Les vacances de Mr. Hulot

-“...” Mr. Hulot durant les seves vacances a Saint-Marc-sur-Mer

Jacques Tati va ser un actor i director de cinema francès que va tenir força anomenada a mitjans del segle passat. Ve a ser de l’època de la Brigitte Bardot, però va cultivar un cinema diferent; força diferent; mooolt diferent. La seva especialitat era el cinema còmic, com el Louis de Funes, ... però tampoc era ben be el mateix. El Jacque sTati seria més rotllo Tricicle, mentre el Louis de Funes s’assemblaria més  al Cassen... o al ... al ... ara no se m’acut cap nom  per posar un exemple més proper.... #dish!

El primer llargmetratge de Jacques Tati va ser “Jour de Fete” que ja marcaria l’estil característic de les seves produccions; el segon film, per a mi el millor, va ser “Les vacances de Mr. Hulot”, personatge que va tornar a aparèixer al següent film, “Mon Oncle”.

De què va la peli? L’argument és molt simple. El Monsieur Hulot se’n va de vacances a un petit hotel familiar al costa del mar. La pel·lícula no deixa de ser una excusa per conèixer els diferents tipus d’estiuejants, en un moment en que estiuejar era una fita anual ineludible i a remarcar! I al final de la pel·lícula, s’acaben les vacances, aquí res no ha passat, tot torna a ser igual i s’acaba a la pel·lícula... típic dels finals. … I amb això en fa tota una peli, i una peli divertidíssima. I la clau rau en el mètode narratiu que fa característic a Jacques Tati.

D’una banda, tot i que els personatges no diuen res durant tota la peli, o més ben dit, no s’entén res del que diuen (i tampoc cal, ja que s’encaixa en tècniques de mim), s’entén perfectament el que els està passant i com ho viuen. I amb això no vull dir que sigui cinema mut, ni de bon tros; el tractament del so al llarg de to el metratge és molt meticulós, però no pels diàlegs si no per els sons incidentals; és mim, no mut. El soroll dels cotxes, el soroll de les sabates al caminar, el bot de la pilota de ping pong, la porta de la cuina de l’hotel quan s’obre i es tanca, ens van acompanyant tota l’estona com si de la banda sonora de la pel·lícula es tractés; la feina que fan aquests sorolls és molt més bona que qualsevol composició musical que haguéssim pogut imaginar per acompanyar les imatges i per emmarcar-les.

D’altra banda, els gags. Si som sincers, la majoria de vegades no veiem el gag, sinó que el realitzador ens deixa que ens l’imaginem: ens posa a la pantalla torts els elements que ens han de fer riure, els barreja, els fa interactuar i quan estan a punt de fer el gag... desapareixen de pantalla i ens deixa als espectadors que ens ho imaginem... Hil·larant!!!!... m’explico; i millor amb un exemple. Només començar la pel·lícula, apareix el cotxe de Mr. Hulot a la carretera, un model “esportiu”, bastant tronadet, amb un soroll... un petardeig del motor característic que no ens abandonarà en tota la pel·li. Va circulant a bandades per la carretera, d’un costat a l’altre, en algun moment ... no se... no el veig recte... avançant ciclistes, altres cotxes... autobusos... res vertiginós ni persecucions, tot a un ritme adequat.. però no se, com descontrolat... com aquell tiu patós que camina com un ànec... però en cotxe... I en un moment que veus que això ja no es pot aguantar més, el cotxe... surt de l'escena i se sent un #CRASH! No has vist el xoc.. però te l’has imaginat... #RiureDescontrolat  M’enteneu, oi?  I per cert, quan torna a aparèixer el cotxe en escena, el protagonista ja és fora del vehicle i el seu posat i caminar no decep... està a l’alçada del seu cotxe... igual de patós. És un gag, no del visible, si no del que t’imagines; tot un mèrit.

Tot plegat a mi em recorda, com ja he insinuat al principi del post, a l’humor del Tricicle. Si aquest trio ha begut d’alguna font de l’humor, per a mi, indubtablement és de l’obra de Tati, i en concret de Mr. Hulot. Només cal veure els personatges que apareixen per les seves obres “Manicomic”, “Exit” o “Slastic”, com es belluguen per l’escenari, com se’ls entén tot sense dir res, o sense que se’ls entengui cap paraula, com insinuen en comptes de com mostren, i veus clarament el que vull dir... vosaltres no?

Podeu trobar la pel·lícula “les vacances de Mr Hulot” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 14/04/2015.