Per pensar... I riure!

Es indubtable que tots agraïm els bons consells... Menys quan ens ofenen. Ens ofenen i humilien. Ens ofenen, ens humilien i es fiquen a la nostra vida. Ens ofenen, ens humilien, es fiquen a la nostra vida i a mes a tu qui t'ha donat vela en aquest enterrament? Hmmmm... Potser sí que es veritat que costa encaixar consells...

Però també és cert que quan es fa amb gràcia, entre somriure i somriure, et van calant veritats com a temples que, amb una mica de sort, et poden arribar a canviar a la vida. Aquest es el mèrit dels grans conferenciants, alguns dels quals hem tingut la sort de que se'ls gravés en vídeo, i una ànima caritativa després els pengés al you tube, canal més modern i popular de difusió de cultura #lanovaBibliotecad'Alexandria

Us deixo quatre vídeos, que defugint dels clàssics de l'autoajuda, ens expliquen entre rialles pautes per entendre i navegar amb la realitat que ens envolta en diferents àmbits de la nostra vida, des de la infantesa a la paternitat, des de la vida privada a la professional.

Aquest primer és una conferencia que el professor Fredy Kofman va fer en un col·legi de Guatemala. Ens explica com afrontar les decisions a la vida, de forma pusil·lànime, reactiva, com ovelles? O de forma magnànima, proactiva, com tigres? Agafem les regnes de la nostra vida i prenem decisions, tracem un rumb?  o seguim flotant a la deriva a veure que ens regala la vida?

Aquesta conferència la va fer l'Emilio Duró en un marc de trobada directius, on els explicava com afrontar els canvis a la vida, com viure amb optimisme i il·lisió, com viure i no deixar passar la vida...

Aquest tercer es d'un conferenciant americà, Mark Gungor, que ajuda a l'auditori, present i virtual a entendre com pensen les dones i com pensen (o no) els homes. Molt aclaridor...

Per acabar, un periodista molt nostrat, el Carles Capdevila, que entre rialles, emaptitza amb les preocupacions quotidianes dels pares, des dels novatillos als mes experts, que tota necessiten a vegades un ajut, a vegades un copet a l'esquena...

Tots ells son vídeos llargs, de més d'una hora de durada però, amb calma, van entrant i calant. Val la pena fer-los-hi un cop d'ull. No seguits, que podrien empatxar, però si anant fent... #conselld'amic

@jignasib

El hombre tranquilo

“Homérico!”   Michaleen Oge Flynn, el casamenter, davant l’espectacle del llit de noces del Sean i la Mary Kate Thorton desmuntat després de la nit de noces....

Una peli clàssica, de les que no pot faltar a cap videoteca de qualsevol cinèfil de pro. “Un hombre tranquilo”, rodada l’any 1952, conté tots els ingredients d’una peli destinada a passar a la història: el director, John Ford; el repartiment, amb John Wayne com a Sean Thorton (el prota), la Maureen O’hara com a Mary Kate Danaher (la prota), i Barry Fitzgerald com a Michaeleen Oge Flynn, el casamenter (el secundari que fa més grans les grans pel·lícules); escenes èpiques; baralles, romanticisme; herois; villanus;....  què més voleu?

A la vista del dit fins ara, no us precipiteu... no és un Western! És una peli a Irlanda i sobre Irlanda. Amb tòpics? Tooots els tòpics; i això la fa genial. Sean Thorton és un irlandès que ha fet fortuna als Estats Units, com a boxador. Però ha tingut la desgràcia de matar accidentalment el seu adversari en combat. Ha decidit deixar la boxa i, de fet, ha promès que mai més es barallaria. Està traumat. Per fer més fàcil la seva promesa, retorna als orígens, a la casa de sa mare a un poblet tranquil de la tranquil·la Irlanda: Innisfree.

Com sabem que estem a Irlanda? Com sabem que és un país tranquil? És fàcil...  Veieu aquell tòpic? Doncs seguiu-lo; a ell i a la resta de tòpics que us aniran sortint... no té pèrdua. Ja a la primera escena, la de l’arribada en tren a Castletown, estació més propera a Innisfree, és una declaració de principis. La simple pregunta “Com puc arribar a Innisfree?” trasbalsa el  poble. El tren aturat, tothom dient-hi la seva, recordant batallitas, recomanant rutes, rutes alternatives, records de la infància, on se serveix el millor whiskey, la disputa entre els O’Hara i els O’Donel... mentre el tren segueix aturat i el passatger espera una resposta útil... Hil·larant. I així tota l’estona.

A partir d’aquí, la trama es desenvolupa. El Sean vol comprar la caseta de sa mare a l’actual propietària; compra que el cacic del poble vol impedir, perquè vol les mateixes terres. El Sean coneix una noia, pelroja... #paligru!! S’enamora, i es correspost (afegiu el primer petó a les escenes mítiques de la història del cine romàntic); però és la germana del cacic. Oh oh... #méspaligru!!! La disputa de les terres es barreja amb la disputa per la noia. Això acabarà malament o acabarà a hòsties, típic d’Irlanda. Però ell ha promès no barallar-se (memorable l’escena del pub, amb tots els vilatans cantant en germanor cervesa en ma les famoses” Irish drinking songs” i on evita la seva primera baralla). Aquesta reacció de l’Home tranquil, però, no es compresa en el poble en general ni per la seva xicota en particular. Per què defugir una bona baralla? per què no lluitar (amb els punys es clar) pel que es teu?

Tot plegat, serveix per a fer un retrat costumbrista divertidíssim d’una societat tranquil·la, on un home tranquil no podrà viure en pau fins que deixi anar la bèstia... una miqueta... de tant en tant, com marquen els bons costums. Recomanable? Molt més que això!

Podeu trobar la pel·lícula “El hombre tranquilo” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/06/2015.

El cartero y Pablo Neruda

“Tu sonrisa se expande como una mariposa”   Mario aprenent de Pablo Neruda a impressionar a les xicotes.

“Il Postino”, aquí traduïda com a “El Cartero y Pablo Neruda” és una pel·lícula romàntica (però romàntica com poques he vist) de l’any 94, dirigida per Michael Radford. Si teniu el dia tontorrón, aquesta peli us l’acabarà d’arrodonir. Dolça, molt dolça, si voleu resumir-ho en dues paraules...

L’argument és senzill. Mario és un xavalet d’un poble perdut a una petita illa de pescadors davant la costa d’Itàlia, cap allà els anys 50. Com que pateix marejos no es pot guanyar la vida com a pescador; li proposen fer de carter per un nouvingut a l’illa, un tal Pablo Neruda, exiliat de Xile per ser un tros de comunista. I, no se sap per què, però es un paio que té prou correspondència com per ocupar tot un dia d’un carter dedicat; aquesta és la feina que ofereixen a Mario.



En paral·lel, Mario coneix a Beatriz, la guapíssima i exuberant cambrera de la taberna del poble. Però Mario és tímid... mooolt tímid. I aquí comença a aflorar l’amistat del poeta i el carter, quan el primer ajuda al segon a expressar-se amb paraules maques; i vas veient com el personatget aconsegueix captar l’atenció de la dona; com va vencent la seva baixa autoestima; com aconsegueix atraure l’interès de la seva enamorada; com aconsegueix enamorar-la! Potser si que la poesia pot fer miracles...

El final és trist... Quan Neruda torna a l’illa per retrobar-se amb el seu amic, la dona, Beatriz, li explica que Mario ha caigut víctima de la repressió policial, just quan volia llegir els seus primers poemes inspirats per Neruda, durant la trobada de camarades... Però la història d’amor, aquesta, no ens la treu ningú...

No us podeu perdre tampoc la banda sonora, de Luís Enrique Bakalov, complement perfecte pel metratge, que l’acompanya, l’acarona, igual de dolçament, durant totes les escenes...

Podeu trobar la pel·lícula “El cartero y Pablo Neruda” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.



@jignasib

Aquest post es va oublicar originalment a "La cultura no val res"  el 03/06/2015.

Blade Runner

“I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Doors. All those moments will be lost in time, like tears in rain. It's time to die”   Darreres paraules del replicant Roy Batty (Rutger Hauer), abans de desconnectar-se… abans de morir.

Posem-nos dempeus... parlem de “Blade Runner”: una peli de culte, un mite. La veritat és que recomanar una peli que molts han vist i de la que gaire bé tothom en té ja una opinió formada és posar-se en terreny pantanós; però no per això l’hem d’obviar sinó que ho podem aprofitar per contrastar impressions. No deixa de ser divertit constatar com les mateixes imatges poden despertar registres completament diferents als espectadors...

Blade Runner és una pel·lícula de ciència ficció, SCI-Fi pels amics, que es va estrenar l’any 82, de la mà del ja superfamós i reconegut director britànic Ridley Scott. En aquesta aventura el van acompanyar Harrison Ford, com a prota, el bade runner perseguidor de replicants; Sean Young, la femme fatale complement del prota (cherchez la femme); Rutger Haur, el replicant més replicant i reboton de tots, i maldecap del blade runner; o Daryl Hannah, com la xicota/replicantota del dolent. I per si encara no us ha intimidat prou aquest desplegament d’estrelles, la guinda la posa la banda sonora; tot ha de ser perfecte en aquest rodatge... En aquest cas corre a mans de Vangelis, que ja va demostrar la seva qualitat posant música a les imatges de “Chariots of fire”... dir això i recordar l’escena dels atletes corrent per  la platja és tot un.

Dintre del SCI-FI, la peli s’emmarca en el subgènere del Ciber-Punk; alguns diuen que de fet, n’és la precursora. Però, què vol dir exactament ciber-punk? Si estem atents a la sinopsi de la peli crec que ho entendrem fàcilment. Ens situem a un futur proper postapocaliptic: excessiva contaminació, bé industrial bé herència d’algun conflicte passat, no està clar ni importa. Sigui com sigui l’ambient és fosc, gòtic, apagat, tant visualment com anímicament; violència al carrer, control dels governants, decadència de valors, coexistència de vida natural i artificial. Aquest és un dels aspectes futuristes més rellevants, l’existència de robots, d’indubtables qualitats físiques i intel·lectuals, però inestables anímicament. Per això és programen per a que “visquin” només quatre anys. Però alguns es rebel·len; son conscients de que son vius i de que és injust “retirar-los” d’aquesta manera. I generen problemes. I cal eliminar-los per la via ràpida. Aquesta és la feina dels Blade Runners, i aquesta és la lluita dels replicants.

La idea no és original de Ridley Scott si no que està “lliurement” inspirada en un llibre, en un conte curt de fet, de Philip K. Dick: “Somnien els androides amb xais elèctrics?” Es va publicar a finals dels 60 i no va tenir molta nomenada. De fet, probablement no seria recordada si el realitzador no l’hagués utilitzat d’inspiració. És un d’aquells casos singulars en que diries “em va agradar més la peli que el llibre” i et quedaries tan ample sabent que és veritat...

Tot i que, com ja hem dit, la peli es ciència ficció, no respon exactament als arquetipus del gènere; sí que hi ha un desplegament tecnològic de flaire futurista, però forma part del decorat, com la ciutat. Estrictament parlant, podríem dir que és més una peli de cine negre, amb els seus detectius (Harrison Ford) les femmes fatales (Sean Young i Daryl Hannah), el villano (Rutger Haur), les persecucions, els tirotejos per la ciutat, ... Però això només és una part del que ha convertit aquesta peli en un mite. L’estètica gòtica, fosca, la trama de cine negre i la intriga son una part que es completa amb el debat ètic, moral, quasi religiós de quins son els límits de la humanitat, fins a on la tecnologia, la intel·ligència artificial, la pot o l’ha de substituir... què és la vida i qui la crea. Quins drets té l’home sobre la vida. No està mal per una peli de SCI FI, eh?

Per acabar, l’escena potser més famosa de la peli, gens SCI-Fi. Rutger Hauer ens fa palesa la injustícia dels replicants; per què han de desaparèixer en un temps tant curt, tan fugaç, perquè s’ha de perdre tot el que han viscut com llàgrimes a la pluja; no tenen ells el mateix dret a viure que els humans? Només perquè son robots?... Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui...

Podeu trobar la pel·lícula “Blade Runner” i el llibre “Somnien els androides amb xais elèctrics?” a la xarxa de biblioteques i la banda sonora a Spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res"  el 29/05/2015.

El 30 d’Abril

“What if...”

“Però Majestat.... si inclús els socialistes son monàrquics!!!” Consellers animant al Rei Jaume VIII, un puntet depressiu...

“Que si menchem paella, la mencharem covà”, Conseller Ferràndis, Ministre de Marina, més be pessimista...

Què hagués passat si l’11 de setembre de 1714 Catalunya no hagués sucumbit a la guerra amb els Borbons i seguís sent independent? Seguís amb les seves lleis ancestrals? Seguís amb el seu llinatge Reial? Aquesta pregunta se la va fer també Joan Oliver poc abans de l’any 1936, i es veu que se li van acudir un munt d’idees, moltes d’elles divertides, i va decidir agrupar-les i guionitzar-les amb el que després va publicar, tot i que no va poder estrenar, com la seva coneguda obra de teatre i "peripècia històrico-burlesca” (segons ell mateix defnia) “El 30 d’abril” sota la signatura de Pere Quart.

Si teniu la sort de recuperar alguna gravació o d’assistir a alguna representació de l’obra no us penseu que és obra d’un escriptor mediàtic modern que aprofita el moment històric que vivim. Recordeu que la va escriure Joan Oliver poc abans de la guerra civil espanyola, quan Espanya era una República. No us deixeu impressionar per bromes i doble sentits que semblen escrits actualment i lloeu el geni de l’escriptor que va ser capaç de preveure tot allò que avui en dia tenim entre mans... Per què es tracta d’això.

Però centrem-nos... de què va exactament el 30 d’abril? Posem-nos en situació i dibuixem l’escenari. Catalunya Monarquia independent dins de la Península Ibèrica, rodejada per les repúbliques veïnes de França i Espanya. El Rei català, Jaume VIII, que regna feliçment des del seu Palau de Pedralbes, sobre els territoris del Principat, València i Ses Illes. Feliçment?...

Anem a pams. Primer, el rei s’està separant. La Reina, Duquessa de les Dues Sicílies, ens ha sortit un pendó, ha marxat de Palau i es guanya  la vida com a cupletista al Paral·lel. El Rei es fa el càrrec del regne i del seu estimat fill, el príncep de Girona tot solet i endeutat... bé, tot solet no... Està enamorat i es correspost. La seva amant és la Ministra de la Guerra MªAntònia Maura, nascuda a Menorca... que segueix en poder dels anglesos des del tractat dels Pirineus!!!! Quina afronta. És un assumpte d’estat declarar la guerra als anglesos i reunificar els Països Catalans!!! Que ho demana la futura Reina, redeu! Això sí, el tema d’endeutat no té remei...

No? Segur? Estem a 30 d’abril, el dia de la loteria de la Creu Roja. I el Rei ha gastat tots els seus estalvis en una sèrie complerta. Al Rei li toca la Loteria!! 30 milions de pessetes!!! A la merda els deutes, a la merda el regne, ja es pot casar i ser feliç! Però la Maura vol conquerir Menorca.

Ja veieu... per una vegada que algú escriu una obra sobre la independència de Catalunya acaba sent un vodevil... però, això si, dels bons eh? Amorios, enganys, consells de govern, presidents de la Generalitat xarucs (entranyable president Proubasta, en el seu 80è aniversari), mossos d'esquadra, sàtirs escapats del manicomi de sant Boi, espies anglesos, malentesos entre enamorats, enamorats per interesoss, ... per haver-hi hi ha inclús intervencions d’espontanis del públic i tot, tu!! Ai senyor... ni la independència ens podem prendre en serio...

La versió que jo vaig veure va ser la que l’any 1987 van fer al Teatre Lliure de Gràcia... La vaig veure per TV3, la nostra... A dia d’avui encara no n’he pogut robar cap enregistrament, o si més no, cap que s’hagi penjat a les xarxes #TenimUnRepte. Si l’obra en si ja es bona, sense mencionar cap altre referent, aquesta versió per a mi és entranyable; no nmés pel meu record, sinó també pel morbo de veure grans estrelles del teatre ben jovenets: Pep Munné com l’esbogerrat i enamorat Rei Jaume; Anna Lizarran com a Consellera de Guerra Mª Antònia Maura, entestada de recuperar Menorca, sa terra natal, de ses urpes dets anglesos; Jordi Borsch com a Conseller de Marina, també enamoradíssim i tronera Ferrandis, o l’Emma Vilarassau com a espia internacional al servei de la Pèrfida Albión, Xamuca Xepé... Una joia que caldria recuperar! #deveritat

@jignasib

La importància de ser Frank

“Perdre al pare o a la mare és una desgràcia, però perdre als dos a un mateix temps pot semblar un descuit”, Lady Bracknell escoltant atentament els orígens confusos de Gresford

“¡Ai, Sussana, és terrible per a un home veure de sobte que s’ha passat tota la vida no dient res més que la pura veritat! Em perdones?”  Gresford descobrint que no es diu Gresford, si no Ernest...  “Ho faré. Perquè sé que estàs convençut que canviaràs”  amorosa resposta de Gwendolen que... ho sento ja no em queden paraules...

“La importància de ser Frank” és una comèdia teatral escrita l’any 1895 per Oscar Wilde. El títol de l’obra original és “The importance of being earnest”, que es traduiria literalment per la importància de ser honest; part de la trama, que transcorre a l’Anglaterra Victoriana, navega per la necessitat que certes dames tenen de que els seus futurs marits es diguin Ernest, que com podeu veure, es pronuncia en anglès igualet a earnest/honest; i no se’n diuen... ja veieu per on va el pollo, no? L’elecció de traduir el títol al català com “la importància de ser Frank”, tot i que  fonèticament no és fidel a l’original, conserva el joc de paraules, i per tant el justifica. De fet, crec que és encertadíssim el canvi.

De què va però l’obra? En resum, tenim dos nens pijos de l’alta societat victoriana, companys de farra i de vida relaxada, que ves per on, poden acabant ser parents: Ernest Worthing vol casar-se amb la cosina d’Algernon Moncrief, Mss Gwendolen Bracknell. Una cosa és un company de festa, però l’altra ben diferent és un parent polític... a més, l’Algernon vol aclarir per què l’Ernest té una capsa de cigarretes amb la dedicatòria “De la petita Cecily amb l’amor més profund pel seu estimat oncle Jack”. Ja l’hem liada. Ho confessa tot: es diu Jack i viu al camp tutelant la seva neboda, però de tant en tant s’escapa a la ciutat per cuidar el seu germà tronera Ernest, que és ell mateix però en #ModeFarraON. Una estratègia perfecta per combinar vida contemplativa amb farra dissoluta. Algernon ho reconeix també, és un autèntic cas de Bunburytzació, que tan útil li resulta a ell: inventar-se un alter ego per poder escapar de la rutina diària. Si en el fons son amics per això, per què la lien de la mateixa manera!

 

A partir d’aquí comença el Bodevil. Ernest confessa el seu amor a Gwendolen, que li correspon per què es diu Ernest, només per això... oh, oh... La futura sogra, la estricta Lady Bracknell, s’oposa al matrimoni: l’alta societat és l’alta societat i hi ha alguna cosa que no quadra en tota a questa història. Mentrestant, Algernon se’n va al camp i es fa passar per Ernest, el germà tronera de Jack, tot per conèixer la dolça Cecily...i s’enamora. I l’amor es correspost, perquè es diu Ernest! Ai, ai, ai...

En el fons, usual en Oscar Wilde, és una excusa perfecta per pentinar els temes típics i tòpics que també podem trobar (tot i que en registres menys còmics) a d’altres obres de l’autor com “El retrat de Dorian Gray” (que, ments mal pensants descanseu, tot i ser un personatge obscur, no es dedicava a projectar ombres, ni molt menys en nombre de cinquanta...). Essencialment una mordaç crítica a la fèrria societat Victoriana del s.XIX, que tan el va maltractar per la seva condició d’homosexual; una burla de la trivialitat de l’alta societat anglesa, que enalteix valors absolutament superficials, mentre que alhora banalitza temes certament transcendents; el diàleg ocurrent, ambigu i hilarant per la constant contraposició del trivial i del seriós i que acaben provocant-nos un constant somriure, si no ja una sonora riallada... Val a dir, per acabar, que entre “La importància...” i “El retrat ...” podem recopilar la majoria de cites cèlebres d’Oscar Wilde que podeu trobar per Internet o per twitter...  i que no son poques.

Podeu trobar "La importància de ser Frank” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 27/05/2015.

Pero... ¿Quién mató a Harry?

Tots coneixem la capacitat que tenia Alfred Hitchcock per fer-nos passar por.. o mantenir-nos intrigats, si més no. També era conegut el peculiar sentit de l’humor del director anglès. Però, hi ha a la seva filmografia alguna pel·lícula que combini intriga i humor? Si... i surrealisme també. Es tracta de “Pero... ¿quién mató a Harry?”, “The trouble with Harry”, en l’original en anglès, de l’any 1955.

En resum , aquests son els tres factors que fan peculiar aquesta peli. Té intriga, imprescindible en la marca Hitchcock; té sentit de l’humor, ... humor negre, es clar -en el fons parlem d’un cadàver que va per aquí i per allà, apareixent i desapareixent-; i és surrealista. Sí, sí, surrealista. Diàlegs impossibles, situacions inversemblants, trobades sospitosament casuals, distraccions incomprensibles que, tot barrejat, fan d’aquesta pel·lícula una petita perla que sap mantenir-te el cor en un puny i un somriure a la boca.

La sinopsi és peculiar: un nen, a una vila idíl·lica i tranquil·la de Vermont, tot passejant pel bosc, és troba un senyor estès a terra amb un cop al cap. Un caçador, el vellet adorable del poble, caça un pardal i es topa amb el cos... potser un dels trets... El pintor bohemi del poble (poques vegades un artista ha estat menys versat a vendre la seva obra que aquest pintor, eterna promesa...) decideix ajudar-lo, enterrant el molest cos. Però pensant-hi be, els tres trets van donar al blanc, i la ferida al cap del mort no era de bala... per tant per què amagar un cos que no he fet jo? El desenterrem... Un rodamon roba les sabates al difunt...Apareix la mare del nen, que comenta la història explicada pel fill i reconeix que el mort era el seu marit.. però no l’estimava...; apareix la solterona del poble esverada, per què ha pegat al cap a un home que la molestava... i si la mort? Al vellet adorable li fa gràcia la solterona... la vol ajudar... enterren el cos... apareix un policia escamat per què un rodamon porta unes sabates de luxe, que diu que les ha pres a un mort... mort que no apareix... Al pintor li fa gràcia la mare del nen, i Ia vol ajudar, però no sap si és millor enterrar o desenterrar al mort per fer-ho... així ad infinitum... de veritat, vodevilesc; divertidíssim tot plegat...

Val a dir que una peli peculiar com aquesta, ben lluny de la línia comercial del director britànic no va ser precisament un èxit de taquilla, tot i que els forofos l’assenyalen com una de les predilectes, precisament per les seves singularitats. Per a mi és una delícia...

Ah, per cert, a tall d’anècdota: aquesta peli va suposar el debut d’una joveneta que acabaria sent molt famosa... introducing Shirley MacLaine. No està mal debutar en una pel·lícula així, amb el gran Hitchcock com a mentor...

Podeu trobar "Pero... ¿Quién mató a Harry” a la xarxa de biblioteques” i a Youtube.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 21/05/2015.

Música contemporània, costa d’entendre?

“Everithing we do is music” John Cage... excusant-se?

La música contemporània no està exempta de polèmica, de la mateixa polèmica que les pelis d'art i assaig, o de la pintura o l'escultura del sXX. Quantes vegades hem sentit a dir "això es una estafa", "ens estan prenent el pel" o "això ho fa millor el meu fill de tres anys"... I potser en alguns casos pot ser veritat, però en d'altres val la pena que t'expliquin amb calma què intenta dir-te l'artista. T'agradarà o no; et convencerà o no; però probablement acabaràs entenent què està fent i per què ho fa així...

A l'acabar la carrera vaig tenir la feliç idea de començar a fer allò que des de petit m'hagués agradat però que no em vaig decidir mai a fer: estudiar música, concretament flauta travessera. Tècnicament no vaig arribar molt enllà, però l'experiència va complir, inclús va anar més enllà, de les expectatives que jo mateix m'havia imaginat. El contacte amb el món de la música via el mestre (ei Anton, moltes gràcies per fer entendre què és la música a un ganàpia) no només era ensenyar la tècnica de tocar un instrument, o explicar què signifiquen aquells simbolets dispersos pel pentagrama... Era entendre què volia expressar-nos el compositor i saber transmetre-ho al públic; aquesta és la tasca de l'intèrpret. I això no sempre està escrit a la partitura...

És sorprenent com, d'una classe de música, el que més recordo son les converses amb el profe, i en una d'elles va sorgir el tema de la música dodecafònica. "Quin pal, no?" deia jo mentre intentava entendre el que estava tocant... Aquell va ser el detonant que va fer servir per fer-me entendre què era allò: "no ho entens?" ... "No" i m'ho va explicar. La música clàssica es tonal, es basa en 7 notes i 5 semitons repartits entre les notes; a més cada nota té un pes, una importància dins la melodia. Hi ha la tònica, la dominant, la sensible... Què vol dir que una peça sigui en Do Major? Doncs que fins que no sents el Do, com que no descanses, com que no arriba el relax... Si les notes fossin colors, les notes tòniques serien els colors predominants (recordeu l'època rosa o la blava de Picasso?). El Sol (a mitja distància entre dos Do's) seria la dominant... el clímax. I el Si, just abans del Do, seria la sensible; si sentim un Si i a continuació no ve el Do, el relax, ens posem sensibles... histèrics, de fet. I compondre vindria a ser alternar moments de clímax i relax, amb algun punt sensible pel mig...

Què ens van proposar aleshores els dodecafonistes? Trencar la base de la música clàssica tonal. Utilitzem 12 sons (7 notes més 5 semitons) i fem que cap domini, que cap ressalti, que tots siguin igual d'importants; i això s'aconsegueix no repetint cap nota fins que s'hagin tocat les altres 11. Tenim un repte... Comencem a composar i ens surt una música... be...hummm...  avorrida, què vols que et digui! El soroll blanc també compleix aquesta condició i no he vist mai a ningú que al·lucini sentit soroll... Ja ho dèiem, que entendre la proposta no vol dir comprar-la...

Un altre exemple. Vaig llegir en un llibre que parlava del compositor John Cage. Era de l'escola de la música concreta o música aleatòria, i deia que qualsevol soroll podria ser interpretat com a música. Son conegudes peces seves basades en gravacions de sons quotidians del bosc, de la ciutat... Bizarro. Comprensible, però bizarro. Però això no acaba aquí... Una de les seves peces més conegudes és 4'33" i es basa en 4 minuts i 33 segons de... silenci! "Si!! La conec!" em va dir el profe."La peça original es va compondre per a piano, però jo vaig tocar un dia la versió per a flauta i piano!". "Un moment" vaig replicar jo, superat el shock inicial, "4 minuts de silenci per a piano, em sembla un timo... Però per a flauta i piano ja em sembla crim organitzat!" " Ai, padawan!! ... T'explico". I em va explicar...

Comença el primer moviment, rapidet; entren el pianista i el flautista a l'escenari, obren el piano, la caixa de la flauta, la munten... La desmunten, la guarden, tanquen la tapa del piano.... Un minut i mig. El públic, mosca, comença a xiuxiuejar... Segon moviment, largo, lent, dos minuts i mig, repetim l'operació molt a poc a poc. El públic ja comença a murmurar en to més alt, inclús alguna protesta en veu menys dissimulada... Tercer moviment, alegro, ràpid, un minut, vinga, munta desmunta i marxa! El públic ja emprenyat, ja expressa en veu alta el que sent, que sol ser de tot menys maco... I ja està. I la música? Doncs, que no heu escoltat el so que feia el públic? la música que feia el públic! Si heu estat atents heu sentit la composició; però heu de saber què escolteu, i no sempre és a dalt de l'escenari... Ahaaaaa....

Valgui com a experiment... L'entenc... Però una altra vegada, no hi estic d'acord. L'experiment es vàlid si el soroll que fa el públic és aleatori, i per això no ha de ser conscient que se l'està manipulant; si el públic sap que està fent la música, estem falsejant l'experiment. Per tant, el públic paga per compondre una peça i no gaudir-la perquè no sap que l'està fent. Entenc l'experiment però no el comparteixo, no em sembla una experiència de comunicació, i per tant no li puc atorgar, sota aquesta òptica l'etiqueta d'art... Com a experiment sí, però com a comunicació, no...

En resum, que cal saber-ne. L'art modern te l'han d'explicar i tot i així, no queda garantit que t'agradi... Es lu que n’hi ha... Un dia parlarem de Tàpies...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/05/2015.

Al tanto amb les traduccions...

Diuen que més val estar sol que mal acompanyat... I no nego que sigui cert. Ara no recordarem tots aquells que ens han fet trastades, no cal; però sí que podria ser divertit recordar alguns faux amis, que és com diuen en francès a les traduccions errònies degudes a que dues paraules en diferents idiomes s'assemblen fonèticament o per grafia , tot i que el significat sigui absolutament diferent. Son cèlebres les anècdotes de turistes que diuen estar constipated quan estan estrenyits, que ténen exit quan de fet han sortit, que no saben si han anat en penis o en peniche o que no recorden si s'han menjat un poison o un poisson... N'hi ha a palades, tot i que algunes han transcendit i han quedat per a la Història, en majúscules.

Per exemple, per què el Canal de la Mancha es diu així en espanyol? En francès li diuen Channel de la Manche, per què és allargat i té forma de Mànega, Manche en francès. Un autèntic faux ami, que a Catalunya vam saber identificar, i a Anglaterra... li van dir English Channel, i tan panxos... Es que els francesos la lien sempre: sabeu que els mosqueters guardaven la metxa per encendre la pólvora rera l'orella? I es cremaven, com no. Per això algú s'escama quan té la metxa rera l'orella, tot i que alguns dieuen que tenen la mosca rera l'orella...

O a veure que us sembla el següent: sabem que el període històric de l'Edat Media (noteu que dic Edat Mèdia, no Mitjana; per què està al mig, independentment de que no sigui ni gran ni petita...) se subdivideix en un primer període (del segle V al X, aprox.), l'Alta Edat Media, i un segon període (del s. XI al XV), la Baixa Edat Media. Alta? Baixa? L'Alta és l'antiga? Doncs sí, per què en alemany, Alt és antic... I així es va traduir.

Passem al Renaixement. Heu vist l'estàtua del Moisés de Miquel Àngel Buonarotti? Impressionant! Quina magestat! Quins músculs!! Quines banyes al front!!! Banyes? Què hi pinten aquí unes banyes? Sembla ser que San Jerònim, patró dels traductors i responsable de la traducció de l'Antic Testament  al Llatí va interpretar la figura de Moisés "karan", radiant, com a "karen", cornut. Vaja... Altres fonts però creuen que etimològicament, una bona cornamenta es pot correspondre a un personatge radiant, a l'igual que les banyes d'un cérvol no son vergonya si no ornamenta; un personatge Kereunós, és un personatge coronat, amb corona!! Ah mira, vist així...

Tornem al present. A tots ens preocupa els diners, no? A alguns més que d'altres, cert. A alguns els preocupa tant que no els volen compartir, no volen pagar impostos i els posen a Paradissos Fiscals, un Tax Haven que en diuen en anglès. Haven, refugi... No Heaven, paradís! Aiiii.....

Tornem a la Bíblia, que dona molt de si... Recordeu fa uns posts, que parlàvem dels Papirs del Mar Mort i com la seva interpretació podria alterar la nostra visió del Nou Testament i de com ens pensem que era Jesús? Que el que per a nosaltres vol dir un 'fil de mare verge', podria voler dir un 'fill de noia jove'? Canvia eh? O el pollastre bizarro d'un camell passant per l'ull d'una agulla... tot perquè algú va traduir Kamilos, corda gruixuda per amarrar vaixells, per kamelos, camell. Doncs n'hi ha més. Per exemple, "no dongueu margarides als porcs", com deia Mateu, a què es referia? Els indigesta? Hmmm... No. L'original grec deia que no donéssim margaron als porcs... Perles. Vaja, que no gastem recursos cars i escassos amb qui no els aprecia. Millor, no?

O recordeu allò del "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat"? No és una anècdota menor, és el principal missatge que ens va deixar el Mestre.... Què vol dir exactament? De fet, què deia l'original, el Nou Testament, escrit en grec? Perquè en grec hi ha tres paraules que es podrien traduir per Amor/Estimar: Eros, Philos i Àgape. Eros seria l'amor físic, el sexual, entre marit i muller; Filia seria l'amor ideal, la sintonia de sentiments; i àgape seria la tendresa, l'amor compassiu, la vocació de servei. Ei, l'orientació a client que es diria en els manuals de management d'avui en dia. Doncs sabeu que hi surt al Nou Testament? No, guarros! No és Eros, ja us agradaria! És àgape. Quan Jesús diu que ens estimem no parla ni d'orgies, ni tan sols d'amor en el sentit més romàntic. Parla de pensar en els demés, en compartir, en servir. Més lògic, no? Curiosament, per àgape, avui en dia entenem un menjar compartit... un àpat. Però això ja és etimologia...

Vigileu els amics i els faux amis...

@jignasib

El Elfo oscuro

"A veces, las batallas más difíciles son las que nos vemos forzados a no combatir." Drizzt Do´Urden  (El Elfo Oscuro)

Benvinguts a Menzoberranzan, gran ciutat drow de l’Underdark, morada de Drizz’t Do’Urden, fill menor de Malícia, matrona de la casa Daemon N’a’shezbaermon, i Zaknafein, mestre d’armes Do’Urden, desena família de Menzoberranzan...Què? Us sona a xinès, oi?  

En una ocasió anterior us vaig parlar d’un llibre que havia esdevingut un joc de rol famós. Doncs avui us parlaré del camí invers: un joc que ha inspirat una saga de novel·les èpiques. Ei, estem parlant de literatura de consum, d’acord; que no guanyarà cap Nobel, ni passarà a la Història de la Literatura, val... Però estem parlant d’una bona adaptació; d’una bona narració; d’un excel·lent exercici d’imaginació i de relat fantàstic que retrata molt be el clima d’un submón concret i el flavour d’un joc particular. L’exercici és bo i mereix una menció... si més no per part meva.

En aquest cas us parlaré dels llibres escrits per R.A. Salvatore sobre l’elf negre Drizz’t Do’Urden. Un moment... a partir d’ara, la nomenclatura sobre el joc l’empraré en anglès. No és snobisme... o no és només snobisme. Es que les traduccions dels termes m’han semblat sempre horrendes i em costa molt emprar-les. A més, crec que no transmeten tot el significat que l’original aporta al mot. Un Drow és molt més que un elf negre... Per on anàvem? Ah si, la vida de Drizz’t.

Estem parlant d’una obra extensa, de quasi trenta llibres. Però jo crec que amb els tres primers ja pillem el tema. La primera trilogia es titula “El elfo oscuro” i es divideix en “La morada”, “El exilio” i “El refugio” .El primer llibre ens explica els orígens de Drizz’t a la seva ciutat natal, Menzoberranzan, allà a l’Underdark, més enllà de l’obscuritat dels Regnes Oblidats (és a dir, del mòdul Forgotten Realms del joc de rol “Dungeons & Dragons”) on habita el mal en estat pur. Els drow, o elfs negres, son el contrari del que sabem dels elfs de Tolkien. Viuen a ciutats sota terra, habitades per una societat matriarcal, sense valors, traïdors, assassins i mentiders. En aquest caldo de cultiu apareix un noiet amb valors com l’amistat, l’honor, el fair play... El vailet és un lluitador nat, un guerrer formidable que s’especialitza a lluitar amb dues mans, amb dues simitarres concretament. El llibre és una excusa perfecta per ensenyar-nos als lectors, no només l’aprenentatge i la superació personal del prota, sinó també com és l’Underdark, com s’hi viu, què hi trobem... i com hem de jugar-hi les partides de rol. Exemples brillants de Role Playing, d’us d’estratègies i tàctiques de combat, d’usos i costums a les terres soterrades, de les armes, dels objectes màgics i els conjurs, dels poders arcans. Una escola de jocs de rol... que, desenganyem-nos, és l’objectiu del llibre.

Al segon llibre ja veiem que aquesta forma de vida no rutlla i el drow, si vol sobreviure, haurà d’escapar-se per potes... i així ho fa. És un viatge per la part salvatge de l’Underdark, lluny de la ciutat, però perseguit pels drows que el consideren un traïdor descastat i per nous enemics que va fent com els Mind Flyers, o els nans foscos o duergars, o com l’ajuden els nous amics, que també n’hi ha, com els gnoms de l’obscuritat o svirfneblins. El darrer llibre ens explica com el drow arriba a la superfície, coneix un mon de bondat, de llum, de lleialtat i amistat... i ens prepara pels 25 llibres restants... que també es tracta de vendre, tu... Ja veieu, un entretenimento ideal per practicants del rol, tot i que pot ser una mica ferragós i críptic si vens d’un mon aliè als D&D...

Ah, si... me n’oblidava. Per als forofos de “Dungeons & Dragons”, les estadístiques per poder jugar el personatge de Drizzt Do’Urden a la versió 3.5 són les següents:

Drizzt Do’Urden: Male drow Ftr10/Bbn1/Rgr5: CR 17; Medium-size humanoid (elf); hp 124; Init +9; Spd 40 ft.; AC 23 (touch 14, flat-footed 19); Atk +17/+12/+7/+2 melee (1d6+6 plus 1d6 cold/18–20, +3 frost scimitar), +16/+11 melee (1d6+4/18–20, +2 defending scimitar); SQ Drow traits, favored enemy (goblins +2, magical beasts +1), light blindness, rage, spell-like abilities; SR 27; AL CG; SV Fort +15, Ref +9, Will +7; Str 13, Dex 20, Con 15, Int 17, Wis 17, Cha 14. Height 5 ft. 4 in.

Skills and Feats: Climb +8, Handle Animal +9, Hide +13, Intuit Direction +5, Jump +8, Knowledge (nature) +5, Listen +20, Move Silently +15, Ride (horse) +7, Search +13, Spot +15, Use Rope +7, Wilderness Lore +8; Ambidexterity, Blind-Fight, Combat Reflexes, Dodge, Improved Initiative, Improved Two-Weapon Fighting, Mobility, Quick Draw, Track, Twin Sword Style, Two-Weapon Fighting, Weapon Focus (scimitar), Weapon Specialization (scimitar).

Special Qualities: Drow Traits (Ex): +2 racial bonus on Will saves against spells and spell-like abilities, darkvision 120 ft. Light Blindness (Ex). Rage (Ex)

Spell-Like Abilities: 1/day—dancing lights, darkness, faerie fire. These abilities are as the spells cast by a 16th-level sorcerer.

Possessions: +4 mithral chainmail, Icingdeath (+3 frost scimitar), Twinkle (+2 defending scimitar), figurine of wondrous power: onyx panther (name Guenhwyvar)

Podeu trobar la saga de Drizz’t Do’Urden  a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/05/2015