Va néixer a finals dels ’50, i la va popularitzar cantants
com Joao Gilberto, Jobim o Vinicius de Moraes. I precisament sobre aquest
darrer volia xerrar una estona; no tant d’ell com d’un disc que va gravar en
directe a Buenos Aires l’estiu del ‘71, acompanyat de dos col·legues, també
coneguts a la moguda carioca: el guitarrista Toquinho i la cantant Maria
Creuza. És el conegudíssim “En La Fusa”, nom del cafè-concert on es va gravar.
Una joia! Les cançons que formen part del disc son de les més conegudes del
repertori de la bossa nova. I
l’ambient bohemi de la gravació al cafè les fan encara més entranyables.
Comença a mb una broma, un homenatge a la selecció brasilera
de futbol que recentment havia guanyat el Mundia, “Copa
do Mundo”, així com escalfant l’ambient. A partir d’aquí es van succeint un seguit d’èxits del cantant
que oscil·la des de la marxeta típica de la samba, a les balades més
melancòliques que puguis imaginar. Peces com les ballables “A felicidade”, “Tomara”;
o les més lentetes“Que maravilha”, “Lamento no morro”; “Berimbau”,
que té nom de bar del Born... per què serà; “Irene”o
“Canto en Ossanha”. Inviten totes elles a
asseure’s a una terrasseta, amb els ulls clucs i gaudint de la calma... o d’una
birra...
I en
volíeu de vertaderament famoses? L’estrella del disc i de la música popular
brasilera en general, la conegudíssima “Garota de Ipanema”, en una de les seves millor
interpretacions; sense paraules, no calen. Seguim amb la introspecció, per a mi
amb la millor cançó del disc, “Samba en preludio”, una autèntica declaració
d’amor, de “saudade”, a ritme de samba lentíssima, intimíssima... que pari el
mon.
I
entomem la recta final, amb peces igualment boníssimes i relaxadíssimes: “Catendé”,
un divertimento per a guitarra sola, a mans de Toquinho, “Valsa de Tunísia”, “Eu sei que vou te amar”; i la tarca final, “Si todos fossem iguais a você”.
Si
voleu un oasi de relax, poseu aquest disc, tanqueu els ulls i deixeu passar el
temps... La birra en ma us ho deixo per a vosaltres i la vostra sed.
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 24/04/2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada