir conduir-lo, per a un francès vol dir saber on és... Nomes petita la subtil diferència, eh?

Ja veieu, de paraules n'hi ha un munt, i totes tenen significat... O, si no, ens l'inventem. Se'ns gira feina...

@jignasib

Com es diu aquest llibre?

"L'enigma de Dràcula i d'altres passatemps lògics"

Fa poc s'ha fet públic que l'ínclit Raymond Smullyan va traspassar a Nova York a la no gens menyspreable i molt envejable edat de 98 anys... Però, qui és... qui era Raymond Smullyan? I per què cal parlar-ne ara?

Anem a pams. Què va fer aquest il·lustre personatge? #momentWikipedia Segons la seva biografia va ser mag. Mag i filòsof. Mag, filòsof i pianista. I matemàtic. I expert en lògica. Res més?... Taoista, afegeix taoista. No tarotista, no. Taoista...No, tampoc sé que vol dir, però ho era... #WikipediaDixit.

Val, i aleshores? Doncs que des de la seva faceta de matemàtic i expert en lògica va escriure diversos llibres que versaven sobre aquest tema, normalment des de la seva vessant més lúdica, recreativa i, val a dir, també educativa. El més famós d'ells es titula "What is the name of this book?". Com es titula aquest llibre? És un llibre o una endevinalla? Hmmm... Potser les dues coses, un llibre d'endevinalles. Ahhhh... #jacomencem #postsquenos'aclaren. Bufff!

Sota la innocent aparença d'un llibre lúdic, d'un joc, l'autor ens convida a resoldre tot un seguit de 'puzzles' mentals, de trencaclosques i, perquè no, d'enganys lògics que no només ens entretinguin, sinó que ens arribin a plantejar vertaders reptes per al nostre cervell #foodforthought

Al llarg del llibre, i amb complexitat creixent, anem avançant tot resolent problemes de lògica; d'aquells amb els que ens agradava reptar als companys de classe, si parlem dels primers, i aquells que ni sospitàvem com afrontar ja de més grandets. Recordeu aquell del poli sincer i el poli mentider? La porta que et duu a la vida i la que et duu a la mort? Quina pregunta fem als polis per escapar amb vida?... Bah! Aquest seria dels primers, dels facilets! D'aqui cap a amunt! Veieu per on van els trets?

Prepareu-vos a conèixer l'illa dels cavallers i els escuders; allà on els cavallers sempre diuen la veritat, i els escuders sempre menteixen; allà on no pots saber si parles amb un cavaller o un escuder; allà on haureu de fer preguntes per arribar a llocs o per aconseguir fites, sense saber si et son sincers o t'estan mentint. Prepareu-vos a conèixer les diversions de Porcia, que turmentava els seus pretendents amb endevinalles i enganyifes dins de cofrets ben tancats i ben misteriosos. I quan us penseu que ja sou mestres de la lògica i immunes a les paradoxes més enrevessades, prepareu-vos a coneixer l'illa on conviuen els humans (que sempre diuen la veritat) i els vampirs (que sempre menteixen)... Eing? Com els cavallers i els escuders? No us precipiteu, per que també hi ha entenimentats (saben veritats) i bojos (es pensen que saben veritats quan, de fet, estan errats). Podreu enfrontar-vos a humans entenimentats amb vampirs bojos? Qui menteix? Qui va errat? Veieu el drama?

Paradoxes, meta referències, autoalusions, teorema de Gödel... tot al mateix llibre. I us pensàveu que era un llibre d'endevinalles innocents? #whahahaha #RiureMalèfic. Aqui rau el valor de Raymond Smullyan, mestre i precursor d'articulistes del Scientific American com Martin Gardner (Juegos matemáticos, Aha!), i Douglas R. Hofstaedler (Juegos metamágicos, Gödel Escher Bach...), de qui ja en vam parlar anteriorment. Aneu copsant el valor del personatge?

Valgui aquest petit i humil homenatge per a mantenir viva la flama de la seva memòria, ni que sigui per un instant... Descansi en pau.

Podeu trobar "Como se llama este libro?" de Raymond Smullyan a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/02/2017.

Connexions, de James Burke

“Vista Alternativa del Canvi". Subtítol de la sèrie.

Als principis de les emissions de tv3, anys 80's i 90's, es va emetre per 'La Nostra' (tot i que ara no em feu dir quan exactament, la memòria té un límit) una sèrie de divulgació científica que va produir uns anys abans la BBC. La sèrie era conduïda per James Burke, i tenia per títol el suggerent nom de "Connexions".

Per què va destacar aquesta sèrie? ... Acabem amb aquesta farsa: per què m'agradava aquesta sèrie? Doncs tampoc cal ser molt original, pel mateix perquè agradava a tothom. Pel seu dinamisme, per les recreacions teatrals del que es descrivia, per l'humor subtil del presentador i pel seu plantejament agosarat de l'evolució del pensament i dels descobriments tecnològics i científics que paulatinament ens han anat, literalment, canviant la vida.

Tots els episodis seguien una trama semblant. Partim d'un esdeveniment o una innovació del passat; però passat, passat eh? de l'antiguitat clàssica o medieval. A partir d'aquí es van desencadenant una sèrie de connexions, aparentment no relacionades directament, que acaben petant en un aspecte quotidià del nostre mon modern (be, modern dels anys 80). Per exemple, en un episodi partim de l'ús que els grecs feien de la Pedra de Toc per identificar metalls (valuosos); com, gràcies a aquesta facilitat de verificar el valor de les pedres, es va fomentar el comerç entre grecs i perses; com aquest comerç va estimular la creació d'un centre cultural a Egipte, Alexandria; com Alexandria va albergar les taules de les estrelles de Ptolomeu; com aquest coneixement dels astres va permetre viatges entre continents; com els viatges van millorar amb la "Agulla Magnètica", que va desenvolupar en la invenció de la brúixola; que va fomentar l'estudi del magnetisme, que va dur irremeiablement a l'estudi de l'electricitat; de com ens vam interessar per els fenòmens atmosfèrics elèctrics; que van permetre desenvolupar la primera estació meteorològica; que va inspirar la invenció de la càmera de boira; que va permetre d'una banda fer recerca sobre el radar, mentre que de l'altra va facilitar els estudis de partícules atòmiques, que van ajudar tots dos al desenvolupament de les armes nuclears. #comotequedas?

En mitja hora passem de la pedra de toc grega a la bomba atòmic d'Hiroshima sense despentinar-nos (bé, el James sí, que tenia força grenyes...). I així amb tots els episodis. Què perseguia, però aquesta cadena de connexions? Què ens volien demostrar amb aquest desplegament d'imaginació? #momentwikipedia. El que ens intenta demostrar aquesta sèrie és que l'evolució del pensament, i per tant, dels descobriments, no segueix un objectiu lineal al llarg de la història, sinó que és fruit de múltiples factors entre els quals s'inclouen els coneixements a l'abast en cada temps i en cada lloc, les motivacions personals i les relacions interpersonals, l'oportunitat #buff #m'hequedatdescansat. Per tant, predir el curs del progrés tecnològic és gairebé impossible, perquè depèn de molts factors interrelacionats i de components altament casuals. Si James Burke ens ha transportat des del passat al present amb connexions inverosimils, quines connexions encara més inversemblants ens duran del present al futur?

I, com a conseqüència d'aquest raonament: si l'evolució del coneixement i de la tecnologia depèn altament d'aquestes interconnexions, a mesura que avancem i la història progressa, el nombre d'esdeveniments que es poden interconnectar augmenta, augmenta la innovació que se'n deriva i així ad infinitum, de forma accelerada. Aquest creixement exponencial és inmanejable per a un únic ser humà, i per tant l'enciclopedisme és un somni del passat, no ho podem conèixer tot! I això és bo o dolent? Be, la sèrie tampoc era tant ambiciosa... Deixem aquest exercici per a l'espectador.

La sèrie original és de l'any 1979, i a youtube en podeu trobar força episodis. Entre els anys 1991 i 1994 se'n va fer una segona part, Connections 2, i al 97 una tercera part, Connections 3; el format exitós de la primera es va replicar, com el titol de les seqüeles demostra.

Si us interessa el tema, el mateix Burke, l'any 1985, va fer una sèrie, en la línia de Connexions, però que analitzava el funcionament de l'Univers en comptes del progrés tecnològic humà titolat "The day the Universe Changed". Apali, a gaudir de bona tele!

@jignasib

Dune

«Una bona causa no fa que la guerra sigui justa.» Duc Leto Atreides, pare de Muad’Dib

“La finta dins la finta” estratègia per sobreviure als duels a ganivet...

Benvinguts a Arraquis, el planeta desèrtic conegut com a Dune, llar dels Fremen, els dels ulls blaus, domadors dels cucs que ens donen la melange, l'espècie geriàtrica, imprescindible per a la confraria de comerciants, sense la qual no podrien doblegar l'espai/temps i impossibilitaria els viatges interestelars... Què, com us heu quedat? Com si haguéssiu vist la peli del David Lynch, eh? Doncs sí, el debat de si "és millor el llibre que la peli" en aquest cas no té la resposta habitual; si no llegeixes el llibre no pilles la peli... Però aquest no és el tema del post. Centrem-nos en el llibre, si us plau...

Frank Herbert comença la narració deixant al Comte Leto Atreides a Dune. Premi o càstig? Un planeta desèrtic, sense aigua, sense recursos... Però amb la melange, una droga imprescindible per als viatges espacials i que només es troba a aquest planeta habitat pels Fremen, indòmits habitants dels deserts, cultivadors de l'espècie. Una merda de planeta però imprescindible. Insisteixo: premi o càstig?

L'acció se situa a l'espai exterior, i un futur llunyà, on els viatges interestelars son possibles. No fàcils, però possibles gràcies a la Confraria (una espècie de gremi monopolista de transportistes, amb molt poder però que en volen més) que són els únics capaços d'alterar l'espai-temps, gràcies a l'ús i abús de la melange, i fer possibles els viatges entre estrelles. Futur, espai, tecnologia... Sí, és ciència ficció. Però no és la ciència ficció clàssica; el pes de la tecnologia s'ha minimitzat mentre que s'ha potenciat la interacció humana, la política, la religió, l'ecologia, .. Tot barrejat i tot enfrontat.

Tota aquesta barreja (és casualitat que l'espècie es digui melange?) es troba a Arrakis, ara governada per la família Atreides: Leto, el patriarca, hereu d'una família respectada que podria fer ombra a l'Emperador; Dama Jèssica, la concubina de Leto i membre de la Germandat Bene Geserit (sacerdotesses, entrenades per adquirir superpoders, en benefici de la germandat... amb molt poder, però en volen més); Paul, l'hereu Atreides, entrenat com una sacerdotessa, destinat a grans gestes. Però també hi ha malotes: L'Emperador, molt poderòs, amb por de perdre-ho tot; la família Harkonen, enemics dels Atreides, molt poderosos, però que volen més poder; els Fremen, nòmades del desert, domadors de cucs de sorra, que no tenen cap poder.... excepte la melange, que cultiven dels cucs de sorra. Que curiós, els cucs gegantins mengen minerals que només es troben a Dune i com a resultat defequen l'espècie... La melange és una merda #talcomsona!

I que passa quan ho barreges tot? Doncs que explota! Guerres i traïcions, porten a Paul i la seva mare a fugir al desert, on els acullen els Fremen. Els poders de les sacerdotesses converteixes Paul de convidat a lider i de lider a Muad'Dib... Molt del lideratge de Paul sobre els homes del desert és messiànic, té un evidentíssim flaire a desert saudí i a islamisme. Però aquest és un altre debat; ara parlem de com el petit Paul i els humils Fremen posen en escac a tot l'imperi, David contra Goliat! ...Ostres, més referències religioses. Sigui com sigui, la melange justifica la trama del llibre; cóm una merda és fonamental per dominar l'univers, perquè justifica una guerra, perquè pilla catxo el comte Leto i perquè Paul és capaç, amb els seus Fremen convertits en un exèrcit temible, d'enfrontar-se i plantar cara  als Sardaukar, les tropes d'elit de l'Emperador; de posar en un cul de sac al mateix Emperador...

I el llibre esdevé saga, tan o més complexa que la trilogia de Tolkien, El senyor dels Anells; però si en aquest darrer la complexitat rau en el detall en que l'autor recrea un mon amb les seves races, llengües, cultures, creences i ambicions, en el primer cas és senzillament un embolic. Les faccions, les famílies, les sectes... cada una amb els seus objectius, regles, tradicions, poders, ... Un embolic #deveritat. Per això no es pot veure la peli sense llegir el llibre...

Però així com al primer llibre es pot seguir i inclús t'atrapa, els següents ("El Mesies de Dune",  "Fills de Dune", que completen la trilogia original; ) aprofundeixen en la visió messiànica del Muad-Dib, i acaben sent més ferragosos, més pesats... No enganxen. Si el primer llibre és una obra mestra, els restants, tot i conformar la saga de ciència ficció més venuda, sonen a relleno... #noespedanteria #sujuru.

En resum, el primer llibre mereix una lectura detinguda que gaudireu de ben segur. I si teniu temps, completeu-la amb la peli... Un Lynch sempre mola, però ja en parlarem un altre dia...

Podeu trobar la saga i la peli de Dune a la Xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/01/2017.

Remi Gaillard, rei de la càmera oculta

“C’est en faisant n’importe quoi qu’on devient n’importe qui”

Qui més qui menys tots recordem els programes de la càmera oculta: posem un actor ‘ganxo’ a fer bajanades pel carrer i mirem com reacciona la gent. A la tele hi ha molts programes que en van plens.

