Hero

Tots recordem o hem sentit a parlar de les pelis de Kung Fu, subgènere popularitzat als anys 60 i 70 i que es nodria de produccions realitzades a Hong Kong. Aquelles lluites impossibles, aquells salts acrobàtics, miraculosos, aquells cops amagats al límit de la resistència, aquells herois invencibles amb els seus punys nus... D’aquí vénen les pelis del Bruce Lee i el seu mite; d’aquí també sorgeixen actors ara reconeguts com Chuck Norris, Steven Seagal, Jean Claude van Damme o Jackie Chan. Sense aquest precedent no parlaríem del Manga, que tot i del Japó, conserva aquest caire “fantàstic/acrobàtic”.

Però, tot i aquest origen de “gènere menor”, “apte només per a consum immediat”, a partir de l’any 2000 van aparèixer unes petites perles que mereixien la catalogació d’ “obres mestres del cinema”.Quan parlem de pel·lícules com “Tigre y Dragón”, “La casa de las dagas voladoras”, “Yip Man” o de “Hero” seria molt injust quedar-nos només amb el clixé d’ “és una peli de kung fu”. Em nego...

Totes elles comparteixen trets diferencials que les fan especials, més enllà de les baralles i les arts marcials. Per exemple, estan farcides d’estrelles: “Tigre y Dragon la va dirigir Ang Lee, que després repetiria triomf amb produccions com “Sentido ysensibilidad”, “El banquete de bodas” o “Comer, beber, amar” totes elles excel·lents i ben allunyades del concepte “kung fu”; l’actriu protagonista de “la casa...”, Zhang Ziyi, reconeguda model arreu del mon, repeteix a “Tigre...” i a “Hero”; “Yip Man” narra la vida del mestre (shifu) de Bruce Lee; i Hero està protagonitzada per Jet Li, un dels grans avui en dia del Wusu i les arts marcials. Els pressupostos milionaris han entrat al gènere, i això també es nota a totes elles; no son produccions menors ni de bon tros.

I el tercer punt a destacar, les lluites; no ens enganyem, leiv motiv d’aquestes pelis, no son baralles de carrer, sinó que són autèntiques coreografies, dansa en estat pur. No em puc estar de recordar la “Dança del ressò” de “La casa...”. No es pot explicar... cal gaudir-la.

Però dediquem unes línies a “Hero”. L’argument és una excusa per encadenar un seguit d’episodis. El guerrer SenseNom ha vençut a tres assassins enemics de l’emperador. Cada episodi relata la lluita i derrota de cada un d’ells. Cada un té el seu llenguatge visual, els seus colors, el seu missatge. Tots ells poesia visual en moviment, dança marcial, ying i yang... El primer combat amb Cel Llarg, filmada en tons grisos, en un entorn que sembla més un escaquer, a ritme de música tradicional; el segon episodi, el prota es troba amb Neu Voladora i Espasa Trencada, antics amants recluits en una escola de cal·ligrafia... tot en tons vermellosos. No sé que és més espectacular, la pluja de fletxes o la classe de cal·ligrafia.... L’encontre amb Espasa Trencada, entre sedes, de tons verdosos; i la versió que en fa el mateix l’emperador, de tons blavosos...

Ja ho veieu... que lluny queden aquelles sessions de cine de tarda al barri, amb una reestrena i una de kung fu... Com ha canviat el cuento. Amb aquestes pelis teniu acció, aventures i poesia tot en un, i per a varies tardes   #deveritat.

Podeu trobar la pel·lícula “Hero” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 26/01/2015