dijous, 26 de gener de 2017

Musica barroca... per a ascensor

Jo crec que en algun moment de la vida, posats a descobrir quins estils de musica corren pel mon, acabes temptat de saber alguna cosa més del que en diuen música clàssica. I normalment ensopegues amb alguna recopilació de clàssics populars o dels hits dels últims 300 anys o de... música per a ascensor que deia un colega meu #nocomment.

Em refereixo a aquelles cançons imperdibles que no fallen a cap BBC (Bodes, Batejos i Comunions), aquelles que sempre et sonen i no saps per què o de quin anunci venen; que quan n'aprens el nom et sembla pertànyer a una elit cultural i hermètica, a una lògia massònica que ha de difondre la bona nova arreu del mon... No us ha passat mai? ...ah,...  no?...vaja  #bitxoraro. És igual, seguim...

El format de recopilatori de música barroca és certament guanyador. Peces curtes, hits, entren a la vena, no et sents obligat a escoltar-lo de cabo a rabo i en l'ordre que et proposen, sinó que el format, al ser recopilatori, invita a escollir els favorits, a repetir-los, a reordenar-los. Un autèntic Mega Mix Classic. Sempre hi haurà puristes i detractors però, siguem honestos, si volem difondre el gust pels clàssics, no cal encorsetar-nos. Acostem-nos-hi lliurement i per gust, no per obligació. I aquest empaquetat és l'idoni. A mesura que refinem el paladar ja ens convertirem en més puristes, buscarem peces més desconegudes, aguantarem integrals complertes de tres hores d'aquell compositor que ens ha emocionat o d'aquell instrument que ens ha captivat, amb instruments d'època si cal (... Uff... Jo encara no he arribat a aquest nivell...).

Però anem al grà: què ha d'incloure un MaxMix dels barrocs comme il faut?
            • Comencem pel principi, el number one indiscutible, l'Adagio d'Albinoni. Es pot trobar des de versions orquestrals fins a quartets o quintets més íntims, més recollits... desgarrats inclús diria. A mi m'agraden més aquestes versions...
            • Un altre que mai pot fallar és el Canon de Pachelbel. Se'n poden trobar inclús Flash Mob's. O versions satíriques... que hi ha gustos per tot...
            • Per favor, el Minuet per a quartet de corda de Bocherini o de la miel de la Granja San Francisco. Exigiu-lo!
            • Bach sol repetir amb varies peces... O soc jo que el veig per tot arreu? És igual, si trobeu peces com les següents les gaudireu:
                        ○ Aria de la Suite nº3 en re m de Bach. A mi em subjuguen les versions en petit format, amb el baix puntejat... #digue'mcapritxós
                        ○ Cantata 147, Jesús joia del desig humà
                        ○ El Largo del concert per clave en fa m o el Preludi en do, de el clave ben temperat, son peces obligades
                        ○ A vegades es cola l'Ave Maria de Gounod,  per què el fons rítmic és el preludi en do de Bach. A mi la versió que més m'agrada és la del Bobby Mcferrin... poc barroc, però brutal...
                        ○ I posats a colar Ave Maria's, et colen també el de Schubert. Cap publema.
            • No posar a Mozart seria pecat... Normalment cau l'Eine kleine nacht Music, o algun minuet... Alguna cosa esbogerrada #topicazo
            • Vivaldi és un altre asidu, no cal enxufar les Quatre Estacions, que no desestimo, però peces com el largo del concert per  a dues mandolines o per a dos cellos (torna Bobby Mcferrin amb unes excel·lents versions) son un bon substitut.
            • També se solen trobar peces de Haendel com el Largo de Xerxes, o l'igualment recomenable Arribada de la reina de Saba, o fragments de la Música Aquàtica o dels Reials Focs d'Artifici, molt més solemnes tot plegat...

Ja veieu, el catàleg és extens i variat: balades com les d'Scorpions, marxeta com Lady Gaga, ballables com la Gloria Stefan, temazos com l'Adele, i exitazos com el Gangam Style. Vale, m'he passat! Pero enteneu el que vull dir, no?



@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a “La cultura no val res” el 09/02/2016.

dilluns, 16 de gener de 2017

Joldi Lius, redeu quin home!

"Quin home, redeu quin home"

"- chao chochin!" Joldi Lius acomiadant-se de la seva amant
"- caldes de melavella" amant de Joldi Lius agraïnt la feina be feta

" Ostres, ostres, ostres... Aqui hi ha marro, tu!


A finals dels anys '80, la gent de la Trinca (l'alt, el ros i el de la barba, per més senyes) van començar a fer els seus pinitus en el mon audiovisual, més enllà de les seves cançons tan divertides, que es van popularitzar entre els anys 70's i 80's, i es van ficar a fer un programa d'humor a TV3, la nostra; parlem del "No passa res".  I els va anar be... D'alla van passar a Gestmusic... Endemoll... Tariro, tariro... Gran hermano... Crónicas marcianas... Be, però això ja és una altra història.

El tema és que "No passa res" era un programa d'humor que combinava les cançons del trio de Canet amb entrevistes a famosos i esquetxos d'humor molt català (xavacà i directe a la vena, molt resolutiu i efectiu). Alguns d'aquests esquetxos eren recurrents i van acabar acostumant-nos a personatges que es van acabant fent familiars.

D'entre aquests hi havia en Joldi Lius i la seva nòvia Maliona Libull. D'on sortien aquests personatges? Si la majoria d'squetxos es basaven en actuacions dels tres cantants acompanyats d'actors per completar l'escena, en aquest cas no era així. La base d'aquest sketx era una sèrie ... dramàtica?... No sabria dir-vos. El que segur podem dir és que era una sèrie d'arts marcials de Hong Kong a la que se li havia tret la banda sonora i (ara sí) els nostres amics havien muntat i doblat de la forma més bizarra.



D'aquesta forma, el lluitador barbut protagonista acaba sent Joldi Lius, prohom de la societat catalana noucentista; un alt lluitador, més primet, amb trena, per art del doblatge es concerteix en Maliona Libull, la seva enamorada; els nobles xinesos de qualsevol escola de kung fu poden ser la junta directiva del Barça discutint la dimissió de Joan Gamper; qualsevol lluita pels carrers de Hong Kong  pot ser una ballada de sardanes o trobada de bastoners al Passeig de Gràcia...

Tot plegat, per bizarro, acaba sent hil·larant. I no parlo d'un record d'infantesa, parlo d'haver trobat els videos a you tube i els he passats als meus fills i s'han fet un fart de riure!!!

Val a dir que aquest exercici no és estrictament original. Ja ho va fer Woody Allen doblant una peli japonesa d'espies, "International Secret Police: key of keys", que per art del doblatge i el muntatge del geni de Nova York es converteix en "What's up Tiger Lilly?", una comèdia bodevilesca sobre la recerca de la millor recepta d'amanida d'ou... #sujuro!



Si teniu temps mireu tots dos exercicis. Per comparar-los? No... Per passar dues bones estones, que també està be... No?

@jignasib