El cansancio

Tirem enrere... més, més... cap al 2000...Tornant a casa en cotxe, per la radio se sent a tres jovenets que fan un programa d’humor, a la tarda.... agosarat; divertit i agosarat. En català... més agosarat. A Ràdio 4... Herois! Més que herois!! Ara... jo també, sentint la radio, Ràdio4, per la tarda... també es fa difícil d’explicar, eh?

Aquest programa es deia “Una mala tarda la té qualsevol”, i el presentaven tres xavals que es feien dir “El cansancio”, però que de veritat es deien Rafel Barceló, Miquel Company i Berto Romero. A quin més xalat!

Sentint el programa vaig descobrir que a la temporada anterior es van estrenar a Ràdio 4 amb un altre programa: “Ultimàtum a la Terra”. Segons explicaven ells mateixos, aquest programa era la intercepció d’una emissió de Ràdio alienígena que explicava els horribles costums i malformacions dels humans i que ajudaria a justificar davant de tots els ulls de la galàxia l’extermini d’aquestes criatures, planificat pels vols de Sant Joan... quan acabés la temporada de ràdio... D’aquella època son les memorables sèries “Coses d’humans”, el miniespai “Cuina amb Humans”, ”Diari d’una adolescent”, les exploracions de l’intrèpid Enver Ocstia, les entrevistes amb el General Ironfix, amb el seu peculiar accent d’Orion, que s’assembla molt al de Múrcia...

Val a dir que la peculiaritat de Ràdio4, és que és una ràdio pública que no emet publicitat, i això és molt avorrit. Per aquest motiu, els de “El Cansancio” es gravaven i emetien els seus propis anuncis fake. La idea, així en fred ja és agosarada; ocurrent per agosarada. Inoblidables els anuncis del SEAT Makinero o del SEAT Madrileño, sense desmerèixer el de les compreses Ansonia, o l’spot dels Treballadors autònoms; o què me’n dieu dels tràilers de les pel·lícules més taquilleres com “Locutor/ejecutor”?; o la col·lecció de tancs a mida natural, pels que estan farts de les maquetes...

Tal i com dèiem; acabada la temporada d’”Ultimàtum...” comença un nou curs i un nou programa: “Una mala tarda la té qualsevol”, amb el mateix sentit de l’humor tan càustic i mordaç, però eliminant la pantomima alienígena. D’aquesta època, que conserva els anuncis, s’introdueixen nous espais memorables: els monòlegs/intro, que avui en dia s’han posat tant de moda als late show de les teles de per aquí; les entrevistes amb Leonardo da viola (que avui en dia s’estan reeditant en vídeo per youtube) un geni renaixentista que ha perdurat... viu, fins als nostres dies; les grans obres de la literatura universal resumides, perquè, per quins set sous cal perdre el temps llegint mil pàgines si amb un àudio de tres minuts pots fardar tant com els snobs dels teus col·legues?; els reportatges des del micro ocult a la furgo dels Rolling Stones, curiosament de gira en secret per Catalunya en aquelles èpoques; "Els sortits de classe", les peripecies d'uns adol·lescents hiperhormonats... Hilarant el servei de crítiques automàtiques per telèfon...

Finalment, els programes es van acabar i els membres del grup van començar a diversificar el seu temps entre la tele i el teatre; van deixar els seus programes de ràdio per a Internet, i d’aquesta època és “Ramon, el programa de radio que se llama Ramon”, molt en la línia de la “Mala tarda....” però emès només per Internet...

A partir d’aquí ja és història... Berto Romero comença a sortir per tele, de la ma del Buenafuente, i l’aventura radiofònica queda aparcada per començar una nova etapa més popular. Però és bo recordar els orígens i veure que l’essència de la diversió... i, per què no, de la bogeria, segueix sent la mateixa. 

Que gaudiu dels àudios...

@jignasib

Firmin

Heu vist Ratatouille? La pel·lícula de Disney/Pixar sobre una rata que té sensibilitat per la cuina i acaba sent un gourmet impressionant? Doncs Firmin vindria a ser una versió literària del mateix. Una rata de biblioteca, però en el sentit literal de la paraula. Viu a una biblioteca per què no vol ser un paràsit com la resta de la família, vol viure AMB els humans, no DELS humans, i vol ser culte com ells. I a mesura que menja llibres, se’ls empassa... vull dir que els llegeix. I, a mesura que llegeix, es va fent més persona; el que ja no sé és si això és pitjor o millor...

El principi del llibre ja és deliciós. La preocupació de la rata al començar la narració en trobar un bon principi, ple de referències a obres mestres, tot esperant estar a l’alçada, és entendridor. En moments així tinc enveja dels erudits que han llegit milers de llibres. Només pensar que m’estic perdent referències, bromes, cites, mencions... alguna cosa interessant o divertida per no tenir prou lectura a les meves espatlles em corroeix... vaja, ara no exagerem. M’agradaria, sí, però tampoc em corroeix... no en cal fer un gra massa...

A partir d’aquí, comença la narració de la vida de Firmin per part d’ell mateix. De com se sentia abandonat per la família; sent el petit (per ordre de naixement i per tamany, tot esquifidet ell), no tenia opció a que la mare l’alimentés com Déu mana, i va haver d’espavilar-se amb un altre menjar, els llibres que, vés per on, també l’alimentaven l’esperit. De com adquireix cultura i sentiments. De com després, ell mateix s’allunyava voluntàriament dels incultes membres de la família. De l’aproximació als humans, tot i el rebuig per les rates immundes; cultes o no, rates al cap i a la fi. Del declivi del barri on viu i del perill de la pèrdua del seu tresor, els llibres que encara no ha llegit.

I tot, tot, plagat de crítiques explícites que fa la rata a mesura que devora les pàgines, o be al·lusions implícites a molts i molts llibres que l’autor ens va regalant al llarg del relat. De veritat que desitjaria poder haver-les pillat totes...

Realment, el que més queda d’aquest llibre és, d’una banda, com es pot arribar a estimar els llibres i tot allò que ens ho expliquen, ... o com ens ho expliquen, que no és igual però ve a ser el mateix; i d’altra banda, que aquesta passió es pot explicar de forma amena, divertida i entendridora. Una bona recomanació... una bona estona... una bona lectura.

Podeu trobar “Firmin” a la la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/01/2015.

El jovencito Frankenstein

-“Joroba? Qué joroba?”

-“Malditos sean sus ojos”    -“Demasiado tarde”...

-“Vaya par de aldabas”...

“-Look! Werewolves” ...-“Where wolves?”    -“There volves!”

-“Frau Blücher” .... “hiiiiii hhiiiiiiiiii!!!!!!”

-“Podria ser peor... podría llover”

“Muerto hace tres años...muerto hace tres meses   recién muerto”... –“Nadie me quiereeee! Nadie se ocupa de mi!”

“Oh, dulce misterio de la vida, por fin te he encontrado”

...

Tantes, són tantes! les escenes divertide s i memorables d’aquesta película que se’n podria fer una recomanació només recollint els diàlegs... Mira que mai he estat molt fan de les paròdies de Mel Brooks: “Ser o no ser”; “La loca historia del mundo”; “La loca guerra de las galaxias”... però amb aquesta peli, la veritat, podria dir que és potser la millor paròdia que s’ha fet.

Filmada en blanc i negre, per donar-li un toc vintage de sèrie B molt aconseguit, ens explica com Frederick Fronconstin (excel·lent Gene Wilder), hereu del Baró von Frankentein, creador del monstre, recupera els manuscrits de l’avantpassat on s’explica com crear la vida a partir de cadàvers. Si al principi renega del llegat, a mesura que avança el metratge està més convençut que arribarà a repetir la fita de l’avi... amb l’ajut del fidel criat Igor (desternillant Martin Feldman, amb els seus ulls exoftàlmics i la gepa que canvia de costat a cada escena), la guapíssima Inga (Teri Garr) i el seu parell d’aldaves, la misteriosa Frau Blücher (Cloris Leachman) que provoca la irascibilitat dels cavalls només pronunciant el seu
nom... Quina fauna...

L’experiment és un èxit... però el monstre ha sortit curtet. La fugida i les escenes del monstre coneixent mon tot sol son un gran i divertidíssim homenatge a la peli original del Boris Karloff. En general, cada metre de la cinta conté gags memorables, que no pallassades ni charlotades com en altres films del director, que fan de la visió una experiència molt agradable, per repetir sovint amb amics, familiars o qui pillis a la vora. 100% recomanable.

Podeu trobar la pel·lícula “El jovencito Frankenstein” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 13/01/2015

Tast de vins

Jo crec que hi ha un moment en que un ja no en té prou amb la pizza i la sangria i decideix posar a prova el paladar i explorar nous sabors i aromes. I es clar, arribes al vi; però no el vi a seques...el Vi amb majúscules, aquell que quan el demanes te’l fan provar i fer que si amb el cap abans d’omplir-te la copa. I sempre et queda la sensació que abans de fer que si automàticament amb el cap hauries d’haver pres una decisió, tenir un criteri, no? En aquest moment jo vaig decidir fer algun curset de tast de vins... #digeu’mtiquismiquis.

Aquest curs el vaig fer al Centre Cultural del Vi, que la Casa Torres tenia, en aquell moment al carrer d’Aribau. Allà de la ma del periodista Mauricio Weisenthal vaig començar a tastar els caldos, de la casa Torres, es clar, amb un mínim criteri i coneixement; vaig entrar a la cultura del vi. Ja ens va deia el mateix Mauricio, “como los antiguos hoplitas, que prometían defender toda tierra que produjera pan vino y aceite. Señores! El pan, el vino y el aceite, la esencia mediterranea! No como esos bárbaros bevedores de Cerveza del Norte...”.

En aquest cursos de tast de vins aprens a què demanar a un vi. Què cal olorar, què cal veure abans de beure. Què esperar i com gaudir. I, a la fi, com combinar. Vi blanc pel peix i negre per la carn? Be, per començar està be, però podem ser més creatius “sin llegar a las excentricidades del ínclito Eugeniio d’Ors, cuyo plató favorito eran los huevos duros con mermelada y mayonesa”, com ens recordava el nostre periodista i professor. Per cert, us heu fixat que a diferencia dels colors, que tots tenen un nom, les olors no? Per descriure un olor nom´ñes pots fer-ho comparant amb altres coses que oloren igual. Per tant, un primer consell: oloreu, oloreu tot el que trobeu i pregunteu-ne el nom. És la base per poder després descriure el que tastes a taula.

També vam aprendre que el tast de vins té més d’intuició que de ciència; i que a l’hora de la intuïció, les dones ens van un pas per davant als homes. Sembla que un home tastant un vi se sent obligat a fer-ho be, mentre que les dones son més espontànies. De fet, en un tast a cegues d’un vi negre, ens van demanar a què oloràvem: a fruits del bosc, canyella, xocolata, fusta... I salta una dona del grup i diu: “Pues a mi me huele a cerrado”.“Señora, eso es el bouquet!” ens va espetar el Mauricio. “El bouquet es aquello que un buen vino debe tener para perderlo, por eso debemos oxigenarlos primero”. Quant hem d’aprendre...

I quan diem que el vi és cultura, no ens referim només a acumular dades dels sabors, olors anyades i raïms, si no a què envolta el mon del vi i què podem arribar a aprendre al voltant d’una bona copa. Quantes xerrades i trobades filosòfiques, artítiques o polítiques hi ha hagut entre glopades d’un bon caldo... una última perla del professor al respecte: “El tubo largo està matando las conversaciones al amor de un a copa de vino”. El amor de la copa del vino... aquí queda.

Un altre bon lloc per aprendre de bons vins i comprar-ne de millors és el Bouqet d’aromes, al C/. Loreto 22, molt a prop del carrer Bordeus... com no... De la ma del toni Cot podeu descobrir quina és la millor opció alhora d’acompanyar aquell dinar tan especial. Tant si aneu de compres com si us preparen un dinar de maridatge; que no vol dir que et trobin nòvia...

I si voleu uns bons llocs per menjar be, i acompanyar-los dels millors vins, podeu triar des de la Vinteca de la casa Torres, hereva del Centre Cultural del VI i orientada a servir àpats en companyia de bons vins, el MonVínic o la clàssica Vinateria del Call, en ple centre del call jueu de Barcelona, darrera l’Ajuntament, on serveixen unes tapes excel·lents per poder gaudir d’una extensíssima carta... que dic carta, biblioteca! de vins!!!

Bon profit, i recordeu que amb moderació el vi està més bo...

@jignasib