dilluns, 27 de febrer de 2017

Les animacions de Tim Burton...

"La gente se muere por venir aqui" Habitant de la terra dels morts sorpès de la mala fama que tenen. La novia Cadaver

"El Rey de la tierra de la Navidad se llama 'Sandy claws'! ", Jack Skeleton convencent als seus compatriotes del regne de Halloween que el Nadal mola. Pesadilla antes de Navidad.


No seré jo ara qui es posi a analitzar ni criticar la feina del Tim Burton; abans ja ho han fet d'altres i ho han fet molt be...  Però sí que m'agradaria comentar una faceta molt... molt... la que a mi més m'agrada, vaja, #acabemosconestafarsa, que és l'animació, les incursions que Tim Barton ha fet en el mon de l'animació.



Anem a barraca... Son acollonants, en tots els sentits. En el sentit figurat, per què estan molt ben fetes, grans guions, originals, ben realitzats, impactants, fidel a la marca de la casa. I en el sentit literal, perquè si algun nen la veu, s'acollona. Entre nosaltres, no son animacions per a la canalla. Miércoles, de la Família Addams, a part... Es clar...

Començo per un curt que es va fer públic per youtube. Potser seria millor començar per ordre cronològic però aquest curt, a més de que és ràpid de consumir, em va be per glosar el que vull dir. Em refereixo al que va dedicar a un personatge que Tim Burton sempre ha admirat, Vincent Price, i que va titular... “Vincent”. Resumeix moltes de les característiques que jo crec que impregnen les seves pelis, en general, i les animacions en particular. Primer, les referències al seu mon particular, les seves filies i admiracions i les seves fòbies i pors; mons foscos, gòtics si no tenebres, a vegades inclús gore; però amb una visió gens amargada, sino amb molt sentit de l'humor. Amb antiherois, gent mediocre que acapara sense voler el protagonisme, la frontera ambigua i difusa entre el be i el mal, la vida i la mort; que mai et queda clar quin costat és el bo i quin el dolent... Si es que hi ha bons i dolents... No se si m'explico.


En el cas de “Pesadilla antes de Navidad”,   Jack Skeleton, el Rei de la terra de Halloween està mig depre... Avorrit... Està cansat d'espantar a la gent. Al principi mola, però ara necessita un canvi. Un dia es perd i acaba petant al mon del Nadal. Uau, quin canvi, quins colors, tothom content, i què simpàtic el seu Rei, Sandy Claws, sempre fent regals. Per què no fer el mateix des de la terra de Halloween? per què no celebren també el Nadal? Imagineu quin Nadal pot sortir pensat des dels esquemes mentals de la gent de Halloween... #mamapo. I d'això va la peli. Per cert, un musical. Però no us imagineu un musical de Disney, o una cosa nyonya i edulcorada. Penseu en Broadway, en Els Miserales, en Sweeny Todd (que també  va versionar Tim Burton), en A Chorus Line. Brutal! Gens per nens.. Es clar...


En el cas de “La Novia Cadàver” veiem un mon fosc, el nostre mon, on un jovenet enamorat, fill d'una famillia burgesa (d’origen plebeu però amb pasta), es casarà amb una noieta adorable (d’origen noble però arruïnada), ei! I que no és un casament forçat! Que el problema no son els jovenets, que semblen ben enamorats, sinó les ambicions dels pares, que ho poden enviar tot en orris! El drama rau quan ell, acomplexat, assaja al mig del bosc els vots nupcials, davant d'una tomba; la noia allí enterrada retorna al mon dels vius reclamant el seu nou maridet! Ja l'hem liada, el pas del mon dels vius al dels morts és una constant, i si som observadors, el primer és un mon fosc i avorrit mentre que el segon és ple de llum, color i alegria! "La gente se muere por venir aqui!". L'enfoc torna a ser agosarat!


Aquesta és la meva visió de les animacions de Tim Burton. M'encanta!! Per original, per disruptor, per atrevit. Per que descriu temes clàssics des d'òptiques originals, novedoses, innovadores. Per brillant. La meva opinió, es clar.

Podeu trobar "Pesadilla antes de Navidad" i "La Novia cadaver" a la Xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 23/02/2016.

divendres, 17 de febrer de 2017

Sèries imperdibles: House

Avui en dia es fa difícil ser fidel a una sèrie. La tele ja no és el que era. Tot i així, dels darrers temps, una sèrie que a mi em va captivar ha estat House, les peripècies del magnífic i excèntric doctor en medicina Gregory House.

Què té de peculiar aquesta sèrie? Què la fa diferent i interessant? Les diverses històries al llarg de ben be 8 temporades, des del 2004 al 2012, expliquen els casos mèdics bizarros... molt bizarros que el metge és capaç de resoldre. I només ell és capaç de resoldre. Be, ell i el seu equip: el buenorro/buenazo doctor Chase, la idealista doctora Cameron, i el Dr. Foreman, el negre, que inspirava a House les més fines ironies i comentaris racistes... Si un perla, ja us ho dic.... Dèiem doncs, que equip d’elit és capaç d'afrontar els casos més rocambolescos mitjançant el mateix mètode deductiu que Sherlock Holmes aplicava als seus casos; personatge, val a dir, en qui clarament s'inspira... Gregory House,... Sherlock Holmes... House... Holmes... Homes... House... Pilleu? #SaynomoreNugNugSaynoMore 

Les semblances amb el detectiu de Baker Street no s'acaben amb el mètode deductiu. Tots dos son misògins, costa trobar una dona que els impressioni, si més no intel·lectualment; son bordes, molt bordes, conscients de la seva superioritat intel·lectual, que no amaguen, ans al contrari, la llueixen amb sarcasme; no defuig una bona discussió, especialment si pot humiliar a l'adversari; asperger? Podria semblar-ho , però son massa Drama Queen per que els puguem titllar així; drogoaddictes, cocaïna per el primer, vicodina pel segon... Ja veieu, casualitats? No ho crec. L'única diferència era el domini de la boxa, exemplar en l'original i desaparegut en la còpia; de fet és un lisiat, va coix, (i li fa mal la cama, que justificaria la seva addició als analgèsics) o sigui que el tema esport va a ser que no...

Aquestes agries discussions, comentaris racistes, aquest sarcasme ... aquesta mala baba! Parlem realment d'una sèrie d'èxit? Que agrada? Que captiva? De veritat? No venen ganes d'enviar-lo a la merda i canviar de canal? Doncs aquí potser està la clau de l'èxit! La manera en que es fa antipàtic, captiva. Ep, no oblidem que va tenir un mestre excel·lent, ni més ni menys que del mateix Escurçó negre! A la tercera temporada Hugh Laurie era el Rei George, que havia de patir-les ires i ironies de Rowan Atckinson; i si no en va tenir prou, a la quarta temporada el pobre Tinent George que ha de patir el sarcasme del Capità Blackadder. Això és una escola!

Ja que parlem de l'actor, Hugh Laurie, i rememorem el seu passat, deixeu-me fer un parell d'anotacions al marge. Abans d'embarcar-se a l'aventura americana ja era  molt conegut a Anglaterra; des dels anys 80 va tenir molt d'èxit en una sèrie d'humor que feia a duo a mb el també ara famós Stephen Fry. Des d'aleshores no ha estat estrany veure'ls junts a d'altres produccions com la també famosa "The Young Ones", o pelis com "Los amigos de Peter" o a la segona i a la quarta temporades de l'Escurçó Negre. Vaja tot un personatge amb tables. Ep, i sense oblidar la seva faceta transmèdia: és un músic excel·lent!! Pianista,, cantant, compositor; a hores mortes, a Hollywood encara va trobar temps per muntar un grup rockero amb els col·legues de plató, The TV Band.

Però no ens despistem, tornem a House. A més de resoldre casos impossibles, hi havia una trama comú que empapava tota la sèrie: la relació amb el seu amic, l'oncòleg Dr. Wilson, que Deu Nostrusinyó deu saber perquè l'aguantava; la buenorra Dra. Cuddy, la seva jefa, que tampoc entenem què li veia... tensió sexual garantida...; problemes per culpa de la seva mala llet; problemes per què no accepta l'autoritat jeràrquica per damunt del seu coneixement de la medicina; ... Ja veieu dona per molts anys de sèrie... D'aquests 8 anys jo destacaria tres moments: l'episodi titulat "Tres historias" on el Dr explica, al final de la primera temporada, i en una classe magistral tres casos en paral·lel que evidencien el seu talent alhora que ens posen en antecedents de l'orígen de tots els seu mals; el segon, a la quarta temporada, Frozen, on el Dr ajuda a una excel·lent Mira Sorevino a resoldre un cas via VideoConferència... amb l'Antàrtida. I el tercer, el darerr episodi de tots. De llagrimeta #nospoilers


@jignasib

dilluns, 6 de febrer de 2017

Ella va a tenir un bebè...


“Déu dota a la dona d’amnèsia selectiva, per què, si no, no s’enten que vulguin un altre fill després de passar aquest procés”


Tots els que hem passat pel procés de maternitat, directament o per simpatia, ens em vist en la necessitat de documentar-nos. No heu sentit a dir mai allò de que tot té un bon manual d’us excepte els nens? Doncs d’aquí neix un extens gènere literari: com afronten les futures mamis el procés de gestació part i primeres etapes de la vida del nadó.

Ep, i funcionen... de meravella. Què se sent durant el primer trimestre. Què pot passar al segon trimestre. Com sobreviure al tercer trimestre. La cistelleta de la mare, les contraccions, la dilatació, l’epidural, l’episotomia, el test d’Apgar, el meconi, el calostre, el moisés, camisetes de cotó... toooooot!

Potser per la mare si... però toooot, tooooot? Sabeu que durant el primer part jo em vaig plantar a la clínica amb les mans a la butxaca? La cistelleta de la dona estava niquelada, però jo... vaig haver de trucar a la cunyada per què hem portes un pijama i una muda! #sujuro! Que les mares venen preparadíssimes, però els pares, ja us ho dic, com sempre, enfilats a la parra!! (Obrim parèntesi: del saber distingir “trencar aigües” amb “tranquil·la no passa res, ho mirem demà” ja en parlarem un altre dia... jo no crec que ho pugui oblidar... que m’ho deixin oblidar...Tanquem parèntesi).

Doncs per a que no ens passi mai més res d’això en James Douglas Barron va tenir la fantàstica idea d’il·luminar als pares en aquest fosc camí: un llibre de Maternitat per a pares! “Ella va a tenir un bebé y yo un ataque de nerviós”. Ja no hi ha excuses. Podem saber que li passa al cos d’una dona durant aquestes 40 setmanes; i el més important, podem saber el que li passa AL CAP de la dona en aquest procés tan enriquidor com dolorós. Tenim les pautes per portar-nos com autèntics marits a l’alçada de les circumstàncies. Us estic ensenyant EL SANT GRAAL!!! #de veritat  #feu-mecas!!

És de lectura amena i facilona: petits consells, ordenats i numerats, no fos cas que ens distraguéssim. Directe a la vena, petits remeis per a granes problemes. Una autèntica guia de supervivència, que tu en particular i la parella en general agraireu eternament.

Ah, i no us penseu que quedareu abandonats a mig camí. Per als que volen aprofundir en el tema, donat que promet tenir continuïtat, hi ha una segona part: “Ella ha tenido un bebé, y a mi me va a dar algo”, per què a mesura que avança el tems, ja son dos contra un. Cal entendre què fa i què pensa la mare, amb el condicionant del que fa i el que pensa el monstruito que es belluga sense control per la casa. El mateix format per a nous reptes, per que la vida evoluciona i amb ella els nostres problemes.

Podeu trobar "Ella va a tenir un bebé...” i la seqüela “Ella ha tenido un bebé...”  a la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/06/2016.