Como acabar de una vez por todas con la cultura

“La manifestación del universo, como una idea compleja en sí misma, en oposición al hecho de ser interior o exterior a su propia Existencia, es inherente a la Nada conceptual en relación con cualquier forma abstracta existente, por existir, o habiendo existido en perpetuidad sin estar sujeto a las leyes de la física, o al análisis de ideas relacionadas con la antimateria, o la carencia de Ser objetivo o subjetivo, y todo lo demás.”, el detectiu privat Kaiser Lupowitz, intentar explicar les conclusions del cas a la víctima moribunda...

Si el nom del blog, “La cultura noval res”, us ha deixat una mica preocupats, el títol d’aquest llibre, “Como acabar de una vez por todas con la cultura” ja us deu haver portat al borde de l’infart... Però no passa res, “no és el que sembla, t’ho puc explicar tot”...

Qui més qui menys, podem dir que coneixem la faceta de cineasta de Woody Allen; alguns inclús saben que és un gran aficionat a tocar el clarinet, que se li dona prou be i que té un grup que toca assíduament en tuguris de Nova York. Però avui volia comentar la faceta d’escriptor; per què Woody Allen també escriu. Alguns dels seus llibres son els guions de pel·lícules com Annie Hall, o obres de teatre com “Play it again Sam”, d’on es basaria la també seva pel·lícula “Sueños de un seductor”. D’altres, son un recull de relats curts que l’autor ha anat escrivint sobre temàtiques diverses, inconnexes, però amb el segell inconfusible que ja impregna les seves pelis: sexe, mort, judaisme, ètica, psicoanàlisi... surrealisme, humor, riure desternillant... i no sabria dir-vos en quin ordre... D’aquest tipus jo conec tres llibres: “Sin plumas”, “Como acabar de una vez por todas con la cultura”; i “Perfiles”. Tots tres per un estil i igual de recomanables, tot i que llegir-los seguits es pot fer pesat, ja que tant de surrealisme pot empatxar.

Dels tres, el de “Como acabar...” és l’únic que manté un fil de connexió entre els relats: son petites sàtires dels mites de la cultura actual... entenent per actual el moment en que els va escriure, es clar, cap allà els ’60. En el llibre es dedica a pentinar a Dràcula, les novel·les policials, la màfia, la filosofia, el cine de Bergman, estudis a distància, les revolucions, els escacs per carta, el Sandwich, els articles de broma...

Especialment hilarant la història de la invenció del Sandwich... Quin fart de riure; no us deixeu enganyar per la llegenda de Lord Sandwich, deixeu-vos captivar per la versió que ens escriu Woody Allen... molt més versemblant que la d’un jugador de poker ludòpata! Memorable també l’ “homenatge” a l’Ingmar Bergman del “Séptimo Sello”, però en comptes de trobar-se amb la mort per jugar a escacs; es repten al Rummy, fa com més de Nova york, no?

O què podríem dir de “El gran Jefe”, on coneixem a Kaiser Lupowitz, detectiu privat que deixa en ridícul al millor Philip Marlowe, més dur i inquebrantable, més astut, més fred que cap creació de Rayond Chandler o Dashiel Hammet... Ni les vertiginoses corves de Heather Butkiss el distrauran del seu encàrrec, buscar el Gran Jefe... a Déu... Si us captiva la novel·la negra, no perdeu de vista a Kaiser; a “Sin Plumas” la torna a liar desmantellant una trama de “trata de blanques” que cerca noies amb alt nivell cultural per a homes rics cansats de només tenir belleses aduladores però de conversa limitada al seu voltant i delerosos de poder tenir discussions sobre art, literatura o filosofia... ja veieu... Woody Allen style... No hase falta desir nada másssss...

Podeu trobar el llibre “Como acabar de una vez por todas con la cultura” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 30/09/2015.