Her

“Software Element, orgullosamente presenta el primer Sistema Operativo de Inteligencia Artificial. Una entidad intuitiva que te escucha, te entiende y te conoce. No es solo un sistema artificial, es una conciencia. Presentando OS1”

“Her” es una pel·lícula peculiar. Romàntica? Fantasia? Ciència Ficció? Suposo que una mica de tot plegat. Va ser una pel·lícula que, a la seva estrena, l'any 2013, va despertar un cert rebombori, per diferents motius: el director i guionista, no és especialment conegut, Spike Jonze (jo la veritat, no el coneixia, però això tampoc és gaire rellevant), debuta i aconsegueix un oscar; els protagonistes, Joakim Phoenix i la veu d'Scarlett Johansson (si, si, la veu, un motiu per al qual s'aconsella, com sempre, la versió original) si que ho son, i molt; el tema, l'amor entre ell (excel·lent Joakim) i ella (seductora veu d'Scarlett) sorprèn quan saps que ella és un sistema operatiu   =8-O    Elevat el mèrit de l'Scarlett, que és capaç de seduir-nos sense aparèixer ni una sola vegada en pantalla: la seva veu, reconeixem-ho, sense hipocresies, que no és el tret distintiu més espectacular de la seva anatomia, és capaç de captivar-nos. Això fa gran una actriu.

A partir d’aquí podem començar a parlar dels diferents aspectes que fan peculiar la peli, i que tots ells poden generar un interessant debat. El primer: la visió que ens descriu del futur. Per a mi moooolt convincent. Es un futur 'realista', plausible, amb un ús avançat però racional de la tecnologia. Bé, potser el look hipster és una concessió més actual que futurista. Aquests bigotis i pentinats vintage, aquests pantalons de tir llarg, amb el cinturó a l'alçada dels mugrons... peculiar, divertit si tu vols... Segon: tot i un domini social de les tecnologies de la informació, el toc vintage no només afecta al look. La gent encara demanda sensacions analògiques. Què vull dir? Doncs, a tall d'exemple, el protagonista es guanya la vida escrivint postals a mà; be, de fet no exactament... imprimeix textos ramplons i afectats com si haguessin estat escrits a ma... Com les postals Hallmark que podem trobar a qualsevol centre comercial, però personalitzades; apassionades cartes d'amor per encàrrec; escrits melindrosos entre pares i fills de 'puny i lletra'... Ei, aquest negoci no és futurista, s'ha fet sempre, però sorprèn que perduri de forma tant... “natural” i exitós en el futur...

Tercer: viurem en un mon hiperconnectat però solitari. M'explico; a la pel·lícula tots els personatges i figurants viuen envoltats de gent, en entorns massificats, inclús agorafòbics; però no interactuen entre ells. Tots parlen per pinganillus amb algú que està lluny. Físicament o virtual. Quart, relacionat però no exactament el mateix: parlar d'un amor entre un home i un sistema operatiu, una màquina... pot sorprendre, inclús escandalitzar. Però, no ens esverem. Si en comptes d'una màquina parléssim d'una parella que viatja... no estaríem parlant exactament del mateix? Més que un amor entre home i màquina estem parlat d'un amor separat per una distància, un amor de pont aeri. És realment possible? Freqüent ho és...

Cinquè: és possible l'amor entre sers molt diferents? En aquest cas estem parlant de diferència d'intel·lecte. El sistema operatiu, amb tota la seva capacitat aclaparadora de raonament, pensament i càlcul hipertròfic es queda alienat si manté la seva relació amb 'només' un cervell humà. O omple la seva capacitat relacionant-se amb molts humans (gairebé mil, si no recordo malament?) o, al final, l'amor vertader... sorgeix amb un altre sistema operatiu... amb un igual... 

I tots aquests temes els va desgranant sense postular, sense sentar càtedra, sense criticar. Els planteja, però ni els jutja ni en fa lliço. Cadascú  i la seva consciència...Pensem-hi... hi ha material per estona... Per últim, un punt que voldria valorar per què em va impactar molt, i molt favorablement: la fotografia, em van encantar les fotos aèries de la ciutat, els “travelings” i vols entre els edificis il·luminats al capvespre... relaxant... oníric... molt en línia amb la resta del plantejament de la pel·lícula... Un autèntic bombonet.

Podeu trobar "Her" a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/02/2015.

Riscos del directe... Moments brillants de Jimmy Kimmel

Els programes de tele en directe tenen el seu mèrit. I el seu morbo. Son espontanis, en viu, mai més ben dit, i el que està passant, sense trampes, és el que veu l’audiència. I això pot ser bo o dolent, en funció de si el guió es compleix o no... Quantes entrevistes s’escapen de la ma de l’estrella mediàtica de torn?!!

Es clar que si escapar-se de les mans es mesura en termes d’audiència... potser una patinada monumental et pot convertir en el programa més vist... i ja no és tant dolent... O potser la patinada està inclosa en el guió i el descontrol està més controlat del que ens imaginem i precisament busca un impacte mediàtic extra...

O potser és una patinada monumental que la fas passar per guionitzada per que la gent no tingui clar si estava prevista o no, i... i... ai.. no se... crec que m’estic liant... És igual, son escenes divertides que acaben sent buscades al youtube i fan riure a molta gent...

L’especialista indiscutible en aquests muntatges és el presentador estadounidenc Jimmy Kimmel; per entendre’ns, vindria a ser una espècie d’Andreu Buenafuente a l’americana. Late Night Show, monòlegs, entrevistes, girs inesperats... No me’ls feu comparar, perquè tampoc en soc un expert i, per ser honestos, els ordres de magnitud (d’audiències i de pressupost) no fan aconsellable posar-los un al costat de l’altre, però sí que ens fan més fàcil entendre’n el fenòmen tenint-los tots dos en ment.

Un exemple d’entrevista estrepitosa és la que va fer a Harrison Ford. Es va pactar que, tot i la notícia de que es filamaria la tercera trilogia d’Star Wars, no s’acceptarien preguntes sobre aquest tema... i, es clar, quan l’audiència va vestida de Darth Vader, de Leia, de Jedi... es fa difícil fer preguntes alienes al tema... Fins que apareix Chewbacca... que vol parlar amb Harrison... però ell no vol respondre-li... el dolor és massa gran... veieu-la, veieu-la...

Un altre tic recurrent d’aquest presentador és prometre la presència de Matt Damon al final del programa, que mai es pot fer efectiva per què ja no queda temps... “Sorry Matt Damon, we run out of tme” s’ha convertit en una frase típica de la TV americana... A la fi, un dia, Jimmy Kimmel va poder portar a Matt Damon a l’estudi, per entrevistar-lo al final... Però... allí va néixer una altre mite de la TV en directe. Real o pactat?

Però La venjança és un plat que es menja fred... Un dia es presenta la col·laboradora del Jimmy, la Sarah Silverman (petit detall, xicota del mateix Jimmy, val a dir) proposant-li veure un vídeo que ha preparat per explicar-li una cosa que no sap com dir... She’s F”@#ing Matt Damon!!! Boníssim! Si algú té temptacions de criticar la qualitat artística del Matt Damon que miri aquest vídeo. El broda. Potser el plaer de la venjança el fa sobresortir... I la Sarah està a l’alçada. Quin fart de riure.

Ara be, com deia el poeta, “donde las dan, las toman”. I el Jimmy va preparar el seu vídeo. I va comptar amb la col·laboració inestimable de l’amic inqüestionable del Matt Damon. Qui menys que Ben Affleck podia ser l’eina de la venjança. Un nou vídeo, F*@#ing Ben Affleck, serveix per tornar el dard enverinat de la Sarah. No se quin dels dos és millor. Mireu-los tots dos. Si el primer tenia un caire íntim, aquest segon està plegat de cameos que el fan coral, per tant d’un estil antagònic, que per això el fa més brillant!

Si així son els Late Night Shows americans, crec que encara ens falta força a aprendre a fer bona tele...

@jignasib

El cor puja a l'escenari

Ja vam dir fa uns dies que quan poses massa gent a l’escenari, si tens mala sort s’enfonsa, i si tot va be, fas cantar a un cor. Vegeu si no el Happy Day.. però no va d’això avui... Anirem més de culturetes i parlarem de cors d’òpera. Digues-li rànking, digues-li el que més m’agrada, però crec que hi ha cors que val la pena sentir.

Comencem fort. Òpera alemanya, de Wagner. El “Cor dels pelegrins” és un dels fragments més famosos de l’òpera Tannhauser; no tant pel cor en si, com per l’obertura de l’òpera, que n’inclou la melodia. Sentint aquest tros entens el que Woody Allen diu al final de “Misterioso asesinato en Manhatan”: “quan sento Wagner, m’entren unes ganes d’envair Polònia...”. Realment es una d’aquelles peces que cal escoltar assegut... o millor estirat. Per què tomben d’esquena. Especialment quan entren els violins a acompanyar a les veus...

Ara un de famosillo... “Va pensiero”, el cor dels esclaus de “Nabuco”, de Verdi. Típica interpretació de les recopìlacions per a Corus que es regala per Nadal... Però és un clàssic entre els clàssics, i val la pena tenir-lo en ment.

Un de no tant conegut, però que té la seva gràcia: els “Cors a boca closa”, de l’òpera Madama Butterfly, de Puccini. Què el fa particular?... #digue’m suspicaç, però... potser per què es canten amb la boca closa? I amb els violins fent pizzicato... tot plegat ben íntim... No em negareu que és original!

Un altre força conegut. El “Carmina burana” és un conjunt de cants del S.XII i XII que Karl Orff va musicar a principis del XX. El més conegut de tots ells és “Oh Fortuna”, i la versió que més m’agrada és un Flash Mob que es va fer a un centre comercial alemany fa uns anys. Pels impacients, la part coneguda comença al min 2’ 12”

No tots els cors son d’òpera... La música sacra també en té de memorables.  Aquesta va guanyar un punt de notorietat arran de la pel·lícula Amadeus, de Milos Forman. Pertany al Rèquiem, i concretament és la part del Confutatis seguit de la Lacrimosa... realment, de llagrimeta.

No pretenc fer un lleig a tants i tants cors que apareixen a multitud d’òperes: el “cor dels presoners” de l’òpera “Fidelio”, de Beethoven; “les voici, les voici” o cor dels toreadors de Carmen, de Bizet; “Deposons les armes” o cor dels soldats, de “Faust”, de Gounod ; “Vedi le fosce nocturne”, o cor dels gitanos, de ”Il trovatore”, de Verdi; o el “Agnus Dei”, la versió coral de l’Adagio per corda, del que ja n’havíem parlat...però és que son tants... però tants... I ens estranya que triomfi “Oh happy day”?

@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 18/02/2015

El Príncep

"No hi ha res més difícil d’emprendre, ni més dubtós de fer triomfar, ni més perillós d’administrar que la elaboració d’un nou ordre." El Príncep, Maquiavel.

Una vegada em va comentar un amic que Maquiavel, a l’escriure “El Príncep”, més que una falta d’ètica demostrava falta de moral. Ara podem discutir les diferències entre ètica i moral, però crec que no toca. Sigui com sigui, el que a mi em va provocar va ser ganes de llegir-lo; de superar qualsevol prejudici per l’autor i l’obra i conèixer de primera mà de que parlem quan l’acusem de falta d’ètica, quan de fet peca de falta de moral… I com a exemple, dues perles: que tal aquesta? "Els homes obliden abans la mort del pare que la pèrdua del patrimoni"; aquesta no és queda curta... "Als homes s’ha de conquerir-los o eliminar-los, perquè si es vengen de les ofenses lleus, de les greus no poden; així que l’ofensa que es faci a l’home ha de ser tal, que li resulti impossible venjar-se".

D’entrada. Maquiavel era un republicà. Pensament que li va costar ser engarjolat pels Medici florentins, que tenien al·lèrgia a aquestes idees republicanes. Si Maquiavel escriu aquest llibre i el dedica al seu captor és per guanyar-se les seves simpaties i afavorir la seva llibertat. No reconeix que el principat sigui la forma de govern ideal, si no que, en cas de trobar-se amb aquest tipus de govern, aconsella com cal actuar per fer-ho be. Un petit matís... Una de les cites més conegudes del llibre ho mostra: "Perquè hi ha tanta diferència entre com es viu i com s’hauria de viure, que aquell que deixa el que es fa per el que s’ha de fer marxa cap a la seva ruïna en comptes de beneficiar-se. ".

O què me’n dieu d’aquesta altra: "Aquell que enganya trobarà sempre a qui es deixi e enganyar". Una declaració de principis que sembla que més d’un ha llegit fa poc... El que no es pot negar mai és el sentit pragmàtic dels consell de Maquiavel a aquells que volen triomfar en el seu neguit per ser bons prínceps. Per exemple: "Les ofenses han d’inferir-se d’una sola vegada per a que, durant menys, fereixin menys; mentre que els beneficis han de proporcionar-se a poc a poc, a fi de que s’assaboreixin millor".

I d’on treia l’autor tants bons conselles? Doncs observant els millors, que per Maquiavel eren: Cèsar Bòrgia, fill d’Alexandre VII, el Papa Bòrgia d’infausta memòria; i Ferran el Catòlic, comte de Barcelona i rei d’Aragó... sí, sí, el marit d’Isabel la Catòlica.

Per acabar, una de les cites més famoses del príncep, i resum del que s´hi diu: "La fi justifica els mitjans”… no està al Príncep, i ni tan sols és de Maquiavel. És un comentari, una anotació que un lector va fer al marge. Aquest lector era un tal Napoleó Bonaparte, i de les seves anotacions se’n va fer una edició especial. Aquesta anotació es va fer concretament al capítol VIII "Dels que han arribat al principat mitjançant delictes"; Maquiavel cita: "Es tracta quan s’assoleix el principat per un camí delictiu i nefand" i Napoleó comenta: "L’expressió és durament improvativa. Què importa el camí, per tal de que s’arribi? Maquiavel comet una falta en fer de moralista sobre semblant matèria". La cita és doncs de Napoleó, no de Maquiavel… Uns crien la fama i d’altres carden la llana...

Podeu trobar “El príncep” a la la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/02/2015.

Salmó marinat

 Ingredients:

·         2 lloms de salmó

·         1 pot d’anet (eneldo)

·         1 kg de sucre

·         2 kg de sal gruixuda

·         Oli d’oliva

Demaneu a la peixatera un salmó sencer preparat per a marinar. Sol ser una bèstia gran,ben be dos pams de llarg i un d’ampla,...  sense el cap ni cues ni aletes, es clar... Us donaran el salmó partit en dos, longitudinalment.

A partir d’ara en direm lloms de salmó.  Poseu els dos lloms sobre una safata amb la pell mirant cap avall. Aconsello cobrir la safata amb paper albal, serà més fàcil netejar-la i que no quedin olors... digue’m tiquismiquis...

 

Cobriu els lloms de salmó amb anet (eneldo)...  Si agafeu espècies en potet potser en necessitareu un parell... ha de quedar ben cobert. Un cop heu posat l’eneldo, cobriu-ho  tot ben be amb una barreja de sal i sucre. Dos Kg de sal, millor gruixuda, especial per a cuinar “a la sal”,  i 1 kg de sucre. És fàcil de recordar: la sal es ven en paquets de 2 kg i el sucre en paquets d’1...   digue’m perspicaç... No us deixeu les puntetes... tot ben tapadet.

 

Un cop enterrat en sal i sucre, poseu-ho  la nevera unes 36 hores (1 dia i mig). Passat aquest temps, el salmó ja està marinat. Traieu-lo de la nevera, traieu (i tireu) la barrecha de sal i sucre. Treieu l’excés d’eneldo, fregant el salmó. No us faci por posar-lo sota l’aixeta per rentar una mica l’eneldo que s’ha quedat enganxat, però tampoc us obsessioneu si en queden trossets enganxats. Si queden més puntets que a la foto tampoc passa res. Però si està tot verd, pot tenir excés de gust a planta...

