Blade Runner

“I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Doors. All those moments will be lost in time, like tears in rain. It's time to die”   Darreres paraules del replicant Roy Batty (Rutger Hauer), abans de desconnectar-se… abans de morir.

Posem-nos dempeus... parlem de “Blade Runner”: una peli de culte, un mite. La veritat és que recomanar una peli que molts han vist i de la que gaire bé tothom en té ja una opinió formada és posar-se en terreny pantanós; però no per això l’hem d’obviar sinó que ho podem aprofitar per contrastar impressions. No deixa de ser divertit constatar com les mateixes imatges poden despertar registres completament diferents als espectadors...

Blade Runner és una pel·lícula de ciència ficció, SCI-Fi pels amics, que es va estrenar l’any 82, de la mà del ja superfamós i reconegut director britànic Ridley Scott. En aquesta aventura el van acompanyar Harrison Ford, com a prota, el bade runner perseguidor de replicants; Sean Young, la femme fatale complement del prota (cherchez la femme); Rutger Haur, el replicant més replicant i reboton de tots, i maldecap del blade runner; o Daryl Hannah, com la xicota/replicantota del dolent. I per si encara no us ha intimidat prou aquest desplegament d’estrelles, la guinda la posa la banda sonora; tot ha de ser perfecte en aquest rodatge... En aquest cas corre a mans de Vangelis, que ja va demostrar la seva qualitat posant música a les imatges de “Chariots of fire”... dir això i recordar l’escena dels atletes corrent per  la platja és tot un.

Dintre del SCI-FI, la peli s’emmarca en el subgènere del Ciber-Punk; alguns diuen que de fet, n’és la precursora. Però, què vol dir exactament ciber-punk? Si estem atents a la sinopsi de la peli crec que ho entendrem fàcilment. Ens situem a un futur proper postapocaliptic: excessiva contaminació, bé industrial bé herència d’algun conflicte passat, no està clar ni importa. Sigui com sigui l’ambient és fosc, gòtic, apagat, tant visualment com anímicament; violència al carrer, control dels governants, decadència de valors, coexistència de vida natural i artificial. Aquest és un dels aspectes futuristes més rellevants, l’existència de robots, d’indubtables qualitats físiques i intel·lectuals, però inestables anímicament. Per això és programen per a que “visquin” només quatre anys. Però alguns es rebel·len; son conscients de que son vius i de que és injust “retirar-los” d’aquesta manera. I generen problemes. I cal eliminar-los per la via ràpida. Aquesta és la feina dels Blade Runners, i aquesta és la lluita dels replicants.

La idea no és original de Ridley Scott si no que està “lliurement” inspirada en un llibre, en un conte curt de fet, de Philip K. Dick: “Somnien els androides amb xais elèctrics?” Es va publicar a finals dels 60 i no va tenir molta nomenada. De fet, probablement no seria recordada si el realitzador no l’hagués utilitzat d’inspiració. És un d’aquells casos singulars en que diries “em va agradar més la peli que el llibre” i et quedaries tan ample sabent que és veritat...

Tot i que, com ja hem dit, la peli es ciència ficció, no respon exactament als arquetipus del gènere; sí que hi ha un desplegament tecnològic de flaire futurista, però forma part del decorat, com la ciutat. Estrictament parlant, podríem dir que és més una peli de cine negre, amb els seus detectius (Harrison Ford) les femmes fatales (Sean Young i Daryl Hannah), el villano (Rutger Haur), les persecucions, els tirotejos per la ciutat, ... Però això només és una part del que ha convertit aquesta peli en un mite. L’estètica gòtica, fosca, la trama de cine negre i la intriga son una part que es completa amb el debat ètic, moral, quasi religiós de quins son els límits de la humanitat, fins a on la tecnologia, la intel·ligència artificial, la pot o l’ha de substituir... què és la vida i qui la crea. Quins drets té l’home sobre la vida. No està mal per una peli de SCI FI, eh?

Per acabar, l’escena potser més famosa de la peli, gens SCI-Fi. Rutger Hauer ens fa palesa la injustícia dels replicants; per què han de desaparèixer en un temps tant curt, tan fugaç, perquè s’ha de perdre tot el que han viscut com llàgrimes a la pluja; no tenen ells el mateix dret a viure que els humans? Només perquè son robots?... Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...

Podeu trobar la pel·lícula “Blade Runner” i el llibre “Somnien els androides amb xais elèctrics?” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res"  el 29/05/2015.