A les Espanyes va tenir molt d’èxit la pel·lícula del malograt Manuel Summers, “To er mundo e gúeno” (sense oblidar la seva seqüela, “To er mundo e mejó”) que posava al límit els espanyolets de la transició, cap allà el ’82, l’any del mundial de furgo, amb les seves bromes (moltes d’elles, val a dir, molt enginyoses) i genialment dinamitzades pel germà del director, Guillermo Summers. Encara em cauen llagrimons recordant l’sketch del lleó al lavabo públic!    =8_-D    =8_-D     =8_-D  “...ahí hay un león que te va a comer la coliiitaaa!”

En general, no és que sigui un gènere que m’apassioni; el meu síndrome de la vergonya aliena m’impedeix gaudir-ne a tope. I és que normalment aquestes bromes acaben sent una burla d’una víctima innocent i aleatòria, i a mi em sap greu riure d’algú a qui li fan fer el ridícul, i moltes bromes de la càmera oculta acaben sent això. Una honrosa excepció són les bromes del show canadenc “Just pour rire”, on les bromes no recauen sobre la víctima innocent sinó sobre l’actor que es dirigeix a aquesta, de manera que l’únic que hauria de patir ho fa expressament. El divertit és la reacció del públic davant aquest ‘ridícul controlat’. El plantejament em sembla molt meritós i amb resultats hilarants, que és el que toca en un programa d’humor.

Però tornem al rei de la càmera oculta, Remi Gaillard. Ha portat el gènere al seu màxim exponent, publicant periòdicament els seus vídeos a youtube, on se’n poden trobar infinitud, recopilacions i “best of” fins a la sacietat. Què el fa tan especial? Doncs, d’una banda, la imaginació per inventar-se situacions surrealistes que deixen perplex als espectadors ocasionals. Com per exemple, el pollastre gegant que ret un homenatge pòstum als seus companys a l’ast; o el xai a un kebab; o el porc que ataca enfurismat una carnisseria; o les baralles de sumo al mig d’una rotonda; o la mort passejant pels carrers, amb rellotge d’arena a una ma  i dalla afiladfíssima a l’altra...

D’altres vegades, aquestes situacions estan al límit de la legalitat o de la seguretat. Com el flaix del radar que va fent fotos als conductors; o el rat penat gegant que va pul·lulant per la ciutat; o el cec que condueix; o el cargol avançant per la carretera.

I a vegades arriba a ser realment intrusiu, ratllant el perill públic, com la carrera urbana de Mario Karts; o el Pac Man dins del súper; o el cangur que va donant saltirons... i empentes... Aquí, potser es passa una mica i ja em dispara l’alerta de vergonya...

Ja veieu però que la descripció promet; amb entradetes així és impossible no estar temptat de fer un click a l’enllaç... Sigui com sigui, si és qüestió de riure, en teniu per una bona estona per a fer-vos-en un tip!! Ja em direu...

@jignasib

Interpretant les Sonates de flauta de Bach

“SiBemoll-La-Do-Si” signatura musical de J.S.Bach.

Ja us havia dit que m'agrada Bach? I que, fa molt temps, vaig estudiar flauta travessera? (rookie, tampoc exagerem) I que m'apassionen les sonates que Bach va escriure per flauta? Puc fer mes preguntes?... Si, suposo que si... Però tampoc es plan...

Per on anava? Ah, si, les preguntes... Be, anem a pams. Sobre la música de Bach, tot i que era repertori per cursos avançats, m'agradava tant ... (ja us havia dit que m'apassionaven les sonates? I que és típic que als enginyers els agradi Bach? I que soc enginyer?...  Ja hi tornem... les preguntes... ) ... d'això... si... eeehh... M'agradava tant que vaig intentar que des de ben al principi anéssim incloent cosetes del vell Maister de Leipzig. El profe, tot paciència, m'encoratjava: "Bach no composava música per a instruments concrets... Qualsevol peça de Bach es pot tocar amb qualsevol  instrument!". I tornava a tocar de peus a terra: "sí, amb qualsevol instrument... és igual de difícil!".

Per tant, ja veiem que per tocar be a Bach cal tenir una gran tècnica, cal ser bo. Però, honestament, n'hi ha prou amb ser bo? Què vol dir ser bo? T'asseus davant la partitura, vas llegint i vas interpretant? Tot està a la partitura? Aquesta es la feina de l'intèrpret, llegir la partitura i tocar el que hi posa? Res mes? ... Alguna pregunta mes...? Bromes a part, crec que estem tocant el moll de l'os. Què fa l'intèrpret? Què aporta? Tècnica? Jo crec que no... L’intèrpret sí, llegeix la partitura... i l'entén! Copsa QUÈ volia dir, expressar, transmetre l'autor. I aleshores s'asseu al seu instrument (que vol dir això, instrument, el mitjà) i ens EXPLICA el que l'autor volia. No és només tècnica, també hi ha sentiment, expressivitat... Interpretació! Com dèiem!

Teniu temps? Teniu paciència? Vaja, el tema de les preguntes sembla que va en sèrio... De veritat, per a mi hi ha tres grans intèrprets clàssics de flauta: James Galway, Jean Pierre Rampal i Aurèle Nicolet. Els dos primers han estat tocats per la ma de Déu, son autèntics genis, especialment el primer. Té una facilitat natural per tocar l'instrument; pot fer, sense esforç aparent, el que es proposi; i així es guanya la vida, tocant des del repertori clàssic més virtuós fins als darrers èxits pop o les bandes sonores més guais. El segon, també un privilegiat, ha posat el seu talent al servei de la recerca musical, a estudiar els clàssics, sobretot els oblidats i recuperar tota la bellesa que des del renaixement el talent humà ha creat. I el tercer... s'ho va currar tot solet; el que Deu nostrusinyó no li ha donat s'ho ha currat ell a base de pràctica, pràctica i pràctica... en aquest ordre. Si els dos primers fan meravelles sense saber com, el tercer ho sap, redéu si ho sap i sap perquè. Ara, podríem parlar de Cristiano Ronaldo, de Messi, però tampoc cal fer sang...

En resum, si voleu gaudir del geni de veritat, escolteu els dos primers. Galway més virtuós, Rampal més autèntic; però, qualsevol dels dos, grans intèrprets. Si voleu aprendre tècnica, el tercer és el millor mestre... Per què per ensenyar no n'hi ha prou amb fer-ho bé, cal saber per què es fa bé. I recordeu que a la interpretació no només hi ha tècnica... Si escolteu a tots tres mestres veureu... Be, vull dir escoltareu això que us dic. No calen més paraules; ni preguntes.

Podeu escoltar les sonates de Bach interpretades per Galway, en dos volums, per Rampal i per Nicolet a Spotify.

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/10/2016.

Supercomputacio i Big Data, son el mateix?

Marenostrum, BSC, Barcelona
"Perhaps is not the most powerful supercomputer, but is, by far, the most beautiful"

Deia Andy Warhol que “al futur, tot el mon serà famós durant quinze minuts; tot el mon hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. El corol·lari d'aquest teorema vindria a dir que cada dos per tres hi ha una nova etiqueta que es posa de moda. I avui en dia l'etiqueta de moda, el trending tòpic, és “Big Data”. També és usual il·lustrar qualsevol menció al tema amb referències a la supercomputació; però, és realment el mateix? I si no ho és, què les vincula i què les diferencia?

Hi ha problemes fàcils i problemes difícils; això ja ho hem anat aprenent des de primària. Però hi ha problemes que, tot i ser conceptualment fàcils, són inabastables pel volum de dades que cal manipular per resoldre'ls. Calcular el moviment parabòlic d'un projectil, d’un cos sòlid i rígid és fàcil, té una formulació senzilla i coneguda; però calcular el moviment de totes i cada una de les seves molècules, encara que les regeix la mateixa fórmula, ja no ho és. O el moviment de tots els àtoms d'una molècula orgànica súper llarga, com l'ADN; o de tots els estels d'una galàxia; o el flux a través dels carrers de

Barcelona del pol·len de soja que descarregaven fa unes hores al port i que s'escampa deixant un rastre de gent esternudant... això ja no és fàcil. Molts càlculs, i massa llargs.

I ara què fem? Doncs a grans càlculs, supercomputadors. Sabíeu que la predicció metereològica va ser un dels primers reptes de la supercomputació? #spoiler   Les equacions que regeixen el temps atmosfèric son prou conegudes, però la solució no és fàcil d’obtenir, i estar calculant durant 6 hores quin temps farà d'aquí a tres hores... #fail   Per poder abordar aquests problemes, doncs, es van construir els primers ordinadors capaços de fer molts càlculs amb moltes dades en molt poc temps.

A grans trets i sense necessitat d'aprofundir gaire, hi ha dues maneres de fer un supercomputador: un de gran i molt ràpid; o molts de petits treballant col·laborativament en paral·lel. Darrerament aquesta és la tendència en disseny de supercomputadors, ja que assoleix resultats molt millors amb esforços aparentment menors. Afegim-hi les capacitats de les xarxes de telecomunicacions de darrera generació i resulta que avui en dia no cal confinar un superodinador en cap cambra blanca, sinó que el podem tenir distribuït en un edifici... o un campus... o inclús un continent. Però això ja son figues d’una altra panera.

Només per tenir unes quantes dades. El concepte de supercomputació canvia cada pocs anys; si tenim en compte la llei de Moore, segons la qual, cada dos anys som capaços de duplicar el volum de transistors en un xip, és fàcil de suposar que cada dos anys hem de ‘duplicar’ la definició. Diguem que avui en dia un superordinador té capacitat de fer més d’1PF (1 PetaFlop, 1.000 TeraFlop, 1 milió de GigaFlop... digues-li com vulguis... una passada de flops o de càlculs per segon)... i creixent.

Anem pel Big Data. Què volem dir amb Big Data que no ho inclogui el que ja hem dit? El concepte, tot i que també és conegut des de fa temps, ha eclosionat darrerament amb la consolidació de la Internet, en general, i de les smart cities, en particular.

Gartner va definir (2012) Big Data com un “conjunt d’actius d’informació de gran Volum, gran Varietat i que canvien a gran Velocitat que requereix eines innovadores i eficients en temps i cost capaces de processar la informació per millorar-ne la comprensió i la presa de decisions.” 

Segons IBM (2014) el 90% de les dades que hi ha avui en dia al mon s’han generat en els darrers 2 anys... i d’això probablement en té la ‘culpa’ internet. El repte és, d’una banda, saber quantes i quines d’aquestes dades ens son útils, les podem convertir en informació i, de l’altra, com ens poden ajudar a prendre decisions. Decisions per a què? Doncs per a gestionar de forma smart una ciutat, per exemple.

La supercomputació doncs, és una solució, mentre que el Big Data és un problema, però no per això l'un i l'altre tenen un vincle causal. La supercomputació no és la solució, o si més no, no és tota la solució al problema del Big Data, sinó només un dels capítols.

@jignasib

El principi de Dilbert

"Els empleats ascendeixen dins les companyies fins assolir el seu grau òptim d'incompetència." Principi de Peter.

"Las compañías tienden a ascender sistemáticamente a sus empleados menos competentes a cargos directivos para limitar así la cantidad de daño que son capaces de provocar." Principi de Dilbert.

"En el último informe anual de la compañía digimos que los recursos humanos son nuestro principal activo; en realidad ocupan el cuarto lugar, detras de las gomas de borrar." Pointy haired boss aixecant la moral dels empleats.

Des de l'any 1989, Scott Adams ha estat publicant tires còmiques sobre les aventures (desventures) de Dilbert, un enginyer típic d'una empresa tecnològica tòpica. Amb l'excusa de retratar els hàbits de conducta de personatges amb poques habilitats socials i elevada orientació tecnològica com serien, reconeixem-ho, els enginyers (i ho dic amb pesar que aquí un no pot negar la seva condició d'enginyer...) Adams aprofita per descriure'ns tota la fauna de companys, amics i col·legues del protagonista alhora que li serveix d'excusa per pentinar també els hàbits de les empreses tecnològiques i dels directius que les manen.

I precisament en aquesta segona derivada, amb l'experiència que l'autor ha anat acumulant sobre la gestió d'empreses, Scott Adams va publicar a principis dels 90 el seu primer llibre "El principio de Dilbert" que, tot i que certament recopila bona part de les vinyetes publicades, va molt més enllà contrastant l'humor gràfic amb anècdotes que altres lectors han aportat i que ens demostren, tristament tot i que amb molt humor, que la realitat supera amb escreix els acudits de Dilbert i la penya que l'envolta.

Però quina penya l'envolta? A mes de Dilbert, enginyer amb poques habilitats socials, inversament proporcionals als seus coneixements tècnics i a la tendència de la seva corbata a apuntar misteriosament cap amunt, trobem, d'entrada a Dogbert, el seu gos. No m'atreveixo a dir que és la seva mascota per què seria indigne d'una criatura tant ambiciosa i talentosa, que es capaç de fer de consultor de luxe (i car), de servei tècnic online (també caríssim) i que apunta maneres per a arribar a ser emperador del mon.

Aquesta mania d'atorgar qualitats humanes a animals s’estén a més personatges: Catbert, el maligne director de recursos humans (purrr purrr); Ratbert, el consultor adjunt o chico para todo, sempre disposat a recolzar el seu amic Dogbert; o Bob el dinosaure, el darrer programador de Cobol...

En l'àmbit professional trobem els seus companys: Wally, l'aprofitat, capaç de començar a fumar per poder gaudir dels deu minutets del piti sense treballar a càrrec de l'empresa; l'Alice,la millor de la oficina, la més treballadora, la més incompresa; Asok el becari, tot il·lusió... de moment; i el boss... the pointy haired Boss, l'exemple vivent (ejem, ja m'enteneu) del principi de Dilbert. Com algú tant inútil pot haver arribat a jefe? Doncs per que sent el més inútil, la resta, els bons, poden treballar. Lògic no?

Podeu trobar "El principo de Dilbert" d'Scott Adams a la xarxa de biblioteques, i les tires còmiques a la web.

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 4/10/2016.

Qui va enganyar Roger Rabbit?

"Yo no soy mala, me han dibujado asi?" Jessica Rabbit excusant la seva exhuberància.

"Palmas, palmitas..." Eddie Valiant descobrint quant de dur pot ser detectiu privat a la caça d'infidelitats.

- En serio, ¿qué ve usted en él? (Eddie soprès davant d'una parella tant... heterodoxa?) 

- Me hace reir (Jessica, fent-se entendre...)

- Un dibu mató a su hermano... Le tiró un piano a la cabeza" (Dolores, fent evident que els Toons seran sempre Toons)


Aquesta peli és de mal classificar. D'una banda és una comèdia, els dibuixos animats, els toons, sempre fan riure. D'una altra banda és una peli negra, negríssima... té tots els ingredients: un detectiu, l'alcohol, l'oblit, el crim, la xicota bona, la femme fatal, el passerell, el dolent, ... tot. I també podríem parlar de fantasia. Sí, sí, fantasia, per què no? Partim d'una premissa, d'una hipòtesi, un "what if" i, si som coherents, on ens porta? D'això és tracta la fantasia, no? En aquest cas la premissa és: suposem que els toons existeixen, que son personatges reals, o sigui, no que estiguin vius com els humans, sinó que, tot i seguir sent dibuixos, interactuessin en realitat amb els humans, rotllo realitat augmentada en 3D que diríem avui en dia. Què passaria? Doncs el que explica aquesta peli.

Recordem que la peli, realitzada per Robert Zemekis, es va filmar l'any '88. Estem parlant de l'època analògica de l'animació; res de 3D o de suport informàtic. Potser no va ser el primer intent de combinar imatge real amb toons, però si que va ser el més 'complert' i, de ben segur, el darrer intent analògic, fet a ma. Penseu que si les pel·lícules, per a que els personatges es "belluguin", necessiten fins a 24 imatges per segon, una animació normal amb 12 ja va fent. Doncs per a aquesta peli, per donar més verisimilitud a la interacció humà/toon es van fer 24 imatges per cada segon de seqüència. S'entén que, per a la seva època, tingués un cost de rècord! Però no patiu, es van forrar amb la recaptació...

Però, de què va la peli? Eddy Valiant era un poli que, amb el seu germà, va muntar una agència de detectius per ajudar als toons, veïns de Hollywood. Però un toon va matar al germà... Li va tirar un piano al cap. Típic. Des d'aleshores viu alcoholitzat, fracassat. Fins que el contracta un productor per seguir a un toon, no el toon assassí, un altre toon. Merda, el passat, els records... Però la pasta és la pasta. Fa la feina... Apareix un cadàver, un conill graciós (un toon, es clar) pot haver estat l'assassí; la seva dona està boníssima, no és una conilleta precisament... Apareix una jutge dolent; el conill s'escapa, demana ajuda a l'Eddy... Ai.. No sé, crec que la cosa s'està embolicant... Millor mireu la peli...

Com a curiositat, a part dels toons protagonistes de la peli, sabeu que apareix un cameo de gairebé tots els toons famosos, haguts i per haver? Des de Micky i Minnie Mouse, l'ànec Donald i els seus nebots, Bambi, Dumbo, les escombres, hipopòtams i estruços de Fantasia, Pinochio i Gepetto, Blancaneus, Whinnie Pooh i família, Peter Pan i coneguts, Bugs Bunny, Ànec Lucas, Porky, Tweety i Silvestre, Betty Boop, el pájaro loco, ... Només en falta un de sonat. Apostes?.... Vinga, els he vistos més ràpids... Speedy Gonzàlez? No... Coyote? No... Gallo Claudio? Que nooo! Popeye! Exacte, Popeye! Es veu que no es van posar d'acord amb la productora...

Per a mi, però, cameos apart, la millor escena és la de la primera aparició de la Jessica Rabit. Aquí Eddy Valiant enten què signifca "Cherchez la femme".

    

Tot és sublim: l'entrada en escena; la sorpresa del detectiu; les arts de seducció de la diva; l'admiració de la Betty Boop (en blanc i negre); l'ambient del tuguri; la cançó (Why don’t you do right?), la interpretació magistral del trio de corbs... Tot, és que tot... Ah, sí, i l'anècdota. La veu de la Jessica al film en V.O. és de la Kathleen Turner, SexSymbol de l'època on n'hi hagi; però qui canta aquesta cançó és l’Amy Irving, en aquell moment la dona d'un tal Spielberg, que es veu que va produir alguna que altra pel·lícula... Com aquesta... Res... Un detall....

Que gaudiu d'aquesta petita gran obra mestra del cinema negre... de la fantasia... de l'animació... És igual, que us ho passeu be!

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 15/09/2016.

Tapes Cuquis, Pulpo Bravo

A qui no li mola anar a fer un vermutillu qualsevol matí assolellat?... Ein? Va, qui s'atreveix a dir que no? El solet... la terrasseta... el Dolce fare niente... La Birra! Les braves!! El pop a la gallega!!! I ja està? Home, no està mal... ara no seré jo qui ho critiqui. Però, de tant en tant, provar una tapa diferent -digue'm agosarat- està be, no?

Hem parlat de braves; tots tenim al cap un ranking de les millors braves i dels millors bars on les fan, o les millors terrassetes per prendre-les. Hem parlat de pop a la gallega; qui no té la seva pròpia opinió i la llista de gallegos a on anar per quedar ben fart de pop... Per què no fem una barreja? Un tapa/fusion? Us presento el pulpo bravo. Què? Ve de gust?

La terraseta on jo la prenia ha canviat d'amos i de carta, o sigui, que qui en vulgui una ració, se l'haurà de fer a caseta. Però no patiu; és super fàcil i resultona!

Necessitem primer, unes bones patates fregides; ja que les fem nosaltres, escollim-ne de bones, tipus charras, amb pell i tot. Un cop fregides (noteu, fregides, no bullides), que quedin cruixents, no té més secret; per tant, la qualitat del producte serà la que determini la bondat de la tapa.

L’altre ingredient estrella serà el pop. No us espanteu, si agafeu un parell de potes de pop congelades, de les que tenen a La Sirena (oops, publicitat directa!) va de sobres. Es descongelen i ja son aptes per a consumir. Tallem-les a rodanxes, comme il faut, que una cosa és innovar i l’altra transgredir. Ja veieu que, fins ara, creativitat no gaire; el secret rau en la qualitat dels ingredients.

 

Ara anem per la salsa. Aquí és on podem aportar més gust i per tant més creativitat. Però jo soc molt clàssic, i em decanto per una bona maionesa. Això si, feta a casa, com em va ensenyar la mami. Com fer una maionesa casolana? Tirat!

Necessitem:

• Oli, un got. Oli suau, aquí no cal ser gaire tiquismiquis. Com millor i verge sigui l’oli, paradoxalment, més forta sortirà la maionesa. L’oli és la base, però no ha d’aportar tot el caràcter. Amb un oli suau d’oliva serà més que suficient.
• Un punt d’acidesa. El podem aportar amb unes gotes de suc de llimona (en sèrio, unes gotes), o unes gotes de vinagre de vi (de veritat, unes gotes). A mi m’agrada més amb vinagre... digue’m capritxós... Ah, a l’igual que amb l’Oli, escolliu un vinagre de vi senzill, res de mòdenes i reduccions o cremes, que aportarien massa caràcter a la salsa. No ens passem.
•  All. Quant? Aquí comencem a proposar variants depenent dels gustos i necessitats. Amb un terç o un quart de dent ja aportem prou sabor. Amb una dent sencera queda picantet. Amb tres dents s’assembla a l’all i oli.Vosaltres direu...
•  Un ou. Doncs això... un ou... de gallina... de tota la vida... el trenqueu, i a la barrecha.
• Una mica de sal; i a mi m’agrada afegir-hi una mica també de pebre negre. Va a gustos...

Ja ho heu ficat tot al pot? Doncs sense més preàmbuls, amb una estona de minipimer veureu com es va lligant la salsa. Fàcil i bona, exquisida. I no patiu amb els mites de si la maionesa es talla si la fa una dona en sus dias malos, o si canvieu el sentit de batre-la, ni res de res...

I ara, finalment, la presentació. Simple. Jo prefereixo una taça de consomé, grandeta, però no tant com un plat. Al fons unes patates fregides, les que càpiguen al cul de la tassa, quatre o cinc. Al damunt, el pop, fent una muntanyeta fins a arribar quasi a dalt de la tassa. Aquí podem afegir el pebre vermell, jo aconsello dolç, per no passar-se de picant, però allà els machos i les seves agalles... I de toping, la salsa maionesa (i més pebre vermell si ho veieu oportú, va a gustos).

Una tapa/fusion que no sé si és original o no, però que està bona amb ganes! Escolliu la birra que més us agradi, poseu una cadireta al solet i bon profit!!!

@jignasib