Cròniques vampíriques

Diu la llegenda urbana que Anne Rice, l’autora d’aquesta trilogia, va perdre una filla víctima de la leucèmia. La seva teràpia i la seva venjança va ser recrear un mon on la sang no causava la mort del éssers estimats si no que els garantia una vida d’èxits, poder i plaer. L’ordre és irrellevant... Personalment crec que aquesta llegenda és falsa, si més no, no l’he pogut documentar; i si fos certa, segur que estaria impregnant totes les biografies de l’autora. #digue’msuspicàs

Sigui com sigui, ... és igual. El rerafons que hi ha sota la llegenda segueix impregnant l’obra. Estem parlant de llibres de vampirs, i compleix amb tots els requisits: els vampirs tenen vida eterna (be... eterna... eterna... molt més llarga que la vida mortal humana, que a efectes pràctics ve a ser el mateix, no?); els vampirs xuclen sang; al xuclar la sang transmeten el mal; i per als vampirs i les víctimes, el procés és clarament de seducció, produeix un gran plaer... sensual... eròtic. Un orgasme, vaja; deixem-nos d’eufemismes, que ja som prou grandets. Bé, ja tenim les claus de l’èxit, no?

Els tres llibres que formen aquesta trilogia son “Entrevista amb el vampir”, de la qual se’n va fer una pel·lícula de força anomenada amb un repertori de primera categoria; “Lestat, el vampir”; i “La Reina dels condemnats”, que també va passar a la gran pantalla, tot i que amb més pena que glòria, res comparable a la primera part.

El primer llibre tracta de la conversió de Louis a mans del seu ‘pare vampíric’, Lestat, cap a mitjans del segle XIX, a Nova Orleans. La narració és en forma de confessió; no tant per penediment com de ‘reverie’, d’exercici d’introspecció que el vampir Louis fa a un periodista. En la narració comencem a conèixer la ment dels monstres, molt més complexa que en d’altres narracions del gènere. L’eix argumental és clarament el sentiment del vampir, no la víctima. Al contrari de Dràcula, on ja vam comentar que coneixíem molt be el neguit de les víctimes però gens la motivació del monstre, aquí copsem el debat ètic del ‘jove’: és legítim matar un ésser humà per alimentar-me? I si és un ésser dolent? Tot i que té el poder de llegir la ment, com es pot garantir que és una ment dolenta que mereix morir? ... Totes aquestes preguntes ronden pel cap del protagonista i les intenta respondre amb la guia del seu pare, amic, confident Lestat, de moral molt més... dissoluta, val a dir. Un altre punt recurrent a les obres és la relació sentimental entre els vampirs. La reproducció és per transmissió de sang, per tant la funció sexul és irrellevant.. de fet, s’entén que queda atrofiada... deslligada dels costums humans... va, que ja m’enteneu... sigui com sigui, l’afecte, l’amor, la sensualitat adquireixen noves dimensions, i el llibre és prou ambigu per a que cadascú arribi a les conclusions que vulgui.

Un moment, per a mi brillant, tant al llibre, com especialment a la pel·lícula, és l’aparició del vampir infant. Molt ben descrit, els fets i les sensacions de tots els personatges implicats; i en el cas de la pel·lícula, el millor personatge amb diferència! #momenttransmèdia...

El segon llibre,  amode de flashback, centra la narració en la conversió al vampirisme de Lestat, durant la Revolució Francesa, el seu aprenentatge i adaptació al nou estat, les seves aventures i el viatge a Nova Orleans, on enllaça l’acció amb el llibre precedent. Mateixa línea narrativa i qualitat en els dos casos, que manté l’atenció del lector. El tercer llibre vol aprofundir en què és i d’on ve el vampirisme... i al meu entendre... crec que el llibre s’escapa de les mans de l’autor. Els personatges prenen vida pròpia, la narració esdevé caòtica i crec que no es va encarrilar amb la sobrietat dels dos primers llibres. Dolent? No... però potser no calia tant vertígen ni tant Manga al final...

Arran de l’èxit d’aquests tres primers llibres, va sorgir tota una saga que, tot canviant els personatges o les èpoques, segueix el mateix esperit i ambient; no aporten gairebé res de nou, però segueixen sent obres entretingudes, i recomanables per a tots aquells amants del gènere xuclador de sang.

Podeu trobar “Les cróniques vampíriques” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 30/10/2014.