Molt fan del Quartet Mèlt

Si us he de ser sincer, no soc molt aficionat a enganxar-me a programes de tele. Soc més dels que veuen una cosa interessant el darrer dia d’emissió i em toca rastrejar per internets i programacions a la carta allò que sistemàticament m’he perdut. I el darrer exemple ha estat la final de l’Oh Happy Day. Si senyors, ho confesso: el programa em va agradar, em va enganxar i m’he convertit en un acòlit i fervent admirador del grup que va guanyar, el quartet Mèlt. #JoConfesso.

La darrera vegada que un programa de talents musicals em va interessar va ser a la primera edició de l’Operación Triunfo... amb la Chenoa, tu! Ves per on. Potser és veritat que no hi ha casualitats en aquest mon. I no serà per què la música no m’agradi. Noooo! Al contrari. I no serà per què els cors no m’encantin. Que noooo! Al revés!! Però si, d’una banda, aquests programes m’agraden perquè són una oportunitat per descobrir nous talents, d’altra banda, molt sovint, acaben sent un karaoke o una fotocopiadora de talents ja existents, amb la qual cosa perd la gràcia i l’interès inicial.

Però apareix el quartet Mèlt en pantalla. I què representen aquest quatre personatges que d’altres grups no facin igual? Buuuufff... per on començo? La primera cançó que vaig sentir d’ells era “La gallineta” d’en Lluís Llach. Més que una versió era una reinterpretació; què dic una reinterpretació! Un trasbals era allò!! La mateixa música, la mateixa lletra, però una energia diferent, amb harmonies i polifonies afegides, escenografies atrevides que amplificaven el que volia expressar originalment la cançó: la Revolució!!! I només amb quatre veus...

A partir d’aquí comença la recerca. Aquesta penya no només revisen els clàssics de la nova cançó, com “La gavina” de la Marina Rosell, o l’inefable Albert Pla i el seu “Papa jo vull se torero” (que em fa compartir l’opinió de la Chenoa, mai m’hagués pensat que una cançó de l’Albert Pla em faria plorar; aquest és el poder d’aquest grup), sinó que s’atreveixen a capgirar clàssics populars tradicionals catalans. 



Crec que el seu primer temazo a l’Oh Happy Day, amb el que van començar a navegar pel programa, és un autèntic Hit del s.XIX... “Ton pare no te nas”. Si senyor! Amb un parell! I que bé que ho van fer! No en teniu prou? Què us sembla aquesta versió del tant nostrat “Baixant de la font del gat”? I què me’n dieu d’aquest clàssic del Verdaguer, “Muntanyes del Canigó”? Podeu dir de tot menys carrincló!



Abans però de que els encasilleu en cap agrupació de minyons escolta i us els imagineu atacant amb alegria un “Vella Xiruca”, penseu que quan ha calgut s’han atrevit amb temes modernillus i en anglès... que tenen don de llengües també! #MoltFan. Des de la peliculera “Goshtbusters” a èxits de la Bjork com “It’s Oh so quiet”, passant per temes modernets com l’ ”I wish” de Coldplay...  

Valguin aquestes quatre línies com un petit homenatge a quatre personatges que m’han emocionat! #ésdejustícia. Si pugués demanar un desig, per aquest Nadal demanaria una versió de la meva Nadala preferida, “The Carol of the Bells” us atreviu? #TenimUnRepte @Quartet_MELT



@jignasib

El petit Príncep

“Dessinez moi un mutton” petició del Petit Príncep a l’aviador.

“L’essentiel est invisible aux yeux” secret que la guineu confessa al Peti Príncep

Diuen les males llengües que Antoine de Saint-Exupéry es va inspirar per escriure “El Petit Princep” arran de l’experiència que va viure durant un accident d’aviació que va patir sobre el desert del Sàhara. Ell i el seu copilot van haver de passar uns dies perduts al desert sense aigua ni menjar, entre miratges i al·lucinacions. Es van salvar de la mort per què un beduí els va trobar i literalment rehidratar. El caire oníric de l’obra no desmenteix aquest possible origen, però,com l’autor va morir abans de poder explicar a ningú si era cert o no... ens quedarem amb el dubte. Però a mi m’agrada pensar que és verídic.

Sigui com sigui, el que si sembla cert és que l’aventura, els protagonistes, els personatges i les situacions que es van narrant formen totes part del cosmos que envoltava a l’autor i de la seva pròpia vida.

El Petit Príncep és un conte, petit també, que a simple vista pot semblar escrit per al públic infantil. Però, com sempre, no us deixeu enganyar; no mireu al dit, mireu a la lluna! És cert que està escrit en un llenguatge molt planer, molt innocent; però és una trampa! Amb aquest format directe l’autor ens va colant al més profund nostre conceptes transcendents com el sentit de la vida, com la formació d’adults mata a poc a poc la creativitat i l’espontaneïtat dels infants, com de sols ens podem arribar a sentir, què és l’amistat o l’amor, on trobar-los, com es poden perdre, ... la separació... la mort... Ja ho diuen que els nens sempre diuen la veritat... o es que no us recordeu de l’anunci de Jazztel... Els nens i els borratxos... bé, ara això no ve al cas...

Sota el tendre diàleg entre l’aviador perdut i el nen aparegut del no res, es van succeint un seguit de personatges i situacions que no cal ser gaire il·luminat per veure que amaguen tots els missatges que hem dit, començant pel mateix Princep, un nen curiós, que no dubta en preguntar-ho tot, encara que sembli obvi i ens provoqui més dubtes a nosaltres, els adults que l’hem  de respondre; o l’aviador, que se suposa que hauria de saber les respostes a les preguntes del nen, i acaba amb més dubtes que certeses, com nosaltres. A partir d’aquí, la desfilada és contínua i enriquidora: el xai, o millor, el dibuix d’un xai a la seva caixa, que ens recorda que la imaginació és el millor per obtenir el que volem; la rosa, l’amor del Príncep, bella i adorable quan vol ser amable, però esquerpa, vanitosa i amb espines quan s’enfada; els baobabs, els problemes que cal solucionar abans no acabin amb nosaltres; els volcans, les tasques diàries, que no et destrossaran, però que no pots descuidar; l’home ric i egoista, l’astrònom seriós i atrafegat, l’home dels fanals que sempre ajuda els demés; i la guineu, que fa adonar al Petit Príncep què és l’amistat, què és domesticar, que no vol dir res més que crear vincles, que els rituals fan créixer el desig i per això son bons per a la relació, que l’essencial és invisible als ulls...

Tot plegat, per la seva innocència i candidesa, per la forma tan poètica de tractar metafòricament temes tant transcendents, es converteix en una lectura obligada a qualsevol edat... o millor encara, d’anar-la repassant periòdicament, a mesura que anem vivint noves etapes que ens permetran fer noves lectures i interpretacions. I si teniu canalla, no descarteu (ans al contrari, us recomano) llegir amb ells alguna versió per a infants; ells i vosaltres ho agraireu sempre més.

Podeu trobar "El petit Príncep” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 12/04/2015.

Concerts en viu – Rock Alive!

El concert en viu és el motiu pel qual un músic es vol dedicar a tocar Rock!. El contacte amb el públic, la improvisació, la creació en viu. Això i la pasta, es clar... i la fama, la fama també mola. La fama i les grupies, si... la fama, la pasta i les grupies... Vaja, sigui com sigui, cadascú té la seva motivació, no? El que importa és que els grups de rock VOLEN tocar en directe, i del millor concert en fan un disc que passarà a la història del Rock! Això segur! El doble en directe és el doctorat d’una banda de rock: els doble LP en directe, que diríem fa uns anys, quan el vinil era el suport rei.

Si no, que ho preguntin als Deep Purple, i el seu “Made in Japan”, del qual ja en vam parlar fa un temps. I com no van escarmentar, quan van canviar de cantant, de l’inoblidable Ian Gillan al més comercial David Coverdale, van repetir experiència; però no van a anar tant lluny i es van conformar amb un “Made in Europe” que, salvant les distàncies, també té el seu raconet a la història...

No podem seguir sense fer un tribut a uns precursors, els grans Led Zeppelin, que van entrar per la porta gran dels  dobles en directe gràcies al doble àlbum “The song remains the same”. Els avis del Heavy Metal marcant la línia a seguir!!

Ah, i no ens oblidem dels també pioners del rock dur; Black Sabbath tenen també el seu directe mític, tot i que no el va cantar el seu cantant original, Ozzy Osborne, si no el que el va substituir al cap d’uns anys, Ronnie James Dio. Tot i que vam perdre teatralitat i alguna que altra invocació al diable en escena, musicalment en Dio va suplir amb escreix la qualitat que requereix el directe. I si no, escolteu atentament el seu “live evil”.

Si ja ens centrem en rockers més modernets, sense exagerar, no podem oblidar dues fites: els neozelandesos AC/DC, amb els germans Young al capdavant, i el seu mític “If you want blood, you’ve got it”, o els alemanys Scorpions, que també van escollir fer gira per els països orientals alhora de gravar els eu directe, Tokio Tapes. Un abans i un després, tu...

Però no només des del rock dur saben marcar paquet en el tema dels concerts. Des del rock més clàssic saben donar-li la mateixa canya o, si s’escau, més i tot! Que ho preguntin sinó als Queen, si tenen cabuda a la galeria de glòries dels concerts. Què me’n dieu del “Live Killers”?, històric o no? O els Dire Straits,i el seu Alchemy, amb un Mark Knofler pletòric puntejant la guitarra... avui en dia encara no entenc com no acabava amb els dits sagnants...

Avui en dia, les velles glòries del rock han trobat un nou filó que permet demostrar que segueixen sent algú i algú important al mon del rock de la ma dels famosos “unplugged” que va popularitzar la MTV. Mireu i compareu si no els dos estils gairebé oposats, tot i que igualment atractius que algú com Bruce Springsteen és capaç d’oferir-nos: des del elèctric i potent “Live in New York City” fins al igualment captivador tot i que molt més intimista unplugged. I el mateix podríem dir d’Eric Clapton, que ens pot oferir al menú des d’un “24 nights” fins a la seva versió particular d’unplugged.

Ja veieu que d’aquest costum se n’ha fet tendència de la qual no poden escapar ni els clàssics del Pop reconvertits en músics més ‘ajazzats” si se’m permet inventar paraules. Mireu si no del que ha estat capaç Sting des de que va deixar els Police: ens ofereixen un directe més Pop/Jazz com “Bring on the night”; o ens acotxen amb una versió més suau i unplugged com “All this time”.

Que gaudiu de les vetllades rockeres en directe!

@jignasib

Aquest post es va publicxar originalment a "La cultura no val res" el 26/03/2015.

Mites de Cthulhu

Entre els anys 1921 i 1935, Howard Phillips Lovecraft (H.P.Lovecraft pels amics) va escriure un seguit de llibres del que després s’anomenaria Horror Còsmic, en contraposició a l’Horror Gòtic protagonitzat per fantasmes, vampirs i homes llop, i que, per a ser sincers, ja començava a estar una mica gastadet.

Tot l’imaginari fantàstic creat per Lovecraft no es basa en sers eteris que sorgeixen de les llegendes medievals centreeuropees, si no en monstres d’altres races que suposadament poblaven fa molt de temps, abans inclús que l’home es passeges per la superfície de la terra. Aquests sers monstruosos van assolir quotes de poder inimaginables als nostres ulls a través de la pràctica de la màgia negra, fet que els va causar la seva pròpia perdició i els va obligar a amagar-se a les entranyes de la Terra o a fugir a l’espai exterior esperant temps millors per tornar i recuperar el seu poder i control.

Al voltant d’aquesta idea es van escriure quasi una vintena de llibres, la majoria pel propi Lovecraft. Els més coneguts serien “La llamada de Cthulhu”, “El color surgido del espacio”, “El caso de Charles Dexter Ward” (per a mí, potser un dels que millor transmet el clima dels llibres de Cthulhu), “El que susurra en la oscuridad”, “La sombra sobre Innsmouth”, “En las montañas de la locura” (per a mi, potser un dels millors i més complerts), “El morador de las tinieblas”, entre d’altres... no patiu, son llibres curtets i de fàcil digestió. No és una tasca titànica fer-li un cop d’ull a tots ells...

Tots els llibre parteixen d’una estructura similar. Un misteri assola una contrada; algú investiga aquest misteri; un grupet de sers humans l’està liant parda fent el mal en nom d’uns suposats sers superiors o algú comença a fer bogeries  per les ànsies d’adquirir coneixements i poders revelats per aquests sers superiors que el faran invencible. Pren-t’ho com vulguis, però la sensació al llegir cada un d’aquests llibres és un puntet depressiva, ja que et fa palesa la petitesa dels sers humans davant dels mites de Cthulhu, dels sers superiors, els primigenis, que curiosament mai apareixen directament als llibres! Se’n parla, s’insinua, s’intueix, però mai es veu realment que son i de què son capaços.

La fauna principal, fruit de la ment privilegiada (o malaltissa, ara no em feu definir) de Lovecraft inclou sers poderosos com “Els Primigenis” que ja hem anomenat, entre els quals els més coneguts serien Cthulhu, el Deu suprem Azathoth o el seu missatger Nyarlaththep; els profunds, sers batracis guardians de Cthulhu; els monstruosos gossos de Tíndalos; el llibre Necronomicon, escrit per l’àrab boig Abdul Alhazred, i que conté tota la saviesa i el poder hermètic dels primigenis... i que llegir-lo et torna boig (per als frikis, tot i ser un llibre fictici, té fitxa a la Biblioteca General de la Universitat de Califòrnia, i es pot trobar a diferents catàlegs de venda de llibres... un mite per ell mateix); si us atreviu a fer-li una ullada, podeu anar a la també fictícia Universitat de Miskatonic, ubicada a la fictícia ciutat d’Arkham, Massachussets (que no és fictici)... tot un mon...

Ja per acabar, inspirats en aquests llibres, es va publicar un Joc de rol, “La llamada de Cthulhu”. Els personatges jugadors es veuen immersos en pollastres com els dels protagonistes de la sèrie, i #spoiler tingues per segur que o et tornes boig al ser incapaç d’assimilar coneixements massa poderosos per caber en una ment humana (èpiques les tirades de cordura  =8-D ) o mores miserablement a mans del sicaris dels primigenis, si és que no tens la mala sort de trobar-te’n un de primigeni i pilles catxo per un tubo! A diferència d’altres jocs de rol, la progressió del personatge no és gaire valorada en aquestes partides per què ja estan dissenyades per a la teva perdició; són més instruments de diversió i lluïment per al Màster , a veure si és capaç de transmetre autèntic horror i atmosfera Lovecraftianes i diversió pels jugadors, a costa de salut física i mental es clar... gages de l’ofici...

Podeu trobar "Mitos de Cthulhu” a la xarxa de biblioteques

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/03/2015.

La Raquel també escriu

Llibres i Raquel, El Siglo – Mercantic. 8/11/2015

Si aneu seguint periòdicament les entrades d’aquest blog veureu que la majoria recomanen llibres, pelis, música que podeu trobar pels puestus...D’aqui el nom del blog. Però avui vull fer una excepció. El que us vull recomanar avui per llegir no s’ha publicat abans. Ni crec que es publiqui, en el sentit en que es publiquen els llibres, pelis o música...

L’altre dia em va venir la meva filla de 14 anys per demanar-me ajuda: havia de fer una redacció per al cole. Podia escollir entre una redacció explicativa, una narrativa o una descriptiva. Jo, intentant-la ajudar amb la més bona intenció, li vaig contestar: “... Ahaaaa!...”. “No sé, explica alguna cosa que t’hagi passat, o alguna cosa que hagis sentit amb els llibres que llegeixes o les pelis que mires...” I al dia següent a la impressora vaig veure el text següent:

Em desperto, estic estirada en un terra fred. M’aixeco i miro al meu voltant, estic en una habitació blanca i buida, molt petita, amb només quatre parets i una porta de fusta. La única llum que il·lumina l’habitació és la de la lluna, que es filtra per una finestra, massa a dalt per arribar-hi i massa petita per poder-hi passar. No sé que hi faig aquí ni com hi he arribat, no reconeixo aquest lloc, mai hi havia estat abans. Intento fer memòria però l’última cosa que recordo és estar fent els deures, després d’això res més. M’apropo a la porta, poso la mà sobre el pom i intento obrir-la però no es pot. Un sentiment angoixa, frustració i por envaeix tot el meu cos. Torno a intentar obrir la porta però fent més força, encara així, el resultat és el mateix que abans. Em giro observant l’habitació en la que estic tancada. Noto com les parets se m’apropen. Em torno a girar i començo a donar cops de puny i puntades de peu contra la porta amb totes les meves forces, però no serveix de res. Llàgrimes de ràbia surten dels meus ulls i em rellisquen per les galtes. Començo a cridar suplicant que em treguin d’allà, però la veritat és que no sé a qui, ni tan sols sé si hi ha algú a l’altra banda d’aquesta maleïda porta. Després d’una llarga estona deixo d’intentar-ho i m’assec contra una paret mirant cap a la porta, amago la cara entre les mans i m’eixugo les llàgrimes.

Just abans de despertar-me estava somiant, somiava que estava sola en un camp extens i alguns ocells sobrevolaven el cel blau i clar, llavors em posava a córrer sense parar, sense importar-me a on anava, em sentia lliure. Desitjaria poder tornar a aquell somni ara mateix.

Estic cansada, però intento no dormir-me mirant fixament a la porta, amb la esperança de que s’obri d’un moment a un altre. Em distrec observant la llum de la lluna, fent ombres amb les mans. No sé quanta estona porto tancada aquí  però crec que no queden gaires hores perquè surti el Sol. De sobte, la porta s’obre deixant a la vista la silueta d’un home però no es pot veure qui és, està massa fosc. Es va apropant cap a mi i la llum li va il·luminant fins que per fi se li està a punt de veure la cara i... de sobte em desperto. Estic suant. Quin alleujament, només havia estat un malson! Miro al meu voltant, estic en una habitació blanca i buida, molt petita, amb només quatre parets i una porta de fusta. No pot ser! De sobte, tot l’alleujament que sentia fa un segon desapareix i ho substitueix un sentiment de tristesa, soledat, angoixa i frustració...

Què us sembla? No l’heu trobat boníssim???!!! I no per que l’hagi escrit la meva filla, eh? #enserio. La manera en què ha descrit els seus sentiments, la seva angoixa, frustració, por; el vocabulari que ha escollit. El tempo... El desenllaç. Tot. És que tot està encertadíssim. No m’atreviria... no gosaria ni canviar una coma! Be, alguna coma si, però ja m’enteneu.

M’agradaria dir que la meva prinzesa ha heretat de mi el seu gust i la seva passió per escriure, però seria injust amb ella. El que ella ha fet sortir és d’ella mateixa; ja m’agradaria a mi arribar al seu nivell! I amb 14 anys!!! Que si apunta maneres? Per a mi és una autèntica crack! I no es passión de padre, ein?


@jignasib

Quan les mates es posen a dibuixar

És ben sabut que les equacions diferencials que regeixen el temps atmosfèric son molt ben conegudes (#repelent #setciències), i resolent-les podem predir el temps... Però (vaja, sempre hi ha un però) són equacions complexes de resoldre i a sobre inestables (ja ho deia ma mare que el temps és boig...). M'explico.

La solució a una equació diferencial depèn, a més de la funció que satisfà l'equació, de les condicions inicials i de contorn. Per exemple, per saber la posició actual d'un cotxe, cal saber la velocitat (derivada de la posició), l'acceleració (derivada de la velocitat) i ... la posició inicial! Què passa quan coneixem malament la posició inicial? Depèn. Si l'equació és estable, ens donarà un resultat semblant, no ens importarà gaire que hi hagi un petit error inicial. Però si és inestable, el resultat serà absolutament imprevisible; equivocar-nos una mica a la posició inicial pot fer que ens equivoquem de molt en la predicció. En meteorologia, que és inestable, no tenir en compte el vol d'una papallona a Brasil, pot originar un tornado a Texas... us sona? És l’efecte papallona que va formular Edward Lorenz el 1972.

Un últim comentari sobre el temps. No confonguem la previsió caòtica de la meteorologia amb
l’estudi del clima. No feu cas qui confongui la imprevisibilitat metereològica amb els dubtes sobre el canvi climàtic... (shi, shi, shi... mi primo, que esh catedrático de físhica dishe esho...).

Tornant a la seriositat pròpia d’aquest espai; tot aquest embolic es recull en la Teoria del Caos. No és un llibre, ni una peli; és una part de la matemàtica. Tal com dèiem, distingim solucions estables, que no varien gaire si les condicions inicials varien una mica (es belluguen al voltant d’un atractor), inestables (si s’allunyen de l’atractor) o caòtiques, que s’allunyen de l‘atractor, però hi van donant voltes. El temps, concretament té dos atractors, i les diferents solucions van voltant aquests atractors... dibuixant una papallona. És el conegut efecte papallona. Què, sorpresos, eh? Quina explicació és la correcta?

Vist el dibuixet, no és d’extranyar que algú es dediqui a buscar solucions, no per saber què passarà, si no pel plaer de veure dibuixets curiosos... alguns inclús n’han fet joies del tema... 

I ja que hem descobert dibuixets més o menys cuqis... en podem fer d’un altre tipus? Home, doncs si. Heu vist mai un fractal? De fet, què és un fractal? D’entrada és una forma geomètrica que té una sèrie de qualitats. Per exemple, la més notòria i sorprenent, l’autosimilitud. Això vol dir que s’assembla a si mateixa... #noésunatonteria és a dir, que a mesura que anem fent zooms, l’aspecte és el mateix. Per exemple, un bròcoli romanesc, o una esponja. Si ens acostem, té el mateix aspecte.

Una altra és el contorn infinit. Tot i que la forma geomètrica és de dimensió finita (les esponges o els bròcolis; el litorals del mar, o els núvols; son figures finites) el seu perímetre pot arribar a ser infinit. Això es deu a que la seva formulació es basa en una successió de termes fins a l’infinit... Es pot demostrar, de veritat.

Sigui com sigui, al final, les representacions que se’n fan d’aquests cossos acaben sent espectaculars; un altre exemple que ciència, ordinadors, i creativitat no han d’anar sempre a la brega, a vegades poden convergir. Com la superfície d’un fractal (veieu com, al final, tot quadra?)

El primer que les va formular matemàticament, i de les que se n’ha fet més representacions geomètriques, i per què no, artístiques, va ser el matemàtic Benoit Mandelbrot.

@jibonet