 

Ah si... si m’heu fet cas amb el paper albal, tireu-lo... la safata quedarà neta ràpidament i no apestarà...

Ara cal anar filetejant el salmó, en un taper generós.  Alterneu làmines de salmó amb un rajolí d’oli. Com més bo (verge extra) millor.

I així anar fent fins a acabar el salmó i omplir a rebentar el taper. Podeu tirar la pell del salmó i gaudir del salmó marinat. Amb torradetes untades amb mantega amb sal és deliciós. O amb formatge per untar... o... o ... ufff... es un no parar... digue’m golafre...

Aconsellable per festes amb molta penya, si no prendreu salmó durant una setmana sencera...

Bon profit. Ah, un altre dia explicaré com fumar-lo... però primer n’he d’aprendre... digue’m previngut...

@jignasib 

Lluvia en los zapatos

“Buena suerte, mala suerte, quien sabe?” Dita popular... Ara no em feu dir d'on...

What if...?

Aquesta pel·lícula és una coproducció europea. Hi participen Espanya, que aporta  la direcció (la catalana Maria Ripoll), el guió (del madrileny Rafa Russo) i una de les actrius secundaries (una tal Penélope Cruz... us sona?); Gran Bretanya, on es va filmar (Londres, concretament), i d’on son tant el prota (Douglas Henshall), com la que fa de nòvia ultratjada (Lena Headey); França i Alemanya. Aquest aire cosmopolita i fresc es nota al llarg del metratge i li dona una alegria que el caracteritza positivament... jo crec, vaja...

La peli comença al carnaval de Noting Hill. Folklorista... Colorista... Publicista! Tot plegat molt alegre i visual, com deiem. El protagonista, actor en eterna fase de despegue, acaba de... de... com ho diria?... de ser infidel a la seva parella, deixem-ho així. En un atac de sinceritat, a l'arribar a casa ho confessa, s'acaba la parella i comença el declivi del protagonista.

Com a ànima en pena, va explicant a tothom qui vol escoltar, o no, com ha perdut el que realment estimava; i el que és pitjor, com ella ha refet la seva vida amb un altre, AMB QUI ES VOL CASAR! Una nit, de borratxera, i que plou per més senyes, pot explicar de nou la seva història a una cambrera/amiga/psicòloga. Ella, a l'acabar, tota amabilitat, li deixa un paraigua. Un detall, no oblideu que està plovent... De retorn a casa (bé, a l'intent de retorn ... recordeu: plou, borratxo...) uns escombriaires (agitanats, quota #SpainIsDifferent) el recullen, se l'escolten i decideixen ajudar-lo: el retornen al passat, al carnaval de Noting Hill; li regalen una segona oportunitat.

What if...? Què passa si no li diu res a la parella de la seva... “patinada”? Doncs que la parella no trenca i torna a ser feliç... de moment. El destí és cruel; o cachondo, depèn de com es miri. I potser  les coses semblen anar pitjor que abans, quina contrarietat. Però, potser també, és perquè ve alguna cosa encara millor; bona sort, mala sort... qui lo sa? Està escrit el destí? BVal la pena lluitar-hi en contra? I poden les cambreres/amigues/psicòlogues resoldre tots els nostres dubtes? Totes les cambreres o només algunes? Sí, sí, de tot això i molt més se’n parla en aquesta peli...

Una peli divertida i simpàtica que, en clau de comèdia, ens va sembrant, com veieu, la llavor de preguntes més interessants que ens deixen coses per pensar, sense perdre però ni l'alegria ni la simpatia. Que pensar no sempre ha de fer mal ni mandra... Una molt bona estona. De veritat.

Podeu trobar "Lluvia en los zapatos" a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 11/02/2015.

De duets, quartets i sextets...

Un duet és quan canten dos... Després d’aquest impressionant desplegament de saviesa ja podríem plegar. Però, no sé per què, em ve de gust aprofundir a la matèria. #digue’mpesat. I no... no parlaré del Fredy i la Montse...

El duet potser més famós, i segur el que més m’agrada, és el de British Airways, també conegut entre alguns tiquismiquis com el Duetde les Flors, de l’òpera Lakmé, de Leo Delibes. És d’una bellesa extraordinària; exòtic, tendre, amb una barreja de malenconia i alegria, tot màgicament barrejat que el fa inoblidable. Per això el deuen haver escollit per a anuncis, com BA, o pel·lícules, com “El ansia”, de Tony Scott, de qui ja n’hem parlat abans, en una suggerent escena entre Catherine Deneve i Susan Sarandon... i no em feu dir més que ho pot llegir la canalla...Deixem-ho en que la Miriam li explica a la Sarah de què va l’òpèra, ... de si és una cançó d’amor, ... que si tu que si jo, que si jo que si tu...

Un altre duet, en un registre semblant, potser no tant polèmic, però igualment tendre i emotiu. La barcarola de “Els Contes de Hoffmann”, d’Offenbach. Un altre regal per a les oïdes...

Però no tots els duets han de ser tan suggerents. N’hi pot haver de divertits. Si, si... Si no hem creieu, escolteu el Duetto Buffo per a due gatti, de Gioacino Rossini. El del Barber de Sevilla, La Cenerentola, Guillem Tell... el dels canalons... Se n’han fet varies versions. La darrera la de la Monserrat Caballé cantant a duo amb la seva filla, Montserrat Martí, en un intent de llançar la carrera artística de la segona; però sempre ens quedarà el dubte de si va ser víctima de “l’efecte Mateu”. Per a mi és molt millor la versió que van gravar l’any 1969 al Royal Albert Hall la Victòria dels Àngels i Elisabeth Schawarzkopf, al concert homenatge al seu pianista preferit, Gerald Moore. No sé què m’agrada més, si les dues dives fent de gat, o el públic empolainat de l’Albert Hall partint-se el pit de riure.

Què passa, però, quan a un duet se’n suma un altre? Doncs un quartet! Per a mi, el que més m’agrada és “Dunque e’ proprio finita”, de La Bohème, de Puccini. Els protas, Mimi i Rodolfo, canten a duo un comiat... que tendre. Se separen, ell enunciant les coses bones que es perden... ella les dolentes de les que s’alliberen, però és postureo, ella el vol deixar perquè està malalta i no vol que ell pateixi... Ja ho tenen això de les òperes de fer patir al personal. Mentre assistim a aquest moment emotiu apareix l’altra parella, Musetta i Marcello, discutint-se com sempre, però enamorats sense remei. Al final, els protas se separen sense realment voler-ho, i els secundaris es reconcilien entre abraçades,tot esperant la propera discussió.

I si a un duet, que se n’hi ha afegit un altre fent un quartet, se n’hi afegeix un altre? Tenim un sextet. Per a mi, el millor, “l’escenade la follia” de Lucia de Lammermoor, de Donizetti. Us en podria explicar moltes coses... però no les sé. Qui sí en sap un munt és Ramon Gener, que li va dedicar un dels seus programes de l’ ”Òpera en texans”. Molt recomenable. Molt més que qualsevol cosa que us en pogués dir jo...

I ja no hi posem més gent a l’escenari, perquè ja seria un cor, i aquí ho deixem per un altre dia...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 06/02/2015

Cálico Electrónico

“Ser superheroe no es fácil...Es una vida llena de peligros mortales, enemigos sobrenaturales... tienes fama, reconocimiento, éxito... YA, PERO NO MECOMO NI UN TORRAO!” Cálico Electrónico sobre l’essencia del superheroi.

“Pero quien ha desmontao el fumbolín? Y la mam? Ya lo sabe la mama?” Cálico Electrónico enfrontant-se valentement als terribles Ri-Txars Invasors.

“Pero que buena que estas! Un beso, dame un beso! Dame un beso y te pongo un piso en la Gran Via!” Cálico Electrónico afrontant fredament els intents de seducció de “La ladrona”.

A mitjans de la primera dècada dels 2000 va aparèixer una plana web amb unes aventuretes fetes en flash sobre un nou superheroi: Cálico Electrónico. Un heroi baixet, amb bigotet, mala llet... si, caspós també. Un autèntic spanish hero! Hilarant! De principi a final.

Als inicis, el personatge no era més que la mascota d’una botiga d’electrònica on-line, ElectronicaWeb (més ocurrent el que es va inventar el personatge que el nom de la web, val a dir...). L’èxit que va tenir, però, de seguida va propiciar que se’n fes una sèrie flash a internet, amb canal youtube propi i tot, i patrocinada per ElectrònicaWeb, es clar. La sèrie és invenció del Niko, creador de Nikodemo Animations (ara Nikotxan), que amb el seus col·legues han anat parint tots i cada un dels episodis, dels personatges i dels invents electrònics de la sèrie. Autèntica factoria “Joan Palom, jo me lu guis, jo me lu com”. Tot i els esforços indiscutibles d ela penya, però, no han estat suficients per treure rendibilitat econòmica al projecte i deu anys, cinc temporades i infinitud d’extres i especials després l’han hagut de tancar. Tècnicament, congelar a l’espera de que algú el pugui sostenir econòmicament. Una llàstima.

Els episodis es basen tots en una estructura similar. Un perill, normalment sobrenatural, assola la vil·la, Electronic City. El nostre heroi interromp la seva rutina diària d’home de la neteja, i es transforma en el superheroi, Calico Electrónicop. Igual de baixet, igual de bigoti, igual de caspós, però superheroi. El primer encontre és fatídic, acaba rebent... i normalment de forma humiliant. Però per això estan els amics, per donar consells i suport en els moments difícils; i l’amic del Càlico és el Muzamán, arquetipus de catxes tonto, que sempre té la solució als problemes dins del magatzem de la seva botiga, ElectrónicaWeb. Els aparells que Muzamán subministra a Cálico Electrónico solen ser la solució enginyosa, digna de McGiver que lliura la ciutat del perill imminent. De tant bo, li va sorgir la competència, el Chacho Migué...

Aventura a aventura anem trobant els dolents dolentíssims que justifiquen la feina del superheroi. Dolents com: el lobohombre, monstre pelut i tímid, hipersensible, que les nits de lluna plena es transforma en Chemita, alter ego d’algú semblant al friend Ansar; els Niños Mutantes de San Ildefonso, de dubtós origen; els Ri-Txars invasors, tan cuquis com violents; o la guapa, la lladre seductora, per a mi l’episodi més lograt.







Imperdibles les sessions de piropos de càlico, o les preses falses dels episodis.

Si penseu que la caspa sempre es dolenta, mireu algun dels episodis del Cálico i, tot i que no canvieu d’opinió, si més no riureu de valent una estona. Que també s’ho val, no?

@jignasib

La saga del Mundodisco

“Totes les religions son veritat, sota alguna definició de’ veritat’ ” L’últim continent, Saga del Mundodisco, Terry Pratchett.

“No morts, si. No persones, no” Lema de l’associació de no morts d’Ankh Morpork.El segador, Saga del Mundodisco, Terry Pratchett.

“La saga del Mundodisco” (“Discworld saga” en el seu títol original) son una sèrie de ben be una quarantena de llibres, escrits per Terry Pratchett, que succeeixen a Mundodisco, es clar... Discworld ´és un mon pla, en forma de disc, que se sustenta sobre quatre elefants que alhora estan reposant sobre la gegantina closca de la tortuga Gran A’Tuin. I dic que estan, no que creuen que estan: és un fet provat i demostrat pels astrònoms del mon, que tenen els seus observatoris al llindar del disc per observar els moviments dels grans animals... no tinguem un disgust per que un d’ells comenci a bellugar-se de forma descontrolada...

Com veieu, Terry Pratchet ha fet amb la literatura fantàstica el que els diàlegs de les pelis de Woody Allen ha fet amb el cine; aporta una component surrealista, absurda, hilarant no vista fins al moment. Tota afirmació, comentari, descripció o personatge està revestit alhora d’una sàtira als personatges i paisatges del mon fantàstic medieval com d’una visió surrealista i divertida del que nosaltres entendríem d’un mon normal. Espases màgiques? Que parlen? Es clar... és més, no és que parlin: es que no callen!!! Herois predestinats a salvar el mon? Es clar, quants en vols? Amb tatuatges i marques de naixement? Espases heretades d’antigues nissagues? Cap problema! Mags? A dojo! Alguns d’ells molt ineptes! Aquest és el gran mèrit de l’escriptor, ser capaç d’encabir en aquestes premisses tot un mon de fantasia i uns personatges Increibles com si fos la cosa més normal del mon.

Com ja he dit al principi estem parlant d’una trentena de llibres, però, es clar, no cal llegir-los tots. Al final t’encarinyes d’alguns d’ells i els segueixes mentre abandones una altra part de la saga. És el normal; altrament seria repetitiu. Personalment considero que els millors per llegir son:

• els dos primers (“El color de la magia” i “La luz fantástica”) imprescindibles per entendre els mecanismes bàsics del mon i els personatges principals, on apareixen per primer cop els mags, i el seu representant més inútil i covard, Rincewind;
• “El segador”, on descriu l’episodi en que els Sers suprems decideixen prescindir dels serveis de La Mort (la personificació antropomòrfica de la Mort, que sempre parla amb majúscules i porta una dalla), fet que causa el caos entre el mon dels morts i els no morts, al no trobar un candidat adequat per substituir-la;
•  “Guàrdies! Guàrdies”, on apareix la Guardia de la Ciutat, i el seu nou fitxatge, Zanahoria Fundidodehierroson, un noiet (de l’alçada d’un armari, la força d’un gegant i el concepte de l’honor exagerat) adoptat per uns nans (algun dia li haurien de dir que és adoptat); ah, i té una espasa heretada... i una marca de naixement...
•  “Pirámides”, on es descriuen les peripècies de l’associació d’assassins (una professió tant honrosa com la dels lladres o la de pidolaires, que us heu pensat!);
•  “El último continente”, on es descriuen les aventures dels personatges i habitants de l’últim continent que els deus van fer, quan els sobrava el temps i els faltava espai... o sigui que no va quedar gaire be...

 Ja veieu que les històries tenen plantejaments de base sorprenents... i la resta del llibre van in crescendo, presentant-nos personatges inverosímils, que en el fons són paròdia d’algun personatge conegut al mon fantàstic (des de Gandalf a Conan, incloent-hi Mad Max o Fafhrd i el Ratonero Gris, pots trobar de tot; vampirs burgesos, bruixes amb berrugues, llops-home, homes del sac amb agorafobia, banshees afòniques...). Per tenir més detall de la saga i dels personatges que la plaguen s’aconsella veure l’entrada a la wikipedia. Sempre és útil, però en aquest cas imprescindible...

Ja per acabar, fa poc vaig saber que Terry Pratchett està en un estat avançat del mal d’Alzheimer, i per tant no escriurà cap llibre més de la Saga. Sempre sap greu assabentar-se d’una notícia així, més però en aquest cas, sabent que es perd, no només un geni creatiu, sinó també algú que té la capacitat de fer-nos riure, i de valent. Jo no sé trobar les paraules adequades; però us deixo les del seu amic Neil Gaiman, que en va escriure un preciós i commovedor article al diari The Guardian (gràcies @marisolbcn per la referència).

Podeu trobar els llibres de la “Saga del Mundodisco” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/02/2015

PD. Avui, 13/03/2015, s’ha publicat que fa pocs dies que el Terry Pratchet ha mort...  ..=8_-(   qepd.  Desitjo que LA MORT en persona (la representació antropomòrfica de la Mort) hagi tingut el detall de rebre’l en persona... Com a Mag de les Paraules s’ho mereixia...