Ruby Sparks

“No digo que no sepas escribir, digo que no sabes nada sobre mujeres!” Harry, germà de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Tienes que hacer coses de las que arrepentirte” Ruby, xicota de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Es real!” Calvin, intentant convèncer-se de que no li cal psicoanàlisi...

Qui més qui menys ha sentit a parlar del mite de Pigmalió. Recordem-lo: Pigmalió era un gran escultor; obsessionat per la bellesa femenina, no trobava cap ésser humà digne del que ell considerava la bellesa perfecte ni prou digne per compartir la seva vida amb ell. I, es clar, no es menjava un quico. Però com a bon escultor, si la bellesa no anava a ell, ell aniria a la bellesa; i va fer l’estàtua de la dona perfecta que tenia en ment. I era bella, molt bella. Tant bella que li va posar nom de persona, Galatea... i se’n va enamorar. Afrodita, commoguda pels ideals i la tenacitat de l’escultor, va convertir la seva obra perfecta en un ser real. I van ser feliços i van menjar anissos. Una altra versió diu no se que de la nit de noces i que Galatea va tornar a ser estàtua, i no se què de quin mal... però no se n’ha pogut verificar l’autenticitat...

D’aquest mite se n’han fet diverses adaptacions literàries i de teatre. Bernard Show potser n’és el més famós; creador del professor Henry Higgins i de la seva obra social, Eliza Dolittle, que per l’art de l’educació es converteix de basta venedora de flors del Covent Garden en sofisticada dama de la societat victoriana... I s’enamoren. Us sona no?. Poc més tard se’n va fer una adaptació cinematogràfica (dirigida i protagonitzada el 1339 per Leslie Howard) i un musical (“My Fair Lady”, de l’any 1964, protagonitzada per Rex Harrison i Audrey Hepburn); òscars, premis, èxit,... bla, bla, bla...





Però no ens distraiem. Arriba l’any 2012 i els directors Jonathan Dayton i Valerie Faris porten a la pantalla el guió original de Zoe Kazan i la titulen “Ruby Sparks”. En aquest cas ens trobem amb un escriptor, estrella revelació als 19 anys, en plena època universitària, capaç de triomfar amb la seva primera novel·la. Han passat 10 anys i encara no ha estat capaç de superar el repte de la pàgina en blanc, no ha començat la seva segona novel·la. I posats a no superar, no ha trobat la seva dona ideal. Si que podria lligar (entendridores les seves afirmacions sobre els desenganys:”Las chicas sólo se acuestan conmigo porque leyeron mi libro en el instituto”; “No les intereso yo. Les interesa la idea que tienen de mí”), però no ho fa... ja ho veieu, un romàntic de cap a peus.




I com a bon Pigmalió literari, s’inventa la seva dona ideal. Jove com ell; rebel, al contrari que ell; amb experiència, i molta (s’enamora d’homes molt més grans que ella, per què les seves experiències la fan créixer, però no l’omplen); esbogerrada, com una cabra (més val fer que no apenedir-se de no fer)... però en el fons, en el fons de veritat, ella busca algú com Calvin per poder-s’hi enamorar de debó. A ell li agrada aquesta idea de noia... i li posa nom, Ruby Sparks (enteneu ara el títol de la peli?)... i se n’enamora. Es clar.

Què passa però quan un bon dia baixes a la cuina a fer un mos... (ep, i sense haver-te emborratxat)... i et trobes a la dona dels teus somnis a la cuina, preparant-te l’esmorzar?!!! Fantasia? Realitat? És igual, gaudiu de la història. Tendra, romàntica, encisadora, commovedora... digueu-li com vulgueu.

A destacar la simplicitat de la posada en escena. Una banda sonora senzilla (molta música francesa, realment és una producció americana?), però que precisament per això li transmet un toc especial que captiva. A vegades sembla una road movie, en té tot el look... una road movie que et fa viatjar pels sentiments dels protas...

En resum, una molt bona estona, ben portada, ideal per a romàntics que no volen caure en la nyonyeria ni el sentimentalisme barat.

Podeu trobar la pel·lícula “Ruby Sparks” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 06/10/2015

Matemàtics, genis i excèntrics

Tots hem sentit a classe els noms dels teoremes que turmentaven els nostres matins escolars. Alguns, tant famosos, que els matemàtics els adoptaven per a ells mateixos... Que si Tales, que si Pitàgores, que si Arquímedes... Múltiples exemples des dels temps dels grecs. Però no sempre tots ells van saltar a la fama pels seus descobriments matemàtics, si no per anècdotes vàries, algunes divertides, altres extravagants, i inclús alguna de luctuosa, que ens fan veure que geni i excentricitat molt sovint son dues cares de la mateixa moneda...

Prenem per exemple un dels clàssics, el matemàtic i filòsof grec Arquímedes, conegut per sortir al carrer mig conill tot cridant "Eureka!", "Ja ho tinc!" després d'adonar-se que el volum d'aigua s'eleva al submergir-hi un cos... i li va dir principi d'Arquímedes, en una ostentació d'imaginació. Ja no és tant coneguda, però, la manera en que va morir. Diu la llegenda que un soldat romà es va emprenyar amb ell quan li va ordenar que l'acompanyés per ordre del general Marcel, i el vell es va negar de males maneres per què estava ocupat resolent una equació que estava dibuixada a terra, just a sota els peus del soldat... I es clar, de les paraules es va passar a les mans, i de les mans a les espases...

Un altre geni que no va poder escollir amb més classe la manera en que va morir va ser l'astrònom o astròleg (a aquelles èpoques venia a ser el mateix) danès Tycho Brahe, el que en diuen el darrer astrònom observador ja que el següent, Galileu, ja feia servir aquell seu invent conegut com a telescopi. Poca broma amb l'observador, que part de la seva feina va servir a un tal Newton per formular la seva llei de la gravetat... Doncs igual que era conegut per les seves observacions astronòmiques i prediccions astrològiques, ho era per la seva capacitat de menjar i beure... en excés, val a dir. Diu la llegenda que en un d'aquests pantagruèlics sopars, per no fer un lleig a l'amfitrió, no es va voler aixecar de la taula fins acabar el banquet. Al final però, li va petar el que no val la pena anomenar i li va causar una mort terrible, dantesca, dolorosa, que dirien a la tele. Ja ho diuen que amb les coses de menjar no es pot fer broma...

I ja que hem parlat de Newton, i de la seva gravetat, seguim amb ell. Un tret del caràcter de Newton que no era tant conegut era el seu esperit competitiu i la seva rancúnia. Però res d'un petit detall, no; era un professional! Si no que li preguntin a Leibnitz , amb qui es disputà la paternitat del càlcul diferencial. Avui en dia se sap que tots dos la van formular de forma independent, però en aquell temps va haver una forta disputa. El pobre Leibniz va demanar arbitri a la Royal Society, de la que Newton n'era president... Ell va decidir els recercadors i ell va redactar l'informe final...  Us sorprèn que la Royal Society acusés, de forma vergonyosa àdhuc humiliant, a Leibnitz de plagi? #lleig #moltlleig. Amb aquest caràcter tant difícil, és comprensible que no trobés la seva mitja taronja. Mirar pomes si que ho feia... Mitges taronges no, només pomes... Vaja, que va morir verge. Potser no val la pena ser tant geni.

Un misteri encara avui per resoldre: la brometa de Fermat i el seu teorema. Resulta que en un exemplar de l' "Aritmètica de Diofant" (oh, les equacions diofàntiques, un altre mon fascinant...) Fermat va anotar en ploma al seu marge: "No és possible trobar  (...) dues potències la suma de les quals sigui una potència del mateix tipus. He descobert una demostració vertaderament meravellosa d'aquest fet, que no cap en aquest marge". Fins a finals del s.XX no es va poder demostrar que era certa, i es va usar coneixements inabastables a l'època de Fermat (i que ocupaven més de 100 folis, certament no cabien en un marge). Era un bocamoll? Aquest és el misteri per resoldre i no el teorema!

Si barrejar geni i excentricitat és perillós, a la que i afegeixes romanticisme ja no ho tens tot perdut. Mireu si no el cas del jovenet francès Evariste Galois, que amb 20 anys va crear una nova branca de la matemàtica, la "Teoria de Grups", es va enamorar d'una pelandrusca, i el van reptar a un duel. I el van pelar, es clar. Colpidores les anotacions al marge dels seus apunts en un intent desesperat de posar ordre a la seva feina la nit abans de morir... "Simplifica, simplifica!"

Un altre tòpic dels genis: son despistats. Com és el cas de l'alemany David Hilbert, qui va rebre a casa seva un col·lega i, capficat en un dels seus problemes, de sobte s'aixeca, es posa el barret del seu convidat i se'n va de casa seva com si fos ell el convidat. M'imagino la cara de la visita, sense barret i amb una casa nova!

Tornant als genis que no saben dosificar tanta energia mental. El lògic austríac  Kurt Gödel va ser capaç de formular el teorema d'incompletitud, que diu que qualsevol sistema formal o no és capaç de dir totes les veritats o arriba un moment en que es contradiu  #sujuro #espotdemostrar. Però tant de geni al final té el seu preu; a l'ocàs dels seus dies, Gödel es pensava que el volien enverinar i només menjava si la seva dona tastava abans els àpats. Fins que aquesta es va posar malalta i va estar sis mesos ingressada. Sis mesos en que el matemàtic va deixar de menjar... fins a morir.

Ja per acabar aquest petit homenatge al mon de les matemàtiques, com els premiem? Donem un Nobel als millors? Hmmmm, crec que ja sabeu per on vaig...  No hi ha premi Nobel pels matemàtics... #SoSorry Però, per què? Diuen les males llengües que un matemàtic li va posar les banyes amb la seva casta dona i aquesta va ser la seva terrible venjança, però donat que l'Alfred no es va casar mai sembla difícil que aquesta fos la raó. Més versat en l'enginyeria aplicada i l'economia és més probable que el bon home no considerés oportú premiar una disciplina que deuria veure més teòrica i abstracta que pragmàtica. Però no patiu, que no es queden sense premis; cada quatre anys s’atorguen els John C. Fields, i aquí pau i després glòria...

@jignasib