Una música constant

Ser músic està molt be... Toques una estoneta en un concert, t’ho passes be, per què, en el fons, estàs fent el que t’agrada, les chatis et miren i t’admiren, i a forrar-se... “Una música constant”,llibre escrit per Vikram Seth, ens permet fer un cop d’ull darrera del teló; què passa realment a la vida del dia a dia d’un músic? I concretament d’un músic clàssic? Mite i realitat...

El llibre ens descriu el dia a dia quotidià de Michel, un violinista professional. Aquest dia a dia, entre nosaltres, no ens descriu aquest mon glamourós que tenim al cap quan pensem en la bohèmia, en els artistes exitosos, en el mon artístic triomfador. Aquí veiem la sang suor i llàgrimes dels músics professionals.

La narració va incorporant els diferents afers quotidians que el protagonista va lidiant dia a dia, tot allò que quan els sentim a l’escenari ni ens imaginem que els ha passat, potser unes hores abans, i que de ben segur modula la seva interpretació, de tal forma que, potser, és allò que fa que una interpretació ens arribi a agradar o no, a copsar, a calar fins l’ànima.

I no parlo de fets transcendents Vull dir fets quotidians com la sel·lecció del repertori del quartet; els assajos diaris amb la resta de companys; els atacs de divisme del primer violí, i els atacs de gelosia del violista... amant del primer... (la quota gay friendly ben resolta); el retrobament del protagonista amb el tortuós amor de joventut (afegim un punt de nostàlgia barrejat amb el morbo de la infidelitat; quota “malote” que afegeix interès); les negociacions amb la resta del grup per deixar incorporar a la pianista al grup, sabent que hi ha un fort vincle emocional amb un dels músics; el vincle estret, gairebé sentimental que el violinista té amb el seu Tononi, un violí raríssim (i caríssim) que una mecenes ha cedit a l’artista, provocant la gelosia i l’avarícia de la família... dels hereus, parlant en plata. Semblava fàcil la vida d’un artista, oi?

Dos punts que em van agradar. El violí és un Tononi, no un Stradivarius... mira, un punt original que vaig agrair... #diguemnoconvencional. I l’altre, com el grup gestiona la sordesa d’un company... si , si... un músic que sordeja... Amb Beethoven ja van dos... com s’integra al grup, com el grup l’acotxa, com compensa la seva minusvalidesa sense restar valor al conjunt... i sense sensibleria nyonya ... #prou spoilers.

Abans d’acabar, una petita sorpresa. A aquells que el llibre us commogui, podeu seguir gaudint-ne un cop

acabeu totes les pàgines. Amb el llibre es va publicar el disc que inclou totes i cada una de les peces que els protagonistes assagen pàgina rera pàgina: des de la partita per a violí sol de Bach, o l’Art de la fuga (versió cambra i piano) fins al quartet de Hayden o els quintet de Beethoven; i, com no, el quintet per a piano i corda de Schubert conegut com “La Truita”... que, la veritat, jo sempre havia trobat molt bizarro dedicar un quintet a una omelette... fins que al disc vaig veure que estava dedicada a “der Trout”... la truita de riu... ooopsss.....

Podeu trobar “Una música constant” a la la xarxa de biblioteques i podeu escoltar-ne la música a spotify.

@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 03/10/2014.