“Que el càstig
s’ajusti al crim!” El Mikado, emperador del Japó, enfadat!
El Mikado és un famós bastonet que té una de
les puntes banyades en xocolata. Si be l’original és de xocolata amb llet, hi
ha versions amb xocolata blanca i xocolata negra amarga... #ésbroma...
El
Mikado
és una opereta còmica que cap allà 1885 es va estrenar al Savoy londinenc. La
van escriure W.S. Gilbert (el llibret) i Arthur Sullivan (la música). Parlem
doncs, d’El Mikado, de Gilbert i
Sullivan, que sembla que si no ho pronuncies junt no és el mateix...
Però, de què va aquesta opereta i per què és
tant divertida? Molt fàcil: al llunyà Japó, l’emperador, el Mikado, ha prohibit
el flirteig esportiu, quedant només permès dins del vincle del matrimoni. La
pena per ser pillat flirtejant fora del matrimoni, serà la mort. Fàcil no? Anem
liant-la, va. A la ciutat de Titipú no els ha agradat la idea, però, creuen
tenir la solució: nomenen Molt Honorable Senyor Botxí a Ko-Ko, un vell sastre
que han pescat flirtejant, i per tant, la seva primera missió serà botxinar-se
(existeix?) a si mateix. Genial! A més, Ko-Ko té motius més que evidents per no
voler morir, ja que està punt de casar-se amb Yum-Yum, la seva protegida, però que
està enamorada de Nanki-Poo, un trobador errant, que acaba d’arribar a la
ciutat, que de fet és el fill del Mikado que fuig d’incògnit de Katissa la seva
promesa a qui no estima i que, despatxada, àdhuc enfurismada, l’ha acusat de
flirtejar fora del matrimoni, mereixent, per tant, la mort. Ah sí, me
n’oblidava: el Mikado s’emprenya per que no hi ha execucions i n’exigeix una en
el termini d’un mes... Aneu seguint el fil? Us heu perdut ja? ... No em negareu
que hi ha matèria per fer un vodevil dels bons, eh?
L’ambientació al llunyà Japó no us ha
d’estranyar; respon a un doble motiu. D’una banda, a l’època de l’estrena, el Japó
estava de moda, i tot el que olorés a extrem orient tenia una part d’èxit garantit.
I d’una altra banda, no podem negar que l’obra vessa per totes bandes una fina
sàtira de la rígida i hipòcrita societat victoriana de l’època; i també és cert
que la millor manera de riure’s d’un mateix, és fer veure que és algú altre i,
a poder ser, algú altre que ve de molt lluny.
Doncs be, l’any 1986, Dagoll Dagom la va estrenar a Catalunya. I per tant cal sumar a
l’excel·lent obra original, amb els seus diàlegs ocurrents i la seva música
adorable una interpretació que en multiplica les virtuts. No dubto de la
qualitat de les mil i una representacions que se’n deuen haver fet arreu del
mon, però aquesta de Dagoll Dagom per a mi és una fita insuperable. I la podeu
trobar en DVD, que es va publicar el 2004 per anar fent boca del 20è aniversari
de l’estrena al teatre.
Inoblidable el Ferran Rañé com a molt honorable Senyor Botxí;
entranyable el valencià Pep Molina com a Nanki-Poo, enamoradíssim de Yum-Yum, també encisadora Teresa Vallicrosa;
o el tremendo Ferran Frauca com l’inesgotable
Honorabilíssim Reial Acaparador de Títols Poo-Bah...
Una anècdota: al mig de l’obra, concretament
al segon acte, quatre personatges canten
un madrigal (no he trobat l’enregistrament original, valgui aquesta versió en català d’uns afeccionats, o aquesta en anglès). Per a mi una de les escenes més belles de
l’obra. I crec que no soc l’únic que ho pensa, per què a arrel d’aquesta interpretació
va haver-hi un spin off de cinc dels
personatges de Dagoll Dagom que van fer una obra nova, “Quarteto
da cinque”, on es recullen i escenifiquen diferents madrigals traduïts
al català que, sense restar qualitat vocal i musical a la interpretació, ni
fugir d’una escenografia austera, aconsegueixen fer-ho amb un somriure d’orella
a orella. Lamentablement no n’he aconseguit cap enregistrament... #TenimUnRepte.
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/11/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada