STEAM, no només és vapor

Molt be, doncs si STEAM no és només vapor en anglès, què significa més?

STEAM és un acrònim de les paraules Science, Technology, Engineering, Art i Mathematics, que en anglès vol dir... va, que ja ho sabeu, ... anem al gra!

Per què ens cal posar en un acrònim coses tan rares? La iniciativa que hi ha darrera aquestes sigles se la va inventar una professora de tecnologia de High School als Estats Units, la Georgette Yakman. Estableix un marc que fomenta la educació en les matèries identificades, Ciència, Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques (... al final m’ho heu fet traduir #ganàpies) amb la sana intenció de fomentar vocacions en aquestes matèries entre la gent jove, especialment les noies. Es pretén dotar a la canalla amb prou eines per a prendre decisions amb criteri, amb base científica i també creativa, alhora que es ven l’estudi de les dites ‘ciències’ com a humanísticament rellevants, no confrontades amb les ‘lletres’ sinó complementàries. Les lletres son guais, però les ciències poden ser-ho també #geekisthenewsexy.

 

Originament l’acrònim era més curt, STEM, sense art, però a mesura que avancen els temps es fa més pal·lesa la idea que les ciències sense creativitat perden una component fonamental. STEM no és per ‘capscuadrats’! Cal molta imaginació, talent i creativitat per ser un gran científic, i sense ART no et pots dotar d’aquesta qualitat.

Per què, no us heu preguntat mai per a què serveix l’art? Per què hi ha artistes? Jo estic convençut que l’art, és l’essència de la creativitat i del talent: imaginació, curiositat i iniciativa en estat pur. Abans que un científic tingui una idea, és molt probable que a un artista se li hagi anat la flapa prèviament; abans de la ciència hi ha la creativitat; abans del geni científic, hi ha el geni creatiu de l’artista. L’art commou i senzillament mou. Ens mou de la zona de comfort; quan pensàvem que ho teníem tot arreglat ve un artista i ens diu: “i si ara ho féssim axà en comptes d’així?” “i si ara pensem d’aquesta altra manera?” “i si ho mirem des d’aquest altre costat? o cap per avall?" #thinkoutofthebox. Si l’artista no es capaç de moure’ns ni commoure’ns no està fent bé la seva feina; però un cop l’ha feta bé, un científic es posarà a fer càlculs per a que sigui realitat, per a que funcioni, per a canviar les nostres vides... per a innovar.Sense art res no canvia; sense art no innovem.

Un dels exemples més esbojarrats i creatius d’això crec que és Salvador Dalí. Darrera de cada una de les seves excentricitats hi havia una provocació que ens feia canviar el nostre punt de vista i ens feia replantejar coses. Què son si no els rellotges tous? El temps passa pla? Si desfàs un rellotge el temps passa desfet?

Sabeu que Dalí va ser el primer que va veure i verbalitzar que la corba que descrivia una banya de rinoceront era una exponencial? Potser d’altres ho van veure, però no ho van dir ni pintar per tot arreu. I de què serveix? No sé, però és cert, i pot provocar algun tipus de pensament. 

En el mateix sentit, el dodecaedre; el pentadodecaedre té dotze pentàgons regulars, on poden inscriure’s la resta de figueres perfectes, seguint una proporció àurea! El súmmum de la perfecció matemàtica!! I com la idea és guais, començo a pintar quadres a veure què en surt. Creem.

I posats a jugar, si desenvolupem un cub (cos tridimensional) sobre un pla (bidimensional), que surt? Una creu formada per la concatenació de quadrats. La creu és el símbol cristià, on van torturar i executar a Nostrusinyó... Doncs va l’artista i diu:”fem el mateix però no ens limitem en només tres dimensions, home! Introduïm-ne una de nova, no?” I que va fer? Desenvolupar un hipercub (un cub de quatre dimensios) i projectar-lo a tres dimensions; lògicament el resultat ha de ser una hipercreu,  formada per la concatenació de cubs tridimensionals. I ha una hipercreu s’hi deuen executar els hipercrists, no? D’aquí neix la versió del Christus hipercubicus...

Ara, abans de pesar què té a veure STEM amb STEAM, podrem pensar en Dalí i crec que ho veurem més clar, no? I si més no, passarem una bona estona, oi?

@jignasib

To be or not to be

To be or not to be, that is the question...” la peli que gira al voltant d’uns actors shakespeareans.

“Josef Tura: [disfressat de Professor Siletsky – tot parlant de Maria Tura] Her husband is that great, great Polish actor, Josef Tura. You've probably heard of him.

Colonel Ehrhardt: Oh, yes. As a matter of fact I saw him on the stage when I was in Warsaw once before the war.

Josef Tura: Really?

Colonel Ehrhardt: What he did to Shakespeare we are now doing to Poland.” Josef Tura descobrint que els seus fans no ho son tant...

“Maria Tura: It's becoming ridiculous the way you grab attention. Whenever I start to tell a story, you finish it. If I go on a diet, you lose the weight. If I have a cold, you cough. And if we should ever have a baby, I'm not so sure I'd be the mother.” Josep Tura descobrint que té més ego del recomanable...

Ja fa uns anys, ... molts... una pila ... #compassaeltemps #viejunismo ma germana gran, en plena febre de “he d’aprendre anglès”, em va proposar anar als Cines Maldà (sí, sí els de les Galeries Maldà), on feien una sessió doble, un minicicle “Ernst Lubitsch” en versió original. Concretament passaven“El bazar de las sorpresas” (“The shop around the corner” en versió original) i la ja mentada “To be or not to be”. Un regal per a cinèfils, que jo, xaiet com era, no n’era conscient. En aquells moments només em sonava el títol i el director per ser aquell que va fer la versió orignal del “Ser o no ser” de Mel Brooks que acabaven d’estrenar feia poc temps.

La primera és una petita perla, no tan coneguda com la segona, però que mereix una menció especial. Recordeu “Tienes un email”? Tens dues persones que no se suporten en persona, de les que treuen xispes -de les dolentes- quan es veuen. Però que en el fons son de bona pasta, que volen companyia, i com son maldestres en persona, busquen la seva mitja taronja per correu. I la troben, i surten xispes -de les bones- quan s’escriuen. I de les paraules per escrit, decideixen passar a les paraules cara a cara, desvirtualitzar-se que diríem avui en dia. Quines escenes més divertides poden sorgir quan la mitja taronja per escrit resulta ser la mitja llimona en persona. Quin vodevil, quins malentesos i quines confusions, quines risses... recordeu? Doncs el Bazar de las sorpreses és l’original. No us conformeu amb còpies!

Ep, però no ens distraiem, avui hem vingut a parlar de l’altra obra mestra del gran Ernst Lubitsch. “To be or not to be”. Ara ja ho puc dir: si us plau, obvieu la còpia de Mel Brooks, feu-vos aquest favor... 

La pel·lícula es va estrenar l’any 42, durant la II Guerra Mundial, i és una sàtira dels nazis. Si, a primer cop d’ull, podeu pensar que es tracta d’una mera sàtira propagandística en temps de guerra errareu. És una Comèdia, en majúscules, una de les millor s obres tant del director com dels protagonistes. I encara que per si sol ja és un honor, en aquells temps, el públic potser demanava o senzillament es trobava més còmode amb una burda sàtira del nazisme; no van acabar d’entendre una comèdia tant bona sobre un tema tant seriós com preocupant. Diguem-ne que hi va haver un desencaix...

La perspectiva històrica però ens permet recol·locar-la on mereix. A través de l’humor reivindica la llibertat dels homes i els pobles i clama contra la injustícia alhora que desborda sentit de l’humor fi i intel·ligent a cada un dels seus diàlegs. Mereix, sens dubte, el Megattítol de Clàssic de les Comèdies.

I de què va, a grans trets? Varsòvia, any 39. Una petita companyia capitanejada pel gran.. gran.. actor Josep Tura (o així ho creu ell) estrena Hamlet. Un aviador de la resistència polonesa és un fan, admirador, i enamorat de la Maria Tura, dona del primer i amb ganes de jugar al flirteix amb el segon. Acorden que durant els monòlegs de “To be or not to be” l’aviador i l’actriu podrien gaudir d’una estona de tranquil·litat... posant dels nervis al protagonista! Com algú gosa deixar la butaca durant EL MONÒLEG!!???

Però son temps de guerra i la felicitat és curta. L’aviador descobreix un espia nazi i demana ajut als actors de la companyia, que usen les seves dots histriòniques per enganyar a l’invasor i malbaratar els seus plans contra la resistència. Tot plegat un emboliu que, tot i la seriositat que desprèn, ho fa amb el millor gust i sentit de l’humor possible. Brillantment, val a dir.

Una darrera anècdota, aquesta luctuosa. És la darrera peli de la malograda Carole Lombard, que va morir tràgicament en accident d’aviació un mes abans d’estrenar-se la peli...

Podeu trobar la Pel·lícula “To be or not to be” i la filmografia de Lubitsch en general a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest pot es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/03/2018.