Ja fa un temps que la factoria Disney es dedica a refer les pelis de dibuixos animats que van
forjar la marca, però en versió ‘real’... amb actors. Es el cas dels “101Dálmatas”, o de “Cenicienta”. A mi sempre m’han fet por aquests remakes, ja que difícilment poden
aportar més del que ja van fer les versions originals.
Però vaig veure “Malèfica”... i vaig
canviar d’opinió. En aquest cas estem davant del remake de “La Bella Durmiente”, ... que és el
remake d’un ballet de Txaikowski... que és un remake d’un conte infantil
popularitzat per Charles Perrault. I per ser honestos, en el cas d’aquesta
producció estem més a la vora de la reinterpretació que Tim Burton va fer d’
”Alícia en el país de las Maravillas”, que de la refilmació amb persones dels
“101 Dálmatas”. Tant per l’estètica com per els girs argumentals que se’ns
plantegen al llarg del metratge. Sorprenents, innovadors, atrevits... i per a
mi encertadíssims!
De què va el conte original? Prou conegut... però és igual,
recordem-lo. Els reis tenen un a filla, Aurora. Tres fades li concedeixen tres
dons; la fada Malèfica no és convidada i, es clar, s’emprenya. I com és
Malèfica, en comptes d’un do, li dona a la nena una maledicció: als setze anys
es punxarà el dit amb un fus i caurà en un somni del que només el primer petó
d’amor la podrà despertar... Aquí, un
bon psicòleg hi tindria molt a dir... però, vaja, no és el cas, ni el moment...
Què aporta la nova versió? Essencialment res del dit es
contradiu, però apareixen molts matisos... Malèfica no és una fada dolenta. És
una fada bona, lletja però bona... Obrim parèntesi. Be, definim lletja. Si per
fada bonica ens imaginem una figura esbelta i amb ales translúcides i
tornassolades, rotllo Campanilla... aleshores Malèfica, escanyolida, i amb ales
de rat penat o de drac, ves a saber... sí, és lletgíssima. Ara bé, no seré jo
que gosi insinuar que Angelina Jolie, amb ales de drac o sense, pugui ser titllada,
ni per un moment, de monstre. No... Jo, no.
Centrem-nos... Dèiem que Malèfica és bona, però va ser
traïda per un humà, que la va enganyar; li va oferir amor vertader però a
l’hora de la veritat li va tallar les ales; literalment. Amb aquestes ales ell
va aconseguir el regne; i per culpa de les mateixes ales Malèfica va maleir la
seva filla a dormir mentre no rebés el primer petó d’amor vertader... que ella
ja sabia que no existia, es clar... Què! Com canvia el cuento, no? A partir
d’aquí, encara s’embolica més la troca: la fada malèfica i la nena es troben
per casualitat al bosc i d’allí neix una forta amistat, un amor
materno-filial difícil de superar i que
perdurarà fins l’adolescència de la noia, que ja sabem que està maleïda... per
Malèfica... #prouspoilers! Espereu
al petó!
El que dèiem, una excel·lent versió, fidel a l’original en
la mateixa mesura que transgressor en la reinterpretació, però amb respecte. Un
remake excel·lent, 100% recomanable. Per a nens i per a no tant nens!
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 19/06/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada