«Una bona causa no fa que la guerra sigui
justa.» Duc Leto Atreides, pare de Muad’Dib
“La finta dins la finta” estratègia per
sobreviure als duels a ganivet...
Benvinguts a Arraquis, el planeta
desèrtic conegut com a Dune, llar dels Fremen, els dels ulls blaus, domadors
dels cucs que ens donen la melange, l'espècie geriàtrica, imprescindible
per a la confraria de comerciants, sense la qual no podrien doblegar
l'espai/temps i impossibilitaria els viatges interestelars... Què, com us heu
quedat? Com si haguéssiu vist la peli del David Lynch, eh? Doncs sí, el debat de
si "és millor el llibre que la peli" en aquest cas no té la resposta
habitual; si no llegeixes el llibre no pilles la peli... Però aquest no és el
tema del post. Centrem-nos en el llibre, si us plau...
Frank Herbert comença la narració
deixant al Comte Leto Atreides a Dune. Premi o càstig? Un planeta desèrtic,
sense aigua, sense recursos... Però amb la melange, una droga
imprescindible per als viatges espacials i que només es troba a aquest planeta
habitat pels Fremen, indòmits habitants dels deserts, cultivadors de l'espècie.
Una merda de planeta però imprescindible. Insisteixo: premi o càstig?
L'acció se situa a l'espai
exterior, i un futur llunyà, on els viatges interestelars son possibles. No
fàcils, però possibles gràcies a la Confraria (una espècie de gremi
monopolista de transportistes, amb molt poder però que en volen més) que són
els únics capaços d'alterar l'espai-temps, gràcies a l'ús i abús de la melange,
i fer possibles els viatges entre estrelles. Futur, espai, tecnologia... Sí,
és ciència ficció. Però no és la ciència ficció clàssica; el pes de la
tecnologia s'ha minimitzat mentre que s'ha potenciat la interacció humana, la
política, la religió, l'ecologia, .. Tot barrejat i tot enfrontat.
Tota aquesta barreja (és
casualitat que l'espècie es digui melange?) es troba a Arrakis, ara
governada per la família Atreides: Leto, el patriarca, hereu d'una família
respectada que podria fer ombra a l'Emperador; Dama Jèssica, la concubina de
Leto i membre de la Germandat Bene Geserit (sacerdotesses, entrenades
per adquirir superpoders, en benefici de la germandat... amb molt poder, però
en volen més); Paul, l'hereu Atreides, entrenat com una sacerdotessa,
destinat a grans gestes. Però també hi ha malotes: L'Emperador, molt
poderòs, amb por de perdre-ho tot; la família Harkonen, enemics dels
Atreides, molt poderosos, però que volen més poder; els Fremen, nòmades del desert, domadors de cucs de sorra, que no tenen
cap poder.... excepte la melange, que cultiven dels cucs de sorra. Que
curiós, els cucs gegantins mengen minerals que només es troben a Dune i com a
resultat defequen l'espècie... La melange és una merda #talcomsona!
I que passa quan ho barreges tot?
Doncs que explota! Guerres i traïcions, porten a Paul i la seva mare a fugir al
desert, on els acullen els Fremen. Els poders de les sacerdotesses converteixes
Paul de convidat a lider i de lider a Muad'Dib... Molt del lideratge de Paul
sobre els homes del desert és messiànic, té un evidentíssim flaire a desert
saudí i a islamisme. Però aquest és un altre debat; ara parlem de com el petit
Paul i els humils Fremen posen en escac a tot l'imperi, David contra Goliat!
...Ostres, més referències religioses. Sigui com sigui, la melange justifica
la trama del llibre; cóm una merda és fonamental per dominar l'univers,
perquè justifica una guerra, perquè pilla catxo el comte Leto i perquè Paul és
capaç, amb els seus Fremen convertits en un exèrcit temible, d'enfrontar-se i
plantar cara als Sardaukar, les tropes
d'elit de l'Emperador; de posar en un cul de sac al mateix Emperador...
I el llibre esdevé saga, tan o més
complexa que la trilogia de Tolkien, El senyor dels Anells; però si en aquest
darrer la complexitat rau en el detall en que l'autor recrea un mon amb les
seves races, llengües, cultures, creences i ambicions, en el primer cas és
senzillament un embolic. Les faccions, les famílies, les sectes... cada una amb
els seus objectius, regles, tradicions, poders, ... Un embolic #deveritat. Per
això no es pot veure la peli sense llegir el llibre...
Però així com al primer llibre es
pot seguir i inclús t'atrapa, els següents ("El Mesies de Dune", "Fills de Dune", que completen la
trilogia original; ) aprofundeixen en la visió messiànica del Muad-Dib, i
acaben sent més ferragosos, més pesats... No enganxen. Si el primer llibre és
una obra mestra, els restants, tot i conformar la saga de ciència ficció més
venuda, sonen a relleno... #noespedanteria #sujuru.
En resum, el primer llibre mereix
una lectura detinguda que gaudireu de ben segur. I si teniu temps, completeu-la
amb la peli... Un Lynch sempre mola, però ja en parlarem un altre dia...
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/01/2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada