Conquest, histories i batalletes...

Qui de petit no ha jugat alguna vegada a espadachins glamurosos? O a nobles cavallers medievals? O a ninjas terribles? Qui no ha agafat un pal d’escombra o  una canya i ha creuat sables amb un amic? Combats èpics! Més d’una espina dec tenir encara sota la pell de les mans...

Però alguna vegada us heu imaginat com seria un combat real amb una espasa medieval? Amb un floret? Un sable? Una daga? A punys? Com eren les batalles a l’antiguitat? Doncs al History Channel es veu que algú sí que s’ho va preguntar. I hi va pensar molt... tant que en va fer una sèrie de TV i li va dir Conquest... i li va demanar a l’actor Peter Woodwar que la presentés.

A part d’explicar batallitas, què fa especial aquesta sèrie? Doncs, per a mi, el tractament que en fa del documental històric. No es basa en una narració plana i monotonal a càrrec d’un locutor avorrit; els episodis comencen amb una explicació amena, a càrrec del presentador, de quin tipus d’arma o estil de combat s’explicarà: característiques, situació històrica, antecedents... i tot seguit s’ensenya a utilitzar aquestes armes o tècniques a un grup d’actors. Així es poden escenificar combats ‘reals’ que ajuden a entendre per què aquest tipus d’arma o de tàctica va tenir relatiu èxit en el seu context històric.

Per als apassionats de les armes antigues, o inclús dels amants dels jocs de rol, és una immersió en el tema que enganxa, que ajuda a entendre per què i com s’usen aquestes armes, amb quins avantatges i quins inconvenients. D’aquesta manera pots arribar a entendre com els romans van conquerir tot un imperi, amb aquells escuts tan grans, aquelles tortugues cuirassades tant divertides, aquelles espases tant curtetes. O pots entendre com els gals els van posar en solfa amb les seves espases llargues, aquelles destrals tant afilades i, sobretot, sobretot amb aquell punt de ràbia... de bojeria... de berserker! Que els feia tant temibles. Si no prenien poció màgica, prefereixo no saber què prenien abans d’un combat!

I què me’n dieu de l’edat mitja? Com lluitaven els cavallers? Quines espases i armadures feien servir? Com era un torneig? I com lluitaven els plebeus? També és divertit quan es compara les lluites ‘de veritat’ amb el que veiem a ‘les pelis’; també poden fer conya quan cal. I quin millor escenari per fer aquestes comparatives que a les pelis de mosqueters, com el D’Artagnan, o de pirates com el Jack Sparrow.

I ja veieu... Així fins a gairebé 30 capítols de batallitas, des de les guerres bíbliques fins a les les trinxeres del segle XX; dels ninjes a les operacions especials modernes; de la boxa als ganivets; dels arcs als fusells; de l’edat de pedra als reactors més moderns;...  a cada quin més interessant... pels fans, es clar.

@jignasib

Maléfica

Ja fa un temps que la factoria Disney es dedica a refer les pelis de dibuixos animats que van forjar la marca, però en versió ‘real’... amb actors. Es el cas dels “101Dálmatas”, o de “Cenicienta”. A mi sempre m’han fet por aquests remakes, ja que difícilment poden aportar més del que ja van fer les versions originals.

Però vaig veure “Malèfica”... i vaig canviar d’opinió. En aquest cas estem davant del remake de “La Bella Durmiente”, ... que és el remake d’un ballet de Txaikowski... que és un remake d’un conte infantil popularitzat per Charles Perrault. I per ser honestos, en el cas d’aquesta producció estem més a la vora de la reinterpretació que Tim Burton va fer d’ ”Alícia en el país de las Maravillas”, que de la refilmació amb persones dels “101 Dálmatas”. Tant per l’estètica com per els girs argumentals que se’ns plantegen al llarg del metratge. Sorprenents, innovadors, atrevits... i per a mi encertadíssims!

De què va el conte original? Prou conegut... però és igual, recordem-lo. Els reis tenen un a filla, Aurora. Tres fades li concedeixen tres dons; la fada Malèfica no és convidada i, es clar, s’emprenya. I com és Malèfica, en comptes d’un do, li dona a la nena una maledicció: als setze anys es punxarà el dit amb un fus i caurà en un somni del que només el primer petó d’amor la podrà despertar...  Aquí, un bon psicòleg hi tindria molt a dir... però, vaja, no és el cas, ni el moment...

Què aporta la nova versió? Essencialment res del dit es contradiu, però apareixen molts matisos... Malèfica no és una fada dolenta. És una fada bona, lletja però bona... Obrim parèntesi. Be, definim lletja. Si per fada bonica ens imaginem una figura esbelta i amb ales translúcides i tornassolades, rotllo Campanilla... aleshores Malèfica, escanyolida, i amb ales de rat penat o de drac, ves a saber... sí, és lletgíssima. Ara bé, no seré jo que gosi insinuar que Angelina Jolie, amb ales de drac o sense, pugui ser titllada, ni per un moment, de monstre. No... Jo, no.

Centrem-nos... Dèiem que Malèfica és bona, però va ser traïda per un humà, que la va enganyar; li va oferir amor vertader però a l’hora de la veritat li va tallar les ales; literalment. Amb aquestes ales ell va aconseguir el regne; i per culpa de les mateixes ales Malèfica va maleir la seva filla a dormir mentre no rebés el primer petó d’amor vertader... que ella ja sabia que no existia, es clar... Què! Com canvia el cuento, no? A partir d’aquí, encara s’embolica més la troca: la fada malèfica i la nena es troben per casualitat al bosc i d’allí neix una forta amistat, un amor materno-filial  difícil de superar i que perdurarà fins l’adolescència de la noia, que ja sabem que està maleïda... per Malèfica... #prouspoilers! Espereu al petó!

El que dèiem, una excel·lent versió, fidel a l’original en la mateixa mesura que transgressor en la reinterpretació, però amb respecte. Un remake excel·lent, 100% recomanable. Per a nens i per a no tant nens!

Podeu trobar la pel·lícula “Maléfica” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 19/06/2015.

La sombra del águila

«Como procedemos?” Napoleó als seus generals.... “Una carga?” Murat donant sempre la mateixa opinió...

Més que tractar-se d’una de les grans i complertes obres d’Arturo Pérez Reverte, “La sombra del àguila” seria més be una novel·la curta, gairebé un relat... Però tot i així jo crec que és molt representatiu de la seva obra, alhora que incorpora certs trets singulars que, per a mi, la fan singular.

De tot, com totes les obres de l’autor, està molt ben documentada I transmet el clima del que ens explica. En aquest cas per doble partida: per què ens posem fàcilment a la pell dels protagonistes; i en segon lloc perquè, en gran part, transcorre durant un hivern rus qualsevol. Be qualsevol no; de fet és un hivern de 1812, durant la campanya de conquesta de Rússia per part de Napoleó. El fred es palpa a les fulles del llibre.

I aquí enllacem amb el segon punt: l’ambientació és de capa i espasa, que crec que és un tema recurrent en Pérez Reverte. Ja des de les primeres novel·les, “El maestro de esgrima”, “La tabla de Flandes”, el mateix “Club Dumas” i ja no parlem de tota la saga del “Capitan Alatriste” es mouen en ambients de capa i espasa o cavallerescs. Potser no s’hi ambienten sempre, però estan presents en l’obra, com a leiv motiv, com a protagonistes, com a artistes convidats... però hi son. És un món que domina, i que comunica be. Èpics els combats a espasa! Molt ben narrats; amb detalls tècnics però sense fer-se avorrit o ferragós... I la trama detectivesca? Que me’n dieu? Sap mantenir l’emoció i l’intriga.... ai... crec que m’estic anant de mare... tornem a “La sombra...”

De què va? Com dèiem, ofensiva a l’estepa russa. Napoleó està reunit amb els seus generals, Murat al capdavant (general francès per antonomàsia, brillant estratega, artista de les càrregues... i .... be, artista de les càrregues, i Napoleó n’està fart). Davant, l’exèrcit rus, esperant. Què fem? (siiii Muraaaaat... a més d’una càrrega...). Mentre, entre la tropa francesa, un batalló d’espanyols, ex presoners i soldats “voluntaris” pensen què fer amb el seu futur; lluitar per un país que no es el teu, en una guerra que no és la teva? I si desertem? Ara que els generals estan distrets, avancem cap a l’enemic i ens rendim. De ser presoners dels francesos a ser-ne dels russos no deu ser gaire diferent... Dit i fet, els espanyols avancem amb la intenció de rendir-se. Però Napoleó els veu! Els admira! Bravó les espagnols! Decidits, valents , gallards, aguerrits, sense por a l’enemic!!! Endavant! Al a càrrega!!! (Ja ho deia Murat....). I guanyen la batalla; i son condecorats. Ara, qui és el guapo que li diu a l’emperador que volien desertar...

Fins aquí el to de comèdia del relat. A partir d’ara comença la tragèdia. Els herois de la batalla han de trobar el pitjor enemic, l’hivern. El que no han fet les tropes russes ho farà el fred. Aquest estat d’ànim, aquesta resistència al medi advers, aquesta derrota cruel ens es narrada amb cruesa, la vius. Per això jo crec que aquest petit llibre és tan gran. Sap tocar i explicar tots els registres...

Al ser un relat és de molt fàcil lectura, ràpida i digestiva. Què més es pot demanar per una estona d’oci? Si en general, els llibres del Pérez Reverte son aconsellables, aquest a més no té l’excusa tan sobada del “es que no tinc temps...”. Au va... A la càrrega!!

Podeu trobar "La sombra del águila” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2015.

La petita flauta màgica

“Die vogelfänger bin ich ja...firulirulí” Papageno presentant-se als espectadors

En una altra ocasió ja vam estar pentinant una de les àries d’òpera més famoses, “Der Hölle Rache”, de “La flauta màgica” escrita a finals del s.XVIII per Wolfgang Amadeus Mozart. Vam aprendre aleshores que, a més de que hi ha innombrables i molt diferents versions de l’ària, que estem davant d’una òpera trencadora... disruptiva. Normal, tractant-se de Mozart...

És una òpera en alemany, que potser avui en dia no sorprèn, però al seu temps, l’opera, o era en italià o no era òpera. Mozart ja va fer altres intents, que avui en dia no tenen tanta anomenada.. a excepció potser de “El rapte del Serrallo”, que ja la va liar prou amb la temàtica... una òpera, ... en alemany, ...en un país turc, ... en un serrallo, o sigui, un harem, d’un país turc... Res més? No es podia trencar cap més tabú? Segur? Mozaaaartrttt!!! Homeeee!!!!Que encara no hem estrenat el segle XIX!!!!

L’altre element trencador, i aquest sí que és original d’aquesta òpera, és que es va escriure per a ser escoltada pel poble, no per les elits culturals i econòmiques de l’època. Agosarat. Òpera en alemany, i per al poble. Això es nota, i per això diuen que és la primera òpera autènticament alemanya: perquè defuig de la rigidesa estructural i melòdica de les òperes italianes; i buscava agradar al poble senzill i per tant s’inspirava en melodies populars. Papageno és un heroi del poble i no pot cantar de manera enrevessada.

I, per últim, el mite, el llibret es pot interpretar com un camí iniciàtic de l’heroi (l’altre heroi, el guapo, Tamino) cap a una forma moral superior... un viatge iniciàtic massònic. La barreja de tot plegat és explosiva, i dona peu a una de les òperes més grans que s’ha escrit mai

.

Tornant al present, però seguint aquesta línia disruptiva, l’any ’99, la companyia de teatre “Els Comediants” van presentar al Liceu una versió escenogràfica de l’òpera ben original. Ben original per què es van atrevir a reviure l’esperit original de l’autor: infantil, imaginatiu, creatiu, colorista, alegre, transgressor. Tot això és la nova coreografia de ”La Flauta Màgica” que els comediants ens van oferir a finals del segle passat!!!

Seguint amb aquesta idea, el següent pas de “Els Comediants” va ser adaptar l’opera del de Salzburg a un format reduït i ien català: “La petita flauta màgica”, i que es va estrenar, l’any 2004, al Petit Liceu, amb l’objectiu de popularitzar entre els nens aquesta òpera. Pocs cantants, només una reducció musical per a flauta i piano, només els temes més famosos, molts recitatius i narracions per mantenir viva l’atenció del petit públic, i un personatge simpàtic, com no, Papageno.

La idea es boníssima es miri com es miri. És una òpera popular, i per tant oberta a interpretacions més senzilles, per què no a nens?;  l’escenografia de “Els Comediants” és simple i colorista i entra fàcilment pels ulls, més encara als ulls de la quitxalla; al ser en català els crius entenen de primera mà i queden captivats per la trama de l’obra; al ser un format reduït no els dona temps a distreure’s. I funciona #deveritat Els que tingueu canalla i ho hagueu provat ho podeu corroborar; els meus crius sense anar més lluny la tenen entre les seves pelis favorites. I els que no ho hagueu provat, feu-ho #bonconsell. Els encantarà ii us encantarà.

Podeu trobar “La petita flauta màgica” a youtube i a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/06/2015.

Per pensar... I riure!

Es indubtable que tots agraïm els bons consells... Menys quan ens ofenen. Ens ofenen i humilien. Ens ofenen, ens humilien i es fiquen a la nostra vida. Ens ofenen, ens humilien, es fiquen a la nostra vida i a mes a tu qui t'ha donat vela en aquest enterrament? Hmmmm... Potser sí que es veritat que costa encaixar consells...

Però també és cert que quan es fa amb gràcia, entre somriure i somriure, et van calant veritats com a temples que, amb una mica de sort, et poden arribar a canviar a la vida. Aquest es el mèrit dels grans conferenciants, alguns dels quals hem tingut la sort de que se'ls gravés en vídeo, i una ànima caritativa després els pengés al you tube, canal més modern i popular de difusió de cultura #lanovaBibliotecad'Alexandria

Us deixo quatre vídeos, que defugint dels clàssics de l'autoajuda, ens expliquen entre rialles pautes per entendre i navegar amb la realitat que ens envolta en diferents àmbits de la nostra vida, des de la infantesa a la paternitat, des de la vida privada a la professional.

Aquest primer és una conferencia que el professor Fredy Kofman va fer en un col·legi de Guatemala. Ens explica com afrontar les decisions a la vida, de forma pusil·lànime, reactiva, com ovelles? O de forma magnànima, proactiva, com tigres? Agafem les regnes de la nostra vida i prenem decisions, tracem un rumb?  o seguim flotant a la deriva a veure que ens regala la vida?

Aquesta conferència la va fer l'Emilio Duró en un marc de trobada directius, on els explicava com afrontar els canvis a la vida, com viure amb optimisme i il·lisió, com viure i no deixar passar la vida...

Aquest tercer es d'un conferenciant americà, Mark Gungor, que ajuda a l'auditori, present i virtual a entendre com pensen les dones i com pensen (o no) els homes. Molt aclaridor...

Per acabar, un periodista molt nostrat, el Carles Capdevila, que entre rialles, emaptitza amb les preocupacions quotidianes dels pares, des dels novatillos als mes experts, que tota necessiten a vegades un ajut, a vegades un copet a l'esquena...

Tots ells son vídeos llargs, de més d'una hora de durada però, amb calma, van entrant i calant. Val la pena fer-los-hi un cop d'ull. No seguits, que podrien empatxar, però si anant fent... #conselld'amic

@jignasib

El hombre tranquilo

“Homérico!”   Michaleen Oge Flynn, el casamenter, davant l’espectacle del llit de noces del Sean i la Mary Kate Thorton desmuntat després de la nit de noces....

Una peli clàssica, de les que no pot faltar a cap videoteca de qualsevol cinèfil de pro. “Un hombre tranquilo”, rodada l’any 1952, conté tots els ingredients d’una peli destinada a passar a la història: el director, John Ford; el repartiment, amb John Wayne com a Sean Thorton (el prota), la Maureen O’hara com a Mary Kate Danaher (la prota), i Barry Fitzgerald com a Michaeleen Oge Flynn, el casamenter (el secundari que fa més grans les grans pel·lícules); escenes èpiques; baralles, romanticisme; herois; villanus;....  què més voleu?

A la vista del dit fins ara, no us precipiteu... no és un Western! És una peli a Irlanda i sobre Irlanda. Amb tòpics? Tooots els tòpics; i això la fa genial. Sean Thorton és un irlandès que ha fet fortuna als Estats Units, com a boxador. Però ha tingut la desgràcia de matar accidentalment el seu adversari en combat. Ha decidit deixar la boxa i, de fet, ha promès que mai més es barallaria. Està traumat. Per fer més fàcil la seva promesa, retorna als orígens, a la casa de sa mare a un poblet tranquil de la tranquil·la Irlanda: Innisfree.

Com sabem que estem a Irlanda? Com sabem que és un país tranquil? És fàcil...  Veieu aquell tòpic? Doncs seguiu-lo; a ell i a la resta de tòpics que us aniran sortint... no té pèrdua. Ja a la primera escena, la de l’arribada en tren a Castletown, estació més propera a Innisfree, és una declaració de principis. La simple pregunta “Com puc arribar a Innisfree?” trasbalsa el  poble. El tren aturat, tothom dient-hi la seva, recordant batallitas, recomanant rutes, rutes alternatives, records de la infància, on se serveix el millor whiskey, la disputa entre els O’Hara i els O’Donel... mentre el tren segueix aturat i el passatger espera una resposta útil... Hil·larant. I així tota l’estona.

A partir d’aquí, la trama es desenvolupa. El Sean vol comprar la caseta de sa mare a l’actual propietària; compra que el cacic del poble vol impedir, perquè vol les mateixes terres. El Sean coneix una noia, pelroja... #paligru!! S’enamora, i es correspost (afegiu el primer petó a les escenes mítiques de la història del cine romàntic); però és la germana del cacic. Oh oh... #méspaligru!!! La disputa de les terres es barreja amb la disputa per la noia. Això acabarà malament o acabarà a hòsties, típic d’Irlanda. Però ell ha promès no barallar-se (memorable l’escena del pub, amb tots els vilatans cantant en germanor cervesa en ma les famoses” Irish drinking songs” i on evita la seva primera baralla). Aquesta reacció de l’Home tranquil, però, no es compresa en el poble en general ni per la seva xicota en particular. Per què defugir una bona baralla? per què no lluitar (amb els punys es clar) pel que es teu?

Tot plegat, serveix per a fer un retrat costumbrista divertidíssim d’una societat tranquil·la, on un home tranquil no podrà viure en pau fins que deixi anar la bèstia... una miqueta... de tant en tant, com marquen els bons costums. Recomanable? Molt més que això!

Podeu trobar la pel·lícula “El hombre tranquilo” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/06/2015.

El cartero y Pablo Neruda

“Tu sonrisa se expande como una mariposa”   Mario aprenent de Pablo Neruda a impressionar a les xicotes.

“Il Postino”, aquí traduïda com a “El Cartero y Pablo Neruda” és una pel·lícula romàntica (però romàntica com poques he vist) de l’any 94, dirigida per Michael Radford. Si teniu el dia tontorrón, aquesta peli us l’acabarà d’arrodonir. Dolça, molt dolça, si voleu resumir-ho en dues paraules...

L’argument és senzill. Mario és un xavalet d’un poble perdut a una petita illa de pescadors davant la costa d’Itàlia, cap allà els anys 50. Com que pateix marejos no es pot guanyar la vida com a pescador; li proposen fer de carter per un nouvingut a l’illa, un tal Pablo Neruda, exiliat de Xile per ser un tros de comunista. I, no se sap per què, però es un paio que té prou correspondència com per ocupar tot un dia d’un carter dedicat; aquesta és la feina que ofereixen a Mario.



En paral·lel, Mario coneix a Beatriz, la guapíssima i exuberant cambrera de la taberna del poble. Però Mario és tímid... mooolt tímid. I aquí comença a aflorar l’amistat del poeta i el carter, quan el primer ajuda al segon a expressar-se amb paraules maques; i vas veient com el personatget aconsegueix captar l’atenció de la dona; com va vencent la seva baixa autoestima; com aconsegueix atraure l’interès de la seva enamorada; com aconsegueix enamorar-la! Potser si que la poesia pot fer miracles...

El final és trist... Quan Neruda torna a l’illa per retrobar-se amb el seu amic, la dona, Beatriz, li explica que Mario ha caigut víctima de la repressió policial, just quan volia llegir els seus primers poemes inspirats per Neruda, durant la trobada de camarades... Però la història d’amor, aquesta, no ens la treu ningú...

No us podeu perdre tampoc la banda sonora, de Luís Enrique Bakalov, complement perfecte pel metratge, que l’acompanya, l’acarona, igual de dolçament, durant totes les escenes...

Podeu trobar la pel·lícula “El cartero y Pablo Neruda” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.



@jignasib

Aquest post es va oublicar originalment a "La cultura no val res"  el 03/06/2015.

Blade Runner

“I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Doors. All those moments will be lost in time, like tears in rain. It's time to die”   Darreres paraules del replicant Roy Batty (Rutger Hauer), abans de desconnectar-se… abans de morir.

Posem-nos dempeus... parlem de “Blade Runner”: una peli de culte, un mite. La veritat és que recomanar una peli que molts han vist i de la que gaire bé tothom en té ja una opinió formada és posar-se en terreny pantanós; però no per això l’hem d’obviar sinó que ho podem aprofitar per contrastar impressions. No deixa de ser divertit constatar com les mateixes imatges poden despertar registres completament diferents als espectadors...

Blade Runner és una pel·lícula de ciència ficció, SCI-Fi pels amics, que es va estrenar l’any 82, de la mà del ja superfamós i reconegut director britànic Ridley Scott. En aquesta aventura el van acompanyar Harrison Ford, com a prota, el bade runner perseguidor de replicants; Sean Young, la femme fatale complement del prota (cherchez la femme); Rutger Haur, el replicant més replicant i reboton de tots, i maldecap del blade runner; o Daryl Hannah, com la xicota/replicantota del dolent. I per si encara no us ha intimidat prou aquest desplegament d’estrelles, la guinda la posa la banda sonora; tot ha de ser perfecte en aquest rodatge... En aquest cas corre a mans de Vangelis, que ja va demostrar la seva qualitat posant música a les imatges de “Chariots of fire”... dir això i recordar l’escena dels atletes corrent per  la platja és tot un.

Dintre del SCI-FI, la peli s’emmarca en el subgènere del Ciber-Punk; alguns diuen que de fet, n’és la precursora. Però, què vol dir exactament ciber-punk? Si estem atents a la sinopsi de la peli crec que ho entendrem fàcilment. Ens situem a un futur proper postapocaliptic: excessiva contaminació, bé industrial bé herència d’algun conflicte passat, no està clar ni importa. Sigui com sigui l’ambient és fosc, gòtic, apagat, tant visualment com anímicament; violència al carrer, control dels governants, decadència de valors, coexistència de vida natural i artificial. Aquest és un dels aspectes futuristes més rellevants, l’existència de robots, d’indubtables qualitats físiques i intel·lectuals, però inestables anímicament. Per això és programen per a que “visquin” només quatre anys. Però alguns es rebel·len; son conscients de que son vius i de que és injust “retirar-los” d’aquesta manera. I generen problemes. I cal eliminar-los per la via ràpida. Aquesta és la feina dels Blade Runners, i aquesta és la lluita dels replicants.

La idea no és original de Ridley Scott si no que està “lliurement” inspirada en un llibre, en un conte curt de fet, de Philip K. Dick: “Somnien els androides amb xais elèctrics?” Es va publicar a finals dels 60 i no va tenir molta nomenada. De fet, probablement no seria recordada si el realitzador no l’hagués utilitzat d’inspiració. És un d’aquells casos singulars en que diries “em va agradar més la peli que el llibre” i et quedaries tan ample sabent que és veritat...

Tot i que, com ja hem dit, la peli es ciència ficció, no respon exactament als arquetipus del gènere; sí que hi ha un desplegament tecnològic de flaire futurista, però forma part del decorat, com la ciutat. Estrictament parlant, podríem dir que és més una peli de cine negre, amb els seus detectius (Harrison Ford) les femmes fatales (Sean Young i Daryl Hannah), el villano (Rutger Haur), les persecucions, els tirotejos per la ciutat, ... Però això només és una part del que ha convertit aquesta peli en un mite. L’estètica gòtica, fosca, la trama de cine negre i la intriga son una part que es completa amb el debat ètic, moral, quasi religiós de quins son els límits de la humanitat, fins a on la tecnologia, la intel·ligència artificial, la pot o l’ha de substituir... què és la vida i qui la crea. Quins drets té l’home sobre la vida. No està mal per una peli de SCI FI, eh?

Per acabar, l’escena potser més famosa de la peli, gens SCI-Fi. Rutger Hauer ens fa palesa la injustícia dels replicants; per què han de desaparèixer en un temps tant curt, tan fugaç, perquè s’ha de perdre tot el que han viscut com llàgrimes a la pluja; no tenen ells el mateix dret a viure que els humans? Només perquè son robots?... Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...

Podeu trobar la pel·lícula “Blade Runner” i el llibre “Somnien els androides amb xais elèctrics?” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res"  el 29/05/2015.

El 30 d’Abril

“What if...”

“Però Majestat.... si inclús els socialistes son monàrquics!!!” Consellers animant al Rei Jaume VIII, un puntet depressiu...

“Que si menchem paella, la mencharem covà”, Conseller Ferràndis, Ministre de Marina, més be pessimista...

Què hagués passat si l’11 de setembre de 1714 Catalunya no hagués sucumbit a la guerra amb els Borbons i seguís sent independent? Seguís amb les seves lleis ancestrals? Seguís amb el seu llinatge Reial? Aquesta pregunta se la va fer també Joan Oliver poc abans de l’any 1936, i es veu que se li van acudir un munt d’idees, moltes d’elles divertides, i va decidir agrupar-les i guionitzar-les amb el que després va publicar, tot i que no va poder estrenar, com la seva coneguda obra de teatre i "peripècia històrico-burlesca” (segons ell mateix defnia) “El 30 d’abril” sota la signatura de Pere Quart.

Si teniu la sort de recuperar alguna gravació o d’assistir a alguna representació de l’obra no us penseu que és obra d’un escriptor mediàtic modern que aprofita el moment històric que vivim. Recordeu que la va escriure Joan Oliver poc abans de la guerra civil espanyola, quan Espanya era una República. No us deixeu impressionar per bromes i doble sentits que semblen escrits actualment i lloeu el geni de l’escriptor que va ser capaç de preveure tot allò que avui en dia tenim entre mans... Per què es tracta d’això.

Però centrem-nos... de què va exactament el 30 d’abril? Posem-nos en situació i dibuixem l’escenari. Catalunya Monarquia independent dins de la Península Ibèrica, rodejada per les repúbliques veïnes de França i Espanya. El Rei català, Jaume VIII, que regna feliçment des del seu Palau de Pedralbes, sobre els territoris del Principat, València i Ses Illes. Feliçment?...

Anem a pams. Primer, el rei s’està separant. La Reina, Duquessa de les Dues Sicílies, ens ha sortit un pendó, ha marxat de Palau i es guanya  la vida com a cupletista al Paral·lel. El Rei es fa el càrrec del regne i del seu estimat fill, el príncep de Girona tot solet i endeutat... bé, tot solet no... Està enamorat i es correspost. La seva amant és la Ministra de la Guerra MªAntònia Maura, nascuda a Menorca... que segueix en poder dels anglesos des del tractat dels Pirineus!!!! Quina afronta. És un assumpte d’estat declarar la guerra als anglesos i reunificar els Països Catalans!!! Que ho demana la futura Reina, redeu! Això sí, el tema d’endeutat no té remei...

No? Segur? Estem a 30 d’abril, el dia de la loteria de la Creu Roja. I el Rei ha gastat tots els seus estalvis en una sèrie complerta. Al Rei li toca la Loteria!! 30 milions de pessetes!!! A la merda els deutes, a la merda el regne, ja es pot casar i ser feliç! Però la Maura vol conquerir Menorca.

Ja veieu... per una vegada que algú escriu una obra sobre la independència de Catalunya acaba sent un vodevil... però, això si, dels bons eh? Amorios, enganys, consells de govern, presidents de la Generalitat xarucs (entranyable president Proubasta, en el seu 80è aniversari), mossos d'esquadra, sàtirs escapats del manicomi de sant Boi, espies anglesos, malentesos entre enamorats, enamorats per interesoss, ... per haver-hi hi ha inclús intervencions d’espontanis del públic i tot, tu!! Ai senyor... ni la independència ens podem prendre en serio...

La versió que jo vaig veure va ser la que l’any 1987 van fer al Teatre Lliure de Gràcia... La vaig veure per TV3, la nostra... A dia d’avui encara no n’he pogut robar cap enregistrament, o si més no, cap que s’hagi penjat a les xarxes #TenimUnRepte. Si l’obra en si ja es bona, sense mencionar cap altre referent, aquesta versió per a mi és entranyable; no nmés pel meu record, sinó també pel morbo de veure grans estrelles del teatre ben jovenets: Pep Munné com l’esbogerrat i enamorat Rei Jaume; Anna Lizarran com a Consellera de Guerra Mª Antònia Maura, entestada de recuperar Menorca, sa terra natal, de ses urpes dets anglesos; Jordi Borsch com a Conseller de Marina, també enamoradíssim i tronera Ferrandis, o l’Emma Vilarassau com a espia internacional al servei de la Pèrfida Albión, Xamuca Xepé... Una joia que caldria recuperar! #deveritat

@jignasib

La importància de ser Frank

“Perdre al pare o a la mare és una desgràcia, però perdre als dos a un mateix temps pot semblar un descuit”, Lady Bracknell escoltant atentament els orígens confusos de Gresford

“¡Ai, Sussana, és terrible per a un home veure de sobte que s’ha passat tota la vida no dient res més que la pura veritat! Em perdones?”  Gresford descobrint que no es diu Gresford, si no Ernest...  “Ho faré. Perquè sé que estàs convençut que canviaràs”  amorosa resposta de Gwendolen que... ho sento ja no em queden paraules...

“La importància de ser Frank” és una comèdia teatral escrita l’any 1895 per Oscar Wilde. El títol de l’obra original és “The importance of being earnest”, que es traduiria literalment per la importància de ser honest; part de la trama, que transcorre a l’Anglaterra Victoriana, navega per la necessitat que certes dames tenen de que els seus futurs marits es diguin Ernest, que com podeu veure, es pronuncia en anglès igualet a earnest/honest; i no se’n diuen... ja veieu per on va el pollo, no? L’elecció de traduir el títol al català com “la importància de ser Frank”, tot i que  fonèticament no és fidel a l’original, conserva el joc de paraules, i per tant el justifica. De fet, crec que és encertadíssim el canvi.

De què va però l’obra? En resum, tenim dos nens pijos de l’alta societat victoriana, companys de farra i de vida relaxada, que ves per on, poden acabant ser parents: Ernest Worthing vol casar-se amb la cosina d’Algernon Moncrief, Mss Gwendolen Bracknell. Una cosa és un company de festa, però l’altra ben diferent és un parent polític... a més, l’Algernon vol aclarir per què l’Ernest té una capsa de cigarretes amb la dedicatòria “De la petita Cecily amb l’amor més profund pel seu estimat oncle Jack”. Ja l’hem liada. Ho confessa tot: es diu Jack i viu al camp tutelant la seva neboda, però de tant en tant s’escapa a la ciutat per cuidar el seu germà tronera Ernest, que és ell mateix però en #ModeFarraON. Una estratègia perfecta per combinar vida contemplativa amb farra dissoluta. Algernon ho reconeix també, és un autèntic cas de Bunburytzació, que tan útil li resulta a ell: inventar-se un alter ego per poder escapar de la rutina diària. Si en el fons son amics per això, per què la lien de la mateixa manera!

 

A partir d’aquí comença el Bodevil. Ernest confessa el seu amor a Gwendolen, que li correspon per què es diu Ernest, només per això... oh, oh... La futura sogra, la estricta Lady Bracknell, s’oposa al matrimoni: l’alta societat és l’alta societat i hi ha alguna cosa que no quadra en tota a questa història. Mentrestant, Algernon se’n va al camp i es fa passar per Ernest, el germà tronera de Jack, tot per conèixer la dolça Cecily...i s’enamora. I l’amor es correspost, perquè es diu Ernest! Ai, ai, ai...

En el fons, usual en Oscar Wilde, és una excusa perfecta per pentinar els temes típics i tòpics que també podem trobar (tot i que en registres menys còmics) a d’altres obres de l’autor com “El retrat de Dorian Gray” (que, ments mal pensants descanseu, tot i ser un personatge obscur, no es dedicava a projectar ombres, ni molt menys en nombre de cinquanta...). Essencialment una mordaç crítica a la fèrria societat Victoriana del s.XIX, que tan el va maltractar per la seva condició d’homosexual; una burla de la trivialitat de l’alta societat anglesa, que enalteix valors absolutament superficials, mentre que alhora banalitza temes certament transcendents; el diàleg ocurrent, ambigu i hilarant per la constant contraposició del trivial i del seriós i que acaben provocant-nos un constant somriure, si no ja una sonora riallada... Val a dir, per acabar, que entre “La importància...” i “El retrat ...” podem recopilar la majoria de cites cèlebres d’Oscar Wilde que podeu trobar per Internet o per twitter...  i que no son poques.

Podeu trobar "La importància de ser Frank” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 27/05/2015.