La veritat és que aquest post es fa difícil d’encasillar. Parla de
llibres? O parla de música? Parla d’un llibre de música, o sigui, que
respectaré el format original i ens mantindrem en aquest apartat... tot i que
parlarem de música, d’un llibre de música...#eldiadelamarmota...
El David Puertas és, tant per
formació com per vocació, músic (toca la flauta travessera, segur que és bona
persona, =8-D ) i periodista. L’edició
d’aquest llibre és una excusa per recopilar les col·laboracions de l’autor amb
la revista Catalunya Música/ Revista Musical Catalana i que son, ni més ni
menys, els 25 primers mots encreuats
de temàtica musical que va dissenyar i publicar-hi fins l’any 2004. Tela!! A
veure que s’atreveix a dir que aquest llibre és avorrit.
Però no ens avancem; la part dels mots encreuats és la segona part del
llibre. La primera perla d’aquest comença ja al pròleg, que corre a càrrec de
l’enigmista de capçalera de casa nostra, l’inigualable Màrius Serra. No podia
ser menys, que un llibre de mots encreuats estés prologat per l’enigmista més
rellevant. A partir d’aquí se succeeixen un seguit de relats curts, que cada un
d’ells conté una anècdota, un misteri, un enigma relacionat directament amb el
mon de la música. Trobem des de l’origen del nom de les notes musicals, fins a
sardanes enigmàtiques; des de la relació entre música i matemàtica fins al
misteri de la qualitat dels Stradivarius; des dels mecenes anònims de
Txaikovsky fins a l’acrònim que s’amaga rera el nom de VERDI. Diversió i
intriga assegurada per estona.
Especialment entranyable per a mi, i al qual voldria dedicar un apart del
post, és el primer relat. Ens descriu una hipotètica correspondència entre Johan
Sebastian Bach i el seu fill Karl Phillipe Emmanuel, on s’explica el pique
entre el vell cantor de Leipzig i l’emperador Frederic II de Prússia. Cóm
aquest darrer repta al compositor genial per a que, a partir d’una melodia
senzilla, creï una sèrie de fugues a dues, tres, quatre o fins i tot a sis
veus! El “vell” no només accepta el repte si no que el resol excel·lentment, i
aquest és l’origen de l’ “Ofrena musical”, dard enverinat que
J.S. Bach retorna a l’emperador.
Aquesta narració, amb
l’excusa de narrar el duel creatiu, ens ensenya l’art de la fuga i les
diferents formes de composar-la. Ja no parlem de les diferents veus que es poden
repetir, sinó també de la forma en que es repeteix: cànon cranc, tocat a l’inrevés; per
augmentació, on cada repetició és fa en una octava augmentada; motuo perpetuo, que comença com acaba i
per tant es pot repetir ad nauseam;
... Però a més, entronca fantàsticament amb l’esperit del llibre, ja que el
vell compositor va gastar una broma a l’emperador, ja que en comptes de dir
quin tipus de cànon calia tocar a cada
moment, només li va deixar endevinalles per a que ho hagués de RICERCAR i descobrir per ell mateix.
Brillant! Per a mi, amb diferència, és el meu favorit de tot el llibre.
Una bona estona de lectura que reconcilia la música clàssica amb la
diversió, amb el misteri i amb els enigmes. Què més es pot demanar d’un llibre?
D’un llibre de música... #tornem-hi. Ah, si... me n’oblidava. Per acabar el
post igual que acaba el llibre: sabíeu que J.S. Bach signava moltes de les
seves obres amb les notes B-A-C-H? SiBemoll-La-Do-Si?
Podeu trobar el llibre “Música encreuada” a la Xarxa
de Biblioteques.
@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 226/01/2016.
