“Sei solo”, sis sols per a violí. “Sei solo”, estas sol.
L’any 1720, J.S.Bach va acabar de compondre les sis sonates i partites per
a violí. L’autor, al manuscrit, les va titular “Sei solo”, sis sols... normal,
les has de tocar tot sol.
Tres de les peces, les sonates, son concretament el que es coneix com a
Sonatas da Chiesae, peces de forma sacra; i tres partites, en forma de suite,
de conjunt de dances (minuet, giga, bouree, chaconne...). Fins aqui les dades #wikipwediadixit.
Com sempre que Bach escribia peces per a un instrument sol, posava un
llistó molt alt per a l’intèrpret, i les sonates i partites no només no en son
l’excepció, si no que potser, en son l’exemple. D’entre elles destaca un
moviment, la Chaconne, cinquè moviment de la partita num. 2; la més difícil i
més coneguda del pack complert. Ella soleta, una peça que dura 17 minuts ben
llargs, més que algunes de les sonates complertes, es considera una de les 10
peces TOP en dificultat que qualsevol violinista pot aspirar.
Més wikipwdia. La chaconne o chacona es una dança, probablement d’orígen
hispà, del segle XV. De compàs binari o ternari, solia fer variacions al
voltant d’una línia de baix que es repetia constantment.
Anem al gra. Escoltem la Chaconne interpretada per Hilary Hahn.
Aquesta gravació és de quan la violinista només tenia 18 anys, però crec
que transmet tot el que l’autor tenia a dir... Be, alguns musicòlegs i fans
diuen que tenia a dir... m’explico. La peça té més d’un quart d'hora d’harmonies,
d'acompanyaments tocats per un sol instrumentalista. Una peça per a un
instrument sol, ple d’harmonies. Amb una emotivitat brutal, desgarrada. Més que trista és desoladora, abrumadora. Pensem-hi. "Sei solo"... sis sols, ... estàs sol.
Bach va titular el conjunt de peces com a ”Sei solo”, en italià, per què al
barroc es donava molt això de fer servir l’italià per parlar de música. Però, en
italià, el plural de solo és soli. Potser Bach no ens volia dir que eren sis sols.
Potser Bach ens volia dir “sei solo”, que estava sol, en imperatiu.
Potser aquesta peça és
un homenatge a la recent mort de la seva primera dona, Maria Barbara. Potser el
compositor intenta superar aquesta pèrdua rememorant la joia de viure plegats
però estant sol, interpretant sol. Per això les harmonies d'un instrument sol.
No vull estar sol, però estic sol... sei solo. Com Orfeu anant a buscar al
mateix Hades a la seva estimada Euridice, Bach ens fa tenir la sensació de
sentir dues veus, però interpretades per un mateix violi. I la nota final...
l'harmonia final, dues notes a l’uníson... Sei solo. Estas sol...
A partir d'aqui la legenda. E si non
e vero, e ben trovatto... Per això cada cop que la sento no puc parar de
plorar.... #ésaixí #nohopucevitar #esdiuijaestà. Benvinguts a la llegenda.
Podeu escoltar el primer àlbum que va gravar Hilary Hahn amb les sonates i
partites. Publicades al 1997, quan la violinista tenia només 18 anys... jo tot
just començava a estudiar la carrera #sindromed’Sthendal. Aquesta gravació
només conte les partites 1 i 2, i la sonata 3.
Recentment, al 2018, ha acabat publicant les que li faltaven per la cole.
"-Esto es una
ofensa!", tinent Feraud començant una bella amistat amb el tinent D'Hubert "Tendré mucho gusto
de batirme con usted a la primera oportunidad", tinent D'Hubert marcant
l'estil de la bella amistat amb el tinent Ferraud
Si ens atenem només als excel·lents protas d'aquesta peli,
Keith Carradine (com a noble , en el sentit romàntic de la paraula, tinent
d’Hússars francesos, Armand D'Hubert) i Harvey Keitel (com a tossut i engreit
tinent, també dels Hússars, Gabriel Feraud) podríem pensar que estem davant
d'una producció independent americana. O d'una de les pelis bizarres i
violentes del Quentin Tarantino. O si ens atenem a la fotografia cuidadosíssima i preciosista dels
paisatges diríem que es una peli bucòlica sobre la campinya francesa. Clar que
si fem cas a la perfecta ambientació de la França Napoleònica, amb detalls
cuidadíssims dels usos i costums de l'època o dels vistosos uniformes dels
Hússars, Dragons i fauna de l'època ens atreviríem a dir que és un dels
magnífics documentals històrics de la BBC... Però no... Ni una... "Els duelistes" es una peli, una
gran peli, dirigida l'any 1977 per Ridley Scott. De fet, la seva primera peli.
I com estem parlant d'un gran director que a la primera ja despuntava, va
guanyar el premi a millor "opera prima" a Cannes. Apuntant maneres... La resta sí que és cert. Uns paisatges preciosos. Una
ambientació cuidadíssima i fidelíssima a la història. Però de què va la
història? Doncs res, adaptant un conte curt de Joseph Conrad, trobem un tinent
d'Húsasr, Feraud, més chulo que un vuit i amb tendència a retar-se a duel amb tothom, acaba malferint...
matant de fet, al parent d'un VIP. Aquest, com a venjança, el fa detenir i
envia al també tinent D'Hubert en aquesta santa missió. I ja l'hem liada... El
primer s'ofen, i el tepta a duel. Sorpresos? A partir d'aquí, els duels se
succeeixen per que mai acaben a satisfacció de les dues parts... De la part de
Ferraud es clar... #pesao! #troll.
Per a mi el millor, però, és la manera que a la peli es tracta
l'ideal romàntic del duel com a defensa a ultrança, fins a la mort si cal,
d'uns ideals, creences o simplement un orgull ferit; és molt més crua del que
estem acostumats. Més que tenacitat es veu la tossuderia d'un ofès hipocondríac
i la rendició de l'altre a uns usos i costums dels que no pot fugir encara que
a totes llums son una bajanada. Al llarg de dècades assistim com a testimonis a
tot l'inventari de combats marcials: des de l'espasa al sable; de l'heroica
càrrega a cavall, al patètic gat i la rata pistoles en ma. Però no amb les
bandes sonores triomfalistes i apoteòsiques, si no amb la suor del cansament,
la sang de les ferides i els crits de dolor. Veraç. Cru. Impactant.
Un gran exercici d'història moderna, amb una boníssima
ambientació i unes excel·lents interpretacions. Una gran peli de Ridley
Scott... I ojut! Que era la primera!! #uncrack
Podeu trobar "Els
duelistes" a la xarxa de biblioteques.
@jignasib Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/10/2015.
Explica Stephen Hawking que a l'escriure aquest llibre va
rebre un consell de l'editor: "no hi posis cap fórmula; cada fórmula que
posis reduirà les vendes del llibre a la meitat". Va pillar el missatge,
però tot i així, va renunciar a la meitat de vendes a canvi de posar una única
fórmula, la que va fer famós a Albert Einstein, i que postula que l’Energia
continguda dins de la matèria és igual a la seva massa per la velocitat de la
llum al quadrat.
Aquest és un llibre de física, dels límits de la física.
I és un llibre divulgatiu. Sembla mentida, però Hawking, físic tanc conegut pel
seu cervell excel·lent com famós per les limitacions del seu cos, del seu físic
(#haha #graciosillo #xistefàcil), aconsegueix fer termes com relativitat o física
quàntica gairebé tan comprensibles com un llibre de receptes... Be, potser
exagero, però ho fa amè i assequible. Conceptes com la fletxa del temps,
l'entropia, els forats negres, la forma i la mida de l'univers poden ser temes
d'una conversa entre amics... Si, d'acord, torno a exagerar, però realment
deixen d'estar dalt d'un altar misteriós i incomprensible i se'ns fan molt més
entenedors... Ara sí, no?
De tot el llibre jo em quedo amb el Principi Antròpic.
Després d'intrigar al lector amb quanta massa hi ha a l'univers i si aquesta
massa és suficient per aturar el big bang i provocar un big crush (i la fi de
l’univers, és clar), o és insuficient per aturar-lo i condemnar-nos a una
expansió infinita sense límits i esgotant tota l’energia (i la fi de l’univers
també, és clar), ens arriba a convèncer que la quantitat de massa a l'univers
és precisament la justa i necessària per garantir una expansió 'equilibrada’, sense fi de l’univers
(ai que bé, m’ha tret un pes de sobre; això de tenir uns quans milers de
milions d’anys disponibles, .. no sé, ... com que m’alleugereix).
Molta casualitat, no? Si necessitàvem que l'univers
tingués una massa concreta per garantir una estabilitat concreta que facilités
l'existència d'una espècie intel·ligent concreta, resulta que la tenim...
Hummm, això olora a Déu, no?
Doncs aquí entra el Principi Antròpic: les coses són com
són, per què si no fossin així, no estaríem aquí per fer-nos aquesta pregunta! #seemslegit.
Per a mi és tant concloent com "Darth Vader amb una espasa de llum; el teu
argument és invàlid".
Doncs com aquesta, al llibre n'hi ha més... Si us tenen
encuriosits temes apassionants com el big bang, els forats negres, la
unificació de forces, la teoria de cordes, la fletxa del temps, o el gat zombi
d'Schröedinger, no us el podeu perdre...
"Anál
nathrach,
orth’ bháis’s bethad,
do chél dénmha", Invocació de l'alè del Drac, en gaèlic.
“You and
the Land are One” Merlí justificant a Artús per què és l’hereu legítim del tron
de Britannia i portador d’Excàlibur.
L'any 1981, John Boorman va fer una
superproducció basada en el cicle artúric. Excalibur, com a
superproduccció, tenia uns trets peculiars: alguns trivials com l'elevat
pressupost i l'extensa durada; i d'altres més singulars, com el fet de que a
l'obra no va participar cap superestrella, o que el gènere de la capa i espasa,
per aquells anys no era, ni de bon tros un #TrendingTopic. Si mirem el casting,
veiem noms poc coneguts al moment com Nigel Therry com a Artús, Nicol
Williamson com a Merlí, ... bla, bla, bla, ...Patrick Steward com a
Leondegranz (que més tard se’l coneixeria com a Professor Xavier o com a Capità
Picard), i Liam Nesson
com a Gwayne (i que més tard seria conegut com a Schindler, Rob Roy, mentor de
Batman, Jedi, ...). Mira, aquests dos si que es van fer famosos!
L'aposta va tenir cert èxit; no el que
s'esperaria d'una gran superproducció però suficient per no picar-se'n els
dits. En quant a la crítica, com en tot en aquesta vinya del senyor: essencialment,
per la part bona, una historia ben relatada amb una fotografia preciosista i
efectista. Rodada per sencer a Irlanda, i amb actors locals, val a dir que en
fa un bon publireportatge. La música, ben escollida; no passarà a la història
de la composició (de fet no es va compondre originalment si no que és un recull
de fragments d'òpera de Wagner i del Carmina Burana) però si
que cal destacar que va ser molt ben escollida, insisteixo, per a les escenes
que acompanya i que les fa créixer, que és del que es tracta, no? Per la part
dolenta, sense fer-ne sanya, es va criticar que la falta de superestrelles fa
que les interpretacions a vegades perdin força... Home...
La peli està basada en el clàssic del s.XV de
Sir Thomas Mallory, “La morte d'Artur”, i es manté molt fidel a l'original, tot
i que introdueix elements aliens (com, per exemple, el campió del graal, que
segons Mallory era Galahad, fill il·legítim de Lancelot i Elaine, però que a la
peli acaba sent Percival (el Parsifal wagnerià) seguint la versió de Chretiens
de Troyes). Tot i aquesta fidelitat, l'ambientació no ho és tant; pensem que el
cicle artúric transcorre a principis del segle VI, la taula rodona es va
constituir a l'any 530; i les armadures complertes de cap a peus son molt
posteriors, ben bé del XV. Però, siguem honestos, fer una peli de cavallers
sense armadura... com que no... acceptem aquesta llicència de l'attrezzo, no?
Absolutament recomanable per als amants del
cinema i la literatura medieval fantàstics, els jocs de rol, i realment
imprescindible pels seguidors del Rei Artús i els seus cavallerss de la Taula
Rodona. Aprofiteu que s'acosta la Pasqua de Pentecostés...=;-)
“I don’t know how to Love him...” Maria
Magdalena feta un embolic
“Iwant to know, I
want to know, my god! Why I should die?” Jesús, que tampoc ho té clar..
“Lisen Jesus to the
warning I give...” Judes que comença a veure-ho clar...
Aquest post és especial... de fet, no és el meu post,
sinó de la Raquel... ja la coneixeu.
Que us puc dir que no sabeu ja...
Ara ens trobem en moment “deures”: “el profe ens ha demanat que mirem Jesucrist Superstar i que expliquem
en què s’assembla a la Biblia i en que no”. #tenimunrepte.
Ja ens veus a tota la família, divendres a la nit, pizza
en ma, mirant el musical rock-hippie per antonomàsia amb l’ànim de destripar-lo
i analitzar-lo...
Fem una prèvia #momentwikipèdia. Estem parlant de la peli
que es va fer l’any 1973 basant-se en el disc original de l’any 1971 (obrim
parèntesi: Jesus era interpretat per Ian Gillan, vocalista de Deep Purple, i
Judes per Murray Head, també de sobres conegut... ep! Poca broma. Tanquem
parèntesi) i que va ser abastament representada a Broadway o al West End
londinenc. Lletres de Tim Rice; música d’Andrew Lloyd Webber; dirigida per
Norman Jewison.
Però anem al panyo. Quin treball va presentar la Raquel?
El musical comença amb l’arribada d’un autobús a un lloc
remot del desert. D’aquest hi baixen un seguit de joves artistes vestits amb
robes informals, pròpies de la dècada dels 70. Allà és on serà representada la
passió de Crist, és a dir, els últimsset dies de la seva vida, des de l’arribada a Jerusalem fins a la seva
crucifixió. Tota la
pel·lícula es desenvoluparà en un escenari únic: un espai obert amb un paisatge
desèrtic.
El musical és ple d’anacronismes. Es barregen elements moderns
amb motius antics. Potser, amb això, el que volen transmetre els autors és que
tot i ser una història que va ocórrer fa dos mil anys enrere segueix influint a
dia d’avui d’una manera molt present. Tot i que, més que una representació
literal de la història que explica la Bíblia, és una interpretació d’aquesta,
per part dels guionistes.
Pel que fa als personatges,
començaré parlant de Jesús. Primer de tot, una de les característiques
principals d’aquesta pel·lícula és el tractament del seu paper. Es dona una
visió completament humanitzada d’ell. De fet, perd totes aquelles qualitats
pròpies del fill de Déu. Presenten a una persona amb sentiments i passions
terrenals i amb dubtes.
A mesura que avança la
pel·lícula Jesús es va acomodant en el seu rol de líder. Descobreix les
avantatges que comporten la seva posició de superstar,i comença a gaudir
d’aquestes. Poc a poc va deixant de banda la seva missió principal: divulgar la
doctrina i els valors cristians. A canvi es dedica a promoure principalment la
seva figura com a fill de Déu i Rei dels jueus. De fet, sembla que ell mateix
oblida els valors de la seva pròpia doctrina. Cada cop més es converteix en un
personatge que arriba a ser fins i tot egoista, que no es preocupa pels demés.
Això queda molt ben retratat en la escena en que totes aquelles persones
desgraciades li supliquen ajuda i ell només mostra una expressió de por i
inclús de fàstic cap a elles.
Quan s’apropa el moment de la
crucifixió, la nit de l’últim sopar es mostra confós. Entén el què li està
passant però cada cop té menys clar per què li està passant i si li hauria de
passar. És a dir, en un principi, en comptes d’acceptar el seu destí té dubtes
i qüestiona la voluntat de Déu, en ves de confiar cegament en ell, que és una
de les bases del cristianisme. Tot i que finalment sí acaba per acceptar-ho. A
més, no es representa l’acte de resurrecció, per lo qual el caràcter diví,
sobrenatural, quedarà completament esvaït.
En contraposició amb el
personatge de Jesús, apareix Judes Iscariot, que es mostra en complet desacord
amb el camí que està prenent Jesús. Al llarg del musical, Judes arriba a tenir
més protagonisme que el propi Jesús. De fet, la història sembla estar
representada a través del seu punt de vista. El que és mes, no es
presenta a Judes com el deixeble malvat, pervers i traïdor, que mostra la
Bíblia, sinó que potser el que es pretén és justificar els seus actes i
la seva traïció.
Des del principi de la
pel·lícula queda molt clara l’opinió de Judes amb la cançó “Too
much heaven in their minds”. Veu que Jesús està abandonant el que hauria
de ser el seu objectiu principal per acomodar-se en la seva posició de súper
estrella, i passar a donar-li més importància a divulgar el seu personatge que
no pas els valors cristians, i això Judes ho condemna. De fet, no acaba de
creure’s que Jesús sigui veritablement fill de Déu, tant a la pel·lícula com a
la Bíblia. És per això que n’és conscient des del principi que si Jesús se
segueix proclamant Rei dels jueus li portarà problemes. Per tant el seu rol,
serà fer tot el possible per tornar a encaminar a Jesús cap el que ell creu que
és el bon camí. Per aquest motiu, finalment, desesperat, ven Jesús als
sacerdots jueus, creient que ho fa pel seu bé, amb la finalitat de
encaminar-lo. En cap moment pretén fer-li cap mal. Quan se n’adona del que ha
fet, ja és massa tard i Jesús és crucificat. És per això que el petó que Judes
li dona a Jesús abans de ser detingut pels soldats romans en la pel·lícula
sembla una disculpa pel que ha fet, a diferència de la Bíblia, on només
representa una senyal per delatar Jesús als soldats.
Un altre punt interessant, és
que en contraposició a la Bíblia, en aquesta obra, quan Judes se n’adona de les
conseqüències dels seus actes se’n penedeix profundament, però a més, entén que
ha complert el seu rol dintre del pla diví. És a dir, entén que Déu era
conscient de que per a que la paraula de Jesús tingués valor i marqués per
sempre la història havia de ser assassinat. És aquí quan n’és conscient de que
ha estat manipulat per a complir el seu paper en el pla diví, però no és capaç
d’acceptar-ho i s’acaba suïcidant penjant-se de la branca d’una figuera, un
arbre considerat traïdor, degut a la fragilitat de les seves branques. Molt
diferent a la Bíblia, que justifica els actes de Judes dient que ha estat
posseït per Satanàs.
Un altre personatge important és
Maria Magdalena, qui, a la pel·lícula, a més de sentir un amor espiritual cap a
Jesús, com a la Bíblia, també sent un amor terrenal, està bojament enamorada
d’ell i això la confon. Aquests sentiments els expressa en la cançó “I don’t
know how to love him”, que curiosament també interpreta Judes quan se’n
penedeix d’haver traït a Jesús, per expressar un sentiment semblant. És a dir,
Judes no veu a Jesús com a un fill de Déu, per això l’estima d’una manera
terrenal. Però a més, com precisament creu que Jesús tan sols és un home, tenia
dret a equivocar-se i es mereixia un perdó, no pas el que li acaba succeint.
I l’últim dels amics de Jesús és
Simó, que tan sols surt a una escena en la que intenta persuadir a Jesús per a
que utilitzi la seva influència i el seu poder com a súper estrella, per a
convertir-se en un líder
polític i liderar una revolta en contra dels romans, però Jesús s’hi nega.
Pel que fa als enemics de Jesús,
hi són presents Caifàs i els sacerdots, Ponç Pilat i per últim Herodes, qui,
comparat amb la Bíblia té una importància molt menor. De fet només surt en unes
poques escenes del final representat d’una manera molt ridícula, molt
contràriament a la Bíblia on realment és un enemic potent de Jesús ja que se
sent amenaçat per ell perquè es proclama Rei dels Jueus, quan Herodes és el
legítim rei dels jueus. El conflicte, en aquest cas, és que Herodes no entén
que, segons Jesús, el seu regne no pertany a aquest món, per tant, no hauria de
ser cap enemic del rei dels jueus terrenal.
Els enemics principals de Jesús
seran Caifàs i els sacerdots. Aquests, veuen que hi ha un home que altera tots
els seus missatges i que té molta influència sobre les masses i els fa por fins
a on pot arribar tot això. Finalment arriben a la conclusió de que el millor
que poden fer és desfer-se de Jesús matant-lo i aquesta és la seva intenció al
llarg del musical fins que el crucifiquen.
D’altra banda, i per últim, està
Ponç Pilat, que no és realment un enemic de Jesús. De fet, quan l’arresten i el
porten davant seu per a que el jutgi, Pilat és conscient de que Jesús no és cap
persona dolenta i no vol fer cap mal, és per això que en un principi no vol que
el matin, però degut a la pressió dels sacerdots i principalment del poble, que
no està d’acord amb el missatge de Jesús es renta les mans, volent dir així que
no vol tenir res més a veure i deixant carta blanca al poble, exactament igual
que a la Bíblia.
Avui, més que
d’un llibre, vull parlar-vos d’un llibret; una faula, com molt bé descriu al sots
títol la mateixa autora, Sílvia Tarragó. Com a bon llibret, es pot llegir d’una
tacada, un plis plas, digestiu, però no per això ni superficial ni
intranscendent. És un bombonet. Dels
de licor, que deixen un regustet agradable una estona després d’haver-te’ls
empassat...
I és una faula de
Sant Jordi, #deveritat. Per què tot comença un dia de Sant Jordi, i per què a
mi me’l van aconsellar un dia de Sant Jordi. És un petit detall, com un bombó #jaushodeiajo, que et permet
complementar qualsevol ofrena digna de Sant Jordi, be sigui rosa, be sigui un
gran llibre. Oi que queda molt be acompanyar un cafè amb un bombonet?
I és un detall
que et fa quedar bé amb tothom. A qui li agrada la lectura, agrairà un bomb... #valejano? Tens entre mans una
faula entretinguda i que entra directa a la vena, i per què no, al cor. I a qui
no li agradi la lectura... a ningú li amarga un ... #prou!.
Bromes a part, de
què va el llibre? Ja veureu que la resposta enllaça de nou amb el tema... Dues
persones, en Jordi i l’Anna; ell funcionari, en procés de refer la seva vida
personal; ella llibretera, i des de fa poc, en procés de refer la seva vida
professional. Ell no llegeix mai; ella viu pels llibres, pels que ven i ,
sobretot, pels que ha llegit.
I tot comença un
dia de Sant Jordi. A l’Anna li demanen un llibre per a algú a qui no li agrada
llegir #tenimunrepte. Què li podem oferir per a que canviï de parer? Ho
aconseguirem? Al Jordi, pel dia del seu sant, li regalen un llibre per a que
aprengui a apreciar aquest passatemps. Què en traurem d’aquí? Els liarem?
Doncs si, l’Anna
i el Jordi parlen de llibres. Ella en recomana, ell els llegeix, els dos els
comenten. I d’aquí, el Jordi canvia la forma de veure la vida! Aprèn a tenir
criteri, a opinar, a estimar... i tot gràcies als llibres que li recomana
l’Anna, sense pretensions, sense sentar càtedra, compartint el que estima, i qui
sap si també aprenent a estimar alguna cosa més...
Ara us toca
seguir llegint vosaltres. Quantes de les recomanacions de l’Anna heu seguit? Ja
els havíeu llegit? Us han trastocat tant com al Jordi? A mi se m’ha girat
feina...
Si us
agrada llegir, és un bon llibret per recordar per què us agrada llegir. Si no
us agrada llegir, pot ser el vostre primer llibre que us convencerà que us pot
agradar llegir. I si no... doncs recomaneu-lo!
-“Somos los caballeros que dicen Ni” “Deberéis traernos
una almáciga”
-“Rey? Yo no te he votado”
-“Y hubo gran regocijo! UEEEhhhhhHH”
-“Paloma europea o africana?”
Alguns dels tants diàlegs surrealistes que anirem
trobant...
Ens trobem davant
d’un altre producte surrealista de la factoria Monty Python. Plagat
d’anècdotes, diàlegs divertits, escenes inconnexes i incoherents que és
precisament el que la fa tan divertida. Si t’agrada el sentit de l’humor tan...
tan... tan Monty Python #esquenosecomdir-ho.
Tot
i que hi ha un cert nexe comú al llarg del metratge, un protoguió que dona
sentit a l’obra, dir que explicaràs de que va “Los caballeros de
la mesa cuadrada” és certament agosarat. De veritat, son una successió
d’sketchs ... d’esquetxs, ... #comcois’escriu?... d’escenes al voltant de la
idea principal, però dir-ne guió crec que és exagerat. I per això és única.
Coneixeu el cicle
artúric? La recerca del Graal per encàrrec del Rei Artús, duta a terme pels
cavallers de la taula rodona? Doncs oblideu-ho! És una excusa per fer el que
els dona la gana amb uns noms i uns llocs comuns que ni respecten ni falta que
els fa donades les rialles que aconsegueixen provocar.
El caos ja comença
amb els crèdits. Com si fos una
peli d’art i assaig del Bergman, subtitulada en una espècie de suec, amb més f’s, ö’s i ë’s que
un catàleg d’IKEA, que poc a poc va degenerant en una explicació bizarra sobre
rens rabiosos i paisatges amb mosquits per acabar com una festa de Mariachis...
i tot just hem començat...
A
partir d’aquí se succeeixen les escenes amb actors i alguna que altra escena
feta amb dibuixos, tan patètics com divertits. Molt en la línia del seu
programa de TV, “Monty
Python’s Flying Circus”. I les escenes que, al llarg de la pel·lícula, el
Rei Artús i el seu escuder Percy van trobant ens relaten la cerca del Graal,
amb l’ajut de la colla de cavallers, les aventures i desventures dels
protagonistes o inclús s’hi van intercalant, a forma de documental seriós,
entrevistes a erudits actuals que opinen sobre els fets i els personatges, però
de forma que, no ens ha de sorprendre, es barreja realitat, ficció, actors i
dibuixos, present i passat sumergint-nos en el caos habitual i hil·larant de la
factoria Monty Pyton. Ells son així i és el que ens agrada.
A mi em subjuga
especialment com els detalls s’interconnecten, com històries desencaixades
acaben reenllaçant-se més endavant; com es van fent bromes recurrents que
aconsegueixen que dos anècdotes inexplicables per separat, conjuntament
adquireixin sentit. Una broma global, de principi a fi...
Algunes de les
escenes mítiques de la peli inclouen:
Si
coneixeu algun fan de la peli segur que us les ha escenificat i, molt
probablement, fins a la sacietat. Ho dic per experiència. A més d’un l’he
taladrat explicant-li per mil·lèsima vegada alguna d’aquestes escenes... #sorry
Ja veieu, tot
plegat, no saps per què però has acabat rient de valent! Per gaudir, però
difícil d’explicar per què heu gaudit. Proveu-ho si no ho heu fet ja...
“Sei solo”, sis sols per a violí. “Sei solo”, estas sol.
