“Dejad
las promesas, las lágrimas fingidas y los halagos. Cuando el corazón es duro no
causan estragos.” Catherine Zeta-Jones aguantant l’embestida romàntica de
George Clooney
Estem davant d’una altra
de les produccions dels germans Cohen. “Crueldad
intolerable” es podria catalogar com
a comèdia romàntica en la mateixa mesura que comèdia negra, o comèdia àcida i
irreverent. De tot i força en cada un dels apartats! Tot i la presència
d’estrelles de Hollywood al càsting, i l’ambientació a la part més guai i glamourosa
de Los Angeles, la peli no deixa de tenir un claríssim segell ‘Germans Cohen’:
per això és tan especial.
La Marilyn (una
guapíssima Catherine Zeta-Jones) ha vist augmentar la seva fortuna divorci rera
divorci. El Miles (immillorable George Clooney) és un advocat especialitzat en
divorcis que no ha perdut ni un cas; de fet la “clàusula Massey” de blindatge
de matrimonis és objectivament infalible. El darrer ex-marit de la Marilyn ha
contractat el Miles... i aquesta serà la seva perdició i ruïna. En el sentit
literal de la paraula. “This means war”...
Això és guerra de sexes i no les comèdies nyonyes dels anys 50 i 60!!!
La pel·lícula es construeix
al voltant de clichés i estereotips:
de femme fatale, disposada a
qualsevol cosa per triomfar econòmicament a la vida a base d’exprimir la
fortuna d’homes tontos; i d’advocats més ambiciosos encara, sense escrúpols,
amb conceptes ètics elàstics, i pels quals l’èxit a la feina és un fita que
justifica destruir matrimonis. Però l’ús de tants clichés, en comptes de ser un defecte acaba convertint-se en la virtut
i punt fort del metratge. Hilarant de cap a peus.
Escenes memorables com
els intents de seducció mutus entre la vampiressa i el tauró dels tribunals;
les sessions interminables de blanqueig dental, o les tedioses classes de tenis
del Clooney, símbol d’una vida buida i sense sentit...; els detectius tontos
que fan la feina bruta, tot i que útil, de fer fotos i vídeos compromesos per
les incautes parelles; assassins asmàtics que no tenen clar a quina mà està la
pistola i a quina el ventolin.. (#s’hojuro, no tè pèrdua, difícil de veure
entre els llagrimons de riure!!).
A poques pel·lícules es
pot veure a la Catherine tant guapa i
seductora com a aquesta; a poques pel·lícules es pot veure un George tan
brillant en les negociacions, implacable dialèctica davant del jutge o Don Juan davant d’una dona de bandera
que no saps si se’l vol menjar com a venjança o com a primer plat; poques vegades he rigut tant en
una pel·lícula de judicis o en una història d’amor tant ... tant... peculiar.
Deixem-ho així.
Si voleu passar una
estona molt divertida, confieu en els germans Cohen i deixeu que us
l’expliquin!!
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/03/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada