Explica Stephen Hawking que a l'escriure aquest llibre va
rebre un consell de l'editor: "no hi posis cap fórmula; cada fórmula que
posis reduirà les vendes del llibre a la meitat". Va pillar el missatge,
però tot i així, va renunciar a la meitat de vendes a canvi de posar una única
fórmula, la que va fer famós a Albert Einstein, i que postula que l’Energia
continguda dins de la matèria és igual a la seva massa per la velocitat de la
llum al quadrat.
Aquest és un llibre de física, dels límits de la física.
I és un llibre divulgatiu. Sembla mentida, però Hawking, físic tanc conegut pel
seu cervell excel·lent com famós per les limitacions del seu cos, del seu físic
(#haha #graciosillo #xistefàcil), aconsegueix fer termes com relativitat o física
quàntica gairebé tan comprensibles com un llibre de receptes... Be, potser
exagero, però ho fa amè i assequible. Conceptes com la fletxa del temps,
l'entropia, els forats negres, la forma i la mida de l'univers poden ser temes
d'una conversa entre amics... Si, d'acord, torno a exagerar, però realment
deixen d'estar dalt d'un altar misteriós i incomprensible i se'ns fan molt més
entenedors... Ara sí, no?
De tot el llibre jo em quedo amb el Principi Antròpic.
Després d'intrigar al lector amb quanta massa hi ha a l'univers i si aquesta
massa és suficient per aturar el big bang i provocar un big crush (i la fi de
l’univers, és clar), o és insuficient per aturar-lo i condemnar-nos a una
expansió infinita sense límits i esgotant tota l’energia (i la fi de l’univers
també, és clar), ens arriba a convèncer que la quantitat de massa a l'univers
és precisament la justa i necessària per garantir una expansió 'equilibrada’, sense fi de l’univers
(ai que bé, m’ha tret un pes de sobre; això de tenir uns quans milers de
milions d’anys disponibles, .. no sé, ... com que m’alleugereix).
Molta casualitat, no? Si necessitàvem que l'univers
tingués una massa concreta per garantir una estabilitat concreta que facilités
l'existència d'una espècie intel·ligent concreta, resulta que la tenim...
Hummm, això olora a Déu, no?
Doncs aquí entra el Principi Antròpic: les coses són com
són, per què si no fossin així, no estaríem aquí per fer-nos aquesta pregunta! #seemslegit.
Per a mi és tant concloent com "Darth Vader amb una espasa de llum; el teu
argument és invàlid".
Doncs com aquesta, al llibre n'hi ha més... Si us tenen
encuriosits temes apassionants com el big bang, els forats negres, la
unificació de forces, la teoria de cordes, la fletxa del temps, o el gat zombi
d'Schröedinger, no us el podeu perdre...
"Anál
nathrach,
orth’ bháis’s bethad,
do chél dénmha", Invocació de l'alè del Drac, en gaèlic.
“You and
the Land are One” Merlí justificant a Artús per què és l’hereu legítim del tron
de Britannia i portador d’Excàlibur.
L'any 1981, John Boorman va fer una
superproducció basada en el cicle artúric. Excalibur, com a
superproduccció, tenia uns trets peculiars: alguns trivials com l'elevat
pressupost i l'extensa durada; i d'altres més singulars, com el fet de que a
l'obra no va participar cap superestrella, o que el gènere de la capa i espasa,
per aquells anys no era, ni de bon tros un #TrendingTopic. Si mirem el casting,
veiem noms poc coneguts al moment com Nigel Therry com a Artús, Nicol
Williamson com a Merlí, ... bla, bla, bla, ...Patrick Steward com a
Leondegranz (que més tard se’l coneixeria com a Professor Xavier o com a Capità
Picard), i Liam Nesson
com a Gwayne (i que més tard seria conegut com a Schindler, Rob Roy, mentor de
Batman, Jedi, ...). Mira, aquests dos si que es van fer famosos!
L'aposta va tenir cert èxit; no el que
s'esperaria d'una gran superproducció però suficient per no picar-se'n els
dits. En quant a la crítica, com en tot en aquesta vinya del senyor: essencialment,
per la part bona, una historia ben relatada amb una fotografia preciosista i
efectista. Rodada per sencer a Irlanda, i amb actors locals, val a dir que en
fa un bon publireportatge. La música, ben escollida; no passarà a la història
de la composició (de fet no es va compondre originalment si no que és un recull
de fragments d'òpera de Wagner i del Carmina Burana) però si
que cal destacar que va ser molt ben escollida, insisteixo, per a les escenes
que acompanya i que les fa créixer, que és del que es tracta, no? Per la part
dolenta, sense fer-ne sanya, es va criticar que la falta de superestrelles fa
que les interpretacions a vegades perdin força... Home...
La peli està basada en el clàssic del s.XV de
Sir Thomas Mallory, “La morte d'Artur”, i es manté molt fidel a l'original, tot
i que introdueix elements aliens (com, per exemple, el campió del graal, que
segons Mallory era Galahad, fill il·legítim de Lancelot i Elaine, però que a la
peli acaba sent Percival (el Parsifal wagnerià) seguint la versió de Chretiens
de Troyes). Tot i aquesta fidelitat, l'ambientació no ho és tant; pensem que el
cicle artúric transcorre a principis del segle VI, la taula rodona es va
constituir a l'any 530; i les armadures complertes de cap a peus son molt
posteriors, ben bé del XV. Però, siguem honestos, fer una peli de cavallers
sense armadura... com que no... acceptem aquesta llicència de l'attrezzo, no?
Absolutament recomanable per als amants del
cinema i la literatura medieval fantàstics, els jocs de rol, i realment
imprescindible pels seguidors del Rei Artús i els seus cavallerss de la Taula
Rodona. Aprofiteu que s'acosta la Pasqua de Pentecostés...=;-)
“I don’t know how to Love him...” Maria
Magdalena feta un embolic
“Iwant to know, I
want to know, my god! Why I should die?” Jesús, que tampoc ho té clar..
“Lisen Jesus to the
warning I give...” Judes que comença a veure-ho clar...
Aquest post és especial... de fet, no és el meu post,
sinó de la Raquel... ja la coneixeu.
Que us puc dir que no sabeu ja...
Ara ens trobem en moment “deures”: “el profe ens ha demanat que mirem Jesucrist Superstar i que expliquem
en què s’assembla a la Biblia i en que no”. #tenimunrepte.
Ja ens veus a tota la família, divendres a la nit, pizza
en ma, mirant el musical rock-hippie per antonomàsia amb l’ànim de destripar-lo
i analitzar-lo...
Fem una prèvia #momentwikipèdia. Estem parlant de la peli
que es va fer l’any 1973 basant-se en el disc original de l’any 1971 (obrim
parèntesi: Jesus era interpretat per Ian Gillan, vocalista de Deep Purple, i
Judes per Murray Head, també de sobres conegut... ep! Poca broma. Tanquem
parèntesi) i que va ser abastament representada a Broadway o al West End
londinenc. Lletres de Tim Rice; música d’Andrew Lloyd Webber; dirigida per
Norman Jewison.
Però anem al panyo. Quin treball va presentar la Raquel?
El musical comença amb l’arribada d’un autobús a un lloc
remot del desert. D’aquest hi baixen un seguit de joves artistes vestits amb
robes informals, pròpies de la dècada dels 70. Allà és on serà representada la
passió de Crist, és a dir, els últimsset dies de la seva vida, des de l’arribada a Jerusalem fins a la seva
crucifixió. Tota la
pel·lícula es desenvoluparà en un escenari únic: un espai obert amb un paisatge
desèrtic.
El musical és ple d’anacronismes. Es barregen elements moderns
amb motius antics. Potser, amb això, el que volen transmetre els autors és que
tot i ser una història que va ocórrer fa dos mil anys enrere segueix influint a
dia d’avui d’una manera molt present. Tot i que, més que una representació
literal de la història que explica la Bíblia, és una interpretació d’aquesta,
per part dels guionistes.
Pel que fa als personatges,
començaré parlant de Jesús. Primer de tot, una de les característiques
principals d’aquesta pel·lícula és el tractament del seu paper. Es dona una
visió completament humanitzada d’ell. De fet, perd totes aquelles qualitats
pròpies del fill de Déu. Presenten a una persona amb sentiments i passions
terrenals i amb dubtes.
A mesura que avança la
pel·lícula Jesús es va acomodant en el seu rol de líder. Descobreix les
avantatges que comporten la seva posició de superstar,i comença a gaudir
d’aquestes. Poc a poc va deixant de banda la seva missió principal: divulgar la
doctrina i els valors cristians. A canvi es dedica a promoure principalment la
seva figura com a fill de Déu i Rei dels jueus. De fet, sembla que ell mateix
oblida els valors de la seva pròpia doctrina. Cada cop més es converteix en un
personatge que arriba a ser fins i tot egoista, que no es preocupa pels demés.
Això queda molt ben retratat en la escena en que totes aquelles persones
desgraciades li supliquen ajuda i ell només mostra una expressió de por i
inclús de fàstic cap a elles.
Quan s’apropa el moment de la
crucifixió, la nit de l’últim sopar es mostra confós. Entén el què li està
passant però cada cop té menys clar per què li està passant i si li hauria de
passar. És a dir, en un principi, en comptes d’acceptar el seu destí té dubtes
i qüestiona la voluntat de Déu, en ves de confiar cegament en ell, que és una
de les bases del cristianisme. Tot i que finalment sí acaba per acceptar-ho. A
més, no es representa l’acte de resurrecció, per lo qual el caràcter diví,
sobrenatural, quedarà completament esvaït.
En contraposició amb el
personatge de Jesús, apareix Judes Iscariot, que es mostra en complet desacord
amb el camí que està prenent Jesús. Al llarg del musical, Judes arriba a tenir
més protagonisme que el propi Jesús. De fet, la història sembla estar
representada a través del seu punt de vista. El que és mes, no es
presenta a Judes com el deixeble malvat, pervers i traïdor, que mostra la
Bíblia, sinó que potser el que es pretén és justificar els seus actes i
la seva traïció.
Des del principi de la
pel·lícula queda molt clara l’opinió de Judes amb la cançó “Too
much heaven in their minds”. Veu que Jesús està abandonant el que hauria
de ser el seu objectiu principal per acomodar-se en la seva posició de súper
estrella, i passar a donar-li més importància a divulgar el seu personatge que
no pas els valors cristians, i això Judes ho condemna. De fet, no acaba de
creure’s que Jesús sigui veritablement fill de Déu, tant a la pel·lícula com a
la Bíblia. És per això que n’és conscient des del principi que si Jesús se
segueix proclamant Rei dels jueus li portarà problemes. Per tant el seu rol,
serà fer tot el possible per tornar a encaminar a Jesús cap el que ell creu que
és el bon camí. Per aquest motiu, finalment, desesperat, ven Jesús als
sacerdots jueus, creient que ho fa pel seu bé, amb la finalitat de
encaminar-lo. En cap moment pretén fer-li cap mal. Quan se n’adona del que ha
fet, ja és massa tard i Jesús és crucificat. És per això que el petó que Judes
li dona a Jesús abans de ser detingut pels soldats romans en la pel·lícula
sembla una disculpa pel que ha fet, a diferència de la Bíblia, on només
representa una senyal per delatar Jesús als soldats.
Un altre punt interessant, és
que en contraposició a la Bíblia, en aquesta obra, quan Judes se n’adona de les
conseqüències dels seus actes se’n penedeix profundament, però a més, entén que
ha complert el seu rol dintre del pla diví. És a dir, entén que Déu era
conscient de que per a que la paraula de Jesús tingués valor i marqués per
sempre la història havia de ser assassinat. És aquí quan n’és conscient de que
ha estat manipulat per a complir el seu paper en el pla diví, però no és capaç
d’acceptar-ho i s’acaba suïcidant penjant-se de la branca d’una figuera, un
arbre considerat traïdor, degut a la fragilitat de les seves branques. Molt
diferent a la Bíblia, que justifica els actes de Judes dient que ha estat
posseït per Satanàs.
Un altre personatge important és
Maria Magdalena, qui, a la pel·lícula, a més de sentir un amor espiritual cap a
Jesús, com a la Bíblia, també sent un amor terrenal, està bojament enamorada
d’ell i això la confon. Aquests sentiments els expressa en la cançó “I don’t
know how to love him”, que curiosament també interpreta Judes quan se’n
penedeix d’haver traït a Jesús, per expressar un sentiment semblant. És a dir,
Judes no veu a Jesús com a un fill de Déu, per això l’estima d’una manera
terrenal. Però a més, com precisament creu que Jesús tan sols és un home, tenia
dret a equivocar-se i es mereixia un perdó, no pas el que li acaba succeint.
I l’últim dels amics de Jesús és
Simó, que tan sols surt a una escena en la que intenta persuadir a Jesús per a
que utilitzi la seva influència i el seu poder com a súper estrella, per a
convertir-se en un líder
polític i liderar una revolta en contra dels romans, però Jesús s’hi nega.
Pel que fa als enemics de Jesús,
hi són presents Caifàs i els sacerdots, Ponç Pilat i per últim Herodes, qui,
comparat amb la Bíblia té una importància molt menor. De fet només surt en unes
poques escenes del final representat d’una manera molt ridícula, molt
contràriament a la Bíblia on realment és un enemic potent de Jesús ja que se
sent amenaçat per ell perquè es proclama Rei dels Jueus, quan Herodes és el
legítim rei dels jueus. El conflicte, en aquest cas, és que Herodes no entén
que, segons Jesús, el seu regne no pertany a aquest món, per tant, no hauria de
ser cap enemic del rei dels jueus terrenal.
Els enemics principals de Jesús
seran Caifàs i els sacerdots. Aquests, veuen que hi ha un home que altera tots
els seus missatges i que té molta influència sobre les masses i els fa por fins
a on pot arribar tot això. Finalment arriben a la conclusió de que el millor
que poden fer és desfer-se de Jesús matant-lo i aquesta és la seva intenció al
llarg del musical fins que el crucifiquen.
D’altra banda, i per últim, està
Ponç Pilat, que no és realment un enemic de Jesús. De fet, quan l’arresten i el
porten davant seu per a que el jutgi, Pilat és conscient de que Jesús no és cap
persona dolenta i no vol fer cap mal, és per això que en un principi no vol que
el matin, però degut a la pressió dels sacerdots i principalment del poble, que
no està d’acord amb el missatge de Jesús es renta les mans, volent dir així que
no vol tenir res més a veure i deixant carta blanca al poble, exactament igual
que a la Bíblia.
Avui, més que
d’un llibre, vull parlar-vos d’un llibret; una faula, com molt bé descriu al sots
títol la mateixa autora, Sílvia Tarragó. Com a bon llibret, es pot llegir d’una
tacada, un plis plas, digestiu, però no per això ni superficial ni
intranscendent. És un bombonet. Dels
de licor, que deixen un regustet agradable una estona després d’haver-te’ls
empassat...
I és una faula de
Sant Jordi, #deveritat. Per què tot comença un dia de Sant Jordi, i per què a
mi me’l van aconsellar un dia de Sant Jordi. És un petit detall, com un bombó #jaushodeiajo, que et permet
complementar qualsevol ofrena digna de Sant Jordi, be sigui rosa, be sigui un
gran llibre. Oi que queda molt be acompanyar un cafè amb un bombonet?
I és un detall
que et fa quedar bé amb tothom. A qui li agrada la lectura, agrairà un bomb... #valejano? Tens entre mans una
faula entretinguda i que entra directa a la vena, i per què no, al cor. I a qui
no li agradi la lectura... a ningú li amarga un ... #prou!.
Bromes a part, de
què va el llibre? Ja veureu que la resposta enllaça de nou amb el tema... Dues
persones, en Jordi i l’Anna; ell funcionari, en procés de refer la seva vida
personal; ella llibretera, i des de fa poc, en procés de refer la seva vida
professional. Ell no llegeix mai; ella viu pels llibres, pels que ven i ,
sobretot, pels que ha llegit.
I tot comença un
dia de Sant Jordi. A l’Anna li demanen un llibre per a algú a qui no li agrada
llegir #tenimunrepte. Què li podem oferir per a que canviï de parer? Ho
aconseguirem? Al Jordi, pel dia del seu sant, li regalen un llibre per a que
aprengui a apreciar aquest passatemps. Què en traurem d’aquí? Els liarem?
Doncs si, l’Anna
i el Jordi parlen de llibres. Ella en recomana, ell els llegeix, els dos els
comenten. I d’aquí, el Jordi canvia la forma de veure la vida! Aprèn a tenir
criteri, a opinar, a estimar... i tot gràcies als llibres que li recomana
l’Anna, sense pretensions, sense sentar càtedra, compartint el que estima, i qui
sap si també aprenent a estimar alguna cosa més...
Ara us toca
seguir llegint vosaltres. Quantes de les recomanacions de l’Anna heu seguit? Ja
els havíeu llegit? Us han trastocat tant com al Jordi? A mi se m’ha girat
feina...
Si us
agrada llegir, és un bon llibret per recordar per què us agrada llegir. Si no
us agrada llegir, pot ser el vostre primer llibre que us convencerà que us pot
agradar llegir. I si no... doncs recomaneu-lo!
-“Somos los caballeros que dicen Ni” “Deberéis traernos
una almáciga”
-“Rey? Yo no te he votado”
-“Y hubo gran regocijo! UEEEhhhhhHH”
-“Paloma europea o africana?”
Alguns dels tants diàlegs surrealistes que anirem
trobant...
Ens trobem davant
d’un altre producte surrealista de la factoria Monty Python. Plagat
d’anècdotes, diàlegs divertits, escenes inconnexes i incoherents que és
precisament el que la fa tan divertida. Si t’agrada el sentit de l’humor tan...
tan... tan Monty Python #esquenosecomdir-ho.
Tot
i que hi ha un cert nexe comú al llarg del metratge, un protoguió que dona
sentit a l’obra, dir que explicaràs de que va “Los caballeros de
la mesa cuadrada” és certament agosarat. De veritat, son una successió
d’sketchs ... d’esquetxs, ... #comcois’escriu?... d’escenes al voltant de la
idea principal, però dir-ne guió crec que és exagerat. I per això és única.
Coneixeu el cicle
artúric? La recerca del Graal per encàrrec del Rei Artús, duta a terme pels
cavallers de la taula rodona? Doncs oblideu-ho! És una excusa per fer el que
els dona la gana amb uns noms i uns llocs comuns que ni respecten ni falta que
els fa donades les rialles que aconsegueixen provocar.
El caos ja comença
amb els crèdits. Com si fos una
peli d’art i assaig del Bergman, subtitulada en una espècie de suec, amb més f’s, ö’s i ë’s que
un catàleg d’IKEA, que poc a poc va degenerant en una explicació bizarra sobre
rens rabiosos i paisatges amb mosquits per acabar com una festa de Mariachis...
i tot just hem començat...
A
partir d’aquí se succeeixen les escenes amb actors i alguna que altra escena
feta amb dibuixos, tan patètics com divertits. Molt en la línia del seu
programa de TV, “Monty
Python’s Flying Circus”. I les escenes que, al llarg de la pel·lícula, el
Rei Artús i el seu escuder Percy van trobant ens relaten la cerca del Graal,
amb l’ajut de la colla de cavallers, les aventures i desventures dels
protagonistes o inclús s’hi van intercalant, a forma de documental seriós,
entrevistes a erudits actuals que opinen sobre els fets i els personatges, però
de forma que, no ens ha de sorprendre, es barreja realitat, ficció, actors i
dibuixos, present i passat sumergint-nos en el caos habitual i hil·larant de la
factoria Monty Pyton. Ells son així i és el que ens agrada.
A mi em subjuga
especialment com els detalls s’interconnecten, com històries desencaixades
acaben reenllaçant-se més endavant; com es van fent bromes recurrents que
aconsegueixen que dos anècdotes inexplicables per separat, conjuntament
adquireixin sentit. Una broma global, de principi a fi...
Algunes de les
escenes mítiques de la peli inclouen:
Si
coneixeu algun fan de la peli segur que us les ha escenificat i, molt
probablement, fins a la sacietat. Ho dic per experiència. A més d’un l’he
taladrat explicant-li per mil·lèsima vegada alguna d’aquestes escenes... #sorry
Ja veieu, tot
plegat, no saps per què però has acabat rient de valent! Per gaudir, però
difícil d’explicar per què heu gaudit. Proveu-ho si no ho heu fet ja...
Molt be, doncs si STEAM
no és només vapor en anglès, què
significa més?
STEAM és un acrònim de les paraules Science, Technology,
Engineering, Art i Mathematics, que en anglès vol dir... va, que ja ho sabeu,
... anem al gra!
Per què ens cal posar en un acrònim coses tan rares? La
iniciativa que hi ha darrera aquestes sigles se la va inventar una professora
de tecnologia de High School als Estats Units, la Georgette Yakman. Estableix
un marc que fomenta la educació en les matèries identificades, Ciència,
Tecnologia, Enginyeria, Art i Matemàtiques (... al final m’ho heu fet traduir
#ganàpies) amb la sana intenció de fomentar vocacions en aquestes matèries
entre la gent jove, especialment les noies.
Es pretén dotar a la canalla amb prou eines per a prendre decisions amb
criteri, amb base científica i també creativa, alhora que es ven l’estudi de
les dites ‘ciències’ com a humanísticament rellevants, no confrontades amb les
‘lletres’ sinó complementàries. Les lletres son guais, però les ciències poden
ser-ho també #geekisthenewsexy.
Originament l’acrònim era més curt, STEM, sense art, però
a mesura que avancen els temps es fa més pal·lesa la idea que les ciències
sense creativitat perden una component fonamental. STEM no és per
‘capscuadrats’! Cal molta imaginació, talent i creativitat per ser un gran
científic, i sense ART no et pots dotar d’aquesta qualitat.
Per
què, no us heu preguntat mai per a què serveix l’art? Per què hi ha artistes?
Jo estic convençut que l’art, és l’essència de la creativitat i del talent: imaginació,
curiositat i iniciativa en estat pur. Abans que un científic tingui una idea,
és molt probable que a un artista se li hagi anat la flapa prèviament; abans de
la ciència hi ha la creativitat; abans del geni científic, hi ha el geni
creatiu de l’artista. L’art commou i senzillament mou. Ens mou de la zona de comfort;
quan pensàvem que ho teníem tot arreglat ve un artista i ens diu: “i si ara ho
féssim axà en comptes d’així?” “i si ara pensem d’aquesta altra manera?” “i si
ho mirem des d’aquest altre costat? o cap per avall?" #thinkoutofthebox.
Si l’artista no es capaç de moure’ns ni commoure’ns no està fent bé la seva
feina; però un cop l’ha feta bé, un científic es posarà a fer càlculs per a que
sigui realitat, per a que funcioni, per a canviar les nostres vides... per a
innovar.Sense
art res no canvia; sense art no innovem.
Un dels exemples més esbojarrats i creatius d’això crec
que és Salvador Dalí. Darrera de cada una de les seves excentricitats hi havia
una provocació que ens feia canviar el nostre punt de vista i ens feia
replantejar coses. Què son si no els rellotges tous? El temps passa pla? Si
desfàs un rellotge el temps passa desfet?
Sabeu
que Dalí va ser el primer que va veure i verbalitzar que la corba que descrivia
una banya de rinoceront era una exponencial? Potser d’altres ho van veure, però
no ho van dir ni pintar per tot arreu. I de què serveix? No sé, però és cert, i
pot provocar algun tipus de pensament.
En el mateix sentit, el dodecaedre; el
pentadodecaedre té dotze pentàgons regulars, on poden inscriure’s la resta de
figueres perfectes, seguint una proporció àurea! El súmmum de la perfecció
matemàtica!! I com la idea és guais, començo a pintar quadres a veure què en
surt. Creem.
I
posats a jugar, si desenvolupem un cub (cos tridimensional) sobre un pla
(bidimensional), que surt? Una creu formada per la concatenació de quadrats. La
creu és el símbol cristià, on van torturar i executar a Nostrusinyó... Doncs va
l’artista i diu:”fem el mateix però no ens limitem en només tres dimensions,
home! Introduïm-ne una de nova, no?” I que va fer? Desenvolupar un hipercub (un
cub de quatre dimensios) i projectar-lo a tres dimensions; lògicament el
resultat ha de ser una hipercreu,formada per la concatenació de cubs tridimensionals. I ha una hipercreu
s’hi deuen executar els hipercrists, no? D’aquí neix la versió del Christus
hipercubicus...
Ara, abans de pesar què té a veure STEM amb STEAM, podrem
pensar en Dalí i crec que ho veurem més clar, no? I si més no, passarem una
bona estona, oi?
