“Everithing we do is
music” John Cage... excusant-se?
La música contemporània no està exempta de polèmica, de
la mateixa polèmica que les pelis d'art i assaig, o de la pintura o l'escultura
del sXX. Quantes vegades hem sentit a dir "això es una estafa",
"ens estan prenent el pel" o "això ho fa millor el meu fill de
tres anys"... I potser en alguns casos pot ser veritat, però en d'altres
val la pena que t'expliquin amb calma què intenta dir-te l'artista. T'agradarà
o no; et convencerà o no; però probablement acabaràs entenent què està fent i
per què ho fa així...
A l'acabar la carrera vaig tenir la feliç idea de
començar a fer allò que des de petit m'hagués agradat però que no em vaig
decidir mai a fer: estudiar música, concretament flauta travessera. Tècnicament
no vaig arribar molt enllà, però l'experiència va complir, inclús va anar més
enllà, de les expectatives que jo mateix m'havia imaginat. El contacte amb el
món de la música via el mestre (ei Anton, moltes gràcies per fer entendre què
és la música a un ganàpia) no només era ensenyar la tècnica de tocar un
instrument, o explicar què signifiquen aquells simbolets dispersos pel
pentagrama... Era entendre què volia expressar-nos el compositor i saber transmetre-ho
al públic; aquesta és la tasca de l'intèrpret. I això no sempre està escrit a
la partitura...
És sorprenent com, d'una classe de música, el que més
recordo son les converses amb el profe, i en una d'elles va sorgir el tema de
la música dodecafònica. "Quin pal, no?" deia jo mentre intentava
entendre el que estava tocant... Aquell va ser el detonant que va fer servir
per fer-me entendre què era allò: "no ho entens?" ... "No"
i m'ho va explicar. La música clàssica es tonal, es basa en 7 notes i 5 semitons
repartits entre les notes; a més cada nota té un pes, una importància dins la
melodia. Hi ha la tònica, la dominant, la sensible... Què vol dir que una peça
sigui en Do Major? Doncs que fins que no sents el Do, com que no descanses, com
que no arriba el relax... Si les notes fossin colors, les notes tòniques serien
els colors predominants (recordeu l'època rosa o la blava de Picasso?). El Sol
(a mitja distància entre dos Do's) seria la dominant... el clímax. I el Si,
just abans del Do, seria la sensible; si sentim un Si i a continuació no ve el
Do, el relax, ens posem sensibles... histèrics, de fet. I compondre vindria a
ser alternar moments de clímax i relax, amb algun punt sensible pel mig...
Què ens van proposar aleshores els dodecafonistes?
Trencar la base de la música clàssica tonal. Utilitzem 12 sons (7 notes més 5
semitons) i fem que cap domini, que cap ressalti, que tots siguin igual
d'importants; i això s'aconsegueix no repetint cap nota fins que s'hagin tocat
les altres 11. Tenim un repte... Comencem a composar i
ens surt una música... be...hummm... avorrida, què vols que et digui! El soroll blanc també
compleix aquesta condició i no he vist mai a ningú que al·lucini sentit
soroll... Ja ho dèiem, que entendre la proposta no vol dir comprar-la...
Un altre exemple. Vaig llegir en un llibre que parlava
del compositor John Cage. Era de l'escola de la música concreta o música
aleatòria, i deia que qualsevol soroll podria ser interpretat com a música. Son
conegudes peces seves basades en gravacions de sons quotidians del bosc, de la
ciutat... Bizarro. Comprensible, però bizarro. Però això no acaba aquí... Una
de les seves peces més conegudes és 4'33"
i es basa en 4 minuts i 33 segons de... silenci! "Si!! La conec!" em
va dir el profe."La peça original es va compondre per a piano, però jo
vaig tocar un dia la versió per a flauta i piano!". "Un moment"
vaig replicar jo, superat el shock inicial, "4 minuts de silenci per a
piano, em sembla un timo... Però per a flauta i piano ja em sembla crim
organitzat!" " Ai, padawan!! ... T'explico". I em va explicar...
Comença el primer moviment, rapidet; entren el pianista i
el flautista a l'escenari, obren el piano, la caixa de la flauta, la munten...
La desmunten, la guarden, tanquen la tapa del piano.... Un minut i mig. El
públic, mosca, comença a xiuxiuejar... Segon moviment, largo, lent, dos minuts
i mig, repetim l'operació molt a poc a poc. El públic ja comença a murmurar en
to més alt, inclús alguna protesta en veu menys dissimulada... Tercer moviment,
alegro, ràpid, un minut, vinga, munta desmunta i marxa! El públic ja emprenyat,
ja expressa en veu alta el que sent, que sol ser de tot menys maco... I ja
està. I la música? Doncs, que no
heu escoltat el so que feia el públic? la música que feia el públic! Si heu
estat atents heu sentit la composició; però heu de saber què escolteu, i no
sempre és a dalt de l'escenari... Ahaaaaa....
Valgui com a experiment... L'entenc... Però una altra
vegada, no hi estic d'acord. L'experiment es vàlid si el soroll que fa el
públic és aleatori, i per això no ha de ser conscient que se l'està manipulant;
si el públic sap que està fent la música, estem falsejant l'experiment. Per
tant, el públic paga per compondre una peça i no gaudir-la perquè no sap que
l'està fent. Entenc l'experiment però no el comparteixo, no em sembla una
experiència de comunicació, i per tant no li puc atorgar, sota aquesta òptica
l'etiqueta d'art... Com a experiment sí, però com a comunicació, no...
En resum, que cal saber-ne. L'art modern te l'han
d'explicar i tot i així, no queda garantit que t'agradi... Es lu que n’hi ha...
Un dia parlarem de Tàpies...
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/05/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada