Rubrique a Brac, de Gotlib

“I l'y a un brague tres amussant encore que tres inconnu sur Mr. Isaac Newton qui en train d'un promenade digestive...” l'anècdota de Newton revisitada...

“Degoutant.... vraimant c’est degoutant...oui” l’inventor desconegut cada cop que fa evident que no el coneixen tot i l’èxit dels seus ginys.

Cap alla a l'any '94 #seglepassat #viejunismo #batallitas... per on anava? Ah si, any '94... Doncs resulta que vaig poder gaudir d'un intercanvi d'estudiants amb l'ENSIEG, l'escola d'enginyers de la Universitat de Grenoble. Que bonic es viatjar.... Un parell de mesos a la bella capital del Dauphiné, allotjat a casa d'uns doctorands de l'escola (què se n'haurà fet del Didier i de l'Abder?)... Dos mesos fora de casa, ... sense tele. SENSE TELE EN TERRA HOSTIL!!! Què podia fer? Llegir! (Si ja se, se'ns podrien acudir mil coses més, però deixem-ho aquí...).

 

Doncs resulta que els amfitrions, com a bons francesos, eren apassionats de la Bande Dessinée, dels còmics. I d'entre la seva col·lecció em va captivar una sèrie de llibres titulats Rubrique a Brac (RAB) escrits/dibuixats per un tal Gotlib, Marcel Gotlib per a més senyes (dic pel google, per si us dona per buscar més info... #DeRes). Aquests llibres recopilaven les publicacions que des de l'any 1968 va fer l'autor a la seva secció (rubrique en francès) de la revista Pilote.

Com a tot autor d'un mitjà periòdic, acabes descobrint-li una sèrie de pautes, de trets característics, de bromes recurrents i personatges assidus que és al que el final et captura per seguir llegint i, val a dir, rient de les seves històries. Amb una línia de dibuix realista, en estricte blanc i negre, però que va explicant històries rocambolesques.

Entranyables les explicacions bizarres del zoòleg Dr. Burp sobre els animals més estranys de la natura com el pelicà, el castor, la cigonya el peresós o la cobra; és increïble com es poden arribar a retorçar els mites i tòpics sobre aquests animals per construir un relat pseudocientífic hilarant. Per cert, tot i que animalet, la marieta, la coccinelle, també surt sovint, però no com  a protagonista de la secció, si no com a relleno... Recordeu les colilles i els cargols amb que F.Ibáñez plagava les vinyetes de Mortadelo i Filemon? Doncs, això!

O com apareixen, sense que vingui ni a solta ni volta, personatges històrics com Isaac Newton que li acaben estampant al cap tota mena d’objectes, a quin més inversmemblant, anècdota que li permetrà descobrir i formular la teoria de la gravitació. I enteneu-me, per inversemblantvull dir això; sinó com titllareu un pomer sencer? carbasses? Un pelicà miop? Un llenyataire despistat que serra una branca... pel costat de fora?

Una altra preocupació obsessiva del dibuixant és fer suposicions surrealistes: com, què passaria si la rodona no existís (com seria la roda?, com serien els nostres cossos?, Pi seria exactament igual a 3?); o si les pomes fossin carbasses (avalueu l’impacte sobre la història d’Adam i Eva, o l’enverinament de la Blancaneus... o la teoria de la gravitació, es clar; sabíeu que Isaac Newton durant un promenade digestive...); tot això s’avalua a aquestes històries amb tot ‘rigor’.

Per acabar, no podem deixar de parlar de les reinterpretacions dels contes clàssics. Suposicions de partida, hipòtesis de desenvolupament, plantejaments alternatius... com quedarien els contes? Què li va passar realment a le petit poucet? Com de lleig n’era ll'aneguet lleig? Va guanyar gaire com a cigne? I si els protagonistes haguessin disposat de gadgets senzillets, com haguessin canviat els contes? Sabates amb cordills per a la Cendrillon, la Ventafocs; o belles dorments amb guants; hagués reconegut al llop si la caputxeta vermella hagués dut ulleres?

Una visió original de la realitat dibuixada per un geni com Gotlib. No us ho podeu perdre #deveritat

@jignasib

Les Luthiers, combinar humor, música i enginy és possible

“Mi nombre es Oblngo, que significa más largo que ancho. Yo nací en África, por eso mi piel es negra”, Oblongo Mgué, Cartas de color.

Aquest estiu es va fer pública la mort de Daniel Rabinovitch, un dels membres més carismàtics del grup còmico-musical argentí "Les Luthiers". Una gran pèrdua... #deveritat. Però, qui son Les Luthiers? Anem a pams.

Un luthier és un 'fabricant d'instruments'. Fer un instrument està a mig camí entre la manufactura, l'artesania i l'art pròpiament dit. Si tocar un instrument és fumut, fabricar-lo és una tasca també encomiable. D'autèntics mestres. Vaja, que es mereixen un nom tant glamuros com 'luthier'. #jaestàelsetciències... Val a dir que el nom ve de luth, llaüd, i respon a que els primers artesans del ram feien instruments de corda, fregada o pinçada (ei.... #momentWikipediaaaaa).

Ja, ja, però, i 'Les Luthiers'...? Ja va, ja va. A mitjans dels '60, un grup del cor d'estudiants de la facultat d'enginyeria (nota mental, #elsenginyerspodenserdivertits) de la universitat d'UBA, a l'Argentina es van presentar a un concurs de cors amb una peça satírica que reunia tres elements peculiars: imitava una cantata de Bach, a l'estil barroc; però la tocàven amb instruments fets a casa amb materials d'ús comú, el que ells en deien 'instrumentos informales'; i la lletra de la cantata era, ni més ni menys, la lectura d'un prospecte d'un laxant conegut a l'època. El resultat, hil·larant, que més tard es coneixeria com a 'Cantata Laxaton', va tenir tant d'èxit que va consolidar la carrera dels músics, que es donarien a conèixer com a 'Les Luthiers', els que es feien els seus instruments... #totquadra.

Son memorables els instruments tant peculiars com el 'dactilófono o máquina de tocar' fet amb una màquina d'escriure; el 'latín o violín de lata', fet amb una llauna; la 'lira de asiento o lirodoro', feta amb un seient de bàter; el 'bass-pipe a vara' o trombó de vares fet amb cartrons... N'hi ha molts més.

Per tant, el que diferencia 'Les Luthiers' és la capacitat de fer-nos riure que tenen uns enginyers, vestits rigorosament d'smoking, tocant mooolt be uns instruments que han fet ells (no tant pel virtuosisme com per la capacitat de transmetre atmòsferes i climes amb les notes que toquen), combinat amb unes presentacions divertidíssimes a càrrec del mestre de cerimònia. Saben combinar la seriositat de l'esdeveniment amb un humor molt intel·ligent, gens xavacà. Si s'hagués de posar una única paraula a aquest humor seria culte. Si, culte ho descriu molt be. És un humor molt verbal, per això només se'n pot gaudir a països de parla hispànica.

'Les Luthiers' han tingut, des del seu orígen, diverses formacions, però els elements comuns que han marcat el seu estil serien: Marcos Mundstock, el mestre de cerimònia, el de la veu greu; Daniel Rabinovich, el dels instruments de vent i de percussió, potser el més pallasso;  Jorge Marona, cordes i veu; Carlos Núñez, teclats i veu; i  Carlos López, cordes i veu també.

De discs n'han tret molts i tots igual de recomanables i divertits: Mastropiero que nunca; Hacen muchas gracias de nada; Grandes hitos; Unen canto con humor; Bromato de Armonio; Todo por que rías; .... Però és clar, si el llibre és millor que la peli, el concert és molt millor que el disc... #méstopicazo.

Per poder posar només un exemple, per a mi, el número més divertit i conegut seria el de 'Cartas de color' on coneixem la història de Oblongo i Yogurtu Mguée, des de l'Àfrica més negra...

I per poder ser conscients de la gran pèrdua que vam patir aquest estiu no us podeu perdre el moment potser més brillant del gran Daniel Rabinovitch: el monòleg conegut com el de l'Esther Piscore.

Només per acabar, un homenatge al compositor favorit de les Luthiers: Johan Sebastian Mastropiero: 'La Bella y Graciosa moza...'. Espera , espera... Un que barreja Mastropiero y Daniel...  .

I, i... No, prou, per ara ja està be... Que gaudiu d'un humor intel·ligent...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el  14/10/2015.

Ruby Sparks

“No digo que no sepas escribir, digo que no sabes nada sobre mujeres!” Harry, germà de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Tienes que hacer coses de las que arrepentirte” Ruby, xicota de Calvin, psicoanalitzant-lo...
“Es real!” Calvin, intentant convèncer-se de que no li cal psicoanàlisi...

Qui més qui menys ha sentit a parlar del mite de Pigmalió. Recordem-lo: Pigmalió era un gran escultor; obsessionat per la bellesa femenina, no trobava cap ésser humà digne del que ell considerava la bellesa perfecte ni prou digne per compartir la seva vida amb ell. I, es clar, no es menjava un quico. Però com a bon escultor, si la bellesa no anava a ell, ell aniria a la bellesa; i va fer l’estàtua de la dona perfecta que tenia en ment. I era bella, molt bella. Tant bella que li va posar nom de persona, Galatea... i se’n va enamorar. Afrodita, commoguda pels ideals i la tenacitat de l’escultor, va convertir la seva obra perfecta en un ser real. I van ser feliços i van menjar anissos. Una altra versió diu no se que de la nit de noces i que Galatea va tornar a ser estàtua, i no se què de quin mal... però no se n’ha pogut verificar l’autenticitat...

D’aquest mite se n’han fet diverses adaptacions literàries i de teatre. Bernard Show potser n’és el més famós; creador del professor Henry Higgins i de la seva obra social, Eliza Dolittle, que per l’art de l’educació es converteix de basta venedora de flors del Covent Garden en sofisticada dama de la societat victoriana... I s’enamoren. Us sona no?. Poc més tard se’n va fer una adaptació cinematogràfica (dirigida i protagonitzada el 1339 per Leslie Howard) i un musical (“My Fair Lady”, de l’any 1964, protagonitzada per Rex Harrison i Audrey Hepburn); òscars, premis, èxit,... bla, bla, bla...





Però no ens distraiem. Arriba l’any 2012 i els directors Jonathan Dayton i Valerie Faris porten a la pantalla el guió original de Zoe Kazan i la titulen “Ruby Sparks”. En aquest cas ens trobem amb un escriptor, estrella revelació als 19 anys, en plena època universitària, capaç de triomfar amb la seva primera novel·la. Han passat 10 anys i encara no ha estat capaç de superar el repte de la pàgina en blanc, no ha començat la seva segona novel·la. I posats a no superar, no ha trobat la seva dona ideal. Si que podria lligar (entendridores les seves afirmacions sobre els desenganys:”Las chicas sólo se acuestan conmigo porque leyeron mi libro en el instituto”; “No les intereso yo. Les interesa la idea que tienen de mí”), però no ho fa... ja ho veieu, un romàntic de cap a peus.




I com a bon Pigmalió literari, s’inventa la seva dona ideal. Jove com ell; rebel, al contrari que ell; amb experiència, i molta (s’enamora d’homes molt més grans que ella, per què les seves experiències la fan créixer, però no l’omplen); esbogerrada, com una cabra (més val fer que no apenedir-se de no fer)... però en el fons, en el fons de veritat, ella busca algú com Calvin per poder-s’hi enamorar de debó. A ell li agrada aquesta idea de noia... i li posa nom, Ruby Sparks (enteneu ara el títol de la peli?)... i se n’enamora. Es clar.

Què passa però quan un bon dia baixes a la cuina a fer un mos... (ep, i sense haver-te emborratxat)... i et trobes a la dona dels teus somnis a la cuina, preparant-te l’esmorzar?!!! Fantasia? Realitat? És igual, gaudiu de la història. Tendra, romàntica, encisadora, commovedora... digueu-li com vulgueu.

A destacar la simplicitat de la posada en escena. Una banda sonora senzilla (molta música francesa, realment és una producció americana?), però que precisament per això li transmet un toc especial que captiva. A vegades sembla una road movie, en té tot el look... una road movie que et fa viatjar pels sentiments dels protas...

En resum, una molt bona estona, ben portada, ideal per a romàntics que no volen caure en la nyonyeria ni el sentimentalisme barat.

Podeu trobar la pel·lícula “Ruby Sparks” a la Xarxa de Biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 06/10/